Hiddink, Sergio i Calpe

Hiddink, Sergio i Calpe

Toni Mollà

Fa uns dies, les Corts Valencianes atorgaren la distinció Guillem Agulló a l’exentrenador de València Guus Hiddink. Una distinció més que merescuda ja que l’holandès va exigir la retirada d’una pancarta amb simbologia nazi de la graderia de Mestalla poc abans de l’inici d’un València-Albacete de l’any 1992.

El reconeixement a Hiddink m’ha portat al cap el cas de Sergio Manzanera, aquell extrem que, al costat del seu company al Santander Aitor Aguirre, va eixir al camp amb un braçal negre el 28 de setembre de 1975. La vespra, el franquisme havia executat els darrers afusellats del règim: Paredes, Otaegi, Sánchez Bravo, García Sanz i Baena. En acabar-se la primera part del partit, dos policies interceptaren Sergio i Aguirre.  “O se quitan ahora mismo esos brazaletes o no salen en el segundo tiempo y se vienen a comisaría. La intervenció de l’entrenador del Ràcing va fer que pogueren jugar el segon temps, sense braçals de dol. L’endemà, la policia va portar a comissaria els dos jugadors i els va imposar una multa de 300.000 pessetes “per alteració de l’ordre públic”. Els dies següents, Aguirre i Sergio van ser amenaçats de mort per l’extrema dreta –tan impune com ara.

Sergio havia començat al Llevant UE. A petició de Di Stéfano, el va fitxar el  València CF, equip amb el qual va ser campió de lliga el 1971 amb una alineació plena de valencians. Una lliga, pense entre mi, que l’any passat va fer 50 anys sense que les institucions se’n feren cap ressò. De fet, em va estranyar que la Generalitat n’atorgara la màxima distinció a Kempes el 9 d’Octubre i no a aquell equip en què excel·lia Claramunt, el major ídol del valencianisme valencià. Un ídol només comparable, en la meua memòria, al llevantista Antonio Calpe, un defensa finíssim que, en la seua època al Madrid de Pirri, Amancio i companyia, va negar-se a assistir a una recepció del dictador Franco després d’aconseguir la Copa d’Europa del 1966. Anys arrere, l’oncle de Calpe havia estat afusellat per les seues conviccions democràtiques. “Sabia que me la jugava”, va declarar Calpe, “però porte el nom de mon i no podia donar eixe disgust a la meua família”. Calpe, granota fins al moll de l’os, va morir l’any passat.

Hem de felicitar les Corts per la distinció a Guus Hiddink. Els estadis són el temple de la cultura popular i la litúrgia que s’hi concelebra –al terreny de joc i a la graderia– té significacions que no són només esportives. Honor etern a Hiddink. Però Sergio i Calpe, amb medalletes o sense, sempre tindran el nostre respecte. Tots tres formen part de la memòria antifeixista.

POSDATA, Levante-EMV, 7 de maig de 2022.

