Any Saramago

ANY SARAMAGO

Toni Mollà

L’escriptor José de Sousa Saramago, nascut al poble portuguès d’Azinhaga el 16 de novembre del 1922, hauria fet cent anys dimecres que ve. El govern portuguès li ha dedicat tot un any de commemoracions arreu del territori. A Lisboa mateix, la ciutat on Saramago va residir abans de traslladar-se a Lanzarote, l’homenatgen amb diverses exposicions, entre elles una permanent a la Fundació que porta el seu nom: un edifici presidit, a peu de carrer, per l’olivera sota la qual reposen les cendres de l’escriptor.

El meu admirat Enrique Vila-Matas, a propòsit del seu propi 50è aniversari, va escriure un text contra les celebracions imperatives: “No me molestaría cumplirlos de no ser por ese odio inmenso que siento por los números redondos. No los puedo soportar. Me irrita de ellos, sobre todo, su injustificado y absurdo prestigio. No veo por qué el número 100 tiene más relevancia que el 101, por ejemplo.” L’article, potser inspirat en el canònic “Odio il Capodanno”, publicat el primer de gener de 1916 i atribuït a Antonio Gramsci, és una manera com una altra d’alertar contra la memòria oficial, sovint sublimatòria de la falta de gruix i relleu de la vida quotidiana. Vist així, tots dos homenots tenen més raó que una parella de sants. Però, els possibilistes radicals sostenim que no tenim edat de deixar passar la felicitat fugissera d’un cap d’any en bona companyia ni, siga dia assenyalat o no, de revisitar un excel·lent escriptor.

Vaig descobrir Saramago gràcies a Viatge a Portugal que, de rebot, em va fer interessar per Almeida Garrett, l’autor de Viajes por mi tierra (1846), un clàssic del gènere viatger. Però el 1995 vaig quedar definitivament seduït per l’Assaig sobre la ceguesa, que va convertir José Saramago en sant del meu altaret. Un llibre que em va recordar de seguida El País dels cecs, un petit volum d’Herbert George Wells que, en traducció de Carme Manuel, jo havia fet llegir anys arrere als meus alumnes d’EGB. Encara em crida l’atenció que els comentaristes de Saramago destaquen la influència de Camus, Kafka o Sábato i mai no el relacionen amb Wells. Misteris acadèmics. Siga com vulga, l’Assaig sobre la ceguesa em va dirigir a textos imprescindibles de l’autor com L’evangeli segons Jesucrist, les incisives cròniques periodístiques, L’home duplicat, els Cuadernos de Lanzarote o les anotacions memorialístiques.

El centenari, amb permís de Vila-Matas, hauria de servir precisament perquè l’any que ve es continue llegint un escriptor que no és “només un escriptor”. Saramago és també una inexcusable fita del pensament laic i progressista: compromès, ploma en mà, contra les injustícies dels poders reaccionaris, amb els polítics i religiosos davant. Ben mirat, un desinfectant contra les cegueses induïdes.

La BBC, cent anys

La BBC, cent anys

Toni Mollà

Aquests darrers dies, la British Broadcasting Corporation (BBC) ha fet 100 anys i s’ha imposat de quatre a la reina d’Anglaterra, que va faltar als 96. Una sòlida institució –la BBC, vull dir– malgrat els intents permanents de manipulació periodística i de satel·lització política, especialment per banda dels governs conservadors: de Winston Churchill a Boris Johnson.

Passat el segle, la BBC és el màxim exponent mundial d’un cert consens anglosaxó al voltant de la informació. Potser no és casual que, entre els quatre o cinc primers mitjans de referència planetària, n’hi ha dos britànics: la BBC i The Guardian. Durant aquest segle tan convuls, la BBC s’ha adaptat a innovacions tecnològiques impensades i canvis polítics radicals, des de la II Guerra Mundial al Brèxit passant per la revolució neoconservadora de MargaretThatcher, que va posar tot el sector públic en el punt de mira. Però també als estils de vida postmoderns, l’adveniment del multiculturalisme o la fragmentació de les audiències televisives i els canvis en el consum de la informació.

