Viatgers

14 d’octubre

Conta Bruce Chatwin que un dia va començar a patir una estranya malaltia als ulls. L’especialista li va diagnosticar que l’afecció tenia uns orígens psicosomàtics, probablement relacionats amb el sentiment d’insatisfacció. El doctor afegí que hauria de substituir la visió de prop per horitzons més vasts i profunds. No es pot dir d’una manera més gràfica. Cees Nooteboom defensa, per la seua banda, el caràcter d’aprenentatge del viatge per damunt del component romàntic de la fugida. Potser per això hi ha dos tipus de viatgers. Jack Kerouac, fascinat per la fugida permanent, continua sent amb A la carretera, el gran heroi a la recerca de valors transcendents i d’objectius màxims. El seu complement generacional —beat versus hippy, podíem dir-ne– va ser Ponche de ácido lisérgico, el treball de Tom Wolfe que va narrar el viatge de Ken Kesey –l’autor de Alguien voló sobre el nido del cuco–, Neal Cassady i la resta dels Alegres Bromistes per totes les carreteres i totes les drogues americanes conegudes i desconegudes. Com a contrapès a aquests nòmades d’ells mateixos, hi ha el viatge pausat i de mirada pròxima. Podíem dir que els primers solen buscar “destinacions” salvífiques amb una voracitat histèrica. Els segons, escèptics davant dels valors concloents, viuen la vida en minúscula, enganxada a valors prudents, harmònics i humils. Aquests pelegrins de la lentitud troben el sentit de la marxa en la placidesa dels plaers reposats. La seua destinació és el camí mateix i l’única recompensa es concreta en el primer glop de cervesa després de les preceptives hores de marxa sense acceleració taquicàrdica. “No corras, ve despacio, / que adonde tienes que ir es a ti solo! / ¡Ve despacio, no corras, / que el niño de tu yo, recién nacido/ eterno, / no te puede seguir!”, va deixar-nos dit Juan Ramón Jiménez.

Apunt del dietari:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

http://perifericedicions.com/producte/al-pas-dels-dies-quadern-dentretemps/

Viva la muerte!

Escrit ahir en va fer 25 anys!

Publicat dins del dietari Espill d’insolències (Bromera, 2000).

12-X-96

Ho recorda la premsa del dia: avui fa 60 anys que Miguel de Unamuno pronuncià un rellevant, tot i que improvisat, discurs a Salamanca que li costà més d’un disgust.

“Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. Callar, a veces, significa mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”.

 Així va començar l’autor de Del sentimiento trágico de la vida, en la seua angoixant contestació a un tal professor Maldonado. Millán Astray s’hi posà per l’entremig i udolà amb el seu més tràgic encara ! Viva la muerte !

“Acabo de oír el grito necrófilo y sin sentido de ¡ Viva la muerte ! Esto me suena lo mismo que ! Muera la vida ! Y yo, que me he pasado la vida creando paradojas que provocaron el enojo de los que no las comprendieron, he de decirles, como autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador, entiendo que fue dirigida a él, si bien de una manera excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte”, espetà de nou don Miguel.

 “Muera la inteligencia”, retronà Millán Astray.”! No ! Mueran los malos intelectuales”, l’acabà d’empastrar don José María Pemán.

 “Este es el templo de la inteligencia –insistí Unamuno–, y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanado su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir, necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en Espanya”.

Don Miguel de Unamuno, basc de naixement, però espanyol professional, morí de vell, segons conten. Però, amb tota seguretat, les campanes degueren voltejar a albat.

El final dels espies

La informació és una font de poder. Un mecanisme intangible de control de les persones i els seus grups socials. Per això, l’espionatge i el tràfic d’informació són activitats de gran rellevància política, però també empresarial i fins i tot cultural i literària. Saber qui diu què i a qui, en presència de qui, on i amb quina intencionalitat sempre ha estat objectiu de les institucions del poder. L’ocultació de la informació i el secretisme han esdevingut una de les funcions socials del llenguatge. En la seua penombra s’alimenten també els espies dobles, sempre ben cotitzats. La delicadesa i la perillositat de l’ofici ho requereixen. En el santoral del ram, destaquen els comunistes nord-americans Julius i Ethel Rosenberg, condemnats a la cadira elèctrica “per posar la bomba atòmica a les mans dels russos”. Per passar-los-en la informació.