Entre dues vores

ENTRE DUES VORES
Toni Mollà

“L’apocalipsi sempre ha estat una forma d’espectacle, una promesa perversa que alguna cosa important s’esdevindrà”, diu la filòsofa Marina Garcés en el pròleg a la nova edició del seu llibre ja clàssic Un món comú. “Que la vida continuï, malgrat tot, és gairebé un motiu de decepció”, remata Garcés, militant del pensament crític i enemiga declarada dels posicionaments estètics d’una certa aristocràcia intel·lectual abduïda per l’espectacle del naufragi.
Un món comú és un llibre tan suggeridor encara com quan va ser publicat fa una dècada, durant la qual Marina Garcés ha esdevingut un dels pensadors més compromesos amb la “il·lustració radical”, per dir-ho com un petit assaig d’intervenció cívica de la mateixa filòsofa. Ben mirat, l’apocalipsi i la negació del futur –que implica la negació del pensament i l’acció social– és el contrapunt de l’emmirallament nostàlgic en què s’han instal·lat una altra part dels benpensants de la terra –aquests darrers a la recerca d’una suposada “autenticitat” de les formes de vida dels temps passats. En aquest context binari, la por, la desesperança i la desmoralització són efectes de la mentalitat fatalista. Per la seua banda, la melancolia, la idealització consoladora d’una Arcàdia imaginada i la recerca del bon salvatge rousseaunià –més salvatge que bo, si ho mirem de prop– ho són de la mirada retrospectiva.
Certament, la profecia de l’apocalipsi i la temptació de la nostàlgia són fugides d’estudi comprensibles, ja que totes dues solen arrelar entre el solatge deixat per les inevitables derrotes vitals i el vertigen davant d’un futur cada dia més incert i ennuvolat. Cadascuna, si volem, en una vora ideològica, totes dues neguen, però, la possibilitat dels canvis socials possibles i raonables. L’una i l’altra són, al capdavall, filles del pensament absolut i fruit del mateix procés de colonització de les nostres consciències. Precisament per això, cap dels dos camins demana veu ni gest actius, només fum retòric i pirotècnia efectista. L’apocalipsi i la nostàlgia són, finalment, l’endret i el revers d’un narcòtic d’efectes duals que impedeix pensar fora d’un marc mental que és un demoníac doble lligam, d’acord amb el concepte de Gregory Bateson. La victòria cultural definitiva de la ment conservadora.
Per estrany que semble, apocalipsi i nostàlgia són patologies induïdes que han impregnat també certes elits autoconsiderades progressistes. “El pensament aleshores”, sentencia Marina Garcés en Un món comú, “deixa de pensar i es dedica a predicar”. L’optimisme, segons assenyala Axel Honneth, hereu de l’oblidada Escola de Frankfurt, esdevé llavors una obligació moral. Malgrat que el sentinella Slavoj Žižek ens alerte en El coraje de la desesperanza que “si hi ha un llum encès al final del túnel, és un tren que ve cap a nosaltres”.

POSDATA, Levante-EMV, 9/4/2022

Transparència

TRANSPARÈNCIA

Toni Mollà

Soc una persona superficial –a qui agrada la superfície, vull dir: l’epidermis, el que es pot veure i tocar, sense plantejaments de profunditats suposadament seductores. Per si era poc, a partir d’una certa edat, tots guanyem vestits de fosc i vistos de lluny. Els homes, ara a l’hivern, són més elegants amb gorra o barret. Les dones, com insistia Fina Cardona-Bosch, amb màniga francesa. Per contra, traspassada la distància íntima, els accidents del pas del temps són massa evidents. D’altra banda, els rituals de la cortesia –la politesse francesa i les good manners britàniques– ajuden a un distanciament educat i respectuós.

Per això mateix, m’agrada la gent discreta, civilitzada i continguda, i m’incomoden les efusions verbals hiperbòliques –i més encara les no-verbals, siguen d’alegria o de dolor, que això tant se val. Tampoc em fan el pes les persones massa expansives, capaces d’explicar-te tota mena d’intimitats –que jo mai no els correspondré. I em fatiga així mateix l’egocentrisme exhibicionista, que trobe sempre excessiu. Pitjor encara si te’l serveixen embolicat en la retòrica de l’autoconeixement i altres llocs comuns que han imposat el negoci de l’autoajuda i el narcisisme postmodern.

També en els gustos literaris seguisc la mateixa pauta, inclosa la dita “literatura del jo” que m’agrada llegir i que, de tant en tant, practique per matar les hores. No m’interessen, de fet, els “diaris íntims” allunyats del context social en què en pensen i s’escriuen. M’estime més els “dietaris” –que solen ser agendes privades, però, almenys en teoria, d’interès públic. Al capdavall, els dietaristes solem explicar la privacitat precisament per amagar la nostra intimitat –per resguardar-nos de les mirades indiscretes. ¿Què són, pense entre mi, els tatuatges, les maneres de vestir, la literatura, l’audiovisual o les xarxes digitals sinó embolcalls, façanes i màscares?

Ara tothom reivindica la transparència. En la literatura i en la política pública. Hi ha fins i tot institucions administratives que se n’ocupen. “La potent exigència de transparència indica precisament que el fonament moral de la societat s’ha afeblit, que els valors morals, com l’honradesa i la lleialtat, perden cada vegada més la seua significació”, assenyala Byung-Chul Han en el seu suggeridor llibre La societat de la transparència. De l’honradesa i de la lleialtat, diu el filòsof sud-coreà. I de la confiança, podíem afegir-hi nosaltres.

Però, si filem prim, l’honradesa, la lleialtat i la confiança són valor culturals, no exactament polítics. S’assenta la política de transparència sobre un fracàs cultural? Siga com siga, la desconfiança i la presumpció de culpabilitat del ciutadà és la derrota definitiva de l’individu davant de l’estat intervencionista. Un triomf que sovint invita a la clandestinitat i a la desobediència davant del panòptic.

