Sobre l’estil literari i l’ombra de Joan Fuster

Quines coses escrivia jo fa 25 anys!

2-VI-96

El llenguatge literari és, per definició, connotatiu, simbòlic. Si volem dir-ho un poc col·loquialment, podem dir que és un llenguatge treballat. El llenguatge periodístic, per la seua banda, és una especialització d’això que anomenem l’estàndard: un registre neutre, amb un valor estrictament instrumental.

Aquestes distincions de manual d’estilística funcional perden els seus contorns quan intentem traslladar-les a l’anàlisi dels textos reals produïts per escriptors de diferent mena.

Hi ha, per exemple, escriptors literaris –diguem-los literats, per entendre’ns– que fan un ús molt neutre i pla del llenguatge. De fet, massa sovint –especialment els narradors de ficció– inventen una història, però s’obliden de la funció estètica inherent als treballadors del llenguatge: són els romancers. Els correctors editorials –gloriosos negres de la literatura catalana– hi juguen un paper excels com a falsificadors de la qualitat lingüística dels nostres escriptors.

Per contra, també hi ha escriptors de diaris –diguem-los periodistes, també per entendre’ns– que fan servir un llenguatge barroc i ampul·lós. Són els redactors frustrats.

Els centaures d’escriptor i literat haurien de ser, segons aquesta manera de veure les coses, el paradigma de la distinció esmentada més amunt. Però les coses tampoc no són sempre tant senzilles. O més aviat al contrari.

En la literatura catalana del País Valencià, posem per cas, hi ha el cas Fuster, tan rebregat. L’escriptor de Sueca, influït per Josep Pla, per Gaziel i per D’Ors, escrivia als periòdics com ho feia als llibres: buscant la màxima eficàcia comunicativa, amb l’objectiu confessat de fer-se entendre. “La primera obligació de tot escriptor és fer-se llegir”, va deixar escrit en més d’un paper.

Personalment, em costa de trobar diferències estilístiques entre els literats que també escriuen als diaris. Si se’m permet la boutade, diré que hi ha qui escriu bé i qui ho fa malament. I s’ha acabat. Com a tot arreu. Però, almenys en el cas valencià, no arribe a trobar diferències voluntàries d’estil entre el Joan Francesc Mira o el Ferran Torrent, escriptors de diaris, i els Mira i Torrent novel·listes, posem per cas. De fet, podíem dir que són monoestilístics –si fugim de matisos, per descomptat

Joan F. Mira, fusterià ortodox en l’estil i intel·lectual refinat, cultiva sempre una prosa cisellada, amb una puntuació clàssica, al servei, com el mestre de Sueca, de la transmissió del contingut. De fet, Joan-F. Mira, com tants altres escriptors valencians, ha interioritzat –potser inconscientment i tot– l’estil fusterià.

La repetició de fórmules i clixés d’encuny fusterianoplanià és una constant també en els casos, posem per cas, de Josep Palàcios, de Josep Franco, de Josep Palomero, d’Enric Sòria, de Josep Piera –i meua, si voleu, per descomptat. La influència fusteriana, en aquest sentit, ha estat, al meu entendre, potser excessiva i tot. Vicent Raga en va parlar en una erudita conferència que, desgraciadament, continua inèdita: “Joan Fuster. L’estil i la influència”.

La normalitat lingüisticoliterària exigiria una major obertura del compàs estilístic: una major diversitat. No oblidem que Joan Fuster –i el seu estil, com a conseqüència– és un home immergit al cor mateix d’una societat tradicional “que treballa i cull arròs”, segons li agradava de repetir a ell mateix. El localisme, a voltes exacerbat, sempre conscient, de Fuster, té una influència acrítica en la majoria de la nòmina de lletraferits valencians. L’estil “pagès i sorrut” d’un Pla, d’un Fuster, mestres de la prosa no-narrativa autòctona, no semblen el millor model per a una narrativa de ficció o la periodística moderna, per exemple. L’adjectivació “arriscada, precisa i divertida” que, segons Vicent Salvador, caracteritza Fuster, no és tampoc el recurs més adequat per a aquests gèneres més propis de la modernitat.

Desviació al nord

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el catorzè lliurament.

CAIXA D’EINES (14)

DESVIACIÓ AL NORD

Toni Mollà

La periodista Fúlvia Nicolàs és prou més jove que jo. Però, quan vaig fer la meua primera entrevista destinada a ser publicada, a mitjan dels anys 80, Fúlvia em va corregir l’entradeta i em va suggerir un titular més informatiu que el que jo havia triat. Un bateig amb aigua beneïda. Després, Fúlvia se’n va anar a treballar a TV3 i va parir programes de mirada profunda com Mestres, Sense embuts, L’endemà o Un lloc estrany. Però, en aquells temps iniciàtics a València, durant les tertúlies al Letrado, Cavallers o el Lisboa, Fúlvia ens explicava fil per agulla un mític viatge de son pare “al nord del nord” i la seua determinació de repetir-lo.

