Sol i de dol

Un adéu

(Avui, 20 de gener, fa 8 anus exactes que vaig escriure el text més trist de la meua vida. No tenia cap intenció literària, però, finalment, va esdevenir el primer capítol del meu llibre Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a Nova Anglaterra (L’Eixam Edicions). Ací els el deixe per si vostès hi tenen interès).

1

SOL, I DE DOL

(París, dimecres, 20 de gener de 2011)

Despús-ahir no, l’altre, va faltar mon pare a l’Hospital La Fe de València. Despús-ahir, el vam soterrar a Meliana, el nostre poble. Avui, immergit en l’atzucac més fosc de ma vida, he de viatjar als Estats Units per passar-hi quatre mesos a la Brown University de Providence, Rhode Island. Ni en el meu pitjor malson podia imaginar un fet lligat a l’altre. L’un, que tanca l’etapa més important de la meua existència. L’altre, que potser n’obri una de nova.

He eixit de l’aeroport de Manises a les set en punt del matí cap a la capital francesa, on ara espere el vol a Boston, Massachusetts. M’he alçat a les quatre de la matinada, allà, a Massalfassar, quasi sense agafar el son en tota la nit. Tinc el cap farcit d’emocions que es barregen sense govern. L’aventura americana que inicie era prou per a un temperament com el meu, avesat a la vida pautada, sense grans sobresalts. La preparació de les classes, la residència per primera vegada en una ciutat diferent de la meua, i els incòmodes tràmits administratius m’han fet anar de cul les darreres setmanes. La malaltia i el traspàs abrupte de mon pare no entraven ni en la més negra de les previsions.

I, tanmateix, sense temps per a pensar-ho, em trobe a París, sol, en un aeroport impersonal, i mon pare és mort i enterrat, allà, a Meliana, enmig de l’horta de València. Ha sobreviscut un any a ma mare, que va faltar el segon dia de Nadal de l’any passat després de moltes privacions. En faltar la mare, mon pare havia entrat en un cara avall sense aturador. Com si haguera esperat que la mare no el necessitara per ocupar-se de la pròpia salut. Tenia ben guanyat un temps de descans després d’acompanyar-la amb dedicació absoluta fins a la darrera hora. Però els darrers mesos no s’ha estat de metges i d’hospitals que li han convertit la vida en un autèntic esbarzer de molèsties. El Nadal passat encara vam dinar tots plegats i va tenir el detall d’estrenar els néts amb dedicatòries personals, talment un comiat il·lustrat. Un dinar tristíssim, però vull pensar que el pas del temps l’endolcirà en la memòria. Els xiquets tindran aquell record personal del iaio. Després ja no ha sigut ell. El vam ingressar el dia de Reis i va faltar el dia de Sant Antoni, l’unic sant que hem celebrat sempre en la família. No va eixir de l’hospital. Les coses es van complicar l’una darrere de l’altra fins que el dia disset, poc abans del migdia, va tenir una parada cardiorespiratòria. Els darrers dies era totalment conscient del compromís vital que tenia davant. No va perdre l’esme mai. El seu sentit de la discreció facilitava la vida a tots aquells que l’envoltàvem. Al personal de l’hospital, als meus germans i a mi. També era ben conscient de la meua marxa als Estats Units. Em preguntava si ja ho tenia tot a punt i, sobretot, si hi tindria companyia.

