“No se producirá, algún día, una reacción a favor del silencio?” Se lo preguntaba Joan Fuster hace algunos años en un artículo titulado “Contra la música”. La duda es de máxima actualidad, sumergidos ya en el carnaval fallero, cristalización ritual del exceso indígena. Los días que preceden a las Fallas avanzan toda clase de acompañamientos ruidosos: la despertà, la mascletà, el disparo ininterrumpido de coetes en la vía pública o la música ambiental –de Luis Aguilé a Bruno Lomas, la Bulería de Bisbal y el Paquito el chocolatero en versión impune de King África.
Todo ello en perfecta paella, los valencianos hemos hecho del miedo al silencio un acusado signo de identidad colectiva. “Sospecho que el hombre de hoy produce ruido para no quedarse solo consigo mismo, para no verse obligado a pensar”, nos dejó escrito Nèstor Luján. Sin que sirva de precedente, hemos seguido a un maestro catalán al pie de la letra. La adaptación al decibelio marca nuestra posición en la escala evolutiva de Darwin. Los más sordos resisten mejor, como es lógico pensar. Shopenhauer aseguraba, por su parte, que la actitud de resistencia al ruido es inversamente proporcional a la inteligencia. No me siento reconfortado por el elogio. Debe ser la edad. Cada día soporto peor el grito histérico y la alegría compulsiva hasta la desmesura que me rodea durante estas fiestas, cada año más alargadas en el calendario. Manu Leguineche, otro militante comprometido con la causa de la tranquilidad, afirma en alguno de sus libros, que “los nórdicos nos han enseñado a hablar más bajo, pero no hemos querido aprender la lección.” Pero, claro, la rosa de los vientos, aquí, en “la millor terreta del món”, cada cual la sitúa a su antojo. En fin, en el año 1963, Joan Fuster, acusado de “heterovalenciano”, fue quemado en efigie durante un “auto de fe” fallero a las puertas del Ayuntamiento de Valencia. Años más tarde, el “heterovalenciano” silencioso confesaba que si un día se perdía que no lo buscásemos en Sueca sino en Florencia. Yo, estos días, prefiero Lucca, que, además, tiene enlace de low cost con el aeropuerto de Manises.
Passejar per la ciutat és com fer-ho per un cementeri obert. Edificis i carrers que han desaparegut, botigues que han canviat d’usos. Pisos on vivien amics que han mort joves. Potser no és debades, com assenyala Lewis Mumford en el monumental llibre La ciudad en la historia, que l’origen de la ciutat siga el lloc on els pobladors encara nòmades soterraven els amics, coneguts i saludats. Curiosament, els cementeris copien ara les estructures urbanes, incloses les fites simbòliques. El Highgate Cemetery del nord de Londres o el famós Père Lachaise de París han esdevingut fins i tot atraccions turístiques. Karl Marx, que reposa davant d’Eric Hobsbawn, és una icona del cementeri londinenc. Balzac, Édtih Piaf o Bourdieu, entre el meu santoral, del parisenc.
Però les ciutats també són parcs esdevinguts refugi contra la invasió dels patinets incívics, places amables que espongen trames urbanes espesses, antics llits fluvials esdevinguts pulmons saludables o carrils-bici que connecten barris antics i milloren la idea multicolor de la ciutat moderna. Si el vianant-observador fora francès, com Alain Touraine, miraria el que la ciutat ha perdut amb la seua transformació. Però si fora britànic, com Anthony Giddens, fixaria els ulls en allò que s’ha guanyat amb els canvis urbanístics. Com que ja ha descobert que, a l’hora de passar comptes, tot entra en el pes, el vianant-observador navega entre la memòria i la recerca de les il·lusions boiroses que encara té per davant. Per això, el passeig per la ciutat de València –“València, quina paciència!”, que deia Fina Cardona-Bosch– té sovint una part de record i una altra de descoberta.
