Tot entra en el pes

0_002

Gràcies als lectors –i compradors– l’editorial Vincle llança una 2a edició del meu dietari Tot entra en el pes. Una dècada de pèrdues i guanys.

En agraïment, us en deixe ací un dels apunts –que jo considere per raons personals i literàries–, un dels textos més difícils d’escriur i també de publicar. Gràcies per les atencions.

 

Ma mare va faltar el segon dia de Nadal, a casa, als braços del meu germà. Feia dies que no es trobava bé. Cada nit, els meus germans o jo anàvem a ajudar mon pare a gitar-la. Aquella nit em corresponia anar-hi a mi. Vora les nou, el meu germà em va telefonar per dir-me que no calia que hi anara, perquè ell, que viu a la vora, hi havia passat a fer una miradeta. Nosaltres érem a Foios, sopant a ca Ximo i Rosario. Va sonar el mòbil quan ja érem a taula. “Toni, vine-te’n”, em va ordenar enèrgicament el meu germà. “La mare, la mare, vine-te’n, que la mare se’n va”. Supose que no vaig tardar ni deu minuts a arribar a ma casa —a la casa dels meus pares. El portal de baix, al carrer del Sol, era obert. Vaig pujar tan ràpidament com vaig poder. Em vaig trobar la meua germana al replà del primer pis. “No hi ha res a fer. La mare s’ha mort”. Vaig entrar corrent a casa. Mon pare, desencaixat, era dret al menjador, al costat de la cadira de braços on solia asseure’s ma mare, amb la mà esquerra agafant-se el front com feia quan tenia una preocupació que no sabia com resoldre. La llum de l’habitació dels meus pares era encesa. Hi vaig entrar sense fer soroll, com qui demana permís. Ma mare era estirada a la vora dreta del llit, al seu lloc, immòbil, com si s’aguantara la respiració. Tenia un rictus serè. Li vaig posar la mà al front en un acte inconscient, com em feia ella a mi de menut, ritualment, quan jo li deia que no em trobava bé. Encara era calenta. Li vaig agafar les mans, ertes, inexpressives. Va entrar-hi la meua germana. “No hi ha res a fer, el cor ha deixat de bategar. Hem cridat el metge perquè en certifique el traspàs. No tardarà gens.” Va arribar-hi el meu nebot Càndid. Va besar ma mare d’una forma tan tendra que em va emocionar. Jo, seguidament, també la vaig besar. Càndid i jo, a banda i banda del llit dels meus pares, com si férem guàrdia a ma mare, ens miràvem, incrèduls, quan va arribar el metge i ens va fer eixir a tots de l’habitació, llevat de la meua germana. En eixir, el metge ens va donar el condol. Ma mare havia mort oficialment.

Si teniu interès en el llibre, els amics de Vincle us el poden servir directament:

Tot entra en el pes

 

 

Anuncis

La ciutat global

Passat l’agost, he tornat a les col·laboracions regulars al suplement POSDATA del diari Levant-EMV, editat a València. La columna CAFÈ L’INFERN està dedicada de forma genèrica a temes culturals, en un sentit molt ampli. Ací en teniu la catorzena col·laboració, la primera després de les vacances.

CAFÈ l’INFERN (14)

saskia

La sociòloga i economista Saskia Sassen –nord-americana nascuda als Països Baixos i criada a Buenos Aires– parla de global cities per a referir-se a aquelles ciutats especialitzades en “funcions globals” –financeres i econòmiques, però també culturals i, en menor mesura, polítiques. Amb treballadors especialitzats en aquests sectors de l’economia productiva i no-productiva i connexions excel·lents –terrestres, aèries i digitals. Unes ciutats amb una dinàmica personalíssima, descontextualitzada sovint del propi entorn geogràfic, econòmic, polític i sociocultural. Londres, San Francisco o Nova York en són exemples en molts aspectes. Londres, de fet, està millor connectada amb Frankfurt, París i Nova York que amb una gran part del Regne Unit.

global

Com tot a la vida, el canvi de metròpoli –textualment, “ciutat mare”– a “ciutat global” genera oportunitats competitives però també debilitats: punts forts i uns altres dèbils en la seu morfologia física i la vida urbana corresponent. Entre les primeres, la concentració d’intel·ligència i coneixement i la creació consegüent del que Richard Florida anomena “entorns creatius” i el desenvolupament de les darreres tendències de les indústries culturals –que ara els liberals, fugint de les reminiscències de l’Escola de Frankfurt, anomenen precisament “indústries creatives”. Entre les segones, la gentrificació, l’encariment de l’habitatge, l’expulsió d’una gran part de la població tradicional o la destrucció dels teixits productius, comercials i socioculturals preexistents. El multiprocés, en els casos d’èxit, que no ho són tots, és un exemple extrem de la “destrucció creativa” de què parlava el ja clàssic Joseph Alois Schumpeter.

Un exercici interessant per determinar si una gran agrupació urbana entra, o no, en la categoria de global city és analitzar, d’una banda, les connexions aèries i els tipus de vols entre les mateixes ciutats d’aquesta xarxa d’èlit, i, de l’altra, entre elles i els seus satèl·lits d’influència inevitable. Londres, per continuar amb l’exemple, permet volar cada dia i a diferents hores a tot el món conegut i a preus raonables, sense recórrer necessàriament a les companyies de low cost. Les grans inversions en infraestructures de la capital britànica –incloses les universitàries o les museístiques– també es fan majoritàriament d’acord amb interessos globals: culturals i econòmics, per descomptat, que són –ai!– les dues cares d’un mateix fenomen..