Aquells dies, mentre li feia companyia a l’habitació 302 del Pavelló de Medicina interna, jo em torturava amb aquell doble lligam emocional que ens tenalla davant de les situacions difícils. Havia d’acompanyar mon pare en la fase final d’una vida a penes viscuda. Però no podia deixar passar la devoció i la responsabilitat que havia contret amb la Brown University i amb el professor Enric Bou, que havia tingut l’amabilitat de proposar-m’hi l’estada. El darrer cap de setmana va ser especialment dur. Mon pare havia entrat en una fase dolorosa i passava hores adormit pels calmants que li subministraven els facultatius. Vaig passar tot el dissabte amb ell, que només obria els ulls per demanar que li injectaren morfina. Al tercer despertar, a mitjan vesprada, vaig tenir la certesa que mon pare no eixiria de l’hospital. Dijous següent, avui mateix, jo havia d’emprendre el vol als Estats Units. Dimecres, ahir, m’hauria d’haver acomiadat en la pitjor de les condicions. Què li podia dir? Com el podia deixar? No hi va haver més cavil·lacions perquè mon pare ja ho devia tenir tot ben pensat. Com ha fet sempre, va evitar que jo haguera de prendre cap decisió traumàtica. Dilluns al matí, tres dies abans de la meua partida, es va morir perquè jo poguera acompanyar-lo al cementeri, enterrar-lo en companyia de ma mare, i anar-me’n sense haver de triar. Ha estat una persona bona en el millor sentit de la paraula, un autèntic brigadista de la proximitat, sempre pendent de les nostres necessitats. Per descomptat, a compte de deixar pel camí les pròpies expectatives sense una queixa. Quan intentaves agrair-li un detall de forma explícita, solia contestar amb alguna de les frases fetes que tenia sempre a punt: «El llaurador de bona gana que ho fa».

Ara, ací estic, a l’aeroport Charles de Gaulle, fent temps per a embarcar, amerat d’imatges de mon pare que van i vénen entre el feix d’esperances incertes que m’esperen. És una situació desassossegant, ambivalent. Al capdavall, la pèrdua del pare forma part de la invenció de la solitud de què parlava Paul Auster en aquell magnífic llibre que va començar a escriure precisament el dia de la mort del seu progenitor. M’hauria agradat que mon pare tinguera una vida de més amplària de compàs. Segurament ha viscut com li ha permès la seua manera de pensar. O com ha pogut, que cadascú sap com dibuixa el seu perfil biogràfic. Son pare i sa mare van ajudar-lo més aviat poc, o gens. Ningú no perd una guerra impunement. Les conseqüències són diàfanes encara entre nosaltres, els fills i els néts dels perdedors de la Guerra Civil. El punt de partida no ha estat el mateix per a tota la meua generació. Les oportunitats posteriors, tampoc. El meu avi va ser condemnat a catorze anys de presó amb acusacions de gent embrutida que no van ser provades mai. En va eixir abans, però va fugir a França per raons no del tot clares tampoc. «A Robles se le detuvo para ejecutarle y, por perverso que parezca, era su ejecución la que debía convertirse en la principal prueba de su traición. No se fusiló a un traidor: se fusiló a un hombre para hacer de él un traidor», va escriure Ignacio Martínez de Pisón en Enterrar a los muertos. Mon pare tenia un germà per baix i la mare no tenia treball. Mon pare va haver de fer de cap de família amb catorze anys. Després del servei militar ja va començar a festejar amb ma mare, que també era filla de republicans. El meu avi matern havia estat alcalde republicà del nostre poble pel partit autonomista de Vicent Blasco Ibáñez. El germà major de ma mare, mon tio Cándido, va morir al front de La Puebla de Valverde, possiblement sota les bombes de la Legió Còndor, els nazis alemanys que ajudaven els colpistes espanyols. No es van ajuntar dues bones herències, com sol passar en les famílies de dretes, sinó més aviat el contrari. Van casar-se quan van poder perquè el germà de mon pare li havia demanat emprats uns diners –que mon pare estalviava per al casament– però no li’ls va tornar mai. El casament es va haver d’endarrerir uns anys.