POSDATA, Levante-EMV, 26/3/2022

En el 125è natalici de Josep Pla

8-III-97

Va nàixer tal dia com avui, fa cent anys justos, a Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà. El batejaren amb el nom de Josep Pla i Casadevall. I és, per al meu gust, el millor prosista català de tots els temps, l’escriptura més exacta i dibuixada. ¡ I la resta són collonades !

Marisa i jo n’hem volgut celebrar l’aniversari d’una manera personal. Hem anat precisament a l’Empordanet i hem recalat en l’hotel Llevant de la platja de Llafranc, allà on Pla es feia les millors garoinades mentre mirava passar els núvols que fugien del cap de Sant Sebastià. Hem visitat Palafrugell, hem comprat Aigua de mar a una llibreria que teníem a la mà. Hem fet l’aperitiu al casino La fraternal de la plaça del poble. El sopar a La Xicra, a l’antic carrer Estret, ens acabà de posar a to, com es mereixia la celebració. L’endemà ens hem allargat a Pals i hem vist aquell paisatge treballat, sense hipoteques.

Sense projectes tampoc, hem deixat passar el dia, sense pretensions. Ben mirat, un homenatge a Josep Pla no podia fer-se de cap altra manera, Cristo ! I demà Déu proveirà.

Fina, d’Oklahoma

Fina, d’Oklahoma

Toni Mollà

Ja fa uns quants anys, Fina Cardona-Bosch es va instal·lar a Oklahoma –el “poble roig” en choctaw, la llengua dels natius d’aquell territori nord-americà. Allà, a prop del riu Red, Fina, sempre vestida d’astronauta per si calia fugir-ne, ha viscut fins al seu traspàs, ataüllant el món per l’immens forat de les xarxes digitals.

Només alguns amics de tots els sexes, gèneres i condicions –ella i jo ja ens entenem– en sabíem les senyes, precisament perquè Fina, massa lúcida per al país kafkià d’on era filla natural, va voler posar kilòmetres virtuals entre el lloc triat per retirar-se i una geografia original en què ja no es reconeixia. Els elegits d’aquella tribu de fucking weirds érem pocs, però d’una solidaritat de pedra picada. Érem la colla de la pellroja, ara orfes d’un afecte càlid i incondicional, sempre còmplice. Gent de procedències diverses, heterodoxos de la terra, cada dia més aliens a un món desbocat que s’esgarra per les costures: a mitges brigada anticoenta, a mitges melancòlics cowboys sense fronteres. Una tribu que la nostra cap jeràrquica havia reclutat per les galàxies per on havia cavalcat en vides anteriors: la literatura, l’ensenyament, la ràdio i la televisió, les músiques, la Colla del Garrofó o els Amics dels merengues de casa Campos de Xàtiva.

A la crida matinera de la pellroja, la tribu es comunicava cada dia, des de primera hora, per les xarxes digitals que tots els membres odiàvem però fèiem servir de manera insistent. Bon dia, bon dia i avant. Només de tant en tant, els dies assenyalats i de força major, Fina s’enlairava amb una paella voladora monoplaça des d’Oklahoma i es teletransportava a Torí, on tenia casa, al Congo, on visitava la mare entre pessigolles de palmera, o a les Illes Lofoten, on darrerament buscava un “terrenet” on fer paella de ren els dies que plogueren pigues.

A primera hora del 2 de febrer, jo havia d’agafar l’Euromed per a desplaçar-me a Barcelona des de Madison, a l’Horta Nord. Amb el peu esquerre ja al pujador del tren, entre l’andana i el vagó, un WhatsApp de Joan-Carles Martí em va alertar que Fina Cardona-Bosch havia faltat a trenc d’alba. Com un ressort automàtic, vaig baixar-me’n d’un bot i vaig seure a un banc de l’andana, davant dels ulls confosos del personal de l’estació. Vaig quedar-m’hi una hora llarga, absent i desnortat, rellegint a la pantalla del mòbil alguns dels articles del “València, quina paciència” que Fina havia publicat els darrers anys al Valencia Plaza. Sens dubte, la millor literatura urbana que s’ha escrit mai sobre la ciutat de la qual la sàvia pellroja va fugir direcció a Oklahoma on descansarà per sempre.

POSDATA, Levante-EMV, 25/2/2022.