Passats els anys, ausades que ha complit la promesa i ha viatjat a Islàndia, les Illes Fèroe, les Lofoten o Svalbard en diverses ocasions i companyies. El resultat literari és Zugunruhe. Anhel de nord, un llibre, viatge i memòria alhora, que converteix l’antiga fascinació del pare en la metàfora que ha trobat l’escriptora per a apamar la vida. Un tresor vital que, com els ocells que migren cada any buscant l’energia de l’espècie, Fúlvia desitja encomanar a fills i acompanyants. A la recerca només –només?– d’una aurora boreal en què, com un rellamp en la tempesta, cristal·litza aquella felicitat que, segons vam llegir en Freud però vam aprendre a rebolcons, és un instant fugaç però inoblidable.

Zygmunt Bauman explica que el “viatge de la vida” es recolza en dos factors. El primer, que anomena “destí”, és tot allò que no podem controlar. L’altre són les opcions realistes que et permeten gestionar-lo. Llegir, cultivar l’amistat i triar les destinacions viatgeres en són eines imprescindibles.  Per això, la vida i els viatges es realimenten en un flux que és, ben mirat, una al·legoria del riu d’Heràclit. Potser també per això, quan Bruce Chatwin va patir una estranya malaltia als ulls, el metge la va relacionar amb el sentiment d’insatisfacció i li va receptar substituir la visió de prop per horitzons vasts i amplis. Aquesta és també la recepta de Fúlvia Nicolàs, amorosament amagada entre les cendres del pare que l’escriptora i els seus fills abocaran, en un retorn definitiu, a l’Atlàntic Nord.

Com els llibres del nòrdic Cees Nooteboom, Zugunruhe ensenya, amb prosa cristal·lina, que el viatge forma part de l’aprenentatge constant de la vida per damunt del component romàntic de la fugida. El seu lector devot, eternament agraït per aquella entradeta primigènia, en renova la gratitud per l’encomanadissa seducció pel nord. Enlluernat per la majestuosa aurora boreal islandesa, el lector ha arribat a imaginar que fins i tot els malalts de far west podem ser “nòrdics”, ni que siga vicàriament.

Promeses polítiques i traïcions personals.

Anit es van complir 6 anys justos de la derrota del PP al País Valencià després d’una glaciació inacabable. El PP acabava de tancar RTVV i deixar-ne en l’atur tots els treballadors directes i els de les empreses del sector audiovisual privat que majoritàriament en depenien. Una destrossa personal, social, comunicativa i econòmica de la qual no ens hem refet.

Aquella nit electoral, en saber-se la victòria de l’esquerra, els treballadors de RTVV vam desfilar des del Palau de la Generalitat a l’Ajuntament en companyia de militants i simpatitzants del que encara no sabíem que s’anomenaria el Botànic.

Ho recorde avui amb sentiments ambivalents, tal com ho vaig escriure dins d’un apunt del meu dietari Tot entra en el pes (Vincle), publicat fa un parell d’anys.

Us ho deixe per si hi teniu interès.

He passat mesos sense gosar d’escriure ni una ratlla. He consumit la prestació de desocupació laboral sense ni una oferta de treball, llevat de les col·laboracions puntuals en premsa com a periodista free lance,l’eixida a Nova York per impartir un curs al Graduate Center i quatre bolos de repertori que m’ajuden a alenar. Cap oferta laboral concreta i cap notícia dels amics i coneguts que ara ocupen cadires de braços en despatxos oficials. Ni una telefonada. Pràcticament, vida de jubilat. Sentimentalment, una caiguda al forat negre. Com la majoria dels meus companys, llevat d’aquells que s’han situat en els circuits de la partitocràcia. No els critique, només ho constate. No dubte de la seua integritat moral, però la confiança partidista es regeix per paràmetres aliens a la meritocràcia. Siga com vulga, com deia el clàssic, “lo primero es ser persona y lo segundo poeta”. La injustícia que patim és col·lectiva, però cadascú en porta el dol d’una manera intransferible, i té tot el dret del món a superar-lo com puga. Com més prompte millor, per descomptat.

Els dies han adquirit una il·limitada monotonia. La disciplina de l’horari desapareix i el temps esdevé flexible, però sovint caòtic. El treball a jornal t’apama la vida ordinària. La pauta de la quotidianeïtat et marca el solc de l’existència. Temps a canvi de seguretat econòmica, ens hem dit sempre els fills de la classe treballadora. Una versió, si bé ho mirem, de la “societat disciplinària” sobre la qual ens alertava Michel Foucault. Per fi, seré lliure de l’esclavatge del despertador, he pensat durant anys, mentre tenia treball remunerat i assegurat. Em faré un horari i escriuré cada dia les obres ajornades, pensava confiat mentre maleïa, inconscient i frívol, l’obligació de l’horari que m’organitzava els dies, les setmanes i els mesos i els anys.