Ací, a París, com el poeta J. V. Foix, sol, i de dol, em fa l’efecte que estic a punt de viure un dia sense retorn. The first day of the rest of your life, diuen els anglòfons. Vés a saber. El vetlatori al tanatori i el soterrar al cementeri de Meliana van posar un punt àlgid difícil d’oblidar. Mon pare i la nostra família són molt coneguts al poble i a la rodalia i, per tant, ens ha acompanyat moltíssima gent, cosa d’agrair. Tinc el cos somogut com mai. No sé com aniran les coses a partir d’avui, però res no serà igual que despús-ahir no, l’altre. Què no donaria jo per alçar el telèfon i dir-li que ja estic instal·lat a Providence i que els vols han anat la mar de bé. I ell em preguntaria, de seguida, per l’oratge i la companyia. I demanaria si havia de fer res a la casa de Meliana o a la de Massalfassar i, sobretot, que m’abrigara si feia fred. I, en efecte, ara fa un fred gèlid, interior, en aquest aeroport estrany on ara em trobe. 

Si vostès tenem interès en el llibre, el poden demanar directament a l’Eixam Edicions:

http://www.eixamedicions.com/index.php?module=llibre&id=444

Anuncis

Independència d’Extremadura

ESCRITS

(Dijous passat, el Parlament d’Extremadura –a proposta del PP i els vots a favor de Ciudadanos i PSOE– va aprovar una declaració oficial per la qual s’instava el govern d’Espanya a aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya, la preeminència de la llengua castellana a tot l’estat i la intervenció de Tv3. Vés per on, demà farà 3 anys que vaig publicar un article titulat “Independència d’Extremadura” que després vaig recollir dins del meu llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Ed. Vincle). El recupere avui per si vostès consideren que pot tenir algun interès. Gràcies per les atencions.)

 

“Vull independitzar-me d’Extremadura”, va escriure Rafael Castelló fa uns dies al seu compte de twitter. Vaig retuitejar la sentència, desig o simple crit metafísic,  com qui diu sense deixar-la botar. El tuit del centaure d’economista i sociòleg Rafael Castelló, de fet, se m’ha quedat enganxat a la memòria com sol passar-me amb alguns d’aquells aforismes que, ben mirats, són assajos en miniatura, píndoles de pensament que expressen una idea o fins i tot un sistema d’idees.

Això ocorria, precisament, mentre jo consultava a la xarxa el mapa resultant de les eleccions generals i intentava entendre els discursos que se’n desprenen. Una conclusió òbvia és que els resultats electorals i els relats corresponents no responen a lògiques ideològiques sinó territorials. O dit d’una altra manera: els discursos –i tant fa la bandera de conveniència dels líders corresponents– estan més condicionats per la comunitat on resideixen que per la hipotètica doctrina dels partits de militancia política. La postura d’alguns líders respecte al futur govern d’Espanya, la condiciona, en bona part, el prejudici respecte al procés d’autodeterminació de Catalunya –que és el mateix, per contrast, respecte de la unitat d’Espanya. Però, com sabem per experiencia biográfica, darrere dels discursos patriòtics –de la pàtria que siga– solen haver-hi interessos encoberts i interessats.

Comprove per exemple que –deixant de costat Ceuta, Melilla i les Illes Canàries per la seua especifitat–, Extremadura, Andalusia, Castella-La Manxa, Galícia i Astúries –territoris amb líders queixosos amb l’atreviment català– són comunitats privilegiades quant a la distribució de recursos econòmics espanyols, tant si comptem la fiscalitat particular que suporten en cada cas com els serveis de què disposen els seus ciutadans. Per si era poc, els residents en aquestes autonomies són també els espanyols –així també ho seria jo!– que més diners reben per càpita. Si consultem, d’altra banda, les dades d’ocupació, trobarem que Extremadura és la comunitat amb més treballadors públics, seguida d’Andalusia i les Castelles; i que Catalunya, les Balears i el País Valencià, ocupen els tres llocs cuers. Xifres a la mà –deixant de banda Madrid per l’efecte de capitalitat, i els bascos, que ni estan ni se’ls espera a l’Espanya econòmica — catalans, illencs i valencians som els millors pagadors de l’Espanya realment existent.

