La bellesa de la veritat

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Aci en teniu el tercer lliurament.

19/12/2020

CAIXA D’EINES (3)

LA BELLESA DE LA VERITAT

Toni Mollà

La literatura familiar és quasi un gènere. En el cas de la novel·la, el seu objectiu és mostrar les relacions entre els membres del grup i alhora extraure’n bellesa literària. Unes relacions sempre diferents segons els contextos socioculturals en què ocorren, com és natural. Amb un denominador comú fruit de la tensió entre l’individu i el control comunitari que imposa el grup familiar. El resultat és una escriptura sovint a prop del pensament diguem-ne presociològic. La lleialtat, la desviació (el pecat, en versió catòlica), la gelosia, la culpa o la redempció sovint impossible són els caps de corda que estira el novel·lista.

Els germans Karamàzov del rus Fiódor Dostoievsi o Cien años de soledad del colombià Gabriel García Marquez, El soroll i la fúria del nord-americà William Faulkner  o Els Buddenbrook de l’alemany Thomas Mann venen de seguida al cap. En són gairebé el cànon. Quatre models distints en sengles contextos temporals i geogràfics també diferents. La novel·la de ficció, la mare de tots els gèneres literaris durant els segles XIX i XX, es converteix en els quatre casos esmentats en un patró formal al servei del narrador i la seua caixa d’eines. El relat consegüent, no importa si veraç o no, adquireix valor per ell mateix i, amb les cares calidoscòpiques de la ficció, esdevé un dels sistemes de memòria col·lectiva de la modernitat. Memòria i patró fins i tot morals, no debades la branca de la filosofia més arrapada a la realitat s’autoanomena “filosofia literària”.

Però la literatura no s’alimenta només de la imaginació dels escriptors. Sovint s’empelta de la realitat viscuda i llavors adquireix forma de crònica, autobiografia, divagació assagística o dietari, posem per cas. Els especialistes en màrqueting n’han dit, d’aquesta escriptura, literatura de “no-ficció”. També, amb els matisos que calga, “literatura confessional” o “del jo”. Tant se val ara, això de les etiquetes. En tot cas, en aquesta mena de papers, el “pacte autobiogràfic” de què parlava Philippe Lejeune és el codi de senyals compartit entre l’escriptor i el lector. Un codi de confiança en la veracitat dels fets relatats. Facts are facts, diuen els anglòfons. Com si diguérem, un principi de referència jeràrquica contra el qual atempten els partidaris del “relat” desproveït de les circumstàncies que avalen precisament aquells fets reals. Javier Cercas o Enrique Vila-Matas, cadascú des de la seua perspectiva, en serien exemples pròxims.

Però aquesta literatura de no-ficció n’assoleix la cimera quan l’escriptor s’enfronta a les mateixes relacions de proximitat que la novel·la –la novel·la realista, si volem dir-ho així. Davant del propi espill familiar, l’escriptor ha de deixar de banda les carassetes literàries. En conseqüència, aquesta literatura familiar de no-ficció esdevé l’espai literari on no és possible la mentida perquè l’autoengany és el pitjor fracàs –literari i sentimental. Mares i fills del grec Theodor Kallifatides n’ha estat la meua darrera troballa. L’aborronadora Carta a mi madre de Georges Simenon o Entre ells dos de Richard Ford ocupen també la meua trona d’aquesta expressió literària. Amb els matisos que calga, El Barri de la plata de Julià Guillamon en completaria les meues preferències subjectives ara per ara. Tots quatre comparteixen, al capdavall, la bellesa de la veritat crua. Una bellesa no apta per a romàntics ni postmoderns.

Entrenador sense equip

Escrit fa 25 anys dins del dietari Espill d’Insolències (Bromera).

40 anys sense equip.