Tothom aspira al que no té, solem dir. Potser per això no hi ha res que desitge amb més ànsia que la monotonia del lloc de treball perdut, l’esmorzar de les 9.30 en punt amb el lehendakari Javier Martín, el poeta Gallent i Manolo Jardí, en la mateixa taula de sempre, amb una puntualitat avorrida i segura. El passat, passat és. Però on no hi ha un ordre hi ha un desordre, pense immergit en una introspecció malaltissa. La nova situació m’imposa una vida plena d’incerteses inèdites. No és ben bé avorriment ni tedi existencial el que sent. No ho vull pensar massa tampoc. L’excés d’introspecció és un camí de mala seguida. Mirarem d’imaginar-ne algun de nou. D’inventar-lo, ben mirat. Al cap i a la fi, la depressió és l’absència de futur. Hi haurem d’estar alerta, sempre alerta. Siga com vulga, amb aquell burofax que m’acomiadava de RTVV i la sentència de l’Audiència Nacional s’obri la quarta part de la meua vida. La meua vida actual.

M’alce enjorn, em desdejune i encenc l’ordinador, passe una hora regirant el ciberespai, me n’isc a prendre cafè cada dia a la mateixa hora, sol, fullege la premsa de paper al Cafè l’Infern, assegut a la segona taula vora la paret, com qui busca una regla d’ordre. En acabant, me’n torne a casa, connecte l’ordinador de nou i el temps passa davant de la pantalla sense res a dir, llevat de quatre pensaments que no convé de reproduir negre sobre blanc. El matí passa de pressa, saltant d’una pantalla a una altra. Consulte les xarxes Déu sap les vegades i telefone als excompanys per mirar si hi ha cap novetat d’una eventual reobertura de RTVV, buscant un dic de contenció davant d’un món que s’assola, rodejat d’un aire de derrota i de desorientació, sense sendes d’escapatòria.

La vida se m’ha capgirat de dalt a baix, perquè és tot un món que s’enfonsa. Més solitària, amerada d’un enyor insà per un passat que no tornarà. El neguit i el dessassossec han arribat a casa com a actors inesperats. La solitud indesitjada és el brou on es couen bona cosa de ressentiments. Una mena d’exili social, un buit immens en el fons del qual hi ha les arenes movedisses de la nostàlgia paralitzadora. Atrapat entre la nostàlgia i la solitud, dins del bucle demoníac que va descriure Mark Fisher en Los fantasmas de mi vida.

Visc a Massalfassar, un poble petit enmig de l’Horta. Quan m’hi vaig traslladar, hi buscava una casa plena de verd, amb aigua de pluja dins de la petita propietat que em reconciliara amb el medi natural. Tinc el que volia, i ho he gaudit els darrers anys amb una plàcida satisfacció. Però no estic segur que això, ara, em faça cap bé, als afores dels centres de producció cultural, submergit en una vida que dificulta la respiració. Potser ara, per primera vegada, em convindria residir a la ciutat i sentir a prop el batec de la vida urbana. A èpoques, he estat sedentari, i en altres èpoques, viatger. Sempre ho he decidit pel meu compte i a conveniència, llevat d’alguna obligació circumstancial. Ara, però, em sent involuntàriament confinat en un lloc que en altres temps ha estat el refugi més desitjat.

Montaigne és potser el pare sant de la processó dels solitaris, ataüllant el món des de la noble torre al Perigord francès. Josep Pla, al mas de Llofriu, Joan Fuster a Sueca, Rafael Chirbes a Beniarbeig o Richard Ford a Maine, a Nova Anglaterra, són també sants d’una congregació de solitaris savis. Fins quin punt van triar-ne el grau d’aïllament, això és un misteri per a mi. La majoria dels solitaris que conec de primera mà s’han convertit en caràcters agres, amb el pensament fix en alguna mena de fugida que realimenta una consciència de derrota que sovint esdevé hauteur aristocràtica. No hi faré judicis morals, però no crec en la marginalitat ni en el poder redemptor de la vida interior. Sóc fill d’un carrer ple de vida, de la conversa entre amics. És el meu medi i el necessite per respirar. La tranquil·litat de la vida al marge no substitueix la vida col·lectiva ni les relacions directes i epidèrmiques que sargeixen el gruix de la vida. No vull formar part d’aquesta confraria de solitaris. Tinc por de convertir-me en una bestiola excèntrica. La misantropia, diguen el que vulguen els meus amics misantrops, sol generar éssers malcarats que ni viuen ni deixen viure. 

Els dies són un desert inanimat, reclòs a casa. Quasi com la vida del convent que relata Terry Eagleton en el primer capítol d’El portero, un llibre lluminós, una lliçó d’intel·ligència literària des d’un punt de vista orgullosament esquerrà. No n’hi ha molts com Eagleton. Si jo escrivira amb la seua fina ironia, donaria per bo aquest allunyament de la vida social. Però, a diferència de les monges d’aquell convent de Salford, la ciutat natal d’Eagleton, la meua reclusió no naix de cap rebuig voluntari del món real. No és fàcil renunciar al món com fan les monges de clausura de Salford. Però tampoc ho és refer la teua existència, nu i desarmat. El món del qual se m’exclou no és el millor dels mons possibles, certament. Però l’abandó del camp de batalla representa la renúncia a la possibilitat d’alguna mena de millora –o de resistència, si més no. Per a les monges, l’aïllament té una part d’exercici de la pròpia llibertat; per a mi, l’exclusió del món en què he viscut fins ara és una derrota vital contra la qual és difícil de construir alguna esperança. Sempre havia pensat que les derrotes són sempre temporals, però aquesta d’ara la visc avui com una fractura irreversible.

