La nostra guerra

15 d’octubre

Les nostres famílies perderen la guerra. Aquell fet els va determinar la vida més que cap altra circumstància. A ells i, ben mirat, a nosaltres. Les seues preocupacions vitals, després d’aquell daltabaix, van ser només alimentàries i materials. Les nostres, gràcies al seu titànic esforç, no hi tenen res a veure. Però ningú no és fill de perdedor impúnement, a poca memòria que tinga. Finalment, hem esdevingut “homes de carrera”, aquella categoria tan criticada per Pablo Iglesias des d’un antiintel·lectualisme malentès. La nostra herència està feta d’un gran esforç de privacions que mai no els agrairem prou. Els nostres pares, com la besàvia de la Kate Morrison d’A la vora del llac, la novel·la de Mary Lawson, intuïen que l’educació era un bé determinant. El sistema de classes actual és més permeable que el dels nostres pares, això també és cert. Però la nostra mobilitat social ha estat possible gràcies a l’educació; és a dir, al domini dels instruments intangibles que conformen això que diem la cultura. D’ací que atorguem –encara!– un valor totèmic als llibres i que, sovint, les nostres cases s’assemblen massa al que hauria de ser una biblioteca pública. “Estar ante una estantería llena de libros es como hallarse ante una presencia tutelar”, assegurava, amb raó il·lustrada, Abelardo Linares. Però ara sabem que el nostre creixement personal hauria exigit també alguna mena de mobilitat geogràfica, no solament literària.

Del meu llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

Mirades del país

14-X-95

 Sota els auspicis de l’associació País Valencià i Democràcia, es presenta la Història del País Valencià, d’Antoni Furió, un llibre que s’ho mereix.

El professor Alfons Cucó aprofita per a reclamar atenció intel.lectual sobre la figura de don Vicent Blasco Ibáñez. El professor Manuel Ardit la demana sobre la islamofília d’un cert segment de lletraferits conservadors. Antoni Furió ho fa sobre el segle XVII. Ferran Garcia reclama la condició de valencians per als nostres predecessors àrabs a les nostres actuals terres i reivindica el segle XIV. Pau Viciano contesta Manuel Ardit.

 Tots ells són eminents especialistes que saben de què va.

Finalment, Adolf Beltran, que no és historiador sinó periodista, es demana, amb una refinada malenconia, anglesa, educada, pròpia del XVIII, per la via valenciana a la modernitat. Per fi …

Del meu dietari:

Espill d’Insolències, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Elogi del present

13 d’octubre

Al marge de l’estètica dominant en la meua generació, tan partidària del nomadisme agitat i les relacions turmentades, jo gaudisc a mans plenes de la quietud i de l’encant de la vida sense estridències, del plaer cuit a foc lent. De la monotonia de l’anar-i-tornar, compassadament, però constant com les ones de la mar. De l’amable somriure per davant del riure obert i escandalós. De la delicadesa i de la discreció. Sóc d’aquella gent que creu que la felicitat i el plaer necessiten alguna mena de disciplina i, per tant, de disposició i de rutina. El progressisme d’obligat compliment és més espontaneista. Tinc, finalment, un desacord absolut amb aquella màxima de Simone de Bouvoir segons la qual el present no és prou en ell mateix. Més encara amb la complementària del seu contertulià Jean-Paul Sartre, a qui tant se li’n donava la felicitat perquè ell “volia fer alguna cosa que deixara empremta en el món.”. “Desconfieu dels tristos (…). Són absurds com un esternut, com un atac de tos, com un babau en aspirar un paper de cocaïna falsificada, com un boig que corre a la matinada amb el seu cotxe desesperadament, sempre desesperadament…” El consell de Nèstor Luján és profilàctic. En contra del que l’herència cultural ens tenia reservat, no vull creure que hàgem vingut al món a sofrir. Ni que el patiment a compte siga un passaport cap a una felicitat utòpica. “A Amèrica” –deia Chester Himes– “hi ha el convenciment que l’adversitat ajuda el negre a superar obstacles.” “Doncs bé” –afegia l’escriptor de Harlem– “estic absolutament convençut que sense adversitat jo podia haver estat moltíssim millor escriptor.” Per la meua banda, no he cregut mai que el patiment siga un camí cap al Paradís, que és la pitjor de les destinacions possibles. ¿A on es dirigien, sinó al Paradís, els avions que s’estavellaren l’11-S contra les Torres Bessones de Nova York? El Paradís, com tantes paraules sagrades, s’escriu sempre amb majúscules, lletres jeràrquiques, com sabem els fills de tipògrafs des que portàvem pantalons curts. “No sent sinó horror davant del conreu literari del sofriment que tant de moda ha estat aquests darrers temps”, va anotar William Somerset Maughan en els Cuadernos de un escritor. Per si no fóra prou, Marcial ja ens alertava que “els dies que desaprofitem, també ens els compten.” El lament de les pèrdues i de la suposada calidesa dels temps passats em sembla estèril. Però el culte al canvi per ell mateix sol engendrar subjectes patètics, com el hippy vell, la personificació més clara d’una contradictio in terminis. “El futur ens tortura, i el passat ens encadena”, va ensenyar-nos Flaubert. “Vet ací perquè se’ns escapa el present.” La negociació permanent amb un mateix és sempre la base d’una certa estabilitat. “Sería necesario leer cada mañana antes de empezar el día un par de páginas de Paul Léautaud a fin de afrontar la vida sin ninguna pretensión, ni énfasis ni ilusión,” escrivia Julio R. Ribeyro. Sobretot, si aquell matí has d’eixir de viatge.