23-II-96

Jo tenia vint-i-quatre anys, i era mestre progre d’escola progre. I, d’amagat, entrenador del Meliana C. F. Havíem estat campions de la tercera regional sense predre ni un sol partit. I ara, en segona, anàvem líders. Diumenge anterior havíem empatat el primer partit, enfront del Puig C. F. Dilluns, el senyor Tejero va fer el seu colp d’estat. L’endemà, a l’entrenament, em vaig dirigir als meus jugadors i vam comentar el que havia passat al Congrés dels Diputats el dia anterior. Vaig suspendre l’entrenament de divendres vinent i vaig citar tota la plantilla a la manifestació unitària contra el colpisme. Dissabte, a les 9 del matí, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador.

Des de llavors, avui fa quinze anys, sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.

En la mort de Lawrence Ferlinghetti

Ahir va faltar Lawrence Ferlinghetti, ànima de la beat generation i de la City Lights Books de San Francisco, als 101 anys. En el meu tercer capítol del meu llibre Més enllà de San Francisco (Bromera) narre la meua segona visita a aquella mítica llibreria el setembre del 2008. Que servisca com un petit homenatge a aquell referent del pensament heterodox dels Estats Units d’Amèrica.

3

A LA CITY LIGHTS BOOKS, UNA ALTRA VEGADA

(San Francisco, dissabte 30 d’agost)

A primera hora del matí, hem tornat a travessar el barri de Chinatown, tot obert de bat a bat, ple de gent al carrer i als negocis. A poc a poc, ens hem dirigit cap a North Beach, fa uns anys barri de ressonàncies hippies i alternatives, pàtria de tota mena de moviments contraculturals apareguts durant els anys seixanta i els setanta. Hem passat per Russian Hill, amb el famós Lombard Street –“el carrer més tortuós del món”, segons el tòpic audiovisual– tot florit d’hortènsies. En aquest mateix carrer residia el detectiu Scottie (James Stewart) que perseguia Madeleine (Kim Novak) en la pel·lícula Vértigo d’Alfred Hitchcock –estrenada  ara fa cinquanta anys. Per unes causes o unes altres, és  impossible d’abocar-t’hi sense que algú et demane que li faces unes fotografies o s’oferisca a fer-te-les. Un israelià natural i veí de Jerusalem que, segons ens ha explicat, viatja durant tres mesos pels EUA, ha estat el nostre soci fotogràfic. Un home que xarrava pels descosits, encabotat a trobar semblances entre el poble d’Israel i altres comunitats d’arreu del món –inclosa la nostra. “Tots soms jueus respecte d’algú altre”, he pensat recordant les paraules de J.P. Sartre. Fins i tot els palestins, semites d’origen, per paradoxal que semble a hores d’ara. Agraïts per la disposició i la conversa, ens hem acomiadat del nostre fotògraf eventual.

