El còmplice Enric Iborra

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el dotzè lliurament.

CAIXA D’EINES (12)

EL CÒMPLICE ENRIC IBORRA

Toni Mollà

Fa molts anys, quan vaig conèixer la colla universitària d’Enric Iborra, la majoria es rosegaven els colzes d’enveja davant d’Enric, que s’havia criat en una de les millors biblioteques familiars del país. La resta a penes havien tingut a casa quatre llibres de Salgari i Verne, alguns Delibes i Blasco Ibañez, poc més. Vaig ser membre indirecte d’aquella colla. Però em reconeixia entre els més envejosos, ja que llavors em costava guanyar-me la meua primera biblioteca amb el futbol. 

Com un xiquet en una pastisseria, Enric gaudia de la biblioteca de son pare, Josep Iborra, un dels nostres assagistes més cultes. Vaig tenir la sort d’entrar en contacte prompte amb Iborra pare, i me’n vaig beneficiar amb recomanacions lectores, converses esparses amb ell i Vicent Ventura, i finalment amb aquesta estranya parella i Joan Fuster, el bisbe gros de la nostra processó laica. Enric, tot això ho portava de casa i ho va aprofitar la mar de bé. A diferència de bona part de la colla, Enric és un intel·lectual de segona generació, una distingida singularitat.

Modest i exquisit fins a l’exageració, Enric Iborra va despuntar de seguida com a professor de literatura, en un sentit molt ampli, i des de llavors ha dedicat la vida a llegir, a ensenyar a llegir, a establir connexions entre lectures i a reflexionar sobre el moll i les costures de la passió literària. Una vida que cristal·litza en tres obres de referència inexcusable. Un son profund és un dietari sobre literatura universal que eleva la crítica literària a especulació assagística mentre la desinfecta de l’olor de naftalina que desprèn massa sovint. La literatura recordada és la segona baula d’un mateix flux assagístic –ara amb una ordenació temàtica– que arriba al tercer volum amb Els còmplices. Una trilogia en què Plini el Vell, Shakespeare, Flaubert, Stendhal, Katherine Mansfield o Kafka juguen en la mateixa superlliga que Josep Pla, Joan Fuster, Josep Iborra o Thomans Mann.

El resultat, vist en conjunt, no és una proposta de cànon literari sinó una autèntica enciclopèdia –conceptes de lògica cultural distinta. El cànon és reglat, suposadament sistemàtic i tancat. L’enciclopèdia és oberta i de marges permeables, inacabada però persistent com “l’ordre sord de Diderot”. Potser per això Enric Iborra, foraster als circuits acadèmics, és el professor il·lustrat, en el sentit francès, que els eterns aprenents desitjaríem de per vida. Però és alhora l’assagista perspicaç que, per si era poc, ens obri portes i finestres amb dots de divulgador anglosaxó. “El còmplice”, assegurava Joan Fuster, “és aquell que ens ajuda a ser com som”. A ser una persona mínimament llegida, ara enlluernada davant de la mirada oceànica i plural del savi Iborra.

Normativa i usos del català

L’article “Normativa i usos del català” el vaig publicar al diari ARA, el dia 17 d’abril de 2015, ara ha fet sis anys. Les xarxes digitals m’hi han recordat amb puntualitat. Com que algunes bones ànimes m’han demanat si el podia recuperar en una versió més llegible, ací en teniu l’original.

Gràcies per l’interès.