Del llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

Sobre la llibertat d’expressió

3 d’octubre

La guerra no comença mai amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge. La Segona Guerra Mundial no va començar amb l’atac contra Polònia. Va començar amb el llenguatge. El mateix va ocórrer als Balcans. De sobte apareixen paraules com lluitar, liquidar, enemic, matar, aplastar. És el llenguatge de l’agressió i de l’arrogància. Ho veiem en els mitjans i ho veiem en els discursos polítics, en les discussions públiques i privades. I així es prepara l’ambient, es caldeja l’atmosfera per a quan comencen els tirs.

Ho acabe de llegir en una entrevista amb Ryszard Kapuscinki que, com tants papers, vaig arxivar potser sense llegir-la. La claredat del periodista radica en el fet de subratllar les evidències. El problema és el de les paraules, però també el del silenci, el de la incapacitat de trencar una unanimitat en negatiu, que és la pitjor de les unanimitats. Per una raó: perquè no es nota, perquè és subterrània. El mateix Ryszard Kapuscinki continua: “vaig estar a Nova York durant l’11 de setembre i vaig poder observar, esglaiat, que tots els mitjans parlaven amb la mateixa veu, les mateixes paraules, els mateixos titulars. Vaig estar a casa de Susan Sontag i vaig poder veure com era de difícil per a ella publicar en alguna banda un article mínimament crític sobre aquells esdeveniments. Però jo crec que a Europa encara tenim la possibilitat de discutir les qüestions importants.” Són paraules angèliques i esperançades. Les diu una persona que ha aconseguit un prestigi tal que pot publicar les seus opinions allà on vulga. No és el cas que jo conec: el de València, el de Barcelona, el de Madrid. Als EUA, les cartes estan marcades, això ja ho sabem. Però ací també –no ens enganyem. Els documentals de Michael Moore expliquen la importància de la FOX i de la News Corporation de Rupert Murdoch en la creació de mentides nacionals en forma d’opinió pública. La seua influència està molt per damunt de The New York Times o The Whasington Post, diaris de prestigi de les elits americanes. La pel·lícula La cortina de fum de què parlàvem fa uns dies il·lustra la “producció” de la realitat des dels mitjans i, especialment, des de la televisió. També el treball desplegat pels eficients spin doctors, els mestres d’efectes, que dissenyen l’agenda dels partits polítics i dels seus líders, presoners de les enquestes i dels mateixos mitjans. I dels media workers, la tribu “professional” que ha substituït els periodistes en la redacció i la presentació dels nostres diaris, ràdios i televisions. Una tribu que, segons descriu el mateix Ryszard Kapuscinki, “poden ser avui presentadors de televisió, demà portaveus del govern, despús-demà corredors de la Borsa i al cap de dos dies convertir-se en directors d’una fàbrica o d’una multinacional petroliera. Per a ells, aquest treball no té res a veure amb conceptes com deure social o obligació ètica. La seua tasca és vendre un producte, com qualsevol altre treballador del sector del servicis (…).” Però no és cosa només dels EUA. El mateix Murdoch i el seu grup multimèdia –inclòs el sensacionalista The Sun— és l’aliat imprescindible de Tony Blair al Regne Unit. I no cal ni dir que Beslusconi no seria president del govern italià sense Mediaset, que modela bona part de la comunicació de masses a Itàlia, l’escrita i l’audiovisual. Diguem-ho clar: “les paraules tenen amo”. Allà i ací. Per això comence cada any les meues classes d’Estructura de la Comunicació amb aquesta sentència de Lewis Caroll a Alícia a terra de meravelles. Durant un any, no faig sinó insistir al voltant d’aquest obsessiu objectiu. Al cap i a la fi, la informació és un bé de consum, una mercaderia l’ús de la qual persegueix alguna classe de beneficis. No m’oblide que és, alhora, un producte ideològic que legitima o reforma valors socials. D’ací el seu valor doblement estratègic per a empresaris, polítics o capellans. I d’ací les promíscues relacions entre les empreses de comunicació i els poders econòmics, polítics i culturals. Els primers a negar-ho seran, com és natural, els “propietaris” dels mitjans corresponents o els seus gestors –“professionals” a bon jornal. I els governants, que tant intenten influir en la línia editorial de cada mitjà, d’una manera explícitament autoritària o de formes més refinades. La llibertat d’informació és un bé que ha passat avall, llevat de quatre esquerdes i dues tribunes que, per paradoxal que semble, no són sempre les del sector públic de la comunicació. Acceptar la sentència de Caroll seria tant com ventilar els interessos mercantils del negoci. Els meus alumnes solen entendre-ho de seguida, sovint a costa de la vocació de servidors de l’opinió pública amb què alguns –pocs i cada dia més comptats– han arribat a la Universitat. Ja tinc assumit el rol de desil·lusionador acadèmic. Crec, però, que l’educació en l’escepticisme és una precondició perquè esdevinguen bons professionals del periodisme.