North Beach és una mena de Little Italy novaiorquès, però en gran, perquè el novaiorquès ha estat engolit precisament pel seu Chinatown veí, que creix sense aturador. El de San Francisco és ple de trattories i de pizzeries, de cafeteries que rivalitzen l’una al costat de l’altra en l’autèntic expresso made in Italy i els capuccinos de totes les mides. A la porta de cada establiment, un empleat cridaner intenta convèncer-nos que la seua és la millor oferta gastronòmica de la ciutat, la més gustosa, la més barata i, per descomptat, l’única genuïnament italiana. Són italians d’origen, que parlen amb la hipotètica clientela en italià, en anglès, en castellà, en francès o, si cal, en català, tal com hem pogut comprovar. Després de voltar pel barri unes hores, volíem dinar a l’Enrico’s, un restaurant que ja coneixia, però estava tancat, cosa que ens ha capgirat una mica el programa. De fet, havíem preparat la ruta del matí en funció de la visita a aquest establiment de què tinc tan bons records. Per a nosaltres, la cuina i el menjar tenen un valor comunitari que va molt més enllà de l’alimentació. Per això em fa tanta pena la gent que menja sola, a casa, al carrer o al treball. Al meu entendre, el dinar compartit i la migdiada són grans avanços de la civilització. Dues de les millors aportacions de la cultura llatina que el calvinisme anglosaxó s’ha mirat sempre de reüll. La gent amb fam o amb són és perillossíssima. En fi, hem triat un altre restaurant, també italià, a dos-cents metres curts de l’Enrico’s, a l’altra galta de carrer, a Columbus Ave cantonada amb Broadway. Quan encara no érem dins del restaurant, el cambrer, un napolità escandalós com a bon napolità, ja ens havia endevinat que érem de València i ens havia explicat la importància de l’aigua en l’elaboració d’una bona paella. El comentari ens ha donat confiança en els coneixements culinaris d’aquest italià instal·lat a San Francisco després de passar per Barcelona i Nova York, segons ha explicat. La clau de la bona paella, al marge dels ingredients i el control del foc –si es fa a llenya– radica  precisament en les característiques de l’aigua i la seua facilitat per a alçar el bull quan s’aboca l’arròs. L’aigua de l’horta de València és perfecta per a fer la paella, com és natural de pensar. Són vint minuts justets de bull i l’arròs quedarà en el seu punt exacte de cocció. Només hi faltarà encertar-la en el punt de sal, tan subjectiu i tan important. “Qui cuina dolç, cuina per a molts. I qui cuina salat, ho fa per al gat”, solem dir en el nostre vernacle més col·loquial. A Conca, per exemple, on hem fet alguna paella de bon record, l’aigua tardarà un mínim de vint-i-cinc minuts a alçar el bull. I al País Basc, de tanta cultura gastronòmica, no hi ha manera humana de fer una bona paella amb aigua basca. Sempre que l’hem feta quan passem uns dies per Sant Vicent a Berastegi, Conrado –el nostre paeller major– ha de tenir la precaució de portar unes marraixes d’aigua des de Meliana. Són misteris que deuen tenir un fonament científic. La bona qüestió és que aquest cambrer napolità que viu i treballa a Califòrnia coneixia tots els misteris de la bona paella millor que jo, que vaig nàixer i he viscut sempre enmig de l’Horta de València. Quan encara no havíem decidit què volíem menjar i beure, ja teníem la copa d’espumante a taula, el pa i l’oli –aliments beneïts per als nostres gustos i costums. Com a bon italià del sud, ens ha donat conversa i companyia durant tot el dinar i, a l’hora dels postres, s’ha assegut a taula com si l’haguérem convidat. Els antipasto a la italiana, els espaguetis alle vongole i el tiramisú s’ho valien, aquesta és la veritat. L’elecció –quasi un clàssic de la cuina italiana tradicional– no ha estat roïna. A taula, com en tants altres aspectes de la vida, sóc un enemic declarat de l’esnobisme sense fonament. El cambrer coneix les Falles de València, l’arròs a banda i, fins i tot, els bous embolats, que tanta nosa em fan. Hem anat a topetar amb un entusiasta de la pàtria valenciana, Déu meu, a milers i milers de quilòmetres! D’ací a no res, no podrem eixir de casa, envoltats d’entusiastes del nostre terreny que ens recordaran les grandeses d’un país que, en realitat, no ha existit mai!

Al costat del restaurant, quasi paret mitgera, hi ha el club de jazz més reconegut de la ciutat, una sala íntima i acollidora on vaig passar fa uns anys una memorable nit d’hivern i de pluja. Ens hem acostat a veure la programació i a mirar de reservar taula i cadira per a aquesta nit mateix. Ens trobem en el cor mateix d’“el vell Frisco del jazz” a què es referia Jack Kerouac. Sorpresa impensada. Fa un mes que el Jazz at Pearl’s ha baixat la persiana definitivament sense que ningú no sàpia encara per què. N’ha comprat l’edifici una cadena de restaurants. El nostre cambrer napolità, que sembla un home atent al veïnat, se’ns ha acostat en veure’ns allà plantats i ens ha dit que potser els amos havien tingut problemes amb la policia o que potser estaven ja cansats de regentar el negoci o que volien recollir capital líquid i deixar la ciutat. Ho fa molta gent, segons els nostre informant, abans de jubilar-se i d’instal·lar-se a Florida –“la sala d’espera de la mort”, segons el napolità sabut. Siga com siga, la qüestió és que hem perdut una de les meues visites més esperades a la nit de la ciutat de San Francisco. Un lloc singular i tranquil que deixa només per a la memòria les magnífiques i irrepetibles sessions de jazz que hi han tingut lloc. Ara que ho pense, pluja i jazz, no sé ben bé per què, formen un binomi indestriable en la meua memòria més sentida. Supose que tinc associades aquestes vetlades de jazz a visites d’hivern. A París, per exemple, al Caveau de la Huchette, un pont de la Puríssima i la Constitució. A Londres, al Ronnie Scott’s, havent sopat a l’Alastair, que n’és paret mitgera. I, sobretot, a dues nits memorables a Nova York un mes gèlid de gener amb sengles visites a l’Iridyum –amb actuació de Joe Lovano en una mena de diàleg d’homenatge als dos saxos més determinants de la història del jazz: Coleman Hawkins i el seu contrapunt Lester Young. I, finalment, al Village Vanguard –“la capella  sixtina del jazz actual”, segons Antonio Martínez Sarrión–, on jo recorde les immenses notes del piano de Kenny Barron. Si sóc sincer, a cap altre lloc del món he sentit un jazz més evocador que al Village Vanguard de Nova York. No debades aquell íntim i acollidor subterrani ha estat, sense interrupció, el cau preferit de Miles Davis, de Thelonious Monk, de John Coltrane, d’Ornette Coleman o del gran Sonny Rollins, que encara toca com un àngel negre.