Fa uns anys, els investigadors socials més perspicaços ja van alertar-nos de la “vigilància informativa” com un dels mecanismes més sòlids dels poders terrenals. De fet, la II Guerra Mundial i la posterior Guerra Freda no haurien estat iguals sense els serveis d’espionatge i contraespionatge i les consegüents maniobres de control i intoxicació informativa. Els codis encriptats i les llengües “desconegudes” per l’enemic, com la dels take coders navahos, hi van jugar un paper determinant. Ara, les possibilitats de la tecnologia digital han disparat fins a un punt desconegut aquella “vigilància informativa” i el corresponent control orwellià.

El poder esdevé cada dia més dispers i difús, més magmàtic i descontrolat. La informació connexa també. Per això la vigilància ja no és el monopoli més o menys legítim de l’estat i la seua estructura formal. Ben al contrari, la capacitat de vigilància rau ara en corporacions especialitzades en la matèria. Els estats-nació i els grups de comunicació tradicionals –de les majors de Hollywood als imperis transnacionals de premsa– són escolanets d’amén al costat de les empreses tecnològiques dedicades al tràfic de la informació –de les dades de la informació, ben mirat. Al capdavall, les dades són la representació de la informació que en permet la interpretació i l’eventual ús a conveniència de part.

La metàfora del panòptic ideat per Jeremy Bentham, estudiat posteriorment per Michel Foucault, havia estat una primerenca i agudíssima aproximació a la vigilància global però individualitzada que ens envolta per terra, mar i aire. El treball clàssic de Reg Whitaker sobre El fin de la privacidad en va sermanual de referència canònica. Tot plegat, un conte de fades passat avall, perquè la vigilància s’ha tornat innecessària i els vells espies autèntiques relíquies del món d’ahir, ara substituïdes per les targetes bancàries i les aplicacions del mòbil que portem confiadament a la butxaca.

La dona del pis 107

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el dinovè lliurament, el primer després de l’estiu.

CAIXA D’EINES (19)

Dissabte passat, dia 11 de setembre, es va commemorar el 20è aniversari de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. Molts novaiorquesos encara en tenen memòria directa, un solatge impossible d’esborrar. Però aquell dia les imatges servides per la televisió van arribar en directe a tots els racons del planeta. Ben mirat, un dels èxits propagandístics d’Al Qaida, que va escampar el missatge del terror global amb un èxit rotund. El mal absolut havia superat la ficció una altra vegada.

L’assagista nord-americà Mike Davis ha estudiat les repercussions sobre les ciutats i la cultura urbana dels atemptats amb cotxe bomba. Però l’impacte d’aquells avions contra les Torres Bessones va canviar definitivament la història de la humanitat. Segons les dades oficials, hi van morir 2997 persones. Una xifra que mai no podrem tancar perquè moltes famílies no van denunciar la desaparició de familiars que hi treballaven sense el reglamentari permís de residència als Estats Units d’Amèrica.

Mesos abans d’aquell dia fatídic, vam pujar a l’Observatori Top of the world que coronava la torre sud. Un trajecte en ascensor d’un sol minut des del hall al pis 107, a més de 400 metres d’altura. En conserve els tiquets. Allà dalt, un audiovisual destinat al visitant explicava la construcció del World Trade Center subratllava la impossibilitat que les torres foren enderrocades “ni per un avió que s’hi estavellara accidentalment” ni que foren víctimes d’un incendi general, ja que cada pis estava convenientment aïllat dels contingus per barreres impermeables al foc. Al pis 110, punt d’observació exterior, la vista, en pla de picat, oferia les imatges més panoràmiques del Baix Manhattan.

En tornar al hall, davant del mural de Joan Miró que el presidia, ens vam adonar que havíem oblidat una jaqueta de la meua filla a l’Observatori. Vam tornar a pujar-hi ràpidament. Una dona negra, elegant, passada la setantena, ens va rebre amb un somriure d’orella o orella. Havia recollit la jaqueta, l’havia plegada i l’havia guardada en una bossa de la botiga de souvenirs de l’Observatori. Jaqueta a la mà, vam continuar la nostra visita despreocupada a aquella ciutat, capital dels temps moderns, que vivia confiada en la seua seguretat tecnològica. Però l’acció suïcida d’uns soldats del terror que es dirigien al seu propi paradís estava a punt de transformar-la.