Per una ironia tecnològica, a l’Spotify, sona, mentre mire d’escriure, Ella Fitzerald, la gran dama:

In my solitude you haunt me
With reveries of days gone by
In my solitude you taunt me
With memories that never die
I sit in my chair
Filled with despair
Nobody could be so sad
With gloom everywhere
I sit and I stare
I know that I’ll soon go mad
In my solitude
Im praying

Traure el Partit Popular del govern de la Generalitat era un requisit per a la reobertura de la RTVV i per a la recuperació de l’esperança cívica. El Partit Popular ha esdevingut una organització criminal al servei dels padrins que es reparteixen el país per barris, talment les famiglies novaiorqueses de la primeria del segle passat. No hi ha metàfores que ho embolcallen. El desallotjament d’aquesta gentola era una exigència moral. I ho vam fer entre tots, partits polítics i societat civil, còmplices per una vegada davant de la necessitat històrica de fer net i començar de nou. Que se’n vagen, vaig cridar i vaig escriure centenars de vegades. Que se’n vagen! I se’n van anar, gràcies a Déu!

La nit de les eleccions autonòmiques, uns centenars d’extreballadors de RTVV ens vam reunir a les portes del Palau de la Generalitat i vam desfilar fins a l’Ajuntament de València cridant a ple pulmó “RTVV tornarà, RTVV tornarà”. Pura descàrrega nerviosa i catàrquica. Mai no havia abraçat tanta gent d’una manera tan sentida per una victòria col·lectiva, compartida per totes les sensibilitats democràtiques. El règim popular passava avall, derrotat per la força de les urnes. Vicent Soler, que avui és Conseller d’Hisenda del govern de Ximo Puig, se’ns va afegir a la comitiva, un entre nosaltres. “La tele i la ràdio és el primer que ha d’obrir el nou govern, la tele i la ràdio”, em deia l’amic Soler, emocionat com jo, mentre marxàvem pel carrer de Sant Vicent de València, a punt d’arribar a la Plaça de l’Ajuntament, antiga del País Valencià, més antiga del Caudillo. “Siga quin siga el Consell, hem de pressionar des d’avui mateix perquè els partits polítics entenguen la necessitat de reobrir la tele i la ràdio”, em repetia Vicent.

Han passat mesos des d’aquell dia. El govern de Ximo Puig, de Mònica Oltra i de Vicent Soler ha incomplit fins ara les promeses de reversió de l’ERO. Amb les coses de palau, més val asseure’s, això ja ho sé; però no pinta gens bé la drecera que han pres els amics del Govern. No aconseguisc entendre algunes decisions, algunes timideses i, sobretot, l’incompliment de promeses que, d’altra banda, són vitals per a ells mateixos. En quin moment van decidir deixar-nos a un voral? Per què recitaven els nostres eslògans reivindicatius i ara en fugen com el dimoni de la creu? Per si no n’hi havia prou, un grup de joves periodistes han iniciat una campanya indigna de criminalització dels extreballadors de RTVV. Una campanya d’uns treballadors contra un altres treballadors –amb l’aplaudiment entusiasta de les seues respectives empreses! Qui ho havia de dir! 

Prenent posicions davant de la hipotètica reobertura de la RTVV, aquest grup d’interès estigmatitza els extreballadors com culpables de la degradació d’aquella empresa pública. A cartes vistes, tots són bons jugadors. No els conec personalment, i  desconec les seues posicions –com a treballadors i com a periodistes– en les respectives empreses: en la gestió empresarial i en la línia informativa. Uns assalariats contra uns altres assalariats! A on anirem a parar? Aquest és l’èxit definitiu de totes les patronals. Pur canibalisme. Que algun d’ells haja estat alumne meu afegeix un punt de fracàs insondable a la meua vida professional.

Per paradoxal que semble, la Unió de Periodistes Valencians (UPV), associació professional de la qual sóc membre, ha estat la capdavantera de la campanya. “Una RTVV des de zero” n’és l’eslogan. Sense els extreballadors, volen dir. Sense els treballadors que la vam posar en marxa “des de zero” fa més de vint-i-cinc anys! Quina barbaritat és aquesta! No m’imagine cap altre sector professional de tota l’estructura productiva mirant de substituir, prèvia fatwa condemnatòria, companys de professió! El treball escasseja, bé que ho sé, i el tap generacional genera urgències que no resoldrem amb el nostre pas a la part improductiva de la societat. La repressió de drets laborals i la precarització són dos talls del ganivet neoliberal que erosiona els dos col·lectius.