NORMATIVA I USOS DEL CATALÀ

Toni Mollà

No és fàcil escriure sobre hipotètics canvis en la normativa lingüística des del País Valencià, un territori sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia. Potser per això vull subratllar, d’entrada, que, en parlar de llengües, la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevès. La llengua és, com li agrada dir a Pilar García Negro, l’únic instrument del món que millora amb l’ús. En aquest sentit, l’ús del català a l’espai públic i als mitjans de comunicació de masses és un pre-requisit per a la millora de la qualitat lingüística i la fixació de la normativa. Sense dubte el fenomen sociolingüístic més determinant per a la modernització de la llengua i la consolidació de la norma durant els darrers anys ha estat l’aparició de televisió i ràdio de titularitat privada en català, com ara 8tv o Rac1, les edicions en català de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i la irrupció de l’ARA amb els seus desenvolupaments. Per contra, la desconnexió valenciana de les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el traumàtic tancament de la ràdio i la televisió públiques dels valencians han representat la desaparició de mitjans en l’idioma propi, i han deixat l’idioma mateix sense mur de contenció davant la hibridació unidireccional amb el castellà.

No vull, amb això, traure importància a les discussions estrictament lingüístiques i preceptives. Només intente remarcar-ne la dimensió social que les condiciona. Joshua Fishman, recentment traspassat, ja assenyalava fa més de 20 anys que la planificació del corpus lingüístic era tan ideològica com la de l’estatus social; i que, en qualsevol cas, la primera depenia de la segona. Per això, solia repetir aquella sentència de la tradició lingüística jíddix –llengua familiar de Fishman– segons la qual “una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota”. Vull insistir, per tant, que l’establiment i la posterior divulgació d’una normativa lingüística –amb la consegüent estandardització de formes: objectiu de la planificació del corpus– és una conseqüència de l’avanç social de l’idioma. Charles Ferguson, un altre dels founding fathers de la sociolingüística, va assenyalar, per la seua banda, que el tret distintiu de l’estandardització (insistisc: l’objectiu de la normativització) és l’acceptació del valor referencial de la (proposta de) llengua estàndard per banda dels usuaris. Des d’aquest punt de vista, la normativa i l’estàndard aparellat no són productes inalterables, sinó una mena de work in progress que s’ha d’ajustar a les canviants necessitats expressives de la comunitat. Consegüentment, les propostes d’esmena o substitució de tries lingüístiques no poden emmirallar-se en el variacionisme –una varietat, amb perdó, del narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud– però tampoc en una suposada immutabilitat essencial de la norma. Les propostes de l’IEC, per tant, no tindran cap sentit social si es prenen d’esquena als usos moderns de l’ecosistema comunicatiu que generen les tecnologies de la comunicació i l’espai audiovisual: les plataformes de difusió i l’espill (o mirall) de qualsevol comunitat lingüística moderna i urbana com la nostra.

Vull també subratllar que, tant el País Valencià com Catalunya, han seguit fins ara –no solament en els aspectes sociolingüístics!– una tradició normativa (un subconjunt de la tradició jurídica, al capdavall) d’origen franco-espanyol excessivament reglamentista i que atorga potser massa valor prescriptiu a les propostes lingüístiques i no-lingüístiques. Els països anglosaxons, per contra, tenen una tradició jurídica, diguem-ne més liberal, que genera unes jerarquies socials i uns models de referència ben distints –lingüístics i no-lingüístics,vull insistir-hi! El principi de modelatge exercit per la BBC, la televisió pública del Regne Unit, i el seu valor referencial al món anglòfon fa innecessària, en aquell context social, qualsevol mena d’acadèmia per a l’idioma més important del món, ni una norma segellada per cap mena d’elit acadèmica. No oblidem, dins d’aquesta tradició anglosaxona, que els Estats Units d’Amèrica no tenen ni tan sols cap llengua declarada oficial malgrat els esforços del moviment English Only fundat el 1981 pel senador d’origen japonés Hayakawa. Els principis de correcció i adequació lingüístiques –i, per tant, les actituds i també els prejudicis davant de la norma— tenen, en conseqüència, un valor ben diferent al món anglosaxó que al nostre.

