Entorn general i mercat interior als Països Catalans

El novembre de 2010, la revist Eines, que publica la Fundació Josep Irla, va tenir l’amabilitat de publicar-me aquest assaig, que després vaig recollir en el llibre La desconnexió valenciana, Ed. PUV. Ara, el deixe obert per si alguna bona ànima té interès a llegir-lo.

Gràcies.

  1. El nou entorn general

Com sabem, les darreres dècades, profundes transformacions econòmiques, tecnològiques, socials, culturals i polítiques han sacsejat la nostra societat. Es tracta d’un procés amb conseqüències sobre totes les esferes de la vida social. La complexitat i el canvi –més accelerat i multidimensional que en cap altra època històrica– s’han convertit en les característiques fonamentals de la societat. Dins d’aquest procés de canvi estructural, s’han transformat també les relacions i els rols personals o les fonts de la identitat, el procés de formació de la qual ha esdevingut més obert[i]. Els valors bàsics de la solidaritat social o de la confiança institucional adquireixen, en aquest context, uns altres perfils. I la reflexió sobre les identitats socials i territorials i el seu lloc en el nou món prenen una altra dimensió. La multiplicitat dels problemes i la irrupció de factors inèdits han desbordat les aproximacions tradicionals. De fet, les novetats són més ràpides que la nostra capacitat comprensiva, cosa que subratlla una certa orfandat intel·lectual i un escepticisme massa generalitzat.

Els canvis sociodemogràfics, en primer lloc, amb les noves mobilitats legals i il·legals, o la crisi de la natalitat i dels models familiars heretats perfilen, d’entrada, una societat diferent a la tradicional –de base agrària i estructura pobletana– de què nosaltres som fills naturals. Però també a la moderna de base industrial i urbana, que passa avall enmig de la crisi estructural. Però, és, sobretot,  l’aparició de factors inèdits allò que presenta un panorama impensable només fa unes dècades. La redistribució dels espais econòmics i els eixos de desenvolupament transnacionals, la creació –i el fracàs posterior– de l’estat de les autonomies o la integració europea són factors de primer ordre en el cas espanyol. La irrupció d’allò que Manuel Castells ha anomenat l’era de la informació[ii] ho capgira tot d’una forma radical. Internet és el símbol i la metàfora, alhora, d’aquesta societat més en xarxa com més va.

Consegüentment, les polítiques que se n’han de derivar també han de ser distintes. La transnacionalització informativa, les noves dependències econòmiques en un món quasi unipolar, l’homogeneïtzació del mercat de les indústries culturals, el control polític i empresarial de les noves tècniques de difusió i distribució i la informatització de la comunicació generen tipus d’integració (i desintegració) sociocultural diferents als coneguts. Els satèl·lits i les xarxes de cable, per exemple, superen antigues barreres proteccionistes i descol·loquen les polítiques locals, autonòmiques i estatals. El pes del passat, la llengua tradicional o la continuïtat cultural ja no juguen tampoc el mateix paper de cohesió social que fa unes dècades. Tot això fins a posar a revisió conceptes fins ara totèmics com sobirania o nació –sobretot en la seua accepció territorial. El fet provoca, com és natural, l’aparició de noves jerarquies socials, nous conflictes i noves resistències culturals per banda de diferents sectors. La destradicionalització[iii] i la mutació de la solidaritat pública[iv] que comporta la crisi comunitària determinen també uns models socials ben diferents als coneguts. No oblidem, d’altra banda, que, en el nou ordre el poder de certes corporacions multinacionals és major que el de molts estats. De fet, el més inquietant d’aquest món emergent és que el capitalisme global esdevé quasi anònim, incontrolat. Ulrich Beck parla de metapoder de l’economia mundial davant de l’estat –“una espècie de poder transversal que pot canviar les regles nacionals i internacionals”.

2. La necessitat de la política

Els canvis són globals, certament. Però afecten estructures socials diverses. Les conseqüències, per això, no són les mateixes a tot arreu. Les estructures demogràfiques i la situació geogràfica, en primer lloc, però també els efectes de la modernització particular, per exemple, en condicionen la receptivitat. Els fenòmens generals i els contextos particulars són, per tant, el camp d’anàlisi en què s’ha de situar la reflexió intel·lectual. En aquest context, la política sembla l’únic recurs adequat per a regular els desfasaments entre la realitat social i les aspiracions col·lectives. I les polítiques públiques en són l’instrument. Al capdavall, la política és l’únic instrument democràtic per a limitar el darwinisme social i ideològic que imposa la nova situació. L’única manera també d’intervenir –i de governar— la complexitat actual des d’una perspectiva laica i sense influències en el capital transnacional.

Una de les aparents paradoxes introduïdes pels canvis –potser la més determinant de totes– és la relació entre la globalitat (el tot) i la proximitat (la identitat).  I un dels objectius més clars de les polítiques públiques ha de ser, precisament, la combinació d’exigències i de necessitats en les esferes internacional, nacional i local. Les noves dialèctiques entre l’individu i els seus grups primaris, d’una banda, i la desterritorialització cultural i la uniformitat planetària, de l’altra, generen noves dinàmiques que hem de considerar. Ara bé: al marge de l’omnipresència de la societat-xarxa, per exemple, la dimensió diguem-ne cívica de la societat (i passeu-me la tautologia) és també d’atenció preferent i té sentit en ella mateixa. Això sense comptar que la lluita contra la corporatització de la vida civil és, ara més que mai, el primer dels reptes democràtics[v]. La disminució del paper social dels grups primaris tradicionals –de la família, en primer lloc– fa l’estat més necessari que mai com a regulador de l’interés públic i garantia dels serveis col·lectius amb valor universal.

2.1. Estat del Benestar i polítiques públiques

“Déu ha mort i el seu lloc l’ocupa l’estat”, assegurava F. Nietzche.  La cita fonamenta encara les nostres conviccions més juvenils i també les renovades prevencions davant d’uns hipotètics poders benefactors inherents a l’estat. Però el nou entorn global exigeix la intervenció política, per exemple, davant dels excessos de la religió i del mercat, els dos tentacles més determinants i incontrolats del món actual. Els dos factors que més condicionen, a hores d’ara, les polítiques públiques i també les identitats col·lectives. Certament, en un món en què el darwinisme social s’imposa en totes les esferes de la vida, l’estat laic –i la política!– són, com dic, condicions imprescindibles per a assegurar la igualtat entre els iguals. També per a contribuir a la humanització de la història, sempre sobrera de profetes de diferent Déu i adscripció nacional.

Nosaltres ens sentim antiestatistes ací –a Espanya, vull dir– perquè l’estat és el refugi d’unes certes elits[vi] que l’utilitzen com a factor d’intervenció no solament administrativa, sinó també econòmica. L’estat que volem és el que assegura l’escola, l’hospital, l’espai públic i la pensió: el que actua com a factor d‘anivellament i de correcció, en primer lloc, de tendències mercantils i, per descomptat, dels poders diguem-ne sobrenaturals. L’estat que col·labora amb la societat civil i no el que l’ofega o anestesia. Després de les propostes antiestistes d’unes certes generacions i davant de l’estat anorèctic que defensen els més conservadors, es tornen a escoltar veus reclamant el retorn de l’estat. Tan matisat i corregit com es vulga pels cheks and balances de matriu anglosaxona, però necessàriament actiu davant dels excessos dels altres factors en concurrència. L’espai públic, per exemple, ja no és possible en aquest món postindustrial i informacional sense alguna mena de planificació pública. La planificació social –com la urbanística o la comunicativa, posem per cas– són, a hores d’ara, necessitats peremptòries si volem assegurar alguna mena de futur sostingut en el nostre passat. D’ací que la concepció de l’espai públic –tan lligada al concepte de ciutadania[vii]— siga la pedra de toc de les polítiques urbanístiques o de les estrictament socials, posem per cas, i el nervi vital de les nacions que aspiren a algun grau d’independència. En aquest sentit, Estat del benestar, espai públic i societat civil haurien de constituir esferes de col·laboració per al reforçament mutu en un projecte compartit que les estructures estatistes haurien de reforçar. Més encara si pensem en l’onada neoconservadora i privatitzadora que tot ho amera.

3. Els Països Catalans i els nous factors

Els Països Catalans són, dins d’aquest entorn general, una realitat social que va molt més enllà del que la classe política és capaç d’entendre. Al nostre entendre, les respectives estructures socials han seguit un procés de convergència que fa que les idees expressades per Joan Fuster en el Nosaltres els valencians (1962) tinguen més vigència ara que quan les posava per escrit l’assagista de Sueca. Això, per descomptat, si considerem els Països Catalans des d’una perspectiva oberta i materialista, allunyada de les visions essencialistes a què ens tenen acostumats els literateurs de la qüestió nacional indígena. El País Valencià a l’eix mediterrani, de Rafael-Lluís Ninyoles[viii], ja confirmava aquesta interpretació del país d’acord amb dades d’ordre econòmic, social i cultural que deixa sense sentit les anàlisis realitzades al marge dels canvis en l’estructura material i la redefinició dels espais econòmics i culturals. La construcció europea, la crisi de l’estat o la confluència de les estructures socials de Catalunya i el País Valencià són factors que l’investigador social no pot deixar de costat.