Aquestes cabòries em vénen al cap en llegir l’entrevista amb Ryszard Kapuscinki. I també Al cierre, les mesurades memòries de Juan José Pérez Benlloch, un dels pocs periodistes valencians que ens ha deixat una història de vida professional. La lectura d’Al cierre remarca, precisament, la rellevància dels “actors” en la construcció del sistema comunicatiu i d’aquell concepte tan boirós com és la “llibertat d’expressió.” El llibre de JJ documenta la impagable tasca de centenars d’accionistes i de periodistes –amb Vicent Ventura i el mateix Pérez Benlloch de caps de fila– per trencar el “doble lligam” d’una xarxa mediàtica maniquea i fanguinosa. L’estructura dualista de la premsa valenciana reforça una convicció demoníaca segons la qual totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable. La vida professional de JJ ha estat un exemple de lluita per la “liberalització” de la informació de la millor manera possible: augmentant-ne la “competència”, fundant empreses, diaris i revistes –metafòriques finestres per on ventilar un país asfixiat pels prejudicis. Ben mirades les coses, Pérez Benlloch ha estat el nostre “tercer home”, el que ha fet de la iniciativa privada un valor en si mateix, impagable puntal de la pluralitat. En redactar Al cierre, ha fugit, però, de les memòries confessionals, impugnant així –amo de les paraules i dels silencis– la millor de les seues sentències: “no penses, escriu”.

Apunt corresponent al dia 3 d’Octubre del meu dietari Quadern d’entretemps.

Encara en deu quedar als armaris de l’editorial. Per si és del vostre interès:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

L’Arena de Juan Roig i els poders públics

Les relacions –sovint promíscues– entre poder econòmic i polític són al centre de les polítiques públiques. Sovint, amb aparença de polítiques esportives, com el cas de l’estadi inacabat del València CF, iniciat el 2009, i la requalificació de l’antic Mestalla. Un debat que torna a l’actualitat, no debades és una de les operacions urbanístiques més emblemàtiques de la ciutat.

Els valencians no en som els inventors. De fet, aquestes relacions més o menys perilloses són una regla d’or mires on vulgues, sobretot quan es tracta d’infraestructures de gran impacte sobre la morfologia de la ciutat i la cultura urbana que se’n deriva. A l’estat espanyol, el capdavanter del sector –com en tants altres– ha estat Florentino Pérez que, ves per on, sempre reuneix a la llotja del Bernabéu totes les sensibilitats amb poder decisori en qüestions urbanístiques. La requalificació de la Ciutat esportiva del Reial Madrid en va ser la primera fita. Entre els valencians, mirada sempre a ponent, el bocamoll de Juan Soler ja va qualificar l’operació Porxinos com un “gran pelotazo”. L’operació del Nou Mestalla que arribaria en paral·lel forma part de la mateixa cadena de promiscuïtats.