Joan Fuster assegurava en un dels seus aforismes que havia arribat a la conclusió que “només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia” . Fusterià ortodox en aquest aspecte (amb perdó per la contradictio in terminis) jo seré, no cal ni dir-ho, el primer a acceptar allò que establiran com a formes normatives els nostres acadèmics i, en conseqüència, també el primer a complir-ne els manaments prescriptius. Ara bé, si en plena societat de la informació, cal certament que els savis de l’IEC dictaminen sobre la bondat o no de les formes lingüístiques d’acord amb el seu superior criteri; però també crec que, en benefici de l’acceptació social de la proposta, farien bé d’escoltar les opinions dels usuaris professionals de l’idioma com ara els assessors lingüístics, periodistes i comunicadors. Només amb aquest diàleg sense reticències tindrem una normativa ajustada a la coherència interna de l’idioma, i alhora als usos i pràctiques realment existents. Siga com vulga, ni els uns ni els altres –ni acadèmics i ni professionals de la comunicació– han d’oblidar aquelles altres paraules que va deixar-nos en herència el mateix Joan Fuster: “la llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes”. No haurien de perdre de vista, finalment, el consell de Manuel Sanchis Guarner quan suggeria, per convicció lingüística i també per prudència social, una “normativització policèntrica però convergent” (amb perdó).

Toni Mollà és llicenciat en Periodisme (UAB) i doctor en Sociologia (UV).

Autor del llibre d’estil de RTVV (1989).

La valencianització dels hispans

Els diaris en van plens. L’espanyol ja és l’única llengua oficial de Puerto Rico. I a fe que ho estan celebrant amb discursos i premis de festeig. Els lletraferits hispans estan que ballen amb un peu. I els mandataris d’ací i d’allà, sempre a la joca, redescobreixen l’hispanisme de la generació del 98. Desgraciadament, no puc afegir gran cosa a l’efusió emotiva de festa tan grossa. I ho lamente. Se suposa que l’exaltació d’un idioma que tinc el plaer de conéixer m’hauria d’omplir de goig. La declaració formal d’oficialitat exclusiva de l’espanyol a Puerto Rico em produeix, més aviat, tota una altra gamma de reflexions.

A primera vista, ho veig com un exemple de renuncia als enaltits i sempre suposats beneficis de bilingüisme: el pas de la cooficialitat al monolingüisme. En realitat, es tracta d’un cas desoficialització d’una llengua (l’anglés), més que no de reconeixement d’una altra (l’espanyol): de menyspreu de les possibilitats universals de la llengua desoficialitzada. Ens trobem davant d’una abdicació explícita i conscient dels avantatges instrumentals de l’idioma més poderós del planeta. Ben mirat, una automarginació reivindicada com a afirmació de la identitat col·lectiva. L’esdeveniment, no m’ho deuen negar vostès, és tot un cas d’aïllacionisme orgullós.

El dilema anglés-espanyol constitueix ací la disputa clàssica entre els valors funcionals (instrumentals) i els valors simbòlics (integratius o identificatius) dels idiomes. En posicions de força, se solen invocar els primers. En les de subordinació social, s’exalcen els segons. La regularitat, la produeix sempre el context. El sociolingüista, per això, farà bé de fixar-se bé també en les valoracions que s’hi fan: en allò que s’hi diu i també en allò que es dóna per sobreentés: en els textos i en els implícits. Els elements lingüístics ens informen de significats extralingüístics. El llenguatge no solament diu coses, sinó que també n’amaga. I alhora revela i traeix significats. En definitiva, les ideologies es manifesten per mitjà del discurs.

La paradoxa es presenta quan hi descobreixes una doble pràctica discursiva. Els mateixos cercles intel·lectuals que lloen la grandesa del bilingüisme aliè, reclamen ara el retorn a l’unilingüisme adés empobridor. La casa de dos pisos, de Julián Marías, ja no els fa pes i l’hibridisme glorificat per Menéndez Pelayo, Unamuno, Ortega i altres prohoms del santoral nacionalista espanyol es torna ara un perill assimilista.