No és debades, per tant, que els líders dels territoris privilegiats en el repartiment s’hagen  convertit en els ariets contra el drets de Catalunya a decidir el propi camí. L’arma llancívola de la insolidaritat territorial defensa, en realitat, els privilegis que comporta l’estatus quo econòmic firmat a foc per les elits de l’Espanya eterna. El seu anticatalanisme –que demà serà antivalencianisme si triomfa el relat del tàndem Vicent Soler-Clara Ferrando– és,  al capdavall, el discurs que legitima i perpetua la nostra obligació històrica de pagar delmes. El súmmum de les butxaques foradades som precisament els valencians ja que, com ha demostrat Vicent Cucarella en El finançament valencià (Bromera, 2014) som “una comunitat pobra que paga com a rica”. Serà per diners?

Jo no sé ben bé què significa independència en plena globalització de fluxos i de mercats. Però entenc que l’Extremadura de Rafael Castelló és, en primer lloc, una  constel·lació d’actituds i de valors que, en nom de la solidaritat, ha generat entre nosaltres un pensament captiu i acomplexat quan es tracta de defensar el nostre dret al pa de cada dia. Convendria, si més no, que ens independitzerem d’aquesta Extremadura i que assumírem sense culpes ni complexos que ja n’hi ha prou de callar i pagar el beure!

 

Publicat dins el diari digital La Veu del País Valencià el 20 de gener de 2016.

Si tenen interès en el meu llibre, el poden demanar directament a l’editorial:

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

 

 

 

 

Record de Frederica Montseny

ESPILL

(Escrit avui fa 25 anys. Publicat dins del dietari Espill d’insolències)

15-I-94

No puc recordar l’any exacte. Devia ser potser el 1975 o 76. La vaig escoltar parlar, per primera vegada, a València, en un lloc recòndit i amagat que ara no trobaria però que tinc ben cristal.litzat a la retina. Apassionada i ferma, insistia en la necessitat que ens atrevírem a pensar sense prejudicis, sense por d’errar tampoc, sense motles. En la necessitat de buscar el nostre equilibri col.lectiu.

No hi vaig veure cap radicalisme ferotge, com alguns indocumentats hi troben. Només una personalitat gran i vigorosa que parlava del poder sense cap mena de reverència. Una dona gran que em provocà, de seguida, una adhesió espontània.

Se’ns ha mort avui un bon bocí de l’esperit crític. Se’ns ha mort també una dona indisciplinada, feta pel seu compte, com potser no en queden. Se’ns ha mort Frederica Montseny. Que Déu Nostre Senyor, si és que n’hi ha –que no n’hi ha–, la tinga en la glòria celestial, divertida i en pau.

Per si tenen interès en aquest dietari:

Espill d’Insolències, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

 

Sentiment(s) i raó(ns)

(Darrerament, de la mà del Govern Valencià, reviscola un cert valencianisme sentimental, fins i tot religiós, no sé explicar-me per què. L’any dedicat a Sant Vicent Ferrer per banda del Govern, l’exposició del MUVIM i la devoció de certs líders suposadament nacionalistes a la Mare de Déu dels Desemparats en són mostres. Tan epidèrmiques com vostès vulguen, però símbols evident del caràcter que se li atorga la generació que governa al sentimentalisme dins de l’univers valencianista.

Em costa escriure res sobre el cas que no siga repetir-me. Ací els deixe un article que ja té 31 anys –31 anys! El vaig recuperar per al meu llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Ed. Vincle).

Ací el tenen, per si és del seu interès, amics lectors. 31 anys després i sense traure el peus de la panera, que solem dir a l’horta!)

ESCRITS

 

Hi ha qui diu que el nacionalisme és un sentiment d’adscripció a un grup (pre)existent dit nacional. Hi ha, d’altra banda, qui afirma que el nacionalisme és un projecte racional de construcció d’una comunitat que es dirà nacional. Complementàriament, hi ha qui manté que els sentiments determinen les raons i qui lluita perquè aquells no esmorteesquen ni suplanten aquestes.