La lluita selvàtica i fraticida per la subsistència és el pitjor dels espectacles a què he assistit en la meua vida laboral. La desaparició del capital de solidaritat entre companys presagia la nostra derrota comuna davant del poder –siga del color que siga. La UPV s’ha convertit en un lobby de periodistes joves majoritàriament desocupats o amb una ocupació precària que troben en la reobertura de RTVV l’oportunitat de la seua vida. Els extreballadors representem una molèstia i per això ens neguen el pa i la sal. “Primer, els francesos”, sol reclamar Marine Le Pen, per a exacerbar els instints primaris de les classes populars contra la “competència” dels immigrants. “Primer, els joves”, reciten els periodistes de la Unió de Periodistes Valencians. Pur anatema ideològic que sóc incapaç de comprendre ni pensant que tinc una filla de la seua mateixa edat. Pur darwinisme biologista. L’arma atòmica definitiva és sempre l’estigma del col·laboracionisme. “El Micalet de la seu s’ha obert com una mangrana. La culpa la té l’obrer que l’ha fet de mala gana”, cantaven els Pavesos. Com si els diaris, les ràdios i les revistes per a qui treballen —Levante, Las Provincias, El Mundo, El Temps o la SER, posem per cas– foren les germanes de la caritat. Les coses que hi veiem i escoltem fan feredat. Quanta raó que tenia Josep Pla: “els esforços que ha fet la gent del nostre país per no entendre’s són impressionants. És la tenacitat més viva del país”. Entenc la situació d’aquests joves, però ells no han estès la meua. Tinc una sensació de tristesa sense fons.

La Cort Suprema dels Estats Units va dictaminar fa anys que no es podia acomiadar ningú del treball per ser negre, jueu, dona o vell. A Berkeley, per exemple, John Searle fa classes amb més de 80 anys. A Brown, el savi Bob Coover, amb qui vaig compartir taula i bon vi, deu ratllar els mateixos que Searle. Als Estats Units, la joventut és un estat permanent, que té poc a veure amb l’edat biològica. Però la joventut no impugna la meritocràcia, que és el nervi vital de la societat anglosaxona. Serà difícil de defensar-nos-en perquè els nostres acusadors han guanyat bona part de l’opinió pública, molt predisposada contra els treballadors públics en general. D’altra banda, la seua campanya beneficia les seues empreses i també l’actual govern. Una altra tempesta perfecta, un win-win en què nosaltres som els estigmatitzats i, a curt termini, serem els derrotats. Serà difícil que ens treiem de damunt l’anatema sense possibilitats de defensa pública, més enllà dels cercles d’amistat. La guerra de la informació és desigual amb aquests xicots desesperats i la complicitat de l’estructura mediàtica que els dóna suport a canvi d’erosionar drets laborals a les seues mateixes empreses. La indiferència cap a la víctima és la conducta més immoral de totes, però hipoteca els drets futurs d’aquesta infanteria que ara ens mossega sense compassió. És el que més em dol i el que més em desconcerta. Per desgràcia, arribarà el dia que aquests xicots seran víctimes de les polítiques que avui exigeixen en benefici propi. Ningú no és jove eternament ni la futura RTVV, si és que n’hi ha, partirà dels drets laborals ara perduts. Serà, certament, una RTVV “des de zero”, també en salaris i en drets consolidats. El punt de vista d’aquests xicots davant del món del treball –i de la vida, en general– entrarà en una profunda mutació més prompte que tard. Les seues expectatives canviaran. Els seus desitjos i ambicions es capgiraran de dalt a baix. I d’aquests pecats de joventut el temps s’encarregarà d’establir-ne la penitència corresponent.

A punt de la seixantena, la meua és una jubilació social, entre la incredulitat per tot el que ens passa, l’acceptació que he entrat en les escorrialles d’un món que s’acaba. Immergit en una mena de dol per mi mateix, de pèrdua d’una part rellevant de mi mateix. El final també d’un món d’afectes i de confiança esgarrada. Mirant de no caure en l’autoculpabilització, m’esforce a creure que hem estat víctimes de polítiques públiques erràtiques, però, de tant en tant, em fa por d’assumir la derrota com una vergonya. Al capdavall, la interiorització de la culpa representa l’èxit absolut de les polítiques neoliberals que ens governen sota la carcassa d’una “nova política” multicolor. L’ham enverinat del “voluntarisme màgic” de què parla David Smail, és el darrer parany per a privatitzar les culpes i deslliurar de responsabilitats l’entorn sociocultural i polític, més tòxic com més va. La construcció de la identitat, diu Paul Gilroy, és un procés caòtic. Ausades! Sort que Marina ja no és a casa, que s’ha establit pel seu compte a Barcelona, i que prompte marxarà a viure a l’estranger, nord enllà on diuen que la gent és culta, desvetlada i feliç. No m’hauria fet gràcia que s’alçara cada matí a casa i trobara son pare fent vida de jubilat.

Si us interessa el llibre, el podeu demanar directament a l’editorial o a alguna de les vostres llibreries:

Tot entre en el pes, Ed. Vincle, València, 2018.

L’ou de la serp

Aquest article el vaig publicar avui fa tres anys al desaparegut diari JORNADA.

Per si té interès …

L’OU DE LA SERP

Toni Mollà

L’ideari fundacional definia Ciutadans (Cs) com un partit “liberal-progressista”. Sectors de la burgesia, inclosa la catalana, hi van abocar capitals per a la seua implantació a l’estat, i molts espanyols desencantats del bipartidisme i emporuguits per la crisi hi van trobar una esperança abstracta. A poc a poc, Cs es va consolidar com partit-crossa de PP i PSOE alhora, dels quals ha rebut tota mena d’ajudes amb l’esperança que el seu creixement erosionaria l’altra part de la parella. El darrer sprint situa ara Cs com l’expressió d’un moviment reactiu contra la democràcia i la mateixa política i s’estén pels platós televisius com una xarxa metastàsica gràcies al duopoli Planeta-Berlusconi que governa l’audiència. L’espanyolisme exclusivista n’és la punta de llança. PP i PSOE estan enfangats fins al coll en aquesta deriva.