Finalment, en aquestes ciutats de què parlem, tothom esdevé estranger –aquesta n’és una conseqüència ambivalent. D’una banda, pel poder d’imant que exerceix la ciutat sobre sectors inquiets i més o menys avantguardistes del món sencer. Però, de l’altra, perquè la pròpia metamorfosi urbana provoca que els nadius esdevinguen autèntics forasters en casa, obligats a sobreviure enmig dels nous codis culturals globals, desnortats davant de la desfeta del paisatge icònic que els aportava una seguretat no solament sentimental. Com l’emigrant involuntari, l’indígena del terreny només pot tornar al seu origen per mitjà de les aigües tèrboles de la nostàlgia, precisament perquè la seua llar ha deixat d’existir en bona part. Immergits en la crisi de creixement gramscià que implica la ciutadania “global”, en aquest context líquid i sense jerarquies respectades, naixen els monstres que de l’embolic en volen traure profit. El Brèxit, desitjat pel enyoradissos d’una tradició que s’esmny per les pròpies aigüeres, és, ara per ara, el major de tots. Una aposta política involucionista que qüestiona, precisament, el concepte de “global city” a què es referia Saskia Sassen.

 

 

Rondalla del retorn

Escrit ahir va fer 11 anys.

Darrer capítol del meu llibre Més enllà de San Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama.

IMG_0642

 

16

RONDALLA DEL RETORN

(Massalfassar, 12 de setembre de 2008)

 

Hem arribat a Frankfurt avui a les 6 del matí en un vol directe des de San Francisco. Els seients de l’avió eren estrets, un hàndicap important. Es feia difícil moure les cames. Els veïns de davant eren uns americans maleducats, impresentables. A l’avió, hi havia bona temperatura; però –qui ho havia de dir!–, dalt de nosaltres hi queia una gotera que m’eriçonava només de pensar-hi. Una gotera en una avió! Segons ens han explicat mirant de tranquil·litzar-nos, era de l’aire condicionat. La temperatura exterior, per sota del 45 graus negatius. No m’hauria fet gens de gràcia morir congelat com un llobarro polar! Tres dels adolescents que ocupaven els seients de davant nostre ja estaven borratxos quan l’avió ha assolit el punt de no-retorn, encara a l’àrea de la badia de San Francisco. No han parat d’emprenyar les hostesses durant tot el vol i, de pas, tocar el voraviu del veïnat com nosaltres, que sèiem tot just darrere d’ells. La mala educació és un fenomen global, segons hem comprovat.

Amb puntualitat alemanya, hem embarcat en un parell d’hores cap a València, disposats a aterrar de la millor manera possible a la terra que l’atzar i la genètica ens assignaren en el repartiment de la bola del món. En fi, ja estem a casa. Ara no puc agafar el son. El jet lag, en diuen. Desfici, en diria jo, pensant ja com i quan tornarem a eixir d’ací, amerat de nostàlgia primerenca pel que acabem de viure a Califòrnia. Ara veig damunt de la taula dos llibres que m’havia deixat ací a casa a punt per a endur-me’ls. Me’ls mire i me’ls remire: Amèrica, Amèrica, de Xavier Moret, i Otra vez en la carretera, del periodista Cesare Fiumi. Són dos llibres d’homenatge, cadascú a la seua manera, del mític A la carretera de Jack Kerouac. Xavier Moret, com jo mateix, viatjava amb la família. Fiumi, sol. Però tots dos, com el que nosaltres hem acabat avui mateix, són viatges a la recerca emotiva de la memòria, per mitjà de la música, la literatura, el cinema i els indrets marcats pel pas de Kerouac i la seua colla de viatgers lletraferits.

maleta

A Meliana se celebren aquests dies les Festes Patronals en honor de no sé quins sants patrons. La paella familiar ens espera demà. Doble celebració, per l’aniversari de mon pare i per la festa grossa del poble. Per a nosaltres, rebentats, quasi una obligació. Per als nostres pares, un moment de felicitat. El fet em fa pensar, de sobte, que els nostres pares han estat sedentaris per necessitat. Però els nostres fills, amb quasi total seguretat, es “desterritorialitzaran” sense pietat pels seus progenitors. La vida americana, que sempre va per davant, marca el patró de l’aldea global i el seu look cultural made in USA. Nosaltres hem ensenyat el camí dels llibres i dels idiomes als nostres fills, dels aeroports i de les autopistes, com una invitació a la vida i una rebel·lió contra uns orígens deterministes. Lluny de la nostra rigidesa, la visió del món dels nostres fills serà volàtil. Les fronteres han deixat de ser nítides i impermeables i els estils de vida esdevenen cada vegada més universals. La seua vida s’improvisarà tal com rajarà, flexible i líquida, d’acord amb patrons del tot desconeguts per nosaltres. El món laic i descregut que els desitgem té les seues espines, com comprovarem en carn viva. La seua felicitat anirà en contra de la nostra si no som capaços de créixer amb ells, cosa més que improbable. La seua ha de ser, almenys en teoria, una vida de banda ampla. La incertesa vital els portarà a eleccions potser tràgiques per a nosaltres, que hem viscut per a les responsabilitats heretades. Els seus seran problemes inèdits perquè els nostres cànons s’hauran dissolt de manera definitiva. “Ensenyeu-los a llegir i, en acabant, vorem qui planta el terme”, solia dir un patrici arrosser de Sueca. Doncs això mateix, “ensenyeu-los a llegir…” No hi ha cap altra alternativa. A llegir, a viatjar. Si mai els podem acompanyar –en la lectura, ja no dic en el desplaçament físic–,  els darrers fruits de la nostra vida seran dolços com mai.