Des d’aquell 11 de setembre de l’any 2001, sempre que pense en les Torres Bessones, com avui mateix, em revé a la retina el somriure confiat d’aquella dona negra, elegant i amable, que ens va custodiar la jaqueta de la meua filla. Què hi devia fer l’11-S aquella dona? On era? Una pregunta impossible de respondre que no faig sinó repetir-me des de llavors.

Quina autoritat lingüística?

M’assabente per la premsa que l’Acadèmia Valenciana de la llengua (AVL) fa 25 anys. Supose que ho celebraran adequadament, no ho sé tampoc. Que en valoraran els èxits i els fracassos, vull dir. Ja ho llegirem, si és el cas.

Curiosament, el meus arxius digitals em recorden que avui mateix fa 25 anys justos que vaig escriure una entrada de dietari sobre les autoritats lingüístiques i la seua funció social. La vaig publicar dins del meu dietari Espill d’insolències (Ed. Bromera) i us la deixe per si té algun interès, passats els anys.

Gràcies per les atencions.

17-IX-96

Una llei d’autoritat lingüística ? Per a què ? Em fa l’efecte que el cas de la BBC hauria de ser-ne el paradigma més que no la dèria legislativa de la grandeur de la France.

Al món anglosaxó l’autoritat lingüística està més relacionada amb els valors difosos pels mitjans de comunicació que no en cap altra cosa. En qualsevol cas, les decisions lingüístiques són més aviat polítiques no que no estrictament científiques.

En efecte, quan Mustafà Kemal proposava a Turquia l’abandó de l’alfabet àrab del turc i la substitució pel llatí, no ho feia per qüestions lingüístiques, sinó clarament polítiques. Darrere hi havia un projecte de desislamització i un altre de modernització a la manera occidental. Quan serbis i croats decideixen escriure la seua llengua comuna amb alfabets distints també intenten arrapar-se a concepcions sòciopolítiques ben diferents. I així fins a l’eternitat.

 Els valencians no som diferents. De moment, no hi ha cap descendent de mossàrabs que defense la utilització de caràcters aràbics per a escriure la nostra llengua –encara que, com deia el vell i patriòtic eslògan, tot és possible en valencià. No oblidem que al País Valencià més que a cap altre indret del món conegut és certa aquella sentència de J.W.V. Goethe segons la qual “tothom, pel fet de parlar, es creu també autoritzat per opinar de filologia”.

 Quan algú defensa una determinada normativa està apostant per una certa concepció de política lingüística, de context i de mercat. De manera que les benintencionades persones que intenten arreglar el conflicte de la normativa per vies despolititzades senzillament agafen la granera per les palmes. En un context de desaparició de fronteres i de superació d’espais culturals gràcies a l’audiovisual, les llengües, a pesar del que diguera Jackobson, esmolen la seua funció discriminatòria. I esdevenen, sobretot, elements proteccionistes del mercat interior. En el context del rebregat arc mediterrani, aquells que parlem i escrivim de la mateixa manera tenim l’oportunitat de cohesionar un tipus de societat i de mercat. La llengua, sens dubte, hi juga un paper clau. Escriure de manera diferent als d’Ulldecona és, senzillament, un comportament autista que desconnecta els valencians de les possiblitats de desenvolupament cultural, social i econòmic que passen per Europa, és a dir, per Ulldecona, l’Escala o Cadaqués.

En fi, en aquest context, la irresolució del tema de l’autoritat lingüística valenciana, siga per la via del dret o del fet, és una irresponsabilitat social només comparable a aquella altra barbaritat de política lingüística –lermista i ciscarista– que representà dividir l’escola valenciana en dues comunitats escindides per raons de llengua. Són opcions de política lingüística clarament contràries al projecte de compactació social que hauria de representar la normalització lingüística.

 En fi, no sé quin camí farà tot això. Mentrestant, ara com sempre, haurem d’escriure sense por a l’autoritat.