A l’altra banda del carrer, hi ha la City Lights Books, amb trànsit permanent de gent que hi entra i n’ix sense parar. Aquesta llibreria és encara l’altar major de la cultura diguem-ne progressista de l’àrea de San Francisco. Va ser fundada per Lawrence Ferlinghetti a la manera de les llibreries de la Rive Gauche parisenca on havia viscut durant uns anys el mateix Ferlinghetti. L’establiment és obert fins a ben tard, a mitges com una llibreria europea, a mitges com un punt de trobada com eren les nostres ja fa uns anys. Hi hem estat una bona estona remenant llibres i revistes amb atenció especial al pis de dalt, dedicat a la beat generation i a les traduccions a l’anglès de tota mena d’avantguardes –especialment franceses i espanyoles. A Marina, li ha fet especial gràcia llegir en anglès poemes que ella va haver de memoritzar en francès el curs passat com ara “Le pont Mirabeau”, de Guillaume Apollinaire:


Under the Mirabeau Bridge there flows the Seine
            Must I recall
    Our loves recall how then
After each sorrow joy came back again
            Let night come on bells end the day
            The days go by me still I stay


Lawrence Ferlinghetti té 89 anys fets i ja ve poc per la llibreria. Per a la seua edat, encara té una figura esvelta i elegant, un tant enigmàtica. És l’únic supervivent d’aquella beat generation constituïda per gent que va viure molt de pressa, entre la carretera –de Nova York a San Francisco–, el jazz de Charlie Parker i les drogues. M’hauria agradat de retrobar-lo i fer-li a mans unes fotos que ens vam fer plegats quan vaig visitar per primera vegada aquest temple de la cultura filla de les caixes de plom. Llavors, hi vam comprar diversos llibres dedicats a la beat generation i el mateix Lawrence Ferlinghetti, després d’una càlida conversa, ens va regalar un exemplar de Howland other poems— que ara evoque com mai.

 I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving
hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets at dawn looking for an angry
fix,
angelheaded hipsters burning for the ancient heavenly connection to the
starry dynamo in the machinery of night,
who poverty and tatters and hollow-eyed and high sat up smoking in the
supernatural darkness of cold-water flats floating across the tops of
cities contemplating jazz,

Cansats d’esperar, hem travessat el carreró que separa la City Lights i el Vesubio –el Jack Kerouac Street– i hem decidit fer un te de mitja vesprada en aquest darrer establiment de tanta anomenada de la mateixa beat generation. Amb tota la nostra estranyesa, la cambrera ha convidat Marina a eixir-se’n del local per no tenir els vint-i-un anys fets. En un principi, no hem fet cas perquè Marisa i jo teníem les nostres consumicions damunt de la taula encara intactes. Però la senyora ha vingut cara a nosaltres feta un bou embolar, com si li anara la vida de sergent d’artilleria. Ha pres Marina del braç i l’ha acompanyada fins la porta del carrer.