Què no hauria donat jo, vist des d’ara, per estudiar a l’estranger, com alguns dels meus amics actuals! Un curs, si més no! Només un curs! Alguna estada a Nova York, a Boston, a Virgínia o a qualsevol altra de les universitats de la costa est que tant de goig fan en la distància: Harvard, Brown o Colúmbia, per exemple, on tinc, ara, bons amics. O de l’oest: UCLA, a Los Angeles, Standford o Berkeley, a la vora de San Francisco, per on han passat també coneguts il·lustres. Són centres de solvència contrastada, amb una educació eficient que jo tant he trobat a faltar. I d’afegit, oportunitats de fugida homologades per alguns dels meus còmplices més il·lustrats i viatjats, amb perdó per la redundància. París, sense anar més lluny, no hauria estat gens malament. Ja m’imagine, per un moment, allà a la Rive Gauche, al carrer des Ecoles o de Sant Jaques, sopant al Perodin, desdejunant-me a la plaça de la Contrascarpe i comprant al mercat de la Moufftarde. O Amsterdam, a Gant, a Bolonya o a Hèlsinki, destinacions dels meus alumnes universitaris. Però les economies familiars no hi arribaven. Recorde una conversa amb mon pare, drets, un davant de l’altre, a la cuina vella de ma casa, en què li comunicava la meua intenció juvenil de ser periodista –d’esports, per descomptat! A ell, enamorat de les caixes i els tipòmetres, li feia tanta gràcia com a mi que em dedicara al món de la lletra impresa. Però això no era possible de cap manera perquè, llavors, a València, no hi havia oferta d’estudis de periodisme. I no hi hagué cap altra raó que aquesta per a no ser periodista en aquell temps. Vaig haver d’esperar-me més de vint anys per a cursar aquells estudis que jo desitjava amb tanta ànsia! Les aspiracions i les consegüents frustracions d’aquella època no s’han esborrat mai de la meua memòria. Ací estudiàrem, ací trobàrem el primer treball i el primer amor. O viceversa. I ací hem construït, amb renúncies, amb pors i amb limitacions, les nostres seguretats. El solatge del record antic, sovint massa saturat de verí, encara persisteix en tota la seua dimensió.

Julio Cortázar conta que nasqué accidentalment a Brussel·les, com podia haver nascut a Hèlsinki o a Guatemala, d’acord amb les destinacions diplomàtiques de son pare. Aquesta disposició “accidental” determina l’ADN cultural de cadascú, ben diferent, el seu, al nostre. Tenim ara tot el dret del món a somniar, a corregir ja en l’edat adulta, les nostres velles limitacions. Però els punts d’eixida ens determinen més del que voldríem imaginar. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, canta encara Raimon, amb tota la raó metafísica del món. També de la no-identitat: d’allò que som i d’allò que no hem pogut ser, per descomptat. El que hem arribat a ser i el que hem deixat pel camí, perdut en la sària de les nostres frustracions. Després, la biografia matisa l’origen, i nosaltres podem estudiar periodisme a la ratlla de la quarantena i cursar doctorats i aprendre idiomes quan ja l’al·lopècia calvinista ens ha acaçat sense remei. No hauríem de defallir davant dels perills de la melangia, tanmateix. “La memòria és”, segons llegim ara a John Steinbeck en Viajes con Charly, “en el millor dels casos un depòsit defectuós i deformat”. Però l’arbre s’adreça de xicotet, assegura la saviesa acumulada en la llengua col·loquial. El mateix Cortázar declarava que no va tenir mai la noció d’horari i que menyspreava la disciplina i l’ordre. Jo em situe exactament als seus antípodes, d’acord amb el meu origen i la meua educació –tan distintes de les de Cortázar.

He eixit a la terrassa. El cel és de color de cendra, d’una tristesa infinita. No s’hi veu ni una estrela. La nit és fosca i quieta. No mou l’aire. Les branques de la morera semblen braços fantasmals. Hi ha un silenci que embafa, diferent a cap altre dia des que vivim ací, a Massalfassar. Sense ganes de continuar escrivint, agafe el llibre de John Steinbeck i l’òbric per mirar de fer venir la son:

 

Cuando era muy joven y tenía dentro esa ansia de estar en otro sitio, las personas mayores me aseguraban que al hacerme mayor se me curaría este prurito. Cuando los años me calificaron de mayor, el remedio prescrito fue la edad madura. En la edad madura se me aseguró que con unos años más se aliviaría mi fiebre y ahora que tengo cincuenta y ocho tal vez la senilidad realice la tarea. No ha habido ningún remedio eficaz. Cuatro ásperos pitidos de la sirena de un barco aún me erizan el pelo de la nuca y ponen mis pies en movimiento. El sonido de un reactor, un motor calentándose, hasta el toc-toc de unos cascos herrados en el pavimento producen el viejo estremecimiento, la boca seca y la mirada perdida, las palmas ardientes y una agitación del estómago bajo la caja torácica. En otras palabras, no mejoro; en otras palabras más, el que ha sido vagabundo alguna vez, lo será siempre. Me temo que se trata de una cosa incurable. Expongo esto no para instruir a otros sino para informarme yo mismo.

 

L’estiu que ja ha passat he fet els cinquanta-un anys. Més intrigat que mai pels mecanismes i pels ressorts de la memòria, mire ja d’naimar-me pensant en un futur viatge per Nova Anglaterra. Bona nit i bon viatge. Si pot ser, see you on the road again.

A LOS ANGELES: YOU MADE MY DAY

Escrit avui fa 11 anys.

Capítol 9è del llibre Més enllà de San Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama. Ed. Bromera.