D’aquesta manera, la relació dialèctica entre el binomi sentiment-raó esdevé un factor determinant de la història contemporània. Més encara: qualsevol anàlisi de la gènesi i la reproducció social de l’actual forma històrica s’ha d’escometre, al nostre entendre, des d’aquesta doble perspectiva.

Efectivament, l’època actual –l’època nacional– és el fruit del procés liberal-democràtic de caràcter racional(ista) encetat pels revolucionaris francesos del 1789. Un fet, la conseqüència fonamental del qual fou la transició d’una societat segmenrària de caràcter feudal-estamental cap a una altra de participativa i igualitarista: la nacional. Però també és el fruit dels sentiments d’adhesió-rebuig als marcs d’aquell procés: els estats nacionals. De fet, la generalització entre la població dels dits “sentiments nacionals” ha esdevingut la millor garantia de consens social del projecte polític nacional-estatal. ɐs en aquest sentit que els símbols patris (bandera, himnes, fronteres, llengua, etc.) constitueixen les principals fonts de comunió sentimental-nacional. El seu rebuig, en conseqüència, esdevé una falta màxima.

Aquesta doble vessant que hem assenyalat és, consegüentment, la que determina la també doble faç del fenomen nacional(ista). D’una banda, una faç democratitzadora i progresssita. De l’altra, una d’emotiva, irracional: un focus de manipulacions i de demagògies. La preeminència d’un o de l’altre component –la tendència dominant–  concretarà en cada context socio-històric el caràcter i l’orientació del nacionalisme, la seua expressió socio-política. És en aquest sentit que resulta agosarada qualsevol generalització en parlar dels fenòmens de caràcter nacional(ista). Cadascuna de les seues expressions requerireix una anàlisi concreta. El nacionalisme pot esdevenir l’agent aglutinador d’un moviment progressista (Cuba, Vietnam, Nicaragua) o, contràriament, l’element cohesionador del pensament i de les forces socials reaccionàries (el feixisme italià). ɐs també en aquest sentit que el nacionalime català ha complit, segons moments, una funció o l’altra: conservador durant la Renaixença, progressista durant la 2a República. No és pas per casualitat que, durant la Setmana Tràgica (1909), un mestre racionalista, Francesc Ferrer i Guàrdia, fóra afusellat amb el silenci còmplice de la burgesia dita nacionalista, inclòs el mateix Prat de la Riba, aleshores director de la Veu de Catalunya, el qual es va negar a publicar “La ciutat del perdó”, l’article en què Joan Maragall demanava clemència per a Ferrer.

Comptat i debatut, si un moviment nacionalista només intenta provocar adhesions i lleialtats sentimentals, és ben lògic, comprensible i saludable que les forces progressites opten per les posicions polítiques contràries –fins i tot per l’antinacionalisme. El cas del blasquisme valencià s’ha d’entendre en aquestes coordenades. No hi cabia el dubte: entre la dolça barraqueta valenciana de Teodor Llorente i els editorials del diari Pueblo, certament, cap persona progressista no podia dubtar. El comportament “espanyolista” de Blasco Ibáñez no es deu a un mecanisme de fugida producte de l’autoodi, sinó, més aviat, a la conscient i legítima renúncia a la pròpia condició. El fet que l’historiador Alfons Cucó no ho haja entés això és una contradicció més de l’il·lustre senador. Tampoc no és per casualitat que, en època més recent, el “nacionalisme perifèric” de l’estat haja estat aplaudit per les forces progressistes espanyoles mentre representava el valors més democràtics i modernitzadors de la cultura antifranquista.

