L’affaire Dreyfus

13-I-97

Avui fa 99 anys de la publicació en portada del diari L’Aurore del manifest dels intel.lectuals en l’affaire Dreyfus, aquell capità de l’estat major francès acusat falsament d’espionatge.

És també l’origen simbòlic d’un cert i determinant protagonisme intel.lectual que matisà els poders militar i eclesiàstic: el poder. Zola ja morí. I Azorín. I don Vicent Blasco Ibañez. I Jacint Verdaguer. I Joan Maragall. I Joan Fuster. I ara tenim el que tenim.

Memòria de Vicent Ventura

Un text del 25 de desembre del 2006 en Memòria de Vicent Ventura

Vicent Ventura va ser una de les persones que més vaig admirar en vida. Vivia al carrer d’Alboraia, a la ciutat de València, i Marisa i jo el vam visitar algunes vegades, al final, quan ja feia poca vida social i no podíem quedar a Bermell, a l’Asador Aranda o altres restaurants, on fruíem tant del menjar com de la conversa de sobretaula.

Vicent Ventura es va morir de forma clandestina, el dia de Nadal, potser perquè no se n’assabentara massa gent i no molestar. O per no haver de presenciar, des del taüt, la hipocresia que sol rodejar els funerals.

Jo no sabria dir ara si era un periodista o un polític frustrat o, senzillament, un manifasser de causes nobles. Tant se val, la seua obra cívica és potser la més important de la nostra època, un temps d’ambicions infinites. Si aquest país, se’l va inventar Joan Fuster, Ventura, el va intentar construir. Fuster en va fer la bíblia cinematogràfica, però Ventura en va ser el productor executiu fins que el descavalcaren de la pel·lícula alguns guionistes menors i altres manifassers de vora séquia. El va fer, com s’ha de fer un país: amb revistes i escrits, amb partits polítics, amb dinars i conspiracions, amb associacions voluntàries i de lliure disposició.

Per origen, podia haver estat un periodista instal·lat i ben menjat i, per conviccions, es va dedicar a qüestionar-ho tot, començant per ell mateix. Aquesta és la seua primera lliçó, la seua grandesa humana. Discutí i es discutí sense parar, assumí posicions cíviques i polítiques gens fàcils. No sabria dir si malgastà la vida en tasques poc o gens agraïdes, però, jo l’he vist riure i xalar com una persona feliç encara que tenia motius més que suficients per a tenir un ressentiment agre.

Va morir avui fa vuit anys i és el nostre Sant Patró. El Patró dels exvalencians. Que al cel dels divertits sigues!

La València austríaca

Escrit avui fa 25 anys!

24-XII-96

 “La meva ciutat és en realitat una malaltia mortal, els habitants de la qual ja en neixen infectats i cap a la qual són arrossegats i de la qual són incapaços de marxar en el moment decisiu, de manera que directament o indirectament, més tard o més d’hora, i enmig d’aquestes circumstàncies horribles, acaben o bé per suïcidar-se, o bé, directament o indirectament, per consumir-se amb lentitud, com miserables, damunt d’aquesta terra de mort, en el fons d’una total inhumanitat arquitectònico-urbanística-cretinoide-nacionalsocialístico-catòlica”.

 És Thomas Bernhard. I parla de Viena, la València austríaca, segons sembla.

El jo és odiós

Escrit avui fa 25 anys.

23-XII-96

Aquesta vesprada he rellegit les notes del darrer any. Com a Amiel, el que fa tediós aquest diari és el mateix que fa tediosa la meua vida: l’eterna i detestable recaiguda sobre un mateix.

O dit d’una altra forma, avui té raó Pascal: “el jo és odiós”.

En la mort de Sanchis Guarner

(Escrit avui en fa 25 anys dins del meu primer dietari: Espill d’insolències, Bromera).

15-XII-96

Avui fa quinze anys, soterràvem el professor Manuel Sanchis Guarner. L’ambient, com feia el cas, era d’un silenci que esborronava.

En un racó del pati de la Universitat de València, hi havia Joan Fuster –alt, seriós, impenetrable–; i al seu costat –compungit i plorós–, el poeta Vicent Andrés Estellés. Se’ls hi va acostar una colla d’alegres poetes; i Fuster, sense perdre la compostura, els va amollar ben seriós: “¡ Ha mort Manolo. Ara ja no ens podreu dir la Santíssima Trinitat !”

Els joves poetes van amagar el somrís i es van refugiar en un silenci d’alumne agafat en faltes. Fuster, còmplice, va continuar: “Ara serem el Dúo Dinámico !”

Malgrat la tensió de l’ambient, ningú no va poder amagar una rialla nerviosa.

L’anècdota, la dec, en bona part, a Pep Piera. I la conte com em la va contar.