El nostre país respon a hores d’ara a una estructura postindustrial i de serveis d’acord amb els indicadors sociodemogràfics usuals. Els darrers anys, a més, ha sofert una segona modernització accelerada que ha dislocat, en bona mesura, la cultura d’arrel tradicional i n’ha clivellat la cohesió. Les revolucions tecnològica i mediàtica s’han superposat, a més, a un canvi en l’organització territorial de l’estat iniciat amb la Constitució de 1978, a la integració europea i la consegüent ampliació dels mercats i de les fronteres. Aquests són, al nostre entendre, els nous factors en el marc dels quals cal repensar les possibilitats d’alguna mena d’actuacions conjuntes entre les diferents parts d’aquest àmbit compartit que anomenem Països Catalans. Si la industrialització comportà fenòmens com ara la desagrarització, la urbanització o els canvis demogràfics, la irrupció del nou paradigma informacional ens aboca a una societat oberta que ens allunya d’aquella societat tradicional, però també dels models industrials més estàndards. Els Països Catalans són una societat complexa i fracturada també per un clivell sociocultural i no solament polític. D’ací que els espais de consens siguen imprescindibles més enllà de les majories electorals i la controvèrsia estrictament política. Cal, a l’efecte, un nou clima social (i comunicatiu, en primer lloc) que fomente una concòrdia civil al voltant dels interesos estratègics compartits, per exemple, en l’àmbit de la gestió del territori, de les infraestructuras comunes, de les indústries culturals, de la llengua i la comunicació i de la reivindicació i promoció exterior –institucional i no-institucional– d’aquests mateixos interessos transversals. Si bé ho mirem, cohesió interior i distinció exterior són les dues cares d’un mateix procés de vertebració comunitària. Des de la prudència i el pragmatisme, proposem un pacte de mínims sobre el qual assentar polítiques de respecte i de col·laboració. Hem d’assumir que formem part d’un espai amb interessos  comuns però divers en les seues estructures internes, i també en els seus agents i en els seus ritmes. Hem de ressaltar, per exemple, la necessitat d’articular polítiques conjuntes per fer front a la dominació cultural aliena representada simbòlicament per les indústries made in Hollywood i, alhora,  pels grups de comunicació de matriu castellanòfona i amb interessos comercials en l’eix atlàntic i el mercat de la madre patria. L’eix mediterrani, per contra, és una aposta estratègica que ha d’anar més enllà de la retòrica mimètica de la Hispanitat i s’ha de (re)definir de forma incessant d’acord amb les amenaces, però també les oportunitats, que genera l’entorn real i no les visions romàntiques de la nació.

Com hem dit, la defensa de l’espai públic hauria de ser una primera esfera de col·laboració institucional. Al capdavall, la concepció de l’espai públic és la pedra de toc de les polítiques públiques. L’espai físic (el carrer i la plaça), el mediat (els mitjans de comunicació) i, darrerament, el virtual que representa Internet. Les polítiques conservadores l’han entés sempre en un sentit minimalista. Les més progressistes (amb les excepcions que confirmen la regla), han tendit a (re)inventar-lo d’acord amb l’aire dels temps. La qualitat de la vida ciutadana hi depén en bona mesura del capital social acumulat en l’espai públic o parapúblic (ateneus, cafés, associacions, etc.). No és debades, en aquest sentit, que George Steiner[ix] assegure que Europa és “el carrer, el cafè i el mercat”, llocs de part i de difusió d’una opinió pública fonamentada en la trobada física i l’intercanvi  –gèrmens, al seu torn, del pluralisme i de la complexitat democràtica. Per la seua banda, la política d’infraestructures determina la (des)cohesió territorial de la comunitat compartida. Com és sabut, la construcció de la xarxa de ferrocarrils a mitjan segle XIX va ser un factor clau en la cohesió del mercat peninsular espanyol, les seues mercaderies i la seua gent. El mapa ferroviari i de carreteres que patim és conseqüència encara d’aquella concepció radial de l’organització territorial que copiava el model francés. Els nacionalismes perifèrics de llavors van ser les estratègies proteccionistes dels diferents mercats interiors[x]. Les idees vigents sobre l’espai públic de la comunicació de masses no són sinó la rèplica d’aquestes concepcions de l’ordenació territorial i urbana de què parlem. De fet, arran dels anys 80 del segle passat –amb Ronald Reagan als EUA, Margaret Thatcher al Regne Unit– s’imposen aires neoliberals en matèries, entre altres, de telecomunicacions i de l’audiovisual que canviaran de dalt a baix l’espai públic de la comunicació. Amb l’excusa de la liberalització dels mercats (l’augment de la competència), s’inicia tot un programa de privatització dels antics monopolis estatals que, com dic,  clavillaran per sempre més la concepció dels servicis públics en aquesta matèria. En aquest context, la lògica econòmica s’imposa per davant de les rendibilitats social i cultural. D’ací que hàgem de subratllar que la defensa de l’espai públic compartit siga un pre-requisit per a la vertebració de la xarxa de relacions comunes. Al capdavall, una nació no és sinó una xarxa de relacions. I l’espai públic de la comunicació[xi] és, per definició, el més públic de tots.

Suècia o Finlàndia –el “nord enllà” que invocava Salvador Espriu– han trobat, per exemple, el melting point (el punt de fusió) entre el desplegament de l’estat del benestar, la democratització de les NTIC[xii] i la defensa d’un espai públic. Finlàndia s’ha situat els  darrers anys a l’avantguarda tecnològica. Van ser els primers a universalitzar el fax. Després, importaren les primeres fórmules d’Internet. Han desenvolupat com cap altre país la cultura dels mòbils i la comunicació cel·lular. És, al capdavall, una societat basada en la innovació i les seues universitats tenen un valor altíssim en el qual els estudiants gaudeixen fins i tot la propietat intel·lectual de les seues investigacions. Tal com ha assenyalat Vicenç Navarro “no es pot establir una relació causal entre l’imperatiu de la globalització i les pressions en favor de la reducció de l’Estat del benestar per aconseguir una major competitivitat econòmica en el mercat, com demostren països com Dinamarca i Holanda, que conserven sòlids sistemes de protecció social”[xiii]. Finalment, com ha assenyalat el mateix Manuel Castells, “la identitat comuna no es construeix amb propaganda, mitologia o ideologia, sinó a partir de processos materials de convivència”. En tot aquest context, és vital, com diem, que les televisions públiques de cadascun dels postres territoris col·laboren en la tasca de la producció i distribució de continguts que exigeix la societat de la informació amb tots els formats i amb totes les plataformes possibles. I, com una rèplica audiovisual de la xarxa d’universitats Lluís Vives o de l’Institut Ramon Llull, els ens audiovisuals públics dels Països Catalans haurien de constituir una cruïlla cultural i econòmica que reforçara l’espai públic en la llengua compartida: un autèntic lobby d’interessos també compartits.

Finalment, un país no és només una capital. L’organització igualitària, la potenciació de les ciutats mitjanes i la vitalitat de la vida comarcal és una aposta per la cohesió interior del país tan important com la distinció exterior. En aquest sentit, cal una reflexió sobre els fluxos comercials interns dels Països Catalans, ja que l’intercanvi policèntric des de diversos centres de producció (Barcelona, Tarragona, València, Palma, Tortosa o Alzira, posem per cas) és un enriquiment cultural, però, sobretot, un model de desenvolupament socioeconòmic. La nostra àrea, en contra de models jacobins, s’hauria d’organitzar sobre un model policèntric però convergent, segons les paraules que Sanchis Guarner feia servir per a parlar del model de normativització lingüística. I la indústria cultural hi hauria de constituir-se en la punta de llança d’aquesta estratègia. Com ha assenyalat Z. Bauman, “la cultura és, alhora, la fàbrica i el refugi de la identitat”. Els productors, els distribuïdors, els mitjans de comunicació i, finalment, els consumidors, hi tenim una gran  responsabilitat. Som una comunitat mitjana, però suficient, per a constituir un mercat mitjà en la línia de les comunitats lingüístiques nòrdiques de què parlàvem ara mateix. Però necessitem una pedagogia de la unitat que reforce els lligams generals des dels sentiments particulars. Qualsevol mena de planificació exigeix partir de la diversitat estructural i no de quimèriques unitats essencials. Reivindiquem, per tant, una nova ideologia que reconega la diversitat com a concreció enriquidora de la catalanitat; tot partint d’un escrupolós respecte per la particularitat –social, cultural i política– de cadascun dels territoris. Això fins al punt que les polítiques públiques i també les cíviques haurien de repensar, en primer lloc, els seus eixos de dinamització de les indústries culturals: de l’audiovisual, de les arts escèniques, de la discografia, del llibre o de la premsa. En la producció, en la distribució i l’exhibició o en la promoció interior i també exterior. Només així podrem reforçar una estructura de la comunicació cada dia més determinada pels grans conglomerats al·lòctons i les dinàmiques neoliberals que marquen els fluxos de comunicació. La fragmentació de les xarxes de distribució i promoció dels nostres productes culturals és, al meu entendre, l’entrebanc primer de la cohesió del mercat compartit, del qual la llengua catalana hauria de servir de factor proteccionista. En aquest marc, Andorra, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià haurien de ser uns actors molt més actius enmig d’uns canvis estructurals a gran escala. Però la lògica política també hauria de mirar de canviar els seus objectius estratègics. Mai no he entés, per exemple, que la Generalitat de Catalunya no tinga encara una presència institucional a la ciutat de València. Els sectors empresarials i financers hi van molt per davant. Els sectors cívics, finalment, també han d’exercir un cert examen de consciència sobre els seus missatges i els mecanismes d’intervenció i reproducció social arreu dels Països Catalans. Cal, com deia, un nou diàleg basat en el reconeixement de la diversitat. I cal, a l’efecte, definir àrees estratègiques de consens que superen els malentesos heretats. L’elaboració d’un Pla Estratègic de les indústries culturals compartides podia ser-ne un primer pas. El reforçament de les xarxes de distribució i de consum i promoció culturals  –vull repetir-me–, una necessitat d’urgència. Però la via política, com dic, no pot ser l’únic camí. Ni el simple intercanvi de senyals televisives és suficient, encara que imprescindible. Al si d’aquesta empresa han de confluir les iniciatives que genera, d’una banda,  la societat civil i el seu entramat associatiu i, de l’altra, les intervencions derivades de les instàncies del poder polític i administratiu. Certament és imprescindible la participació del poder polític –els poders polítics, de fet– en qualsevol projecte global de col·laboració, però les  dinàmiques que genera la societat civil són el rovell de l’ou de qualsevol projecte de prospectiva. Cadascun d’aquests factors disposa dels seus propis mecanismes d’actuació. Però convé que tots dos factors –que podem identificar com a via institucional i via cívica, respectivament– hi actuen amb l’objectiu de fer confluir tant com siga possible les seues iniciatives corresponents.