IMG_0642

9

A LOS ANGELES: YOU MADE MY DAY

(Los Angeles, divendres 5 de setembre de 2008)

Avui hem deixat el cotxe a l’hotel i ens hem mogut amb el transport públic per la ciutat de Los Angeles –la més extensa de tots els Estats Units. Un error grandíssim i elemental. El transport públic és escàs i desigual en la ciutat. D’altra banda, segons hem pogut comprovar de seguida, a Los Angeles sol haver aparcaments a tot arreu, precisament perquè és una ciutat feta d’acord amb les necessitats del cotxe i no de les persones. La majoria de les ciutats que nosaltres hem viscut d’una manera o una altra són més antigues que l’automòbil, que, a la seua manera, s’hi ha hagut d’adaptar. Los Angeles, per contra, va ser dissenyada i urbanitzada d’acord amb les necessitats dels cotxes i dels conductors, no dels ciutadans. De fet, més de la tercera part del terme de Los Angeles –i més de dos terços al centre de la ciutat– estan ocupats per autopistes, carreteres, cruïlles i aparcaments per als vehicles privats. Les antigues línies de ferrocarril que comunicaven les fites de la ciutat varen començar a substituir-se per carreteres sobretot a partir del final de la Segona Guerra Mundial. El resultat n’és una cultura de l’automòbil que no fa sinó créixer i que desafia totes les teories del decreixement econòmic que, paradoxalment, tenen els seu origen en les universitats més prestigioses d’ací a la vora com ara Standford o Berkeley.

Maria Rosa Obiols, que va viure una dècada en aquesta ciutat, en va deixar constància en un magnífic llibre. “En Los Angeles”, escriu, “no queda más remedio que adoptar el free-way style of life. La autopista és un lugar evidente: es imposible no verla, es imposible no usarla”. I, certament, la dependència del cotxe per aquestes contrades és tan evident que el turista trobarà per tot arreu desenes de drive-in en què podrà proveir-se de menjar precuinat, assistir a una missa o a una sessió de cinema pràcticament sense haver de parar el motor del seu vehicle. Això mateix, com una conseqüència, ha espentat la majoria dels habitants de la ciutat cap a les zones residencials dels afores i ha configurat, finalment, un model de vida inurbana que, amb l’excusa d’habitar una caseta amb hortet, exigeix més energia, més vehicles i més consum de combustible com més va. Però, com és natural, cadascú s’ho mirarà a la seua manera particular. Robert D. Kaplan, es mira així el seu propi país en Viaje al futuro del imperio:

El mapa demográfico de Estados Unidos cambia a medida que los norteamericanos siguen emigrando de las ciudades y municipios pequeños hacia áreas residenciales situadas en la periferia de aquéllas, con lo que el país del futuro se irá transformando poco a poco en una red de extensas áreas suburbanas separadas entre sí por territorios despoblados. De las 25 ciudades de grandes dimensiones que había en 1950, 18 de ellas han visto reducirse su número de habitantes; en cambio, la población de las áreas periféricas ha aumentado en más de 75 millones de personas. Hasta 1970, las zonas residenciales de las afueras de las ciudades superaban en número de habitantes a los principales núcleos urbanos en la primera nación de la historia en que el número de habitantes de las zonas residenciales periféricas superaba al de las áreas rurales y urbanas juntas, una tendencia que sigue vigente en la actualidad.

Charles Bukowsky, un dels escriptors més insignes de la ciutat, va deixar-nos escrit que Los Ángeles era “la ciutat més grandiosa de l’univers.” Per la seua banda, Nèstor Luján, un dels nostres mestres preferits de la bona vida, s’ho va mirar de la manera eclèctica que et permet de gaudir dels llocs sense jutjar-los: “Urbe inmensa, inacabable, de edificios pequeños y calles que parecen autopistas. Los Angeles no posee ninguna personalidad aparente, pero quizá en su falta de personalidad reside su atractivo inasequible.” Cadascú, com sempre, per allà on l’enfila.

Els natius americans anomenaven Land of Smoke aquest territori on se situa ara Los Angeles perquè solia estar cobert de boirina cada dia de bon de matí. El turista matiner també la troba, però dubta si es tracta d’un fenomen metereològic propi del lloc o més aviat d’un efecte de la contaminació del trànsit intens, que vés a saber. Hem anat a desdejunar-nos al Farmer’s Market per recomanació d’un amic que hi va viure a prop durant un any. I la veritat és que tenia tota la raó del món amb el seu entusiasme. De tot el que hem vist fins ara a Califòrnia, el Farmer’s Market és el que més s’assembla a un mercat europeu, amb parades de tota classe de verdures i de fruites i llocs per a menjar alguna cosa de profit assegut a la cadira i sense presses, tal com ho faries al teu cafè preferit de la Rive Gauche de París o a l’Infern de Massalfassar. És el primer lloc, a Califòrnia, on hem trobar colles de gent que s’asseuen, mengen i xarren conjuntament, que s’expliquen històries i que es pregunten per la família i el veïnat. Aquest mercat és certament un lloc de trobada, una cruïlla de cultures i de tonalitats en la pell. De fet, hi hem escoltat parlar idiomes que no hem sabut identificar de cap de les maneres. Aquesta barreja és la que fa de Los Angeles una Babel permanentment reinventada per les incessants migracions des de tots els punt del món. No és debades que l’escriptor Chang-Rae Lee assegure en la seua magnífica novel·la En lengua materna que “Roma fue la primera Babel genuina. La ciudad de Nueva York es quizá la segunda. Y la última, sin duda, será Los Ángeles.” Com sabem, el tòpic melting-pot exigeix  tanta renuncia com integració. Qualsevol procés d’aculturació té una cara i una creu: el seu costat integratiu en la societat de recepció; però la seua cara d’estranyament i de renúncia en algun sentit de la societat d’origen. “Sin embargo”, continua Chang-Rae Lee, “los recién llegados han de aprender el latín primario. Acallar sus ancestrales lenguas, aflojar los labios. Escuchar los heterogéneos gritos de la urbe norteamericana”.