La Ciutat Vella és sempre l’espai de memòria on el vianant busca les cendres d’una educació fora d’hores transmesa per les tribus del Café de la Seu, els Tres Tristes Tigres o La Torna del sempre còmplice Angelito Puig. D’aquell mon d’ahir, només La Utielana, que continua servint plats de cullera, o el Café Lisboa del “calbinista” Toni Genoll, ens recorden que no cal arrasar el paisatge urbà per a sentir l’aire encara gratificant dels temps tardorals. En aquesta ruta sense rumb, el vianant s’allarga al Mercat de Mossèn Sorell, ara totalment desconegut. A la seua vora, en taula preferent de la Llibreria Ramon Llull, ja dins del carrer Corona, hi troba El fondo del Puerto de Joseph Mitchel, l’autor d’El secreto de Joe Gould i, al seu costat, ¿Le gusta ser malvado?, una vella entrevista de Peter Hamm a Thomas Bernhard. De retorn a casa, en la línia 3 del metro, immergit en pensaments que van i venen, el vianant mira d’entendre la connexió atzarosa entre València, el ventre de Nova York descrit per Mitchel i l’autoodi vienès de Bernhard.
Fa uns dies, va faltar Josep-Maria Espinàs, un mestre de la lentitud. N’he estat un seguidor fidel, i durant una bona temporada vaig tenir l’honor de compartir pàgina amb ell en un diari. Jo hi escrivia de tant en tant, Espinàs cada dia, sense descans. No sé d’on treia la fortalesa per a omplir tant de paper. L’observació de la gent i la vida quotidiana eren prou, segons confessava, per a encendre-li la inspiració i la creativitat. Un autèntic observador participant de la realitat en què vivia. Sempre obert de mires, allunyat de les posicions morals, ara tant de moda entre els nous puritans.
Josep-Maria Espinàs tenia una manera d’escriure que feia de l’anècdota una categoria. Les seues peces constitueixen per elles soles un “gènere” merescudament batejat, entre els periodistes proletaris, com “un Espinàs”. El resultat d’una manera de descriure el món que es correspon, si bé ho mirem, amb la lentitud com a actitud vital. Una actitud aparellada amb la tenacitat i la perseverança d’aquells que van a poc a poc precisament perquè van lluny. Per això l’obra d’Espinàs és tan miscel·lània temàticament com sostinguda en el temps.
Va escriure novel·les i narracions breus sempre ben rebudes en la cultura catalana i també en altres idiomes. Això no obstant, Espinàs ha estat sobretot un mestre del columnisme durant 35 anys ininterromputs i se n’han comptabilitzat més de 10.000 articles. En paral·lel, també un excel·lent entrevistador de televisió, amb programes “de conversa” produïts per a la Corporació catalana de radiotelevisió. Un format televisiu, l’entrevista en profunditat, que ha passat avall per l’evolució del mitjà i també de la societat. L’“Identitats” d’Espinàs a TV3 com l’“A fondo” de Joaquín Soler Serrano a TVE son residus d’una televisió impossible en l’actual mercat audiovisual. Però l’entrevista d’Espinàs a Joan Coromines com la de Soler Serrano a Josep Pla son expressions periodístiques amb regust de sobretaula després d’un dinar de cullera.
Al pas dels anys, he estat també lector constant de les proses viatgeres d’Espinàs. Unes proses concebudes sense presses, als antípodes literaris dels viatgers motoritzats que van simbolitzar Jack Kerouac i els seus amics fugitius del somni americà. Josep-Maria Espinàs no fugia de res ni de ningú. Només buscava la conversa plàcida amb el desconegut que trobava sense buscar-lo. Però, malgrat l’èxit de llibres “rurals” com Viatge al Priorat o A peu pel Comtat i la Marina, en el magnífic Temps afegit que tinc en lleixa d’honor, Espinàs va deixar escrit que allò que l’omplia de felicitat era el soroll d’una persiana de cafè que s’alçava a primera hora del dia en una ciutat desconeguda. És la darrera lliçó d’un centaure de senderista i flâneur, necessàriament complementaris.