Ben mirat, PP i PSOE són ostatges d’una estratègia que ja no els beneficia perquè el seu monstre amenaça de devorar-los. Ja fa molts anys, Giorgio Bassani i Natalia Ginzburg van descriure amb elegància literària el col·laboracionisme inicial d’una part de la burgesia jueva italiana amb el partit de Mussolini per la por que els feia  l’avanç del comunisme. L’agraïment de Mussolini va arribar amb l’aplicació de les lleis racials de Hitler. Davant del kitch moral del bloc nacional-monàrquic, em vénen al cap unes paraules de Thomas Mann en què alertava els americans que si el feixisme arribava mai als Estats Units ho faria en nom de la llibertat. Aquell feixisme va passar avall, certament, però, compte amb els ous de la serp “liberal-progressista”.

Publicat originàriament al diari Jornada.

La publicitat en Canal 9

Si el meu dietari-arxiu no em falla, que crec que no, ara fa just 30 anys que vaig llegir aquesta “Comunicació” en la 1a Trobada de Serveis Lingüístics impulsada per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

La trobada va tenir lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, a la mateixa Plaça de la Universitat. Em fa gràcia recordar-ho, sobretot, perquè la memòria em trau 30 anys de damunt.

Si té algun significat actual, vostès diran.

La publicitat en Canal 9-TVV.

Toni Mollà

La meua exposició serà una miqueta diferent a la dels companys que m’han precedit en l’ús de la paraula. I això per dos motius que podeu entendre molt fàcilment. D’una banda, pel tema que tractaré. De l’altra, per la meua procedència geogràfica. Efectivament: sóc l’únic valencià. Per tant, si em permeteu la broma, faig de doble cirereta.

He de dir, abans d’entrar en matèria, que no parlaré, com han fet els meus contertulians, d’allò que faig, que fem, en la Unitat d’Assessorament Lingüístic (UAL) de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Més que vendre la meua tasca professional a l’auditori, em limitaré a fer una descripció de l’estat de la qüestió de la publicitat de Canal Nou-TVV. Per descomptat, si cap assistent té interés sobre algun aspecte lingüístic de Canal Nou-TVV, durant el col·loqui tindré molt de gust a contestar-li.

Si he de parlar de la publicitat en Canal Nou-TVV, la veritat és que els organitzadors d’aquest encontre m’ho han posat d’allò més fàcil. En tinc prou a dir que la publicitat en Canal Nou-TVV és en castellà. I s’ha acabat la intervenció. Pot començar el col·loqui, si voleu. Ja va bé així. Ben bé sé que algú em dirà, de seguida, que això és una veritat a mitges; és a dir una mentida. Ho matise: Canal Nou-TVV té, comptant a ull, al voltant d’un 7% de publicitat en català. Perdó per al gosadia: en valencià. La categoria, la norma, és l’ús del castellà. La publicitat en català és l’anècdota.

Dit això, m’afanye a subratllar que sóc d’aquells que pensen que, en parlar de llengües, la quantitat determina també la qualitat. A major ús del català, millor ús del català. Sé que hi ha qui pensa que la llengua es degrada més com mes s’usa encara que no ho explicite així de clar. Són els defensors dels models lingüístics aristocratitzants, elitistes. Tal com diem en el meu vernacle-col·loquial, estan en lo món perquè hi haja de tot. Què hem de fer? Val a dir que l’afirmació recíproca segona la qual la qualitat determina la quantitat és òbviament falsa. Un espot excel·lent, des del punt de vista de la qualitat lingüística, no representa l’augment de l’ús del català en altres espots publicitaris.

Fet i fet, em permetreu que parle de les dues vessants de la llengua en la publicitat de Canal Nou-TVV: la quantitat i la qualitat.

LA QUANTITAT

La pregunta inicial és la següent: Per què es fa publicitat en castellà ?

La primera contestació també és fàcil. Com tots sabeu, la llengua de la publicitat la tria el client –siga directe, siga per mitjà d’una agència publicitària. La tria, consegüentment, amb criteris de rendibilitat publicitària. Tria la llengua que li permet vendre millor el seu producte. No oblidem en cap moment que, parlant de publicitat, parlem d’un mitjà l’únic objectiu del qual és fer consumir. Comptat i debatut, el client sempre escull la llengua amb major valor instrumental. Val a dir que RTVV –com també TV3, si no estic mal informat– només ofereix als clients els serveis –gratuïts, to siga dit– de traducció i assessorament de l’enregistrament i la sonorització de l’espot. S’ha de dir, però, que l’ús del català constituiria un factor determinant en la tria del client. Potser és una idea que hauria de recollir la Generalitat –les generalitats. Em consta que també ha augmentat l’ús del castellà en la publicitat de TV3.