Rodeo

Després, hem arribat en un autobús de línia fins al downtown de la ciutat sense centre, on hem dinat en un lloc impersonal, totalment oblidable. Vist als nostres ulls, el downtown és una zona quasi desèrtica, sense l’atrafegament propi de la vida urbana, si ens ho mirem d’acord amb la nostra idea del centre d’una gran ciutat. Es tracta d’una zona administrativa, ocupada per professionals que baixen entre hores a prendre una mica el sol, a menjar-se un sandvitx empaquetat i a beure un cafè llarguíssim abans de tornar a pujar a l’oficina més o menys sinistra en què s’han de guanyar els dòlars que els permeten de pagar la hipoteca de la caseta amb hortet rodejada d’una gespa que lluita desesperadament contra el sol californià i on aniran a poqueta nit després potser de passar una hora llarga a les autopistes corresponents. A l’europeu li costa molt d’acceptar que aquesta forma d’urbanització horitzontal puga anomenar-se ciutat. No hi estem acostumats. Es tracta d’avingudes i de carrers a penes connectats per una trama urbana poc consistent, sense lloc reservat al vianant, que és subsidiari de l’automòbil. Maria Rosa Obiols també hi vol veure en aquestes característiques la part més positiva de la ciutat: “Así como Nueva York es una ciudad vertical, Los Angeles, a pesar de la existencia de enclaves con rascacielos, es básicamente horizontal, por lo que en ningún momento sentirá el visitante la noción de claustrofobia.” Ens ho mirem com ens ho mirem, la qüestió és que, darrerament, les classes dirigents i les autoritats de Los Angeles han decidit que necessiten alguna zona urbana de contacte i intercanvi més enllà de les necessitats estrictament comercials. Una plaça, un centre, una fita urbanística però també simbòlica acollidora amb el vianant. I és per això que, a hores d’ara, inverteixen grans recursos en el redisseny d’aquesta zona. El nou auditori Disney de Frank Gehry, i la catedral catòlica de Rafael Moneo dedicada a Nostra Senyora dels Àngels, i en la qual hi ha soterrat Gregory Peck, són les fites emblemàtiques a partir de les quals intenten generar un espai públic a la manera de la ciutat europea. Ho exigeixen, també, els partidaris del City Beautiful Moviment que s’oposen al sprawl urbanístic que s’escampa en totes les direccions i a la privatització del sòl.

you made may day

A la vesprada, hem pujat fins a Hollywood –“el bosc sagrat”, literalment– , tot un món en ell mateix digne de veure de prop. Es tracta d’un seguit d’urbanitzacions privades les unes darreres de les altres sense més valor que la celebració del benestar d’uns estaments socials benestants. Però, naturalment, per a nosaltres, Hollywood té tot un altre significat, malgrat la crisi del sector i de les seues activitats. “Hollywood es un recuerdo, es la melancolia del cine de los años cuarenta, cincuenta y sesenta. Las estrellas en las aceras no son condecoraciones, sólo lápidas. Ese es es el gran encanto de este lugar, el morbo”, assenyal E. Verdú. “Hollywood es un mausoleo de astros cinematográficos, de personajes cuyos nombres se crearon para ser pronunciados después de estar muertos”, afegeix encara. I, ben mirades les coses, Hollywood representa ja el passat, quasi en blanc i negre, de les generacions que ens vam alfabetitzar als inicis de l’era audiovisual. Però això mateix li atorga un encant especial i universal per als nostàlgics de nosaltres mateixos. Potser no és ni l’ombra del que va ser, però, per a nosaltres, Hollywood és encara el regne màgic de Marilyn Monroe –“l’ésser més adorable del cinema”, segons Jack Cardiff– d’Orson Wells i d’Alfred Hitchcock, d’Audrey Hepburn, d’Ava Gardner, de Greta Garbo i de Marlene Dietrich, que tant hem admirat per diferents motius. O de Lauren Bacall i de Billy Wilder, que no és poc. I de Montgomery Clift, Rock Hudson, Kirk Douglas i Marlon Brando. I fins i tot del desmesurat Anthony Quinn, apòstata del mateix Hollywood per negar-se a esdevenir un estricte actor ètnic, per bé que després ho haja estat en gran part de la seua carrera, i que ens va deixar com a testament a ritme de sirtakis la sentència inigualable del grec Zorba: “l’home necessita un poc de bogeria per a ser lliure”.

Hollywood ha estat, sense dubte, la gran arma del consentiment social proamericà a tot el planeta. O dit a la manera actual: la primera arma cultural de la globalització, l’eina que ha imposat arreu del món el model de vida americà que s’oposa, en moltes aspectes, a l’europeu i, naturalment, al mediterrani. Però Hollywood és encara un símbol insubstituïble, una referència generacional d’un món que obria finestres i que feia circular els vents de la modernitat i de la imaginació quan ací en teníem un només en blanc i negre. Hollywood és també Sydney Pollack i la generació del compromís, amb Martin Ritt, Arthur Penn, Sidney Lumet o John Frankenheimer. I és la fàbrica capaç d’encarregar els guions de Somni etern –basada en una obra de Raymond Chandler–, o Tener o no tener –en una novel·la de Hemingway– a William Falukner. El mateix William Falukner va declarar després que “Hollywood és una indústria de cretins que produeix obres cretines per a un públic cretí.” I, tanmateix, Hollywood ha continuat sent Martin Scorsese, Francis F. Coppola, Brien de Palma o Steven Spilberg. Tot un món que he alimentat darrerament amb la lectura de Moteros tranquilos, toros salvajes, el documentat llibre de Peter Biskind. Per si faltava poc, Hollywood m’invoca també ara el Comitè contra les activitats antiamercianes dels temps del senador Joseph MacCarthy que tant de mal faria. Potser l’episodi més trist de la història de Hollywood, que va “obligar” una bona part del seu star system a la confessió anticomunista, la delació, l’emboscament en el canvi d’identitat i el pseudònim o l’exili a Europa.