La mateixa paradoxa ens revela, precisament, la doble intencionalitat. D’una banda, realcen la superioritat substancial de l’espanyol enfront de “las otras lenguas españolas”. De l’altra, elaboren un discurs planyívol i suplicatori davant l’avanç social de l’anglès. Diríem que tot plegat constitueix un doble lligam clàssic, una classe d’esquizofrènia: voler ser senyor a hores. Es una conducta típica de l’aristocràcia vinguda a menys que vol mantenir el miratge de la distància social. La llengua sempre n’ha estat un indicador, com ens va ensenyar Escalante.

El discurs nacional-darwinista de la desigualtat natural és, per això, un acte d’inseguretat i de falta de convicció en les pròpies forces. I la vindicada jerarquia interior esdevé així més patètica i xovinista encara. El discurs planyívol i nostàlgic, per la seua banda, constitueix, si no se m’ofenen, la valencianització dels espanyols. Diríem que els espanyols ja parlen català. Ja tenen un enemic exterior que els amenaça l’ànima col·lectiva. I no volen identificar-s’hi ni els importa que siga l’amo dels B-52 i dels míssils anti-míssils Patriot. Prefereixen ser hispanos. Es tracta de la mateixa doble moral dels francesos d’una banda i l’altra de l’oceà: jugar alhora a la grandeur de la hispanitat i la francophonie i plorar contra l’opressió injusta dels americans. Recuperen, a l’efecte, la retòrica de la identitat que abans estigmatitzaven com a metafísica essencialista de les perifèries rurals internes. I trien l’hispanisme provincià (o l’esperit provincial) enfront de la grandesa universal de míster Marshall. Ben mirat, han convingut que és “difícil querer dos mujeres y no estar loco”. O dit en paraules d’Amadeu Fabregat, han descobert que, enllà de l’Atlàntic, el bilingüisme, com el bisexualisme, és sempre conflictiu. Benvinguts a la província global.

Publicat dins Levante-EMV, 30 d’abril de 1991.

Ara, dins del llibre

Quina política lingüística?, Ed. Bromera, Alzira, 2007.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

El sarcòfag de don Vicent

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu l’onzè lliurament.

CAIXA D’EINES (11)

El Sarcòfag de don Vicent

Toni Mollà

Dimarts passat, l’Ajuntament de València va iniciar el trasllat al Cementeri General del sarcòfag de Vicent Blasco Ibáñez que havia dissenyat el seu “germà” Marià Benlliure. Esperem que en siga la destinació definitiva, després de molt de temps per diferents espais de la ciutat. Durant anys, aquell sarcòfag ha estat una molèstia amb la qual ningú no sabia què fer. Ben mirat, una metàfora de la memòria de Blasco Ibáñez, massa complexa per als moralistes antiliberals, que solen mirar la vida sempre pel mateix forat.

La incomoditat davant de la figura de Blasco també és d’àmplia obertura. Si se n’han dit, de barbaritats, de don Vicent! Entre les més grosses, alguns suposats valencianistes han assenyalat el blasquisme com l’origen del blaverisme, poca broma! Una asseveració que remarca el desconeixement radical de tots dos moviments. El primer, tan important per al republicanisme popular, progressista, anticlerical, modernitzador, cosmopolita i il·lustrat. El segon, meliquista, antiintel·lectual, reaccionari i xenòfob. Oli i aigua.

Per paradoxal que semble, a les càtedres americanes d’Estudis Hispànics, la figura de Blasco Ibáñez és estudiada dins de l’Olimp literari. En bona part, gràcies a la reivindicació que en va fer el valencià (i republicà) Juan Luis Alborg des de la Universitat d’Indiana, un altre oblidat. Ací, els darrers anys, la figura de Blasco ha estat restituïda entre els més llegits per l’interès militant de Leon Roca, Joan Fuster, Ramir Reig, Rafael Chirbes, Joan Oleza, Emilio Sales, Joan F. Mira, Francisco Fuster o el meu “germà” Francesc Bayarri. Entre uns i altres, gota a gota, han matisat el mantra antiblasquista difós especialment a partir dels llocs comuns recollits en el llibre Sobre la ideologia blasquista d’Alfons Cucó.