Com tots sabeu, a partir dels treballs de Wallace Lambert i alguns col·laboradors realitzats a Montreal sobre les tensions entre canadencs anglòfons i canadencs francòfons, s’ha convingut a distingir tot tipus de motivacions per a l’aprenentatge i l’ús d’una determinada llengua.

  1. Motivacions integratives: revelen el propòsit d’integrar-se a un grup lingüístic i de participar de les seues aspiracions socials. Poden ser positives –perquè conscientment es vol esdevenir membre d’una altra comunitat lingüística. I podem ser negatives o de fugida –perquè l’experiència en la pròpia comunitat és insatisfactòria. Ben sovint, aquestes motivacions reben el nom de simbòliques, perquè les aspiracions socials es concreten emblemàticament en la voluntat de compartir els símbols representatius de la nova col·lectivitat. Esdevenen així motivacions de caràcter nacional(ista).
  • Motivacions instrumentals: es refereixen a la valoració de l’aprenentatge de l’idioma pel seu valor pràctic, funcional. S’aprèn la nova llengua per convivència: perquè ofereix o es preveu que oferirà més possibilitats de promoció.

El País Valencià actual no ofereix condicions integratives que motiven convenientment perquè l’ús del català té un valor simbòlic irrellevant. Més encara: en certs contextos i circumstàncies, l’ús del català està encara connotat negativament. Els valors simbòlics d’un idioma sempre van aparellats a l’existència d’expectatives positives, com ho fou, per exemple, la transició política (1974-1980). Ara per ara, només hi podem trobar certs valors folklòrics de l’idioma autòcton associats a certes circumstàncies particulars.

La pregunta immediata, per tant, és esbrinar si l’ús del català té cap valor instrumental-pràctic per als clients publicitaris de la RTVV. La contestació immediata fóra una altra pregunta: ¿ quin valor ha de tenir si la mateixa programació televisiva és bàsicament en castellà ? Els clients no troben cap utilitat –i, per descomptat, no senten cap necessitat de fer servir el català com a llengua vehicular dels seus spots televisius. El català solament no representa cap valor afegit, sinó que ben sovint és un impost (sociolingüístic) amb què ha de carregar l’spot. I no oblidem mai que el llenguatge publicitari és un llenguatge complementari que ha d’ajudar el llenguatge fílmic i no dificultar-lo.

D’altra banda, el tipus de programació de Canal Nou-TVV –cada vegada més decantada cap al folklorisme regional més coent i l’espanyolada més cursi i castissa– no és tampoc cap valor que avale la funcionalitat del català.  Ben lluny d’això, el català s’associa a la comicitat i la intrascendència dels concursos i l’animació infantil. Un català convertit en un patuès inservible per a la comunicació estàndard i les seues necessàries especialitzacions televisives.

L’equació que hem plantejat hauria de resoldre’s amb l’associació d’aquell català hibridat i folkloritzant a la publicitat més nostrada. L’equació, però, com sempre, es presenta fal·laç: els defensors del valencià de sainet –versió del pitarresc català que ara es parla – lloen i exalcen un model lingüístic que no usen mai. La seua llengua de cultura –i, per tant, la llengua dels seus negocis – és el castellà. L’equació, en conseqüència, esdevé imperfecta. El petit tant per cent en català sainetesc (el blaverisme és una manifestació del catalanisme, malgré lui)  que seria esperable no apareix enlloc. Paradoxalment, aquest curt 7% de què parlàvem adés de la publicitat en català correspon, contràriament, a uns altres tipus de negocis no tant nostrats.

La publicitat en català

D’aquest 7% de publicitat en català, al voltant d’un 2,5% correspon a publicitat institucional, de la qual, tot siga dit, també se’n fa en castellà. El fet reforça la indefinició d’un projecte televisiu valencianitzador per banda de les institucions polítiques valencianes, totes elles, ara per ara en mans del PSPV-PSOE.

Per que fa a la publicitat comercial, el comportament esperable fóra, tal com hem avançat més amunt, que l’ús del català s’unira als termes valencians: l’orxata, l’arròs i altres especialitats particularistes. Fóra esperable que l’enunciat explotara aquells valors folklòrics a què redueix l’idioma de classe dirigent/dominant del País Valencià. Si m’ho permeteu, supose que es impensable ací, a Catalunya, un spot amb l’eslògan següent: compre y consuma butifarras “la senyera”, nuestras butifarras. Aquest eslògan és perfectament creïble al País Valencià. Per contra, la publicitat que es realitza sempre en català en Canal Nou-TVV correspon a empreses de caràcter multinacional, les quals passen totalment de localismes i manifestacions pintoresques. Ford, Renault, Gillette són exemples d’empreses anunciants en català. Al seu costat, trobem també empreses –públiques i privades- de caràcter espanyol, com ara l’ONCE, Telefònica i Hidrolèctrica. Va a dir que empreses catalanes de Catalunya –fonamentalment entitats d’estalvi- s’anuncien sempre en castellà a Canal Nou-TVV.

La pregunta ara seria també la següent: ¿ Per què aquestes empreses fan servir el català ? Al nostres parer, en podem fer dues interpretacions: una d’optimista, una altra de malpensada o pessimista. Fóra optimista pensar que les multinacionals han entès que el català té valor comercial (instrumental). El fet reforçaria l’esperança d’aquells que no renunciem a creure en un futur en català.