Curiosament, el poder polític hauria de ser l’organisme regulador –per mitjà de l’ordenament jurídic i de les consegüents polítiques públiques– entre els interessos empresarials privats i els públics, que són els de la ciutadania. En aquest sentit, el sector públic hauria de liderar sempre els processos urbanístics. Una decisió de caràcter estratègic per a la ciutat de València com la modificació d’un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) no es pot executar a colp de projecte privat, com ha ocorregut amb l’Arena de Roig, que ja no sé ni com es diu. Una modificació del PGOU aprovada al seu dia per la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, ratificada per la Comissió d’urbanisme de l’Ajuntament amb modificacions enllestides en plena pandèmia, quan estaven suspesos tots els tràmits administratius. Canvis que incloïen, entre altres aspectes, l’augment de l’edificabilitat i l’alçada del projecte respecte de les instal·lacions convencionals. L’excepcionalitat dels dies va impedir qualsevol debat ciutadà sobre aquests canvis. Un debat intel·ligentment reconduït per les parts –amb la col·laboració de la premsa amiga i la galàxia tuitera– cap a l’estupidesa del nom del projecte. Una “qüestió de noms” que ens ha entretingut setmanes discutint sobre una cortina de fum dels interessos econòmics i polítics latents. El parany nominalista va funcionar amb la llengua i la senyera fa anys i continua prestant grans serveis a la pàtria de la pasta i la política amable. Com em va dir fa molts anys un editor valencià, “a la nostra gent se l’enganya amb una mesureta de cacau i tramussos i una senyera, amb blau o sense, segons convinga”.

Entreteniment a banda, la pregunta general que jau sota la primera pedra del projecte és el model de ciutat –urbanístic i de cultura urbana–  a què respon l’Arena de Roig. Era imprescindible cedir a un empresari privat una parcel·la pública per 50 anys? No hi havia res millor a fer, interessos de la ciutadania a la mà, en aquella parcel·la? Les polítiques públiques necessiten diagnòstics previs –tècnics, ciutadans i polítics, per aquest ordre– que ajuden a respondre la pregunta general amb idees i actuacions que generaran noves preguntes. La més evident: feia falta a la ciutat el pavelló de Roig? Un pavelló, per cert, el disseny del qual no té res a veure amb l’entorn físic immediat. A qui li feia falta? Amb quin objectiu de política pública impulsa l’Ajuntament aquella actuació? Després de l’època fosca dels grans esdeveniments de Zaplana-Camps-Rita, no hem aprés res en aquesta matèria? Quines externalitats provoquen les grans infraestructures sobre l’entorn? Quines en provocarà l’Arena de Roig? Les ha previstes l’Ajuntament? Quin paper, hauríem de continuar preguntant-nos, han de jugar els grans equipaments en el planejament urbanístic de la ciutat? Amb quins objectius socioculturals transversals i també particulars de cadascun d’ells? Malgrat les possibilitats de la Fira de Mostres, del Palau de Congressos, del Palau de la Música, del Palau de les Arts, de la Fonteta, dels tres estadis de futbol o de la Plaça de Bous –tots ells infrautilitzats–, la ciutat necessita destinar una parcel·la pública i reordenar tot un barri perquè el senyor Roig construïsca una piràmide amb objectius personals? Són preguntes, vull pensar, que es deu haver fet l’Ajuntament botànic abans d’emprendre una actuació de tant d’impacte. Seua és –de l’Ajuntament vull dir–, la competència sobre els equipaments. Com ho és de la Generalitat l’aprovació de les modificacions del PGOU.

Finalment, quin és el model cultural i esportiu que hi ha darrere de l’aposta de Roig? Quin serà l’ús real del pavelló? Qui hi anirà i com? Quins en seran els accessos públics? Per què inclou una gran zona de pàrquing privat si la política general botànica –almenys retòricament– era la potenciació dels carrils bici i la disminució del trànsit privat? Tot fa pensar que el projecte de l’Arena de Roig no respon a cap plantejament estratègic de ciutat sinó que, contràriament, reforça una política caduca de grans esdeveniments esportius i suposadament culturals com els grans concerts que, per si no estaven prou amortitzats, la pandèmia del COVID 19 ha deixat fora de joc per molts anys. Una aposta, a més, que generà de forma directa llocs de treball de baixa qualificació i reforçarà indirectament una ciutat de low cost, de turisme de poca despesa i més airbnbs que no pernoctacions en hotels. Una esmena a la totalitat a un model de ciutat que el govern del Botànic i l’ajuntament de València diuen defensar.