Ja entre dues llums, hem visitat el Teatre Xinès, presidit per desenes de petjades de mans i peus deixades allà com a homenatge per alguns dels noms més coneguts de la història del cinema. I d’imitadors –de Superman, d’Spiderman, de Batman o de Marilyn Monroe– que per un dòlar es fan una fotografia amb el turista. En la vorera d’entrada al Teatre xinès hi ha les petjades de mans i peus d’alguns dels personatges més coneguts de l’star system: Harrison Ford, Mel Gibson, Tom Hanks, Robin Williams, Arnold Schwarzenegger, Denzel Washington, Eddie Murphy, Meryl Streep, Bruce Willis, Charlton Heston, Sophia Loren, Kirk Douglas, o Paul Newman. Com és natural, m’he fet la fotografia corresponent posant sobre les petjades de Clint Eastwood que hi va escriure sobre el ciment una de les sues frases més cèlebres, la qual recull precisament el meu estat d’ànim d’avui mateix i el meu agraïment a una carrera que m’ha fet passar molt bones estones: You made my day. Al costat mateix, el Kodak Theatre on un s’imagina tant com veu, transporta el turista audiovisual cap a nits de memòria i glamour ben particular. I el turista s’imagina què degué pensar l’any passat mateix Javier Bardem en rebre l’òscar per No Country for Old Men, la magnífica pel·lícula dels germans Coen, basada en la novel·la del profundíssim Cormac MacCarthy.

Com és natural, hem recorregut el Hollywood Boulevard a la recerca de les estreles de les nostres preferències entre les més de tres mil que hi ha al Walk of Fame i ens hem fet les fotografies que exigeix el cas. Una pluja agraïda i inesperada ha buidat el carrer i ens hem refugiat en un restaurant italià totalment preparat per a turistes desfaenats com nosaltres. La pasta i la pizza eren realment excel·lents. Però el bo i millor havia d’arribar quan ja estàvem a punt d’abandonar el local i els cambrers, un darrere l’altre, s’han arrancat a interpretar cançons tradicionals italianes que ens ho han fet passar la mar de bé. Ara ja és tard i demà eixim cap al desert –ja era hora!– amb destinació final a Las Vegas. Poca broma!

PENYA-SEGATS A LA HIGHWAY ONE

Escrit avui fa 11 anys.

Capítol 7è del llibre Més enllà de Sant Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama.

IMG_0642

7

PENYA-SEGATS A LA HIGHWAY ONE

(Santa Bárbara, dimecres 3 de setembre de 2008)

On the road again. Una altre dia sencer a la carretera, amb destinació final a Santa Bárbara. Hem eixit de Carmel una mica tard. El Cabernet Sauvignon de Napa Valley i el sopar afrancesat d’anit –amb la reglamentària sopa de ceba i una carn de bou al punt– ens han fet dormir amb profunda i reparadora alegria. M’he alçat nou, fresc com una cama-roja. Després de desdejunar-nos, encara hem fet un bon passeig vora mar. L’espectacle d’anit ens ha impactat a tots tres d’una forma radical. Amb la llum del dia, el paisatge urbà de Carmel és encara més seductor i més plàcid. La majoria de les cases s’amaguen púdicament sota els arbres de forma que el nucli urbà modela una extraordinària massa verda, un enorme parc urbà que convida, de bon de matí, a la passejada i a la conversa moderada. Cada casa disposa de la senda d’accés perfectament marcada, les bardisses retallades amb tiralínies i tot de testos de flors de temporada que adornen cada racó de les cartesianes parcel·les que delimiten les construccions. Un lloc excel·lent per a passar la jubilació, he pensat.

Per si de cas, hem carregat les bosses de viatge de menjar i de begudes i ens hem preparat per a passar el dia vora els penya-segats que emmarquen la vora dreta de la Highway One. Després, hem hagut de buscar una gasolinera abans de ficar-nos de nou en la carretera perquè a l’hotel ens han fet saber que és difícil repostar fins a Big Sur. Definitivament, l’experiència de conduir calmadament per aquesta carretera tortuosa no té nom. El primer tram entre Carmel i Big Sur és realment espectacular, un trajecte fascinant. El paisatge és del tot natural, sense una mala construcció que delate cap mena de procés de deshumanització, com sol ocórrer a quasi totes les zones costaneres del món –amb la mediterrània al capdavant. Amèrica, com Europa, ha destruït gran part del seu paisatge natural, això és cert. Però també ha sabut protegir alguns dels espais més majestuosos que he conegut en la meua vida. Tot d’una, el paisatge costaner es fa més abrupte, més inquietant. En un principi, fa una mica de por –de respecte, si més no– conduir per aquell tram ple de revolts, d’ascensions i de davallades, en una carretera que desconeixes. T’hi acostumes de seguida, amb una mica de destresa i de paciència. Al cap del dia, ha estat una etapa una mica llarga, però no hi ha un quart d’hora de monotonia en el paisatge. Han estat unes hores de conducció amb els ulls oberts com plats, atent a la natura salvatge i a sobtats canvis metereològics que han anat esguitant el camí a trossos i a estones. Ara, boira espessa, després sol radiant i en acabant pluja fina, més boira i més sol, d’acord amb l’orografia que anàvem deixant arrere quilòmetre a quilòmetre. De cara, ordenades fileres de caravanes i de motos que, com nosaltres, feien el turista per aquestes contrades. Al poc de ficar els peus a la Highway One, hem parat la música que ens acompanyava al CD del cotxe. Durant quilòmetres, he circulat en silenci, molt a poc a poc, amb la finestra baixada quan l’oratge ho permetia, capbussat en el gaudi del paisatge i en el plaer mateix de la conducció. Potser tenia raó Henry Miller quan afirmava que aquesta és “la costa del món, tal com el Creador desitjava que fora.”