4. CLoenda provisional

En un entorn general de profundes mutacions internacionals, el (nou) nacionalisme hauria de ser una ideologia mobilitzadora que aportara valor afegit respecte de les altres propostes ideològiques presents en el mercat en concurrència de l’entorn específic. El producte resultant –el nacionalisme modern– hauria de ser, com deia, el fruit de les sinergies i complicitats entre els sectors civils i polítics. La característica més determinant del mercat obert és la diferenciació del producte, la qual exigeix un procés d’innovació aplicat al disseny del discurs, però també als agents intel·lectuals, socials, mediàtics i polítics que l’han de vendre en un context competitiu saturat d’ofertes intercanviables. En aquest sentit, cal, en primer lloc, renovar un discurs allunyat de l’estructura social actual. Però cal, sobretot, (re)generar un clima d’opinió i una pràctica social i política que legitimen el missatge dels Països Catalans com una utopia necessària per al benestar social: un projecte que hauria de fer coincidir les les energies més creatives de la nostra intelliguèntsia i de la nostra societat civil, d’una banda, i, de l’altra, les forces polítiques més progressistes; és a dir, les partidàries de reforçar el malmés estat del benestar i no de liquidar-lo.

Eines, 13, Fundació Josep Irla, novembre de 2010.


[i] La nostra vida està ara menys determinada per la tradició i la continuïtat cultural i històrica i ha esdevingut més “oberta” que la dels nostres pares, posem per cas. Han aparegut també nous pols d’identitat social i noves formes de relació i se n’han diluït d’altres. Els atributs tradicionals de tipus “comunitarista” han perdut força i els projectes electius de tipus personal han adquirit noves dimensions. Fins ara, per exemple, el matrimoni era la nostra “relació” contractual més duradora. Per contra, més del 50% de la gent que viu en parella als països escandinaus, no és casada. La família, en qualsevol cas, allà i ací, ha perdut bona part de les seues funcions tradicionals.

[ii] Des de l’aparició del concepte de societat potsindustrial de D. Bell, n’han aparegut d’altres, com ara societat del coneixement o societat digital, per a designar la nova realitat superadora de l’anomenada era industrial i basada en la difusió de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Vegeu, per exemple, BELL, Daniel (1976): El advenimiento de la sociedad postindustrial, Ed. Alianza, Madrid. I també NEGROPONTE, Nicholas (1995): El mundo digital, Ed. B, Barcelona. Per la seua banda, Manuel Castells distingeix entre societat de la informació i societat informacional. Vegeu CASTELLS, Manuel (1997): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Vol 1. La sociedad red, Alianza editorial, Madrid.  També CASTELLS, Manuel i BORJA, J. (1997): Local y global, Ed. Taurus, Madrid. CASTELLS, Manuel (1998): La era de la información. Economía, sociedad y cultura.  Vol. 2. El poder de la identidad, Alianza Editorial, Madrid. CASTELLS, Manuel (1998): La era de la información. Economía, sociedad y cultura.  Vol. 3: Fin de milenio, Alianza Editorial, Madrid. Siga quin siga el concepte triat per a referir-nos a aquest nou món, convé alertar contra els usos ideològics i estrictament propagandístics que se’n fan. Vegeu, a l’efecte, LÒPEZ, Bernat (1998): “Política lingüística i política de comunicació davant dels reptes de la globalització”, dins MOLLÀ, Toni (ed.) (1998): La política lingüística a la societat de la informació, Ed. Bromera, Alzira.

[iii] Vegeu, per exemple, GIDDENS, Anthony (2000): Un mundo desbocado. Los efectos de la globalización en nuestras vidas, Ed. Santillana, Madrid. I GIDDENS, A. i  Will Hutton (eds.) (2001): En el límite. La vida en el capitalismo global, Ed. Tusquets, Barcelona.

[iv] Per  al concepte de “solidaritat”, vegeu, per exemple, ZUBERO, Imanol (2003): “Solidaridad”, dins ARIÑO, Antonio (ed.): Diccionario de la solidaridad, València, Ed. Tirant lo Blanch.

[v] Vegeu, per exemple, GINER, Salvador (1979): Sociedad masa, Ed. Península, Barcelona. I també GINER, Salvador (1987): Ensayos civiles, Ed. Península, Barcelona. 

[vi] Per a una anàlisi del paper social de les “elits”, vegeu l’estudi clàssic de WRIGHT MILLS, Charles (1957): La élite del poder,  Ed. F.C.E, Mèxic.

[vii] Per a l’anàlisi del concepte de ciutadania, vegeu, per exemple, BARRY CLARKE, Paul (1999): Ser ciudadano, Ed. Sequitur, Madrid. També MARSHALL, T.H. i BOTTOMORE, Tom (1992): Ciudadanía y clase social, Ed. Alianza, Madrid. També  MISHRA, R. (1990): El estado del bienestar en la sociedad capitalalista, Alianza Editorial, Madrid. I, finalment, BELTRÁN LLAVADOR, José (2002): Ciudadanía y educación, Ed. Germania, Alzira.

[viii] NINYOLES, Rafael-Lluís (1992): El País Valencià a l’eix mediterrani, Ed. L’Eixam, Tavernes Blanques.

[ix] STEINER, George (2004): La idea d’Europa, Ed. Arcàdia, Barcelona.

[x] El País Valencià, sempre un pas enrere, es va quedar al marge d’una cosa i de l’altra. Vam haver d’esperar un segle per a la construcció de l’autopista del Mediterrani sobre l’antic traçat de la Via Augusta. Una via de pagament, com bé sabem. Finalment, es van construir els dos ramals gratuïts de l’autovia A-3 (Madrid-València i Madrid-Alacant i Múrcia), que connectaven el km. zero de les carreteres espanyoles amb les que esdevindrien les seues platges –Cullera, Benidorm o Santa Pola.

[xi] Per a una anàlisi de l’espai públic de la comunicació, vegeu MOLLÀ, Toni (2009): Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l’era digital, Ed. Bromera, Alzira.

[xii] NTIC: Noves tecnologies de la informació i de la comunicació.

[xiii] NAVARRO, Vicenç (2000): Globalización económica, poder político y Estado de bienestar, Ed. Ariel, Barcelona.

La porta del món

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el novè lliurament.

CAIXA D’EINES (9)

LA PORTA DEL MÓN

Toni Mollà

Damunt de la taula de la llibreria, en primeríssim pla, hi havia Ellis Island, un text d’encàrrec que Georges Perec va escriure per a un documental sobre aquella porta d’entrada dels immigrants als Estats Units d’Amèrica. Una edició que Seix Barral acaba de posar al mercat.

Me’n vaig endur un exemplar i el vaig llegir tot d’una, en sessió contínua. Un text bellíssim, com tota l’obra de Perec. Un document d‘alta intensitat emocional, ja que l’illot d’Ellis Island, davant del baix Manhattan, va ser durant dècades l’esperança dels oblidats d’Europa. La darrera frontera per a una gent que fugia de pàtries incòmodes amb les maletes farcides de promeses només boiroses.

En acabar-ne la lectura, vaig pujar una fotografia de la coberta a les xarxes digitals amb un comentari circumstancial: “una petita/gran meravella”. Un parell d’amics ben llegits s’afegiren a l’elogi puntual d’un dels escriptors francesos –fill d’immigrants– més innovadors del segle passat. Algun dels meus amics va recordar que hi havia una versió del llibre en català de l’editorial l’Avenç. El llibreter ja me n’havia alertat. És un luxe llegir un llibre en l’idioma que l’escriptor el va concebre. Altrament, convé llegir-lo o en la de l’eventual destinatari. Georges Perec s’hauria de llegir en francès, per descomptat. Com Richard Ford en anglès o Manuel Vilas en espanyol, posem per cas. La literatura és un sistema d’expressió i de memòria, però també un codi cultural que només la pròpia llengua recull en la seua genuïnitat. Però el meu coneixement del francès no és suficient per a gaudir de Georges Perec en tota la seua complexitat de matisos. La traducció és el pont natural entre sistemes culturals, però la interposició d’un tercer idioma, un peatge desfigurador.

L’edició catalana d’Ellis Island es troba descatalogada de fa anys i els meus amics i jo en vam alçar un crit virtual per la reedició. L’editora ens ho va agrair amb bones paraules mentre remarcava que, al seu dia, aquella obra publicada en català no havia trobat, per dir-ho amablement, uns compradors precisament entusiastes. Jocs florals al marge, la viabilitat de les empreses culturals implica l’existència d’una massa crítica estable de consumidors. Valors discursius també al marge, un llibre, com una pel·lícula o un disc, és una mercaderia subjecta a les mateixes circumstàncies que qualsevol altra. La llengua de consum determina la consistència del mercat i, de retruc, de la comunitat lingüística. Com Ellis Island, una llengua és una porta d’entrada al món. Al món autàrquic de la rodalia o també a la universalitat que ens ofereixen traductors i editorials. La demanda de segons quins productes és la clau d’aquella porta i el vincle amb el món que desitgem.