Les últimes anàlisis sociològiques realitzades en el camp de les actituds lingüístiques dels valencians avalarien l’existència de predisposicions positives de caràcter marcadament instrumentalista. Fonamentalment, la recerca El valencià en el sector terciari avançat realitzada recentment per la Conselleria de Cultura de la Generalitat valenciana. De fet, el treball palesa fins i tot una demanda explícita d’intensificació del procés de valencianització social. En aquesta perspectiva fóra creïble que les gran empreses feren servir el català: el català podria ser, als seus ulls, un valor positiu de caràcter econòmic. D’altra banda, fóra malpensat creure que la publicitat de canal Nou-TVV es realitza en català per altres motius no tan comercials.

M’explique. La publicitat –la major part de la publicitat- s’encarrega i es dissenya a Madrid. I, com una norma publicitària més, s’hi decideix fer dues versions de l’espot: versión española i versión autonómica. Aquesta darrera versió s’envia a les diverses televisions autonòmiques amb llengua diferent al castellà i la direcció del canal, quan hi ha criteris positius en matèria de política lingüística, o la bona disposició dels treballadors del departament comercial, quan no hi ha aquella política, decideixen de fer-ne una versió pròpia. Aquest darrer cas és el de Canal Nou-TVV. Només la col·laboració militant dels treballadors del departament encarregat fa que la publicitat de les grans empreses s’emeta en versió pròpia. Per descomptat, només s’elabora versió catalana de l’off , perquè s’aprofiten la filmació i també les sobreimpressions de la versió castellana. Aquesta norma, també la segueixen les institucions polítiques, fins al punt que un espot recent sobre la Cita prèvia, realitzat per la Conselleria de Sanitat, fa que una malalta es presente com a Empar Ferrer i que el metge  l’anote com a Amparo Ferrer. Fóra encara més malpensat creure que es tracta d’un ús intencional de les llengües: d’una estratègia didàctica per a ensenyar una determinada norma d’ús segons la qual el català seria una llengua que no s’escriu, o almenys una llengua que no escriuen els metges.

Comptat i debatut, la publicitat serà en català quan el català esdevindrà un valor positiu en l’activitat econòmica i en la via pública: quan esdevindrà una llengua útil i necessària. I en primer lloc, quan Canal Nou-TVV emetrà íntegrament en català.

LA QUALITAT

Pel que fa a la qualitat lingüística dels espots publicitaris, està determinada per la quantitat d’ús. El fet que se’n faça poca en català impossibilita, en primer lloc, la professionalització del procés. I, per tant, impossibilita segons quins nivells d’exigència de qualitat. Això no representa, per descomptat, que no n’hi haja de bona des del punt de vista lingüístic. En qualsevol cas, els problemes lingüístics particulars corresponen quasi al cent per cent amb el problemes lingüístics generals de la televisió valenciana. D’una banda, la falta de tradició mateixa provoca lògiques inadequacions de model lingüístic, sobretot pel que fa a les tries estilístiques. De l’altra, trobem el que podem anomenar problemes específics del model oral:

Vocalisme: confusió de timbres vocàlics –recordeu que en valencià general les vocals obertes són doblement obertes.

Persistència d’harmonies vocàliques que convindria evitar en una dicció formal i neutra.

Perfeccionament dels enllaços vocàlics.

Consonantisme: millorar la distinció entre alveolars sonores i sordes entre palatals sonores i sordes.

Perfeccionament de la <ll>.

Realització de ressonància velar en el fonema /l/.

Perfeccionament dels enllaços consonàntics.

D’altra banda, cal encara evitar algunes elocucions emfàtiques, tenses i poc naturals –ben sovint ortogràfiques–, producte d’una certa concepció de la correcció lingüística i de la lectura.

Podríem concloure que, si bé comença a entreveure’s la fixació d’un model formal oral, encara no s’ha aconseguit el punt ideal d’equilibri entre la correcció fonètica, la dicció i la interpretació. En aquest punt, es fa imprescindible una col·laboració estreta entre els assessors lingüístics, els publicistes, els autors i els directors de doblatge i/o de realització a fi de perfeccionar tant l’aspecte de realització lingüística, com també l’adequació de veus i la qualitat interpretativa.

En qualsevol cas, la qualitat lingüística està condicionada per dues causes fonamentals. D’una banda, tal com hem referit adés, es tracta d’una publicitat traduïda. El fet no solament imposa determinats calcs lingüístics, sinó fins i tot descontextualitzacions culturals. De l’altra, cal assenyalar que la publicitat rarament es realitza a València, la qual cosa no solament dificulta el treball d’assessorament lingüístic sinó que, el que és molt pitjor, entrebanca la creació i la dinamització d’un sector empresarial imprescindible per a la consolidació dels mitjans àudio-visuals i, en conseqüència, de la normalització lingüística.

Publicat dins 1a Trobada de Serveis Lingüístics de Catalunya, Ed. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991.

Ara forma part del meu llibre:

Quina política lingüística?, Ed. Bromera, Alzira, 2007.

https://bromera.com/publicacions/57-graella