Recolzada en una Royal Charter que li aporta independència política, la BBC ha estat una institució flexible, sempre al capdavant d’una metamorfosi social que podia haver-la enfonsat. El seu lideratge com a primer actor de la digitalització –tant en TDT com en les emissions per Internet–, la creació de canals especialitzats com ara BBC Learning o altres serveis digitals, com els podscats, l’han arrelada al medi sociocultural del segle XXI i l’han convertida en la biga mestra de l’ecosistema cultural britànic. La BBC treballa ara en 40 idiomes, emet 8 canals de televisió i més de 50 emissores de ràdio, amb els serveis online més consultats del món.

El “secret” de la BBC és un pressupost de 5000 milions d’euros finançats en bona part per un cànon anual inferior als 200 euros per habitant i una activitat comercial basada en l’explotació del fons documental, amb catàlegs temàtics i paquets d’imatges pensats per al mercat global. La BBC no és un model de ràdio i televisió, que també, sinó d’empresa pública, de finançament i de gestió, principis empresarials en què en recolza la independència també econòmica. El resultat, una línia informativa i de programes de màxima professionalitat, incloses les coproduccions d’existoses sèries de ficció com Sherlock, Peaky Blinders o Line of Duty, aquesta darrera seguida per milions de televidents en l’emissió convencional, de lliurament setmanal i a hora fixa, amb un capítol final que va convocar vora 13 milions de persones, un 56,2% d’audiència.

Cent anys de servei públic en evolució permanent, sempre esquivant els núvols amenaçadors que en voldrien condicionar l’activitat o, com pretenia el mateix Johnson, reinventar-la “des de zero”.

Publicat al POSDATA de Levante-EMV, 29 d’Octubre de 2022.

Presentació de Tot entra en el pes.

Avui, 25 d’octubre, fa 4 anys de la Presentació del meu dietari Tot entra en el pes (Vincle). D’aquell acte, en vaig fer una entrada en el dietari que arribaria després: El tercer toc, també

publicat per Vincle.

Ací en teniu el text:

A mitjan vesprada, hem presentat Tot entra en el pes al

Centre del Carme de Valencia. En arribar-hi, el claustre era

ple d’amics i coneguts que han tingut l’amabilitat d’acompanyar-

me. Me’n sent honorat —perquè m’hi sent estimat. Per

que escriuríem si no tinguérem amics que se n’alegren?

En un racó, vora la Sala Capitular on havíem de celebrar

l’acte, Manolo Gil, l’editor, ha reunit discretament els participants

i ens ha donat instruccions sobre la litúrgia que havíem

de concelebrar, que d’això es tractava, ben mirat. Manolo, tot

professionalitat, havia preparat una petita escaleta a la qual

havíem d’ajustar-nos perquè tot tinguera la coherència que

exigeix un acte públic més o menys codificat. Al capdavall, la

presentació d’un llibre és una classe d’acte cultural —amb vocació

comercial!— que, com és natural pensar, ha d’atendre’s a

una certa tensió dramàtica.

“Joan, a l’esquerra, al seu costat Fina, Toni al mig, Artur a

la vora esquerra de Toni i jo, de manifasser major, a l’altre cap

de la taula”, ha ordenat Manolo —productor, guionista, realitzador

i actor. “Sense dir ni bon dia, quan es farà el silenci a la

sala, Joan Llobell obrirà l’acte amb la lectura de l’apunt sobre

la mort de ta mare”, m’ha comunicat Manolo. Segons ell —i jo

hi estic d’acord— és l’entrada amb més força literària i més carrega

sentimental del llibre. “El text perfecte per captar d’inici

l’atenció de l’auditori, que és del que es tracta avui”. També és

l’escrit del llibre que més em va costar de donar per bo, amb

desenes de correccions i reescriptures que mai no m’acabaven

de fer el pes. La literatura encarnada en l’entranya viva de l’escriptor

té aquestes conseqüències.