Administradors de la biosfera

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el vuitè lliurament.

CAIXA D’EINES (8)

Administradors de la biosfera

Toni Mollà

El biòleg nord-americà Edward O. Wilson, pare de la sociobiologia i encunyador del concepte de “biodiversitat”, és un pou de saviesa sense fons. Una ment brillantíssima, dotada alhora d’una excepcional capacitat comunicativa. El seu darrer llibre Génesis. El origen de las sociedades és una obra aparentment modesta, si ens atenem a la seua llargària. Però es tracta d’un volum de mirada amplíssima que s’entreté –com qui no diu res– en “les grans transicions de l’evolució”: des de “l’origen de la vida”, que n’és la primera, a “l’origen del llenguatge”, que n’és la sisena i definitiva. “L’origen de les societats” n’és la cinquena precisament perquè el llenguatge és un codi social, expressió comunitària dels humans.

Certament, l’aparició del llenguatge marca un punt d’inflexió definitiu en l’evolució de la vida sobre la terra. A partir de llavors, vam ser capaços d’elaborar “idees” i, a poc a poc, de passar del pensament concret i estrictament situacional a l’abstracte i elaborat. La capacitat d’abstracció és, ben mirat, l’eina teòrica que ens permet de mirar arrere per a explicar el nostre passat, per exemple, i també imaginar alguna perspectiva enraonada de futur. El llenguatge, segons explica Edward O. Wilson, no és l’expressió facial, les postures i els moviments corporals, els grunyits o sospirs ni altres senyals paralingüístics que també caracteritzen la nostra espècie. L’autèntic llenguatge, continua el sociobiòleg, està format per paraules i símbols inventats durant el procés d’evolució cultural, als quals se’ls ha assignat un significat arbitrari que, finalment, ens permetrà crear i difondre missatges clars i comprensius. Un codi d’interacció simbòlica, al capdavall, i element “productor” de la mateixa realitat que simbolitza.

“La capacitat per al llenguatge, la ciència i el pensament filosòfic”, assegura seguidament  Edward O. Wilson, “ens va convertir en els administradors de la biosfera”. Però ell mateix, més assagista que científic, es pregunta “si (els humans) posseïm la intel·ligència moral necessària per a complir aquesta tasca”. L’interrogant formulat per Wilson no és, al meu entendre, només retòric, sinó decididament intencional. A l’hora de contestar-lo, si ens sentim interpel·lats per la pregunta, no hauríem d’oblidar que el concepte “intel·ligència moral” no correspon a l’escala evolutiva de les espècies ni tan sols a la nostra dimensió grupal –una associació natural que compartim amb els estornells, posem per cas. La decisió moral que invoca Wilson és, al capdavall, el rovell de l’ou –perdoneu-me el recurs estilístic– de la nostra dimensió sociocultural. Com si diguérem, la pauta de govern acceptada com a normativa per les diferents “societats” que integrem l’espècie humana. Un interrogant que, al capdavall, fa explícita una falta de confiança d’Edward O. Wilson en el gènere humà, un escepticisme propi dels millors assagistes.

L’art de perdre’s

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el setè lliurament.

CAIXA D’EINES (7)

L’ART DE PERDRE’S

Toni Mollà

Fa uns anys, quan jo a penes estrenava l’ús de raó, hi hagué unes generacions, majoritàriament urbanites i benestants, que van marcar-se com a objectiu vital “trobar-se a si mateixos”, no sé ben bé amb quina finalitat. Segurament, mai no vaig arribar a entendre aquelles intencions en tota la seua profunditat. La vida, per als joves ardorosos que jo coneixia, era apassionant en ella mateixa i l’excés d’introspecció, pensava entre mi, una pèrdua d’energies i, sobretot, de temps.

Ben mirat, tot allò no era cap epifania cultural. De fet, fer “el camí”, no importa cap a quina Ítaca, ha tingut moltes expressions i usos metafòrics al llarg de la història, incloses les desviacions i les travesses imprevistes –més suggeridores, al meu entendre, que el camí mateix. La recerca de l’inconegut és sovint un sinònim de l’Absolut, cosa que sempre m’ha fet una certa nosa. Però també ha estat, siguem justos, el germen seminal de l’heterodòxia i el comportament herètic, tan importants per al creixement intel·lectual. Per això, cadascú explorava les fondàries desconegudes a la seua manera particular. Alguns, amb l’ajuda de la religió, la meditació espiritual o només l’aigua beneïda que exigien els rituals de cada cas.

El “viatge” –real o metafòric, físic o immòbil– es va convertir en la mare de totes aquelles experiències. Jack Kerouac va batejar així el somni dels exclosos de l’american dream en el seu llibre-manifest On the road que, segons diu la llegenda urbana, va mecanografiar en un rotllo de paper higiènic. Tota una metàfora. La carretera i el desplaçament a indrets geogràfics i culturals com més allunyats millor van ser les pràctiques –contraculturals?– preferides de l’aire d’aquells temps. L’orientalisme, una variant de molta predicació. N’han quedat expressions artístiques considerables, algunes d’una bellesa sublim com certes peces musicals de John Coltrane.

Ja en fa molt anys, de tot això, i, per raons de decreixement vegetatiu, no se’n deu recordar quasi ningú. Em fa l’efecte que parlar-ne –com parlar de l’“angoixa vital” dels vells existencialistes, posem per cas– podria semblar un entreteniment erudit, però arqueològic. En tot cas, personalment sempre he fugit de l’excés narcisista, per dir-ho com Christopher Lasch, que implicava aquella recerca interior. “No soc el primer que s’ha imaginat trobar-se amb si mateix. No dic amb un doble, ni amb un bessó, ni amb un de semblant, ni amb la pròpia imatge a l’espill: amb si mateix. Jo, si em trobava amb mi mateix pel carrer, crec que ni em saludaria”, diu Antoni Seva en Mosaic. Màximes i pensaments, el seu darrer llibre. No puc sinó sentir-m’hi reflectit d’una manera definitiva.

I això no obstant, soc el primer a deixar la porta a l’inconegut, com recomana l’assagista nordamericana Rebecca Solnit en l’excel·lent llibre Sobre l’art de perdre’s. Una guia per a vagarejar en cos i esperit que acabe de llegir immergit, com vostès, en la vida rutinària que imposa la crisi sanitària. Com Rebecca Solnit també, em fa l’efecte que els confinats de la terra no caminem ara per a “trobar-nos”, com aquells desficiosos de la nostra joventut, sinó per “perdre’ns” que n’és exactament l’antítesi. Aquest és, al capdavall, el clau ardent a què ens agafem, obligats a estar-nos quiets i conformats en la nostra habitació com volia Pascal, que tampoc no ha estat mai sant de la meua processó. Per a perdre’ns, ni que siga com a descans terapèutic de nosaltres mateixos.

Les motivacions i l’ús de la llengua

El desembre de 1990 se celebraren a La Nucia (la Marina Baixa) les IV Jornades de Sociolingüística. Hi vaig llegir una ponència titulada “Les motivacions i l’ús de la llengua”. Els professors Maria Antònia Cano, Josep Martines i Vicent Matines van ser els responsables d’una publicació de l’Editorial Marfil en què van recollir les ponències dels anys 1989 i 1990.

Aquella ponència va ser posteriorment publicada, amb a penes variacions, dins del meu llibre Quina política lingüística? de l’Editorial Bromera. Potser encara se’n pot trobar algun exemplar.

Ací us la deixe, 30 anys després, per si té algun interès, que no ho sé …

LES MOTIVACIONS I L’ÚS DE LA LLENGUA

                                        Als mestres d’escola.

                         Sense ells, no hi haurà periodistes.

0. INTRODUCCIÓ

En unes Jornades dedicades genèricament a la Immersió lingüística, m’ha semblat del tot convenient reflexionar al voltant de les motivacions que poden provocar aquella immersió. Desgraciadament, l’expressió immersió lingüística s’utilitza quasi exclusivament referida a l’àmbit escolar. El mateix passa amb el tema de les motivacions. En parlar de motivacions, es parla només de motivacions escolars.

Contràriament, l’objectiu de la meua ponència és meditar sobre les motivacions socials –extrascolars– que predisposen a l’aprenentatge i l’ús, o l’abandó i l’oblit, d’una determinada llengua. Miraré de parlar, per tant, dels valors i els estímuls que els usuaris o els hipotètics usuaris d’un idioma han de rebre des del medi on viuen, des de la seua societat concreta. Quan el medi esdevé  encoratjador l’aprenentatge es percep d’una manera positiva. És el que Cummins i Lambert anomenen medi additiu.

M’afanye a matisar que no entenc tampoc per immersió lingüística un procés estrictament escolar ni cap sistema de característiques psico-pedagògiques. Ben lluny d’això, faré servir el concepte en un sentit sociològic. Fet i fet, immersió lingüística equival a normalització lingüística: un procés per mitjà del qual s’arriba a una suposada normalitat (estabilitat) lingüística. Val a dir que entenc per normalitat lingüística el monolingüisme social, el qual no exclou, per descomptat, el ja necessari poliglotisme individual ni un eventual bilingüisme territorial.     

L’enfocament que en farem serà estrictament teòric, atés que no coneixem, en el nostre context sociolingüístic més immediat, cap estudi empíric sobre el tema. Caldrà fer, això sí, les remarques i les referències oportunes a recerques realitzades en altres contextos més o menys semblants al nostre: el Canadà i el País de Gal·les, fonamentalment. I també‚ a algunes investigacions puntuals realitzades al País Valencià.     