Malgrat això, sovint he pensat que el rebuig a la figura de Blasco Ibáñez no ha estat només ideològic, que també, sinó el producte d’una mentalitat molt estesa entre la intel·lectualitat valenciano-espanyola segons la qual la felicitat, l’optimisme, l’èxit i la reivindicació del plaer són actituds sospitoses per al perfil progressista. Una mentalitat que Josep Pla va batejar com el “dolorisme recreatiu” en les seues lluminoses Notes disperses i segons la qual hem vingut al món a patir. Una intel·lectualitat avorrida que ha convertit el pessimisme i la queixa sistemàtica en actituds morals de referència. La generació del 98, que mai no va acceptar Blasco Ibáñez, va ser la mare que la va parir –la mentalitat dolorista, vull dir. I naturalment don Vicent en va fugir com el dimoni de la creu. Potser és la mateixa actitud que ha impedit durant anys reconèixer la grandesa gegantina, entre altres, dels Iturbi, de Joaquim Sorolla o els Guastavino –el bo i millor dels nostres valencians pel món.

Bukowskiana

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el desè lliurament.

CAIXA D’EINES (10)

BUKOWSKIANA

Toni Mollà

Mon pare era un home d’ordre que va viure per la faena, la família, el veïnat i poc més. Sempre a disposició de tothom, segurament per desgràcia. Això no obstant, tenia dos amics totalment diferents, com els seus contrallums en la majoria dels aspectes de la vida. Tots dos el feien feliç quan li explicaven aventures viatgeres, eixides en colla, els divertiments propis de l’època. Que jo sàpia, no els va acompanyar mai, però mon pare esperava els instants de conversa amb aquells dos amics com qui espera l’aigua beneïda. Eren la sal de la setmana.

A mi, en la literatura, em passa com a mon pare. Soc una persona d’existència tranquil·la i ordenada, poc o gens taquicàrdica. Però, des de ben jove, soc lector devot de les avantguardes més allunyades del meu estil de vida. La beat generation, John Fante o Charles Bukowski –el milloret de cada casa de la revolution hallucinée de què parla Alain Dister– sempre m’han fet d’agradable companyia. Encara ara, passada la seixantena, la seua energia i el seu entusiasme juvenil me’ls fa sentir còmplices –però només còmplices literaris, que s’entenga. Com una vàlvula terapèutica, però controlada, davant de la monotonia en què visc, content i en pau.

Tot això, com un reflex paulovià, m’ha vingut al cap en submergir-me en les pàgines de Llegint Bukowski, el llibre que Jèssica Roca acaba de publicar en l’editorial Vincle. L’he devorat en dues sessions tranquil·les, sota la morera de casa, que a penes trau els primers borrons. Un llibre particular, mixtura infreqüent de gèneres i d’estils, molt suggeridor en el seu contingut i innovador en la forma en què pren cos. Un flux d’escriptura que avança entre la literatura (i la música) que consumeix l’autora i la construcció de la pròpia personalitat literària. Un taller artesanal on Roca, a poc a poc, teixeix una trena entre les dues vetes en què explora la vida.

Llegint Bukowski és el banc de proves –d’assajos!– d’una lectora voraç i d’una dona treballadora que viu a la falda del Montseny. En les seues pàgines, esbudella literàriament el seu admirat Bukowski sense cap pretensió moralitzadora, mentre esculpeix la seua pròpia proposta creativa, atenta als seus sentits i una experiència vital personalíssima. El resultat és una proposta literària allunyada del mainstream del terreny, que creix al marge de categories fredes. Al capdavall, la presentació d’una assagista sense motle que –llevat de Montserrat Roig, una de les seues escasses referències en la literatura catalana– no me’n recorda cap altra entre nosaltres. Com mon pare, per unes hores, m’he sentit molt ben acompanyat de Bukowski i Jèssica Roca, dues originalitats en un món massa gris i sense relleu.