Jack

Entre Carmel i Big Sur només hem parat un parell de vegades per a contemplar boscos espessos, humits i foscos, que s’estenen a mà esquerra de la carretera. A la dreta, els miradors aboquen a un oceà color de plom, escenari idoni per a la imaginació més creativa. No s’hi veu ni una ànima. A estones, entre una boira fantasmal, s’hi divisen, en picat panoràmic, els penya-segats immensos i les onades grises. Unes altres, el paisatge es fa net i pulcre, lluminós com el mediterrani. Durant el trajecte, hem vist les primeres sequoies, color canella, un arbres desconeguts per a nosaltres que desafien la verticalitat. Crida l’atenció el manteniment del bosc, amb els camins i les sendes ben endreçades, almenys aparentment. També es fa de notar que els camins que s’endinsen pel bosc són plens de cartells que agraeixen als bombers –autèntics herois de la comunitat– la dedicació en el manteniment d’un bosc verd, sense incendis importants. En paral·lel, a la ratlla de l’horitzó, es veia navegar de tant en tant algun vaixell.

Hem arribat a Big Sur a bona hora. La frondositat dels boscos i la pau que s’hi respira ens desperta la nostra personalitat més romàntica i ens fan venir al cap les nostres antigues lectures dels transcendentalistes americans que tant s’estimaren la vida als boscos i les virtuts més naturals de les persones i dels paisatges. Jo em trobe molt lluny d’aquelles propostes puritanes i idealistes del Club Transcendental de Nova Anglaterra, però l’obra de Ralph Waldo Emerson, d’Henry David Thoreau i de Walt Whitman –amb Leaves of Grass com a nau capitana– tenen un to vitalista, de senzillesa i d’harmonia amb la natura que m’agrada de revisitar de tant en tant. Com m’agrada de recordar la prosa i el quilometratge de Jack Kerouac també direcció a Big Sur, topònim que ell mateix va fer servir per a titular una de les seues novel·les més reconegudes. Nosaltres –una família convencional– no tenim tampoc res a veure amb la colla de la beat generation, massa taquicàrdica de la carretera per al meu gust i dels penya-segats vitals. Però la lectura del llibres d’aquesta confraria –dels transcendentalistes, de la beat generation, d’Henry Miller o de Charles Bukowsky– sempre ens ha fet companyia. Siga com vulga, i al marge de valors literaris i mentalitats vitals, avui, al volant del meu Four Runner, he sentit segurament la mateixa energia, el mateix entusiasme juvenil i el mateix ànim exaltat que van sentir Jack Kerouac i els seus còmplices del desplaçament quan devoraven aquestes carreteres fa mig segle llarg. I això, passada la cinquantena, no té preu.

Jo no sóc gens partidari dels viatges interiors ni dels excessos de la introspecció a la perillossíssima recerca d’un mateix. Això equival a entrar en un esbarzer de molèsties, al meu entendre totalment prescindible. Ben al contrari, m’agrada la vida pautada i còmoda. Però alguna mena d’eufòria m’ompli ara les entranyes com poques vegades. Aquest viatge per la memòria californiana de la penya de Kerouac s’ha convertit en una vàlvula terapèutica davant de l’exagerada dosi de monotonia quotidiana en què vivim immergits, contents i en pau. En un moment de lucidesa passatgera, ara, en comptes de mirar a casa, com solc fer sempre, continuaria avant i deixaria arrere la darrera frontera. Què hi busques, tant se val. De fet, amb tota probabilitat, no hi busques res. Només vols continuar i no importa cap a on. Fugim o ens n’anem només. El matís, que pot tenir una càrrega filosòfica profunda, no importa ara gens ni miqueta. Jack Kerouac i companyia —la revolution hallucinée, de què parla Alain Dister–, no buscaven res quan travessaven aquests territoris que avui travessem nosaltres –tan diferents. Només viatjaven sense estació de termini, conduïen, com una metàfora de la vida sense paradís de destinació. Sempre estic a punt per a fugir, per a tornar arrere a l’altre costat d’Amèrica, però no per a viure ni tant sols a l’altre costat, només un pur vagar”, escrivia Jack Kerouak en Big Sur. Una vida en trànsit, sempre entre l’ací i l’allà, sempre a l’entremig i, per tant, habitants d’enlloc, patriotes del no-res. “Quan s’ha d’optar entre la veritat històrica i el mite”, escrivia John Ford, “jo em quede amb el mite”. Siga com vulga, el meu agraïment a aquella gent que sempre estava a punt per anar-se’n d’algun lloc és immens. Al cap dels anys d’anades i tornades pel món, he arribat a la seua mateixa conclusió, i és que el moviment és important per ell mateix. Amb l’únic objectiu de no estar-se quiet. “Perquè la casa no caiga damunt”, que hauria dit, renegant, ma mare. “Perquè et passen coses”, que diu la meua filla.

Big Sur Village és només una agrupació de cases que, per a l’europeu, difícilment dóna la idea de municipi. Hi hem fet només una parada tècnica, com si diguérem, per a menjar i canviar les aigües residuals. Però hem trobat un bar molt acollidor, amb un pati posterior que dóna a la serra presidit per una figuera mediterrània sota la qual ens hem instal·lat a fer un mos de mitjan matí. Només hi havia una taula ocupada per una senyora d’edat que escrivia postals i que, vés a saber per què, ens ha saludat en un francès parisenc. Darrere nostre hi han entrat una parella de motoristes a la ratlla de la seixantena que també han estat saludats en francès per la senyora que escrivia postals. Els motoristes han necessitat vora un quart d’hora per a traure’s tota la roba i els complements que exigeix el viatge en moto. S’han assegut a la mateixa taula que nosaltres, feta de troncs oberts i amb bancs correguts. La senyora solitària ens ha oferit te i pastes, que, com és natural, hem acceptat amb el més càlid agraïment en llengua francesa, que, per definició, és la llengua de la politesse. Els motoristes han demanat uns sandvitxs de talla gran, i els han acompanyat amb sengles gots de llet.