–“A l’hora dels àpats sí que podria estar ací”, ens ha aclarit una senyora que prenia una cervesa a la taula de la vora.

–“Si no hi ha menjar, els menors de vint-i-un anys no poden estar-s’hi”, ha afegit una veïna de taula.

Hem hagut d’eixir abans d’hora, estranyats per una beateria al nostre parer sense sentit. Feia calor a aquelles hores de la vesprada i hem decidit prendre un altre ice tea al Trieste, l’establiment predilecte de la intelliguèntsia d’aquest barri. Gràcies a un exemplar del San Francisco Chronicle –el diari de referència de la ciutat– ens assabentem allà mateix que precisament Lawrence Ferlingheti està ocupat en una campanya ciutadana per aconseguir la reurbanització dels carrers que envolten el Trieste. Des de Jane Jacobs, que va desplegar una lluita seminal al Greenwich Village novaiorquès què residia, la creació d’un espai públic a la manera europea és una de les lluites cíviques més persistents entre els sectors americans diguem-ne progressistes. En paral·lel, sobre un fons d’àries d’òpera, els parroquians intenten també recrear al Trieste l’ambient del cafè europeu, lloc de trobada, de sociabilitat i de contacte directe entre la gent que el freqüenta. Una senyora amb xapa d’Obama a la pitrera que seia en una taula veïna ens ha interrogat sobre l’estrany idioma en què ens comuniquem. Escarmentats per altres converses sociolingüístiques del mateix nivell de profunditat, contestem ubicant amb precisió la nostra petita comunitat lingüística allà al South Europe. L’aspecte se li il.lumina:

–“¿És a dir, que sou iugoslaus?”, ens etziba amb tota la naturalitat del món.

Havíem llegit a la premsa que el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, John McCain, interrogat sobre les relacions amb Espanya, havia confós Jose Luis Rodríguez Zapatero amb algun governant llatinoamericà. Amb la paciència del mestre d’escola que vaig ser, he intentat explicar a l’amable senyora de la xapa d’Obama una lliçó bàsica de geolingüística regional.

–“El català és una llengua?”, em torna a preguntar impermeable a les meues pacients i documentades explicacions.

–“El català és una llengua parlada a Barcelona, Mallorca i València”, afegeix Marisa amb militància pedagògica.

–“A Barcelona?”, contesta estranyada la senyora. “No hi parlen espanyol? Per què no?”

El sociolingüista no sabria què contestar que no fóra perquè no ens passa pels collons, però el ciutadà s’ha de reprimir la saviesa acumulada en milers d’hores d’estudi. Segurament tampoc no m’hauria entès la dona. En anar-nos-en, ens fixem que un establiment, quasi paret mitgera d’aquest bar de ressonàncies europees i cultura progressista, ofereix “cirurgia vaginal”. Nosaltres, aliens a l’ofeta, hem continuat a peu i bon pas fins la connexió amb el tramvia turístic per a traslladar-nos al Civic Center –centre administratiu i polític de la ciutat. Segons hem llegit també al diari, l’explanada que s’obri des de Market Street, acull la principal exposició del Festival de l’Slow Food que se celebra aquests dies en diferents espais escampats per la ciutat. Valia la pena, pel Civic Center mateix i per la magnífica fira de productes naturals que abelleix de veure i de tastar.