Òbviament, la nostra utilització del binomi sentiment-raó no respon a cap interès de conceptualització teòrica sinó a un objectiu explicatiu del fet nacional i els seus components fonamentals. No cal dir, en conseqüència, que resulta impossible de trobar tipus purs en què només trobem elements sentimentals o racionals. Farem servir el binomi, contràriament, amb la intenció de resaltar-ne allò que és determinant en cada moviment de caràcter nacionalista. De fet, allò més usual és la convivència d’aquests dos components. Lògicament, els moviments de caràcter conservador-tradicionalista, sempre defensius, solen emfasitzar la importància dels factors sentimentals. Els moviments socials de caràcter progressista-modernitzador solen emfasitzar els elements racionals. Els primers tenen la indefinició com a programa, els segons reclamen el compromís públic i el contrast d’alternatives. Els primers provoquen i reclamen lleialtats fanàtiques, invoquen objectius grandil·loqents i es recolzen en mentalitats endarrerides. Els segons fan de la crítica i el pluralisme una questió prioritària. Consegüentment, les dretes regional-nacionalistes invoquen els tòtems simbòlics i les essències pàtries com a reclam. I l’esquerra nacionalista s’emmiralla en els moviments de caràcter ecologista, pacifista, llibertari, etc. i té com a bases els estrats socials més il·lustrats.

Amb aquestes reflexions, no vull robar cap legitimitat als sentiments de caràcter nacional. Fóra cas! De fet, en un món cada dia més estandarditzat –podíem dir, cada dia més mundialitzat– potser aquesta mena de sentiments poden complir un important paper quant a la seguretat personal i a la solidaritat grupal. Ara bé: cal distingir què són i què no són els “sentiments nacionals”. Efectivament, una confusió ben freqüent és la creença que l’adhesió a la famíia, al territori, a l’idioma o als costums tradicionals constitueixen manifestacions de caràcter nacionalista. Es tracta, això sí, de vells i nobles sentiments humans, primaris, d’experiència directa, viscuda, que fa servir el nacionalisme –un cert nacionalisme– per a crear un univers simbòlic cohesionador. Tanmateix, la consciència nacional és un sentiment secundari, elaborat, complex, que pot esdevenir tant fort i intens com aquells, sobretot si es produeix un procés de potenciació –d’educació nacional(ista)– amb l’objectiu d’aconseguir una integració nacional emotiva. Un procés de (re)socialització que transforme els elements dispersos –sentiments, valors, etc.– en consciència col·lectiva fins al punt que acaben per confondre’s. La transformació dels elements tradicionals-populars en nacionals forma part d’aquest mateix procés.

Val la pena de remarcar que fins l’aparició de l’estat nacional i del nacionalisme, tal com ha fet veure Hans Kohn, la força definidora dels individus, el marc suprem de lleialtat, en compte de representar-lo “la nació”, el representava “la religió”. De fet, el Renaixement i la Reforma van ser els grans esdeveniments que prepararen els fonaments de l’època nacional(ista) que encetaria la Revoluci¢ Francesa. Val a dir que la simbolitzaci¢ nacional produ‹da pel nacionalisme (re)introdu¡ en la vida c¡vica el factor sentimental, caracter¡stica fonamental de l’universalisme medieval de car…cter religi¢s. I aix• fins al punt que els racionalistes dels segles XVII i XVIII, paradoxalment, acaben per utilitzar el mateix factor que diuen combatre. De fet, l’unica diferŠncia entre els sentiments religiosos i els nacionals rau en el focus de l’adhesi¢ emotiva. Es prepara aix¡ l’aparici¢ del nacionalieme rom…ntic, de les obres de Herder i de Fichte, de les teories ling¡stiques indoeuropeistes … del nacionalisme reaccionari … fins al nazisme. Dit d’una altra manera: els reaccionaris es visten de nacionalistes. De fet, no ser… l’unic moment en la hist•ria en quŠ el nacionalisme s’utilitzar… contra el nacionalisme, com tamb‚ la democr…cia ha estat/‚s utilitzada contra la democr…cia.