M’afanye també a dir que les nostres reflexions parteixen bàsicament dels treballs de Gardner & Lambert i especialment de la investigació ja clàssica  “A social Psychology of bilingualism” de Wallace Lambert, ja que ha explorat “les influències socials que afecten el comportament de bilingüe i les repercussions socials que resulten del seu comportament”. Les conclusions de Lambert han estat utilitzades profusament per psicòlegs socials, sociòlegs, psicolingüistes i sociolingüistes. Herbert C. Kelman les ha fetes servir també per a la seua anàlisi del nacionalisme. Als Països Catalans, s’hi han inspirat Rafael-Lluís Ninyoles en el seu Conflicte lingüístic valencià, Miquel Strubell, Isidor Marí i altres. 

  1. LES MOTIVACIONS.

Comencem per establir una distinció bàsica. D’una banda, hi ha les motivacions personals o intraescolars. De l’altra, les socials o extraescolars. Les primeres, les reben, les manifesten i estan subordinades als individus aïllats: a les seues característiques personals concretes. I depenen d’estímuls puntuals. Les segones depenen del medi social, en tota la seua complexitat: són ambientals. Hi ha una influència recíproca, però d’intensitat diferent: és més fàcil que una persona adopte la llengua de la societat on viu que no el contrari.

Les motivacions personals han interessat sempre a la psico-pedagogia i a la didàctica. També és veritat que els nous mètodes comunicatius per a l’aprenentatge dels idiomes exploten els estímuls socials perquè en reforcen l’operativitat didàctica. Sense cap mena de dubte el tema de les motivacions té una rellevància singular dins el procés d’aprenentatge escolar de llengües. Això no obstant  –volem aclarir-ho des d’un principi–, compleixen una funció subalterna, marginal, per a la normalització de l’ús social d’un idioma; és a dir, per a la immersió lingüística d’una societat sencera. Dit d’una altra manera: l’ensenyament no pot ser el motor d’un procés d’extensió social de l’idioma minoritzat.  Sobretot si pensem en societats modernes, urbanes i industrials, i els seus potentíssims mitjans de comunicació, que tant determinen, ara per ara, l’aprenentatge i l’ús de les llengües. Potser en altres contextos  tradicionals  –pense, per exemple, en el País Valencià de la República o fins i tot en les dues primeres dècades del franquisme–, l’escolarització podia jugar un paper més rellevant en el canvi lingüístic.

La influència escolar sobre el medi sociolingüístic actual és, per tant, ben limitada. Fet i fet, l’escola no fou un factor determinant en el procés de substitució lingüística. En fou un agent complementari. El canvi lingüístic del País Valencià s’ha d’explicar bàsicament  per factors d’ordre sòcio-econòmic. M’afanye també a dir-ho, si més no per desculpabilitzar els professionals de l’ensenyament que hi esmercen el millor i el més noble del seu esforç. Són els contextos socials, les estructures sociolingüístiques generals, les que determinen els usos lingüístics. Malament pot combatre un ensenyant, a colp de guix i de fotocòpia, cap procés de ruralització de les funcions de l’idioma; procés provocat, posem per cas, per la industrialització del seu país.

Ens interessa reflexionar, en conseqüència, sobre aquelles motivacions i aquelles actituds que predisposen socialment els individus a aprendre, a usar o a abandonar una llengua. Sobre aquelles actituds que generen unes determinades “normes d’ús”, per dir-ho amb el concepte d’Aracil. Tot amb el benentés que l’existència de motivacions i d’actituds positives és una condició necessària, però no suficient per a provocar l’aprenentatge i l’ús efectiu de la llengua.

Tal com ha fet veure Sánchez Carrión, l’aprenentatge d’un idioma no depén solament de la  motivació sinó també‚ de la  percepció (o exposició) i  de l’exercici o ús. Cal tenir unes raons, uns desitjos o uns interessos per aprendre un idioma (o per mantenir-lo). Cal una capacitat d’entendre’n el funcionament. I en cal, sobretot, una pràctica efectiva. Es tracta de factors complementaris i interdependents. En l’aprenentatge natural (o primari), propi dels xiquets que aprenen a parlar, l’adquisició s’efectua per exposició directa. És a dir, per l’exercici o ús efectiu. En la mesura que se n’assoleix un cert domini, se n’adona del funcionament (de les normes d’ús i també de l’estructura lingüística) i, finalment, en la mesura que se n’assoleix una bona percepció, s’impregna d’un univers motivacional que prové de la utilitat real que li representa aquell idioma. Es tracta, per tant, d’una motivació intrínseca a l’aprenentatge de la llengua.

Tanmateix, en l’aprenentatge d’una llengua secundària (aprenentatge no natural = aprenentatge secundari), propi generalment dels adults, el recorregut d’aprenentatge és diferent. Seguint el mateix Sánchez Carrión, podem afirmar que l’adult parteix d’una motivació extrínseca. Quan aquesta motivació assoleix un nivell suficient, cristal·litza en una presa efectiva de contacte amb la llengua (estudi). I, a partir d’un cert nivell de coneixement, es plasma en un ús real. En aquest tipus d’aprenentatge, les motivacions són determinants: culturals, polítiques, professionals, educatives, etc.

El recorregut d’aprenentatge natural és infal·lible, com ho demostra la història de la humanitat. No es coneix cap cas de persona normal que no haja aprés la llengua de la seua comunitat, de la seua gent. El recorregut secundari està condicionat per factors psico-sociològics. Tindrà més i més èxit en la mesura que les seues estratègies se semblaran més i més al procés d’aprenentatge natural. No hauríem d’oblidar que els aprenentatges naturals i els efectes de la socialització primària són particularment intensos i estables. El fet ressalta també el pes determinant de l’aprenentatge informal per damunt del formal. Al cap i a la fi, només és fàcil allò que no necessita esforç. Jordi Banyeres ho ha expressat de manera diàfana:

“L’aprenentatge d’idiomes inclou, i alhora desborda, l’ensenyament formal estricte. A més de l’ensenyament directe cal facilitar l’aprenentatge incidental, informal. L’aprenentatge de llengües  –sigui la pròpia, sigui la dels veïns– comporta moltes hores d’exposició passiva, de parar l’orella sense necessitat d’obrir la boca”.

(…)

“L’ensenyament és massa important per deixar-lo a mans només dels educadors. Si els escandinaus dominen idiomes es deu tant al nivell pedagògic del seu sistema escolar com al fet que poden accedir fàcilment a les llengües estrangeres per mitjà de la televisió, la ràdio i les biblioteques”.

D’altra banda, els treballs realitzats per la UNESCO sobre la situació sòcio-cultural dels immigrants en alguns països europeus demostren que l’aprenentatge no dirigit s’ha mostrat més eficaç que el dirigit (cursos i programes de formació). Segons explica Norbert Dittmar, un informe del Ministeri de Treball Federal d’Alemanya (1973) estableix que més del 70 % dels treballadors estrangers adquireixen el coneixement de l’idioma en el lloc de treball, mentre que només un 6 % en segueixen cursos d’instrucció lingüística.

En aquest sentit, podem començar per afirmar que la immersió lingüística d’una societat (l’ús social exclusiu d’un idioma) és l’única garantia del seu aprenentatge. I, per tant, la condició indispensable per al seu ús massiu. En acabant, caldrà establir quins són els agents més determinants d’aquest procés que garanteix la percepció i la motivació dels usuaris potencials. Tot plegat implica reflexionar sobre aquelles motivacions que provenen del medi social i que actuen sobre els individus i també sobre els grups als quals pertanyen aquests i les seues xarxes socials de relació. No hauríem de menystenir que aquests grups  –família, colla d’amics, associacions voluntàries, etc.–, com també les relacions generades per la seua activitat laboral, cívica i política,  són un element clau per a la difusió de les llengües i el seu funcionament normatiu (més eficaç com més inconscient).

Desgraciadament, el discurs reivindicatiu al nostre país no ha passat de ser una planyívola recitació de les argumentacions psico-pedagogistes. La ideologia de la maternitat lingüística i la dita teoria de l’arrelament al medi n’han estat les manifestacions més evidents. Paradoxalment, aquestes argumentacions, portades fins a les últimes conseqüències, avalarien ara l’antivalencianisme: serien un contrapés a la concepció del català com a llengua territorial del país.      El problema de l’ús social d’un idioma no pot reduir-se al problema d’en tal o del fill d’en tal altre. És el problema d’una comunitat lingüística i, ben sovint, d’una nació.

         1.1. LES MOTIVACIONS SOCIALS

Comptat i debatut, ens interessa ara l’orientació de la psicologia social i la sociologia més que no la psicopedagogista. L’individu –i la mateixa institució escolar– està immergit en un context social que determina uns valors i unes normes socials que els subjectes interioritzen i tendeixen a reproduir. Això s’esdevé així en qualsevol situació, en qualsevol societat. Ara bé: en situacions de conflicte lingüístic, aquesta perspectiva pren encara major rellevància social, ja que el clima social pot forçar o impedir una determinada tasca educativa. Les experiències reeixides d’ensenyament en una determinada llengua en societats conflictives han comptat sempre amb el suport lingüístic extrascolar, amb el suport explícit de les respectives societats. Els exemples de la Universitat neerlandesa de Lovaina o de la Universitat finesa d’Hèlsinki en són paradigmàtics.