El conjunt format pel Civic Auditorium, el City Hall –l’ajuntament–, la biblioteca i el War Memorial Opera House –lloc on es crearen les Nacions Unides el 1945– conformen un conjunt grandiós, espectacular. Per al meu gust, destaca, a l’oest, l’edifici del City Hall, potser el més impactant de la ciutat, que reprodueix la cúpula –poca broma!– de la catedral de Sant Pere de Roma. En aquest mateix edifici, el regidor Dan White va assassinar l’any 1978 l’alcalde George Moscone i Harvey Milk, un dels activistes més coneguts del barri de Castro en defensa dels drets civils dels homosexuals i, també, el primer regidor gay de la història dels Estats Units d’Amèrica. Hem passejat la magnífica fira del moviment slow food que, ignorant de mi, jo considerava un moviment exclusivament europeu –mediterrani, de fet– potser pel seu origen italià. Hem començat tastant les maduixes, exquisides. L’olor i el gust m’han desentarinyat uns records perduts en la boira de la meua memòria més pregona i anestesiada. Feia molts anys que no tastava unes maduixes com aquestes: petites, sucoses i gustoses. El primer mos m’ha recordat la meua infància a l’horta de València, quan les maduixes –i els melons, els albercocs, les bresquilles o els codonys– tenien gust de meló, d’albercoc, de bresquilla i de condony, respectivament. Aquestes fruites i el gaudi dels seus olors i gustos et retornen la més completa alegria de viure. N’hem comprat uns basquets petits, magníficament presentats, a punt de ser consumits com uns tresors. És ben curiós que, quan sóc de viatge, sempre hi ha un moment o un altre que tinc el dia enyoradís de la persona de poble que porte a dins més o menys minimitzada. Llavors busque –estiga a Estocolm, a Nova York o a San Francisco– algun aroma o algun gust que em faça notar vida i em porte a la meua infància, que és l’única pàtria vertadera que ens queda a aquestes alçades de la vida. El greenmarket d’Union Square de Nova York, per exemple. El mercat de la Mouffdtard de París. I avui, ací, a l’altra banda del país dels americans, aquesta mostra en ple centre de San Francisco, m’ha fet sentir totalment a casa. A la nit, hem sopat en un altre restaurant italià del Districte Financer que, en realitat, hem escollit pel seu nom: Il Palio, que ens ha portat la conversa i la memòria cap a Siena, Florència, Sant Giminiano, Lucca, el Chianti i tota la Toscana. Pasta italiana i vi de Califòrnia: bona combinació per acabar el dia.

23-F a València

El meu germà exvalencià Francesc Bayarri va dedicar un llibre ben interessant al 23-F, el colp d’estat ocorregut avui fa 40 anys, i el seu context. Periodisme és això: informació i context.

L’any 2004, fa 17 anys, li vaig dedicar un article a la revista Serra d’Or. El recupere avui per si té interès.

23-F a València*

Toni Mollà

El 23 de febrer de 1981 forma part de la nostra memòria particular. El colp d’estat de Tejero va tenir a València el millor aparador. A mitjan vesprada, els carros de combat i les peces d’artilleria ocuparen el centre de la ciutat. Allò va significar, per a molts de nosaltres, la pèrdua de la innocència política. El colp del 23-F va posar damunt la taula l’autèntica cara del poder. Francesc Bayarri és un centaure de periodista i escriptor que va viure tot allò des de les fogoses aules universitàries. Anys després, investigaria per a diferents mitjans de comunicació els interessos i les trames arrecerades sota el material bèl·lic que passejaren per la nostra capital. Ara n’ha fet una novel·la, Febrer, (l’Eixam Edicions) escrita amb una prosa lluminosa com només un enamorat de les caixes de plom pot fer. Ell assegura que ha actuat com a autor de ficció, no com a notari dels fets. Però el lector té dret a entreveure-hi històries viscudes, sentides, d’aquells dies de sabres –els més tràgics des de la restauració democràtica. L’interès del novel·lista enfoca les actiuds ambivalents d’una colla de gent –diguem-ne progressista, per entendre’ns– davant del mal polític absolut. Al marge del remarcable valor literari de Febrer i dels retrats d’una generació complexa com poques, allò que més m’ha interessat és el dibuix més o menys desdibuixat de les institucions democràtiques –l’ajuntament i la diputació preautonòmiques, però socialistes– davant del colp. Per convicció i potser per covardia, em declare contra l’heroïcitat. Però no es pot apagar la llum, anar-se’n a sopar i, en acabant, homenatjar Salvador Allende, posem per cas. El colp va triomfar allà mateix, a les sis de la vesprada, als despatxos dels que nosaltres havíem votat. Els partits de govern i els de l’opossició van assumir sense esmena les intencions profundes dels colpistes –almenys dels colpistes intel·lectuals ! I, des de llavors, de colp en colp –adés militars, ara mediàtics– fins a la victòria final. La victòria dels escriptors, vull dir.