Més encara: les manifestacions nacionals de caràcter emotiu-sentimental juguen ben sovint la funció de sedants d’altres conflictes socials latents. El fet que Le Pen assegure que al desocupat francés només li resta la defensa i l’estima de la pàtria n’és un símptoma. L’apel·ació patronal a la solidaritat nacional dels treballadors perquè no exigisquen millores salarials, n’és un altre de ben freqüent. És en aquest sentit que els moviments nacionalistes de caràcter progressita han de situar les seues reivindicacions en el terreny de la realitat més pregona i concreta, menys simbòlica o mítica, més quotidiana. De fet, una de les característiques dels moviments de caràcter populista, com ara el pujolisme o el felipisme, és la profusió de declaracions genèriques i de missatges difusos. “Tot per Catalunya” o “Pel bon camí” en són uns bons exemples. El combat de la superstició, de les creences tradicionalistes i del(s) sentit(s) comu(ns) que reprodueixen aquesta mena d’ordre social seran, per això, els objectius prioritaris del nacionalisme de base racionalista: l’elaboraci¢ d’un discurs públic trangressor, la superació de valors de caràcter mític i la seua inspiració en les millors tradicions de la societat civil –passeu-me la redundància– : l’autogestió , el creixement personal i la solidaritat. Un nacionalisme, alhora, que s’allunye del “realisme” (im)possibilista i que reivindique la utopia com a valor de canvi i de progrés, que abandone els complexos socials i les pors del formalisme legal i la política parlamentària, que aspire “només” a la construcció d’una societat igualitària, sense ídols ni mites. Un nacionalisme que desacralitze l’ordre social establit i que potencie les mentalitats laiques, materialistes, analítiques i científiques. Un nacionalisme, per exemple, que s’allunye dels nacional-catolicismes, siguen aquests franquistes o catalanistes.

El populisme, el feixisme, el nazisme, etc. són potser les expressions més freqüents del nacionalisme de base sentimental. No cal dir que, ben sovint, el primer és el component generador dels altres. De fet, l’explotació psico-social d’allò que els sociòlegs han anomenat “lleialtat vegetal” al propi grup és una de les característiques dels moviments etnocentristes, com són els esmentats. Més encara, l’apel·lació al “poble” i als seus prejudicis col·lectius com si es tractara d’una família o d’una colla d’amics, com si hi haguera una “comunió de sang i esperit”, com si tot fos pròxim i nostrat, com si les responsabilitats col·lectives estigueren per damunt de qualsevol altra consideració, forma part de la retòrica d’aquesta mena de nacionalisme. No debades una de les característiques definitòries de l’autoritarisme totalitari és la invocació eloqüent d’un passat mític comú i grandiós, perfecte i harmoniós, com també la veneració compensatòria de la vida tradicional (rural, familiar, pobletana) allunyada de la pecaminosa modernitat, focus de corrupció i de pèrdua de la puresa. És per això també que el nacionalisme de base sentimental sol dirigir-se a l’”home pla”, al botigueret, al “menu peuple” de què parla A. Smith.

El nacionalisme de base racionalista és, contràriament, una opció ideològica inspirada en l’ecologisme social, en l’igualitarisme i el policentrisme com a valors màxims. El nacionalisme de base racionalista apel·la als grups culturitzats del cos social, a la reflexió intel·lectual, a la creació d’una elit –o intel·liguèntsia, si ho preferiu– capaç de generar, correlativament, un bloc nacional-popular –que diria Gramsci– de caràcter progressista, antiobscurantista. Un nacionalisme que reforce, en primer lloc, les estructures cíviques contra l’estatització de la societat, que lluite pel tòpic de “més societat i menys estat”.

El nacionalisme valencià dels anys 6O –fusterià i no fusterià– n’és un digne exemple. De fet, la penetració social del missatge nacional(ista) valencià constituïa tota una “revolució cultural” que va impregnar una part ben important de la societat del país: la més culta, la més demòcrata, la més innovadora i creativa, la més progressista del moment. De fet, un dels grans valors de la revolució cultural nacionalista valenciana fou la seua interrelació amb l’igualitarisme europeu dels anys 6O, amb els moviments alliberadors i potenciadors de la diversitat. El fet que el projecte no quallara políticament de manera adequada a la situaci¢ oberta per la democràcia formal monàrquica no invalida ni un pèl els fonaments profundament racionalistes i alliberadors del moviment. Aquells que imputen al “fracàs” del nacionalisme valencià a les formulacions teòriques prenen el rabe per les fulles. De fet, el triomf o el fracàs d’un moviment social no depén (només) del seu missatge ideològic, sinó (sobretot) del context social, els seua agents impulsors i dels mecanismes de reproducció social. Si el nacionalisme valencià no ha cristal·litzat a la manera clàssica, si el missatge catalanista valencià no ha impregnat tot el cos social com alguns preveien, no ha estat per cap pecat original com pretenen aquells que declaren revisar Fuster sense haver-lo llegit.