El procés d’aprenentatge d’una llengua en situació de conflicte implica aspectes que són extralingüístics. Aprendre una llengua en una situació social desavantatjosa respecte a una altra resulta ser un acte conscient, una tria personal davant d’una situació adversa: un acte de lleialtat lingüística, segons l’expressió d’Uriel Weinreich. Aquest comportament militant només podem esperar-lo de persones o de grups fortament motivats i ideologitzats, ja que pressuposa una transgressió del comportament normatiu: és una infracció que pretén provocar un canvi efectiu de les normes d’ús vigents socialment. No el podem esperar, ni exigir, d’una col·lectivitat sencera. La major part de les persones, les persones normals, tendeixen a viure d’una manera normal i, en conseqüència, a parlar d’una manera també normal: a reproduir aquella llengua i aquelles normes d’ús que la societat considera normals. El procés de socialització consisteix precisament en la interiorització gradual de la cultura concreta de què s’és membre: l’aprenentatge, més o menys inconscient, de les pautes culturals bàsiques i les habilitats que configuren una societat concreta, la qual esdevé pròpia i referencial: normal. Per descomptat, aquest procés té una estructura i uns agents concrets que varien espacialment i temporalment, inclosa la llengua i les seues normes d’ús. Els contactes i les relacions amb els altres (persones, grups i institucions sòcio-culturals) en són el mitjà de reproducció i els factors de creació de la conformitat social.  Als països de bilingüisme social on es provoquen exigències socials biculturals, els individus tendeixen a ajustar els seus comportaments a aquestes dobles exigències.  Es tracta, doncs, de canviar les percepcions i les relacions entre els grups lingüístics i les normes d’ús que en regulen la interacció. Es tracta de canviar els factors psico-socials  –les normes, els valors i els hàbits socials– que defineixen com a normal un cert comportament lingüístic.

Seguint els treballs de C.W. Mills, podem afirmar que quan un cert nombre de persones no aprenen, no usen, o abandonen una llengua, s’han d’examinar les causes immediates que han provocat aquella situació personal. Ara bé: quan són milers i milers les persones que segueixen aquestes conductes d’una manera regular, no podem analitzar el tema com una suma de problemàtiques individuals. Ni, per descomptat, els eventuals plans de recuperació poden basar-se en l’estimulació personal. Ens trobem davant d’un problema estructural que cal analitzar i preveure en el marc d’una recuperació des de l’angle social.

2. MOTIVACIONS I APRENENTATGE DE LA LLENGUA

Des del 1958, Lambert i alguns col·laboradors han realitzat diversos estudis a Montreal i als afores sobre les tensions entre canadencs anglòfons (Ecs) i canadencs francòfons (FCs). I especialment les actituds davant dels francòfons i les motivacions per a l’aprenentatge del francés. Lambert ho descriu així:

“Lambert, Hodgson, Gardner i Fillenbaum (1960) demanàvem a un important grup d’universitaris EC d’avaluar la personalitat d’una sèrie d’individus, de fet bilingües, parlant anglés i francés (amb accent canadenc). Quan els seus judicis van ser analitzats, vam descobrir que les seues avaluacions eren fortament prejudicioses contra els FC i a favor dels corresponents EC. Qualificaven els parlants EC com a millor pareguts, més alts, més intel·ligents, més formals i més amables, més ambiciosos i amb més personalitat. Aquesta avaluació prejudiciosa era més aparent entre els jutges bilingües que no pas entre els monolingües”.

(…)
“Vam presentar el mateix grup de veus enregistrades a un grup d’estudiants FC, d’edat i classe social i nivell educatiu equivalents. Ens hi trobàrem una sorpresa ja que mostraven el mateix prejudici, i avaluaven els EC de forma molt més favorable que els FC en tota una sèrie de trets; indicant, per exemple, que imaginaven els parlants EC més intel·ligents, més formals, més agradables i amb més personalitat. Només valoraven els FC més favorablement en dos trets: bondat i religiositat, i, si considerem la totalitat de les valoracions, l’excessiva religiositat seria una qualitat qüestionable. No solament els jutges FC infravaloren generalment els representants dels seu propi grup etno-lingüístic, sinó que, fins i tot, valoren els parlants FC molt més negativament que ho fan els jutges EC”.

         El mateix Lambert n’extrau les conclusions:

“Considerem aquests resultats com un reflex d’un estereotip d’una gran part de la comunitat de FC segons el qual són persones de segona categoria, un punt de vista plenament assumit per certs subgrups de FCs. Tendències ben similars a infravalorar el propi grup han estat descobertes amb investigacions sobre grups minoritaris fetes en altres punts de Nord-amèrica”.

Els treballs de Lambert demostren que les actituds davant del francés són comunes; és a dir, compartides per tothom. En un altre context, els treballs de Glyn Lewis demostren que, amb prou faenes es poden detectar actituds envers l’anglés al País de Gal·les: passa desapercebut, es considera normal. Les actituds envers el gal·lès, per contra, són clarament ambivalents. Podem afirmar, en conseqüència, que només hi ha actituds negatives envers els grups marcats. Aquestes investigacions serveixen perquè Lambert classifique les motivacions per a l’aprenentatge d’una segona llengua en base a les actituds envers l’altre grup.

“La motivació és instrumental si, per exemple, els objectius de l’estudi de la llengua reflecteixen un valor utilitari de la llengua, com ara la consecució d’un lloc de treball; i és integrativa si, per exemple, l’estudiant està interessat a saber més de l’altra comunitat cultural, com també‚ si desitja esdevenir un membre potencial de l’altre grup”.

Comptat i debatut, haurem de distingir aquests dos tipus de motivacions; ja que, segons els casos, seran uns o els altres els estímuls que poden fer triomfar o fracassar una determinada política lingüística.

a) Motivacions integratives: revelen el propòsit d’integrar-se a un grup lingüístic i de participar de les seues aspiracions socials i, ben sovint, de compartir els símbols representatius de la col·lectivitat. Es tracta d’una acció conscient i deliberada i implica l’adopció dels valors i els referents del nou grup lingüístic. Ocorre quan el grup de pertinença deixa de ser un grup de referència positiu. Comença, llavors, un procés d’imitació del nou grup de referència: l’altre. Ben sovint és fruit de l’autoodi. De vegades, també‚ és la manifestació simbòlica d’un canvi (real o suposat) d’estatus social. Es tracta, llavors, d’una motivació negativa  –de fugida o rebuig– produïda per una experiència insatisfactòria en la comunitat lingüística pròpia.

b) Motivacions instrumentals: es refereixen a la valoració de l’aprenentatge de l’idioma pel seu valor pràctic, funcional. S’aprén la nova llengua per conveniència, perquè ofereix o es preveu que oferirà possibilitats de promoció personal. Per trobar faena, per poder accedir a nova literatura, etc. L’èxit de l’aprenentatge actual de l’anglés en seria el paradigma. En principi, aquest aprenentatge instrumentalista no afecta els valors i les actituds envers el propi idioma i el propi grup de pertinença: no afecta la identitat de l’individu.

Cal matisar, evidentment, que ben sovint les dues classes de motivacions es presenten a ulls dels usuaris d’una manera indestriable. En qualsevol cas, l’estructura social concreta en qué s’inserta la comunitat lingüística determinarà un tipus o altre d’influències i de motivacions socials. Fóra inadequat, per tant, intentar donar preeminència a unes o a les altres d’una manera universal. L’anàlisi del context social ens informarà de les variables concretes.

3. EL CAS VALENCIÀ

Al nostre entendre, el País Valencià actual no ofereix condicions integratives que motiven convenientment l’aprenentatge i l’ús del català, ni per al grup bilingüe (catalanoparlant i castellanoparlant), ni per al grup monolingüe castellà (autòcton o immigrat).

Això, lògicament, no ha estat sempre així. Èpoques no gaire llunyanes han representat excel·lents contextos per al manteniment de la llengua i per a la integració dels castellanoparlants. El més rellevant va ser la Transició política (1974-1980). La manifestació pública del conflicte lingüístic valencià hi representava un índex democratitzador i, per tant, un valor positiu.          Efectivament, l’ús del català constituïa un conjunt de valors simbòlics de primer ordre que afavorien les motivacions integradores. La reivindicació i l’ús del català s’aparellaven a la reivindicació i l’exercici de les formes democràtiques: de l’antifranquisme. Es pot afirmar que, en bona mesura, el nacionalisme lingüístic constituïa un eix aglutinador de les reivindicacions col·lectives. No tenim dret a oblidar, per exemple, el paper cívico-polític clau desenvolupat per la Nova Cançò en aquell context. Tothom semblava estar d’acord que la fi del franquisme i la instauració de la nova democràcia havia de comportar una correlativa normalització del català. La força reivindicativa feia creïble la utopia. Tanmateix, en arribar els nous temps, ningú no s’enrecordà de la consigna del míting i de la pancarta. La promoció del català esdevingué una qüestió de segon ordre. Hi havia altres prioritats.

L’accés del PSOE al poder, a partir de l’octubre del 1982, marca un punt d’inflexió determinant. No és una relació de causa-efecte unívoca i puntual, però és una fita de primer ordre. El fet comporta la legitimació democràtica d’un nacionalisme espanyol encara tacat de feixisme exclusivista i la correlativa estigmatització dels nacionalismes perifèrics i les seues manifestacions. L’ús de la llengua n’és la més visible. Pel que fa a les manifestacions socolingüístiques més concretes i emblemàtiques, caldria recordar el Manifiesto d’Amando de Miguel i col·legues i les posteriors “aportacions” intel·lectuals d’Angel López: El rumor de los desarraigados i de Gregorio Marañón: Lengua española y lenguas de España. En una altra direcció, però dins de la mateixa ideologia neoespanyolista, s’inscriu la recuperació de les corregudes de bous i del ball de sevillanes com a símbols de la nova Espanya dels esnobs i els cursis disfressats de progressisme universalista.