* Publicat a la revista Serra d’Or, Barcelona, el maig del 2004.

Periodisme vivencial

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Aci en teniu el segon lliurament.

CAIXA D’EINES (2)

5/XII/2020

PERIODISME VIVENCIAL

Josep Pla, segons pròpia confessió, fumava per a buscar els adjectius adequats. Ben mirat, en la prosa de Pla, l’adjectiu ho és tot. Colossal, remarcable, plausible o ondulant, entre molts altres, es repeteixen ací i allà en l’obra completa. Però, més enllà de considerar-lo un “ofici sanguinari”, Josep Pla no solia adjectivar el seu ofici de periodista. L’exercia, això sí, a partir de fets viscuts de manera directa i sovint apassionada: fets viscuts i escrits amb passió, vull dir. Segurament, Pla, Eugeni Xammar i Gaziel conformen la santíssima trinitat del nostre millor periodisme viscut, si em permeten la llicència.

Per estrany que semble a primera vista, la reflexió m’ha vingut al cap mentre llegia ETA i nosaltres, el darrer llibre d’Antoni Batista, un home de dilatada trajectòria en tots els gèneres periodístics. Un llibre que, a partir de la pròpia experiència personal, explica la metamorfosi de les relacions entre el conflicte polític basc i la realitat catalana, totes dues conegudes i viscudes per l’autor. He devorat el llibre en poques sessions. El tema s’ho val perquè, vulguem que no, el conflicte basc i l’activitat d’ETA van condicionar tota la política espanyola durant dècades. De fet, bona part de la dreta espanyola encara enyora aquella conflictivitat extrema, deu anys després de la desaparició de la banda armada. Per la seua banda, bona part de l’esquerra catalana i espanyola no s’explica tampoc sense els escenaris d’aquella memòria. La lluita per la democràcia està definitivament lligada, per exemple, al Procés de Burgos, amb Mario Onaindia –anys després senador del PSOE– convertit en veu moral de l’antifranquisme. El llibre en parla d’una manera encarnada, precisament perquè l’autor ho va viure, i n’ha parlat també amb fonts directes. L’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco, el d’Hipercor de Barcelona –un abans i un després en la història d’ETA– o l’assassinat d’Ernest Lluch, amic personal de Batista, són, sense dubte, fets d’altíssim interès informatiu. Però les relacions de Batista amb Jon Idígoras, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pasqual Maragall o Roberto Manrique són, al meu entendre, les pàgines més emocionants.

El llibre –un macroreportatge d’àmplia obertura de compàs, per dir-ho com Josep Pla– no té pèrdua. No debades Batista va ser corresponsal al País Basc de diversos diaris catalans, com l’AVUI i La Vanguardia, i n’ha seguit l’actualitat tota la vida. Un reportatge viscut a flor de pell, amb amics, que sovint són excel·lents deep throats periodístics, amb qui l’autor passeja per Donibane o s’asseu a dinar txangurro, bon gust que tenen les persones, a l’Hermandad de Pescadores d’Hondarribia o el menú de la casa, poca broma, a la taula de la cuina d’Arzak. ETA i nosaltres és el desè llibre que Batista dedica a Euskadi; el darrer, segons anuncia. Interès informatiu al marge, l’he llegit, sobretot, com un autèntic curs de “periodisme vivencial”, segons el concepte que usa el mateix Antoni Batista en un parell d’ocasions. Els esnobs n’haurien dit “nou periodisme” perquè pensen que les innovacions sempre arriben de lluny. Però el periodisme de Batista no necessita la vitola papanata perquè s’assenta sobre un solatge d’autenticitat heretada. El periodisme viscut, begut a a poc a poc de Pla, de Xammar o de Gaziel i que té en la “polifonia de fonts” i l’escriptura diàfana les seues dues cares. Facen el favor, com he fet jo, de servir-se una sidra d’Astigarraga o un txakolí de Getaria i gaudiran d’un periodisme que, ben pensat, no necessita adjectius.