En qualsevol cas, si alguna cosa de positiu i de progressista té/tenia el nacionalisme valencià és/era la seua component racional, la seua lluita contra les identificacions idealitzadores del “Levante Feliz”, del “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” i, avant la lettre, de les terceres vies suposadament eclèctiques. Es tracta(va) d’un nacionalisme racionalista que, tot ben pesat, ens porta fins i tot a assumir la màxima de Karl Deutsch : “sabem que la Humanitat va existir molt abans que les nacions, i tenim bones raons per esperar que es prolongue molt després d’elles “.

 “Sentiment(s) i rao(ns)”, dins El Temps, núm. 225, Número monogràfic sobre el nacionalisme. València, 1988.

Si vostès tenen interès en el llibre, el poden demanar directament:

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

 

 

Amb el ciri a la mà

mare de dÉu

(El Govern Valencià ha decidit que enguany serà l’Any de Sant Vicent Ferrer. El MUVIM –Museu de de Il·lustració i la Modernitat ?)– dedica una gran exposició a la Mare de Déu dels Desemparats. I jo, fill i nèt de blasquistes i apòstata de l’església còmplice de Franco, me’n faig creus. Mirava d’escriure’n alguna cosa i m’he trobat un article que jo mateix havia publicat al Periódico de Catalunya el 16 de juliol de 2007, ara fa 12 anys. No sabria millorar-lo, canviant només uns noms per uns altres, vés per on. Per si vostès hi tenen interès, ací el tenen.)

 

València s’ha fet beata, qui ho havia de dir. ¡Si el periodista Félix Azzati, regidor de l’última capital de la República, alcés el cap! Ell, que renegava de la Verge dels Des- emparats, patrona de la ciutat, “perquè no es presenta a les eleccions”, avui no reconeixeria els seus paisans, abduïts per l’encens vaticanista. La València que va engendrar néts de Diderot com Joan Fuster va beatificar durant el pontificat de Joan Pau II més màrtirs que qualsevol altra diòcesi apostòlica i romana. Ara, l’arquebisbe d’aquesta diòcesi, Agustín Garcia-Gasco, s’ha erigit en capitost de la croada antilaïcista i antizapaterista, que han d’aparèixer com a sinònims en el nou catecisme. En agraïment, la Generalitat ha concedit estudis de Medicina a la Universitat Catòlica.

En el seu entusiasme febril, l’arquebisbat també promou un temple dedicat al culte dels valencians morts en la guerra civil “per l’odi de la fe”. Naturalment, l’ajuntament ha facilitat les requalificacions i permutes de sòl necessàries. Simultàniament, la Universitat de València va organitzar fa unes setmanes un homenatge al doctor Peset, rector de la institució entre el 1932 i el 1934 i afusellat el maig del 1941. Peset havia encapçalat la llista del Front Popular en les eleccions del 36, i això explica potser per què no va assistir al seu recordatori cap representant del poder polític. Ja se sap que a València tots els morts no són iguals. En fi, l’estreta complicitat que s’ha establert entre l’arquebisbat i el Palau de la Generalitat, entre la glòria celestial i el poder terrenal, és avui tan important que la presa de possessió de Francisco Camps es va assemblar a una autèntica coronació mariana, i el seu vibrant discurs –“som els millors”, va revelar– va resultar digne d’un “eloqüent orador sagrat”.