A mitjan vesprada, a l’alçada de San Simeón, hem divisat sobre les muntanyes de l’interior, a l’esquerra de la carretera, entre una boira que semblava un efecte especial, el Hearst Castle, l’espectacular residència que es va fer construir William Randolph Hearst, magnat dels mitjans de comunicació i de la indústria cinematogràfica, en què es va fixar Orson Welles per a dissenyar la mítica pel·lícula Ciutadà Kane. Una pel·lícula considerada per alguns crítics potser exageradament com la millor de la història cinematogràfica, i que tracta de la vida de Charles Foster Kaen, interpretat pel mateix Welles, des dels inicis fins a la culminació del seu imperi de la comunicació, tot adobat amb les seues influències en el món del sindicalisme i la política pública, entre altres aspectes. En realitat, una pel·lícula sobre la supèrbia i la ignorància, però sobretot, sobre la influència dels mitjans de comunicació en el funcionament de la societat i la creació de l’opinió pública, i una pel·lícula innovadora per al seu temps també en les qüestions tècniques com ara la il·luminació, el so o el mateix ús de les càmeres de filmació.

Des de fora, el Hearst Castle té l’aparença d’una gegantina falla valenciana, un homenatge a la desmesura i la coentor més hiperbarroca i afectada. Per a nosaltres, com si fóra un lloc conegut. De manera que hem decidit no perdre massa temps en un espai tan familiar a la nostra cultura indígena, tan sobrada d’ornament i de sumptuositat. Segons sembla, per dins, és encara molt pitjor, més carregat de bombo, com si diguérem. Dues torres, 32 dormitoris, un menjador neogòtic, piscines de mosaic i marbre i tres cases independents per als convidats atibacades d’estàtues de regust neoclàssic, sala de projecció cinematogràfica –en què es va projectar “Allò que el vent s’endugué”, tres mesos abans que al circuit comercial– i altres estances fora mida en què s’hostatjaven uns invitats sovint arribats en un tren exclusiu que partia de la ciutat de Glendale –amb bar i banda de jazz inclosos– per a amenitzar els més de 300 quilòmetres que els separaven de la destinació fallera. Tot plegat atorga a la construcció un tuf de cartró-perdra que agrada molt als nordamericans –que el tenen com una de les primeres destinacions turístiques de Califòrnia, només després de Disneyland. Si la burgesia valenciana descobrira aquesta construcció, hi vindria en pelegrinatge. A nosaltres, tot això ens resulta, com dic, massa familiar per a perdre-hi el temps, de manera que hem continuat avant a la recerca de llocs més suggeridors i sensacions més desconegudes. En l’arquitectura com en tants aspectes de la meua vida, sóc poc partidari de la fantasia de l’excés. Ben al contrari, m’estime la linealitat cartesiana, senzilla i precisa. Al meu entendre, l’elegància de la naturalitat és la millor de les solucions plàstiques i vitals, la més amable però menys gestual. També fóra cas que, ací, a l’oest americà, acabàrem fent el valencianet.

A poqueta nit, encara entre dues llums, hem arribat a Santa Bárbara, fita del cap de baix d’aquesta Central Coast californiana. El tòpic es fa realitat a primera vista en aquesta ciutat de vacances permanents. L’estil neocolonial espanyol s’hi deixa veure de seguida. Fileres de palmeres altíssimes emmarquen uns carrers llargs com una processó del Crist de la Providència. Fa molta més calor que al nord. La gent vesteix de forma informal, en general de pantalons curts i camisetes d’esport de colors llampants i dibuixos desenfadats. Molt de cotxe descapotable i cridaner. La calor de Santa Bárbara em recorda l’arribada de Jack Kerouac a Califòrnia després d’un viatge des de Denver: “Aire calent –un aire que es pot besar– i palmeres.” L’hotel és davant mateix de la platja. El contorn de les palmeres es perd a nord i sud de l’hotel, quilòmetres i quilòmetres vora mar. És una imatge plàcida que fa ganes de prendre unes cerveses mirant la gent que hi passeja, que hi fa esport o festeja més o menys descaradament. L’hotel és una construcció neocolonial d’imitació, dissenyada al voltant de la inevitable piscina i una terrasseta on la gent ara seu en rogles i fa la xarradeta. Hem eixit de seguida a sopar. El restaurant, de regust francès i italià, que solen ser valors segurs en matèria alimentària quan no saps on posar els peus i la cullera. El vi, com és natural, del terreny. Santa Bárbara és una de les zones més reputades d’Amèrica i del món quant a la cultura del vi. Avui ens hem decidit pel Merlot. Després, hem passejat amunt i avall només mirant d’estirar una mica les cames, ertes de tant de quilòmetre amb cotxe. Ens hem retirat passada la mitjanit. Els carrers eren plens de gom a gom. Feia un estar molt agradable, talment una nit estiuenca de l’Horta de València.

A l’hotel, Marina i jo enviem per correu electrònic als nostres amics de Meliana Roser, Rosario i Ximo les fotografies de sequoies i carxoferes preses al llarg del dia. Tots tres s’estimen la terra i els seus fruits d’una manera ben sincera. Per això, des que hem eixit de San Francisco, les anomenem sense parar. En acabant, Marina es queda l’ordinador com cada nit i jo m’he de conformar amb els meus llibres i les meues llibretes de fer notes.