Fet i fet, el català ha perdut els valors que havia significat com a arma democratitzadora i ha estat intencionadament marcat com a expressió provinciana, conservadora i ruralitzant. El nacionalisme valencià organitzat –i el català, en general– tampoc no ha estat especialment lúcid per a bastir un nou discurs que il·lusionara la societat ni per a elaborar una ideologia catalanista de la modernitat. Tot plegat ha portat una altra vegada al relaxament de la lleialtat lingüística i també‚ de les mateixes motivacions integratives.

Comptat i debatut, l’única estratègia vàlida ara per ara al nostre país és la fonamentada en els valors instrumentals de l’idioma. No solament per una qüestió tàctica, que també‚ sinó, sobretot, pel convenciment que només l’augment de l’índex d’utilitat del català pot augmentar-ne l’aprenentatge i potenciar-ne l’ús. Hans Kohn, en la seua Historia del nacionalismo analitza la difusió del francés a partir de la Revolució del 1789 i conclou:

“Fóra equivocat suposar que darrere aquests moviments (de difusió del francés) hi havia qualsevol motiu nacionalista; la demanda per l’ús del francés tingué el seu origen en consideracions utilitàries”.

La nota és especialment adequada al País Valencià, si considerem, a més, les causes del nostre procés de substitució lingüística. Tal com hem anotat en altres ocasions, considerem que el factor determinant del canvi lingüístic massiu produït al País Valencià ha estat la mateixa modernització del país, produïda entre els anys 50 i 70 d’aquest segle: el pas de la societat tradicional a la societat moderna. Un autèntic daltabaix socio-econòmic de profundes i determinants conseqüències sociolingüístiques. En aquest macroprocés, el català va deixar de ser una llengua útil  –i eventualment necessària– i esdevingué, a poc a poc, una llengua innecessària  –i eventualment inútil.

L’estratègia inversora del procés ha de considerar el mateixos factors. El grup catalanoparlant mantindrà l’ús de la llengua mentre aquesta continuarà complint unes funcions útils i necessàries per a ell. Per descomptat, l’ha mantingut mentre no s’ha clivellat la transmissió familiar, transmissió que caldria assegurar ara. En qualsevol cas, l’augment de la funcionalitat social del català en seria el millor puntal, la confirmació que el fet s’ho val. En aquest sentit, s’ha fet, cal reconèixer-ho, una primera passa: l’alfabetització escolar, la qual constitueix un canvi qualitatiu i quantitatiu. El fet té una rellevància potencial, si més no. El repte actual és un altre pas més: la demostració que aquest mateix aprenentatge formal (costós, per definició) representa algun profit. En el grup castellanoparlant, per la seua banda, caldria distingir aquells que han oblidat el català (autòctons) i aquells que no l’han aprés (al·lòctons). Les actituds i les motivacions són certament diferents. Els primers han abandonat l’idioma d’una manera deliberada. Els segons no han tingut l’ocasió o la necessitat d’aprendre’l. No hauríem d’oblidar tampoc que la concentració dels immigrants  –Elx, el Port de Sagunt, el cinturó de l’Horta sud, etc.– ha reforçat els sentiments de pertinença als grups d’origen i ha impossibilitat la integració en el nou grup etnolingüístic. Tant per als uns com per als altres, cal demostrar que el català es una llengua amb valor funcional: que serveix per a alguna cosa. Això implica el que els economistes anomenen “l’efecte de demostració”, passa primera i imprescindible per a fonamentar una política lingüística positiva. Lògicament, serà l’ambient social i, en primer lloc, els mitjans de comunicació de masses, els agents generadors de l’ús i de les actituds i expectatives lingüístiques positives: els factors (re)productors d’una major oferta d’ús lingüístic, segons l’expressió de Josep Inglés, és a dir, el conjunt de possibilitats d’usar la llengua que la societat ofereix a l’individu. D’altra banda, els mitjans de comunicació de masses tenen el poder de legitimació social de l’idioma i del seu marc normatiu. No hauríem d’oblidar que una de les funcions bàsiques dels media és la divulgació de models de comportament.

Al nostre parer, el paper dels mitjans de comunicació públics continua sent la demostració  que el català és una llengua adequada per a vehicular continguts de tota mena, que pot satisfer totes les funcions inherents a qualsevol idioma de cultura modern. La demostració que és una llengua útil per a parlar de la crisi del Golf Pèrsic, que serveix per a fer parlar Humphrey Bogart, que és apta per a retransmetre un campionat mundial de futbol, etc. La responsabilitat social dels mitjans de comunicació públics en països conflictius idiomàticament és doble. D’una banda, la creació d’una opinió pública democràtica. De l’altra, l’elevació del nivell cultural dels seus usuaris, la qual cosa inclou, inevitablement, la seua normalització social i lingüística. El fet implica, també‚ inevitablement, el monolingüisme. Altrament, es reforça l’interessat mite bilingüista, s’aferma la jerarquització sociolingüística entre els grups en conflicte i s’alimenten les mentalitats glotofògiques.

El segon pas, el constitueix la creació de la necessitat lingüística, la dotació del català de valor discriminatiu : la conversió del català en una llengua necessària i suficient per a viure i per a progressar; en la llengua de la mobilitat social. No ens enganyem: la funció discriminatòria és bàsica i implícita en l’ús de qualsevol idioma. Tot plegat implica, inexorablement, la introducció del català en l’àmbit sòcio-laboral i comercial: l’accés de la llengua a les activitats econòmiques.

Efectivament: es tracta d’un peix que es mossega la cua. Si la llengua no té valor instrumental no accedirà als àmbits que esmentem. I si no hi és usada, difícilment tindrà valor instrumental als ulls dels usuaris. En aquest dilema, esdevenen més i més determinants encara els mitjans de comunicació de masses, ja que reflecteixen una certa imatge de la llengua i, alhora, la reforcen. La televisió i la ràdio no solament imposen fins a l’últim racó del país i de cada casa la seua llengua, sinó alhora tot un univers de valors, de normes i d’actituds que en reforcen l’aprenentatge i l’ús. Noam Chomsky ha reflexionat lúcidament sobre el paper dels mitjans de comunicació en la creació d’estats d’opinió en el seu treball Los guardianes de la libertad. D’altra banda, el Fòrum Europeu del Cine i de la Televisió acaba de fer públiques unes anàlisis segons les quals els xiquets d’edats compreses entre els cinc i els deu anys passen davant del televisor una mitjana de quatre hores diàries, temps que s’acosta molt al que el mateix xiquet passa a l’escola. El fet no solament hauria de confirmar-nos el paper determinant d’aquests mitjans, sinó que hauria de fer-nos pensar com podem intervenir en la seua organització i la seua política per tal, si més no, de condicionar-los i de defensar-nos-en. La cursa comercial també és una tendència que juga en contra de les cultures minoritzades. El coneixement del mecanismes de poder dels media i la cultivació de l’esperit crític serien mecanismes de defensa. L’educació del televident inclouria apendre a usar el comandament a distància, per exemple.

Ens fa l’efecte que la proliferació de televisions i de televisors al nostre país està potenciant més la incomunicació entre les persones que no la comunicació, per paradoxal que semble el fet. La “guerrilla semiòtica” de què parlava Umberto Eco en La estructura ausente seria una arma contra el poder narcotitzant dels grans mitjans. En el nostre cas, es tractaria, a més, d’una guerrilla sociolingüística. Per descomptat, tampoc no hauríem de menystenir la creació de sistemes de comunicació alternatius. I en qualsevol cas, mai no hauríem de caure en el fatalisme de la resignació. Volem pensar, com feia Herbert Marcuse, que el sistema no és invulnerable. Els mitjans de comunicació són, sense dubte, el nostre gran cavall de batalla. No oblidem, tampoc, que són l’instrument de la propaganda i de la publicitat, de la ficció i també‚ de la realitat: els millors mitjans de perpetuació i de cohesió socials.

Vull ara ser optimista. Vull creure determinades prospeccions sociològiques que continuen mostrant, malgrat tot, l’existència d’una constel·lació d’actituds positives davant la funcionalitat del català al País Valencià. Tant alguns estudis puntuals, com ara el realitzat entre els alumnes d’ensenyament mitjà a la ciutat de Castelló, com sobretot l’enquesta El valencià en el sector terciari avançat, tots dos publicats per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat valenciana, ens demostren l’existència d’actituds i d’expectatives lingüístiques positives de caràcter marcadament instrumentalista unides a l’ús del valencià i palesen, fins i tot, una demanda explícita  d’intensificació dels procés de valencianització social. Els alumnes de Castelló manifesten una actitud general positiva no solament a aprendre la llengua, sinó també‚ a rebre els mitjans de comunicació en valencià. La recerca sobre el dit sector terciari avançat és especialment esperançadora per tractar-se d’un sector punta en una societat moderna. Les exigències lingüístiques dels seus integrants són, per això, especialment significatives. A Catalunya, Strubell & Romani (1986), com també‚ Carlota Solé (1986), han demostrat empíricament que la població immigrada està convençuda que el coneixement del català té una alta utilitat professional i facilita trobar ocupació laboral. El moment, per tant, no s’hauria de deixar perdre. Si aquestes expectatives socials no són satisfetes, el desencís serà més greu que mai. El retorn a l’estadi de llengua subalterna i residual en seria la conseqüència. D’altra banda, si els mitjans de comunicació no confirmen als alumnes i als pares d’alumnes que aquella llengua que s’esforcen per aprendre té viabilitat de futur i que constitueix un bon instrument de cultura, també‚ l’ensenyament se’n ressentirà. El català esdevindrà, llavors més que mai, una simple matèria escolar sense valor social: una llengua en expectativa de ser definitivament abandonada. El conegut cas del gaèl·lic irlandés ens hi hauria de fer pensar. Fet i fet, ens trobem davant d’un dilema històric que podíem etiquetar amb la consigna fusteriana de l’Ara o mai. El mateix Fuster ens confirma la nostra hipòtesi:

“L’única possibilitat seria rescatar l’utillatge audio-visual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que recuperar l’escola o la Universitat, o la tipografia”.

En aquest mateix sentit, molts anys en arrere, Rovira i Virgili, conscient com era de la importància dels mitjans de masses, sentenciava:

“Més m’estimo un diari anticatalanista en català, que no pas un diari catalanista en castellà”.

Es, per tant, molt greu que des dels mitjans de comunicació es desdiga la política lingüística que s’intenta aplicar en altres àmbits, com ara l’escolar. No hauríem d’oblidar tampoc que els mitjans de comunicació de masses són els agents bàsics de socialització i, per tant, de cohesió dels grans grups. Generen un univers informatiu i simbòlic col·lectiu que esdevé el factor integratiu  –o desintegratiu, és clar– de les comunitats lingüístiques. De fet, són la millor garantia del control social  –i sociolingüístic– o els millors agents del seu canvi: reaccionari o progressista. Són també, el millor factor de combat o de popularització dels prejudicis.

Els treballs de Miquel de Moragas han demostrat a bastament la incoherència de qualsevol política lingüística al marge d’una política nacional de comunicació. Josep Gifreu, per la seua banda, ha insistit en la necessitat de promoure la creació d’un espai català de comunicació entre tots els països de llengua catalana com a única plataforma de construcció i defensa de la comunitat lingüística i nacional. En aquest sentit, l’existència de dues televisions com ara TV3 i Canal Nou que funcionaren íntegrament en català i que es reberen sense cap problema arreu de la comunitat lingüística catalana seria el millor antídot contra els prejudicis anti-catalunyesos i anti-valencianets, respectivament. No és debades que els prejudicis es basen precisament en la desinformació.

4. CLOENDA

La conclusió se’ns presenta clara: fóra imprudent i injust esperar que la gent mantinga l’ús del català per cap mena de lleialtat lingüística. Ben lluny d’això, la gent l’usarà mentre el necessitarà. Tal com va escriure Einar Haugen, “la raó per aprendre una segona llengua és que la primera no és suficient per a les necessitats de comunicació del parlant”. Entre nosaltres, Isidor Marí s’ha expressat amb argumentacions semblants:

” .. la política de normalització lingüística no es pot presentar com un imperatiu categòric, com un deure que els ciutadans lleials tenen obligació moral d’assumir, sinó més aviat com el dret a comptar amb mitjans per satisfer les necessitats de realització plena i lliure de les persones i de la col·lectivitat, en tots els aspectes culturals, professionals i cívics, en igualtat de condicions amb la resta de persones i col·lectivitats lliures”.

En resum: només una planificació lingüística basada en els valors practicistes-instrumentals pot incidir en la situació sociolingüística actual. Torna a ser un altre peix que es mossega la cua. La pregunta clau és la següent: ¨val la pena aprendre i usar el català ? ¨Ofereix algun avantatge respecte dels altres idiomes; del castellà, en primer lloc ? L’augment de l’índex d’utilitat i la creació de la necessitat del seu coneixement i del seu ús és l’única garantia de futur. La responsabilitat és col·lectiva, però també‚ individual; és institucional, però també‚ cívica.

5. BIBLIOGRAFIA BÀSICA

ARACIL, Lluís-V. (1982): Papers de sociolingüística, Barcelona, Ed. La Magrana.

————— (1983): Dir la realitat, Barcelona, Ed. PP.CC.

BAN¥ERES, Jordi (Coordinador) (1990): El repte (sociolingüístic) de l’Acta Única, Barcelona, Generalitat de Catalunya.

BERGER, Peter i LUCKMANN, Thomas (1986): La construcción social de la realidad, Buenos Aires, Ed. Amorrortu.

CHOMSKY, Avran Noam i HERMAN E.S. (1990): Los guardianes de la libertad, Barcelona, Ed. Crítica.

DD.AA. (1984): La llengua d’un poble, Barcelona, Ed. La Magrana.

DD.AA. (1983): Vivir entre dos culturas, La situación sociocultural de los trabajadores migrantes y sus familias, Barcelona, Ed. Serbal/Unesco.

DEUTSCH, K.W. (1971): El nacionalismo y sus alternativas, Buenos Aires, Ed. Paidós.

DITTMAR, Norbert (1968): ” El aprendizaje no dirigido del alemán por trabajadores españoles e italianos “, dins DD.AA. : Vivir entre dos culturas, Barcelona, Ed. Serbal/Unesco.

ECO, U. (1968): La estructura ausente, Barcelona, Ed. Lumen.

ETZIONI, Amitai i ETZIONI, Eva (1964): Los cambios sociales, Mèxic, Ed. F.C.E.

FERRANDO, Aureli i altres (1990): “L’ús del valencià i les actituds lingüístiques dels alumnes de BUP i COU de la ciutat de Castelló de la Plana”, dins Miscel·lània 89, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

FUSTER, Joan (1981): Ara o mai, València, Ed. Tres i Quatre.

GARDNER, R.C. & LAMBERT, W.E. : Attitudes and motivation in second language learning, Rowley, Newbury House.

GIFREU, Josep (1987): “Cultura, comunicació i dependència”, dins DD.AA.: 2ns reflexions crítiques sobre la cultura catalana, Barcelona, ed. Generalitat de Catalunya.

———— (1989): “Comunitat de cultura i comunitat de comunicació”, dins DD.AA.: El nacionalisme català a la fi del segle XX, Barcelona, Ed. 62.

KOHN, Hans (1949): Historia del nacionalismo, Mèxic, Ed. F.C.E.

LAMBERT, W. (1972): “A Social pshychology of bilingualism”, dins PRIDE, J.B. i HOLMES, J. (ed.): Sociolinguistics, Londres, Ed, Penguin Books.

LEWIS, Glyn (1975): ” Attitude to language among bilingual children and adults in Wales “, dins International Journal of The Sociology of Language, The Hague.

MARI, Isidor (1987): ” Comunitat lingüística i comunitat nacional “, dins  El nacionalisme català a la fi del segle XX, Barcelona, Ed. Eumo/Edipoies.

MILLS, C.W. (1961): La imaginación sociológica, Mèxic, Ed. F.C.E.

———– (1968): “Las fuentes del poder de la sociedad”, dins ETZIONE, Amitai i Eva : Los cambios sociales, Mèxic, Ed. F.C.E.

MOLLA, Toni  i PALANCA, Carles (1987): Curs de sociolingüística1, Alzira, Ed. Bromera.

MOLLA, Toni i VIANA, Amadeu (1989): Curs de sociolingüística 2, Alzira, Ed. Bromera.

MOLLA, Toni (1987): “País Valencià i Comunitat lingüística”, dins País Valencià, país desconegut, Barcelona, Ed. La Magrana.

MORAGAS, Miquel de (1986): “Catalunya i el nou ordre mundial de comunicació”, dins , Revista de Catalunya, núm. 2, Barcelona.

MUNNÉ, Frederic (1982): Grupos, masas y sociedades, Barcelona, Ed. Hispano europea.

————-  (1982): Psicologia social, Barcelona, Ed, CEAC.

NINYOLES, Rafael-Lluís (1969): Conflicte lingüístic valencià, València, Ed. Tres i Quatre.

——————— (1971) : Idioma i prejudici, Palma de Mallorca, Ed. Moll,

PITARCH, Vicent (1988): Fets i ficcions, València, Ed. Tres i Quatre.

PROSHANSKY, H. i SEIDENBERG, B. (1973): Estudios básicos de psicología social, Madrid, Ed. Tecnos.

QUEROL, Ernest (1990): “El procés de substitució lingüística. La comarca dels Ports com a exemple”, dins Miscel·lània 89, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

SANCHEZ CARRION, José María (1987): Un futuro para nuestro pasado, Sant Sebastià.

SIGUAN, M. i MACKEY, W.F.: Educación y bilingüismo, Madrid, Ed. UNESCO, Santillana/Aula XXI.

SOLÉ, Carlota (1986): “La immigració a Catalunya”, dins Perspectiva Social (ICESB), volum. 23.

STRUBELL, Miquel: Llengua i població a Catalunya, Barcelona, Ed. La Magrana,

————— (1988): “Cuestiones clave del proceso de normalización lingüística”, dins GOVERN BASC : II Congreso mundial de la lengua basca (3 volums), Vitòria, Ed. Govern Basc.

————– i ROMANI, Joan M. (1985): Perspectives de la llengua catalana a l’àrea barcelonina, Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya.

TORREGROSA, J.R. i CRESPO, E. (1984): Estudios básicos de psicología social, Barcelona, Ed. Hora.

VILADOT, Ma Angels (1988): “L’adquisició d’una segona llengua”, dins Albert Bastardas i Josep Soler (eds.): Sociolingüística i llengua catalana, Barcelona, Ed. Empúries.

WEINREICH, Uriel (1974): Lenguas en contacto, Ed. de la Universitat central de Veneçuela.

La primera versió d’aquesta ponència va ser publicada dins les Actes de les III i IV Jornades de Sociolingüística de la Nucia, Ed. Marfil, Alacant, 1991.

Si teniu interès en el llibre, el podeu demanar a :

https://bromera.com/educacio/graella/3842-quina-politica-lingueistica-9788498242379.html