(…)

En acabar la lectura enèrgica i elegant de Joan Llobell, s’ha

fet el silenci encara més espès i, a mi, m’ha pujat un sanglot

d’emoció als ulls que m’he engolit com he pogut. Seguidament,

Manolo ha obert l’acte pròpiament dit amb la presentació dels

participants, i ha deixat caure entre l’auditori unes remarcables

mostres de cultura literària, tot situant el dietarisme en

l’àmbit de la literatura del jo i de l’assagisme humanista. Tot

seguit li ha passat la paraula a Fina Cardona-Bosch, estimadíssima

amiga dels anys juvenils i escriptora d’àmplia i moderníssima

paleta, ara més còmplice i més pròxima que mai. Fina,

tan responsable com sempre, ha llegit un text ple de referències

sentimentals i literàries sobre el llibre, però també sobre

l’espai físic en que ens trobàvem. Un text que m’ha emocionat

de nou. Ho valore doblement perquè no ha estat fàcil per a

Fina assistir a l’acte, bé que ho sé. Fa dies que no es troba bé de

salut, i ha hagut de fer un sobreesforç que li agraisc de cor, ella

bé que ho sap. En acabant, Joan Llobell ha llegit un altre apunt

del dietari i ha deixat pas a la intervenció d’Artur Heras, que

ens ha captivat amb referencies sàvies sobre la necessitat de la

memòria: des de Walter Benjamin a Franz Kafka, Octavio Paz,

Manuel Vázquez Montalbán o Joan Fuster. Joan Llobell, amb

un aplom absolut, ha tornat a llegir una altra entrada del llibre

i, finalment, Manolo ha rematat el torn d’intervencions. Amb

la vanitat desbordada pels elogis, he hagut de prendre la paraula,

tan serenament com he pogut. He alçat la vista, la sala,

pràcticament plena —inclosos els meus germans i els meus

còmplices íntims. Que més podia demanar?

Hem sopat a l’Aplec, el restaurant del carrer Roters, que ix

de la mateixa plaça del Carme i mor a les Torres de Serrans,

vora riu. Camí ja de casa, Manolo Gil, amb les bones maneres

de cavaller afrancesat, m’ha explicat que, poc abans de

començar l’acte, li havia telefonat Vicent Flor, director de la

Institució Alfons el Magnànim, dependent de la Diputació de

Valencia, comunicant-li que pensava interposar una querella

contra mi per l’apunt que publique en Tot entra en el pes sobre

la meua exclusió del concurs que, finalment, va guanyar el mateix

Vicent Flor per a cobrir la plaça de director de l’esmentada

institució.

Gràcies a missatges al mòbil que no havia tingut temps de

llegir, veig ara que Vicent Flor havia telefonat així mateix a alguns

dels amics que han intervingut a l’acte i a periodistes de

diferents mitjans sobre el mateix particular.

Soc incapaç de valorar la intencionalitat real de l’artista

Vicent Flor. Només em venen al cap paraules grosses per a

descriure la conducta de l’artista-telefonista. Però la denúncia,

ben utilitzada, seria la campanya de publicitat que necessitem

perquè les masses lectores compren i llegisquen les meues modestes

proses híbrides.

Si teniu interès en aquests dietaris, els podeu demanar directament a l’editorial, que us els servirà amb tota rapidesa:

I també:

La llengua de la pilota

LA LLENGUA DE LA PILOTA

Toni Mollà

El joc de pilota té els orígens a la Grècia clàssica i culta, primer solatge de la civilització occidental. Des d’allà, les diverses modalitats del joc es van escampar pel món conegut. Els valencians, per tant, no en tenim la propietat original ni exclusiva. Però sabem, això sí, que els repobladors catalans que portaren llengua i llinatges al País Valencià a l’Edat Mitjana es divertien també a colps de pilota a mà. En acabant, l’infatigable Tirant del nostre Segle d’Or i la noblesa autòctona en disputaren acalorades partides. Sant Vicent Ferrer i l’humanista Lluís Vives, entre els valencians més universals, es fan ressò de la pràctica del nostre joc en algunes de les seues obres més conegudes. Un joc i un esport, la pilota, lligat de manera natural