Vaig arribar a la majoria d’edat jugant al futbol i assistint a reunions antifranquistes, dues vides paral·leles. No era gens fàcil combinar aquelles passions juvenils. No sabria dir quina d’ambdues era més clandestina. La política, més perillosa, per descomptat. El futbol, però, tenia el propi armari proteccionista davant dels oracles de les essències progressistes. De fet, en els rogles antifranquistes, ningú no gosava de parlar de futbol perquè el tema solia acabar amb anatemes despectius sobre el nostre grau d’alienació de vés a saber ara quines ideologies corruptores. Millor no parlar-ne, per tant.
El curs 1978-79, quan vaig començar a treballar de mestre, jo era també l’entrenador del Meliana CF. La temporada (i curs) 79-80 vam ser campions sense perdre ni un sol partit. Els més grans encara recorden un autèntic dream team de proximitat, no m’està bé dir-ho. Aquell equip, contra el que era normal a l’època, treia la pilota jugada des de darrere, amb una defensa de tres en línia i un lliure (Paco Ibi o Natxo, el Canari) per davant del Xato, que feia de marcador, i dos laterals de llança (Miquel Valls o Ribera, a la dreta, i Xulvi a l’esquerra) que feien el carril fins al banderí de córner –cosa que llavors a Europa només es permetia l’alemany Breitner. A la sala de màquines, vam ser dels primers a jugar amb un un mig centre (Paco Durà) atent a les cobertures del líbero i dels laterals quan se n’eixien cara amunt, sempre uns metres per darrere dels interiors (Sancho, Enric Blas o Miguelín). Davant, jugàvem amb dos puntes xafant la calç i eixamplant el camp (Jordi i el Trigo) o un davanter centre que fixava el centrals (Juan Cayuela), segons el partit. L’onzè jugador, el Puça, feia el que volia; és a dir, es penjava l’equip als muscles i ens feia guanyar cada diumenge, després de fer-me patir amb ponts i regats inversemblants que jo li retreia sense entusiasme.
La nostàlgia ja no és el que era, bé que ho sé. Però el 23-F, l’aniversari del colp d’estat de Tejero, sempre em porta a la memòria alguns efectes col·laterals de la bestiesa d’aquell malànima. Aquell 23-F era dilluns, i els mestres cooperativistes de l’Escola La Masia ens havíem reunit a ca Anna Devís, després de la jornada laboral, per aprovar els plànols definitius de la nova escola a punt de construir a Museros (l’Horta Nord). Reunits allà, ens vam assabentar que, a les 18.20, la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés dels diputats amb la intenció de fer retrocedir la societat espanyola a la foscor del franquisme. Robert, el marit de Vicenta, i Josep Cebrià, marit d’Anna, militants del PSAN, ens van comunicar la notícia quasi en directe. Vam dissoldre la reunió i cadascú va picar sola com va poder. Vaig anar a Meliana per l’horta. A Alboraia, un cotxe amb megafonia reproduïa sense parar el ban de Milans del Bosch. Vaig arribar a casa tremolant. Mon pare va tornar prompte de treballar, va apagar els llums de casa i va connectar la ràdio, que aquella nit va arribar a l’excel·lència professional. Vam sopar poc i supose que malament. Sense badar boca, esperant notícies, allà vam continuar fins que el rei d’Espanya va eixir per televisió, ens va mentir i ens va tranquil·litzar.
L’endemà dimarts, jo tenia entrenament del Meliana CF. Jugàvem a la 2a Regional, érem líders i, durant la temporada, només havíem empatat un partit, contra el Puig CF, i ens dirigíem de cap a la 1a Regional: com si diguérem la champions del futbol aficionat! Em vaig dirigir als jugadors i vam enraonar sobre el que havia passat a Madrid. Vaig suspendre l’entrenament de divendres següent i els vaig convocar a la manifestació de a la ciutat de València en defensa de la Constitució –una Constitució que jo no havia votat, vés per on! Dissabte, a les 9 del matí, l’endemà de la manifestació anticolpista, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador del Meliana CF encara no m’he aclarit per quines raons. Passats 15 anys, ho vaig escriure i ho vaig publicar com una nota de dietari dins de l’Espill d’insolències (http://tonimolla.cat/?p=383), un llibre que va rebre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta (Bromera, 2000) i que va alçar per diferents motius una bona polseguera entre l’opinió publicada del país. “Des de llavors, avui fa quinze anys” –hi vaig escriure sobre aquella destitució político-futbolística– “sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.”
Com una conducta consoladora, he anat acumulant una bona biblioteca sobre futbol. No era fàcil tampoc. Per aquella estigmatització pseudoprogre de què parlàvem, el futbol fins fa quatre dies ha estat poc present en la nostra indústria cultural. Molt poc a la literatura, menys encara al cinema. “El mundo intelectual siempre ha adoptado una actitud despectiva y arrogante con el fútbol y todo lo que este deporte desata como pasión colectiva”, va constatar Eduardo Galeano. “Por suerte, en los últimos años esta actitud ha cambiado”, hi va afegir, optimista militant, el mateix Galeano. Manuel Vázquez Montalbán va arribar a les llibreries i als quioscos com aigua de maig. Gràcies a ell, vaig saber que Albert Camus, un dels meus escriptors de referència a l’època, havia estat un bon porter de futbol i havia deixat frases lapidàries sobre la nostra passió compartida: “El futbol em va ensenyar el que després seria la vida”. Anys més tard, vaig aprendre que l’esport era present d’una manera normal a les lletres i la cultura anglosaxones i que alguns dels escriptors de la meua confraria preferida –Paul Auster, Philip Roth o Don DeLillo– són tan assidus als estadis de futbol americà com jo al continental. Roberto Fontanarrosa va posar-me en la boca la justificació definitiva: “Escribo de fútbol porque me gusta. Si me gustara el béisbol, escribiría de béisbol”. En el procés d’eixida de l’armari futbolístic, he aprés, gràcies a Nick Hornby i el seu Fiebre en las gradas, que podies arribar a ser un excel·lent periodista-escriptor sense abandonar la condició de supporter incondicional. En Juan Villoro vaig trobar la sentència definitiva que atorgava sentit a la meua vida ja fora de l’armari: “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos”.
Avui, 35 anys i dos dies després d’aquella destitució injusta com a entrenador del Meliana CF, em revénen unes ganes irrefrenables de fer l’alineació, de recordar als jugadors que no han de perdre mai els triangles de cobertura i asseure’m diumenge a la banqueta. Però el temps no passa debades. Em conformaré veient el Barça per televisió i em consolaré pensant que Messi passeja pels estadis el nom del meu amic Miquel Àngel Navarro i Gràcia, el Puça autèntic.
Els més soques acusen Joan Fuster d’assagista intuïtiu. I, correlativament, li retrauen la falta de no sé quines previsions.
És ben curiós: ¿no és precisament la intuïció –l’apunt agut i suggeridor– el valor suprem de l’assagista innovador? La intuïció constitueix, exactament, la passa anterior al mètode científic –al mètode: al paradigma. És el sentit que fa anar per davant els millors: per un camí o per l’altre, d’una manera potser inconscient i tot. A les fosques gairebé sempre. És potser un sentiment relacionat amb allò que alguns anomenen la intel·ligència innata –si això no és una contradictio in terminis.
Supose que deu haver una gran polèmica universitària sobre tots dos temes: sobre la intuïció i sobre la naturalitat de la intel·ligència. No ho sé. Insistesc: la intuïció deu ser una sensació, un pressentiment. O millor dit, la conseqüència d’alguna mena de sensació. Pel que fa a la definició d’intel·ligència potser hi ha més reserves i tot.
Un raonament antiintel·lectual? Tampoc no ho sé. Però, ¿què seria de la ciència sense la intuïció desperta i sagaç, lúcida i llesta de l’aprenent de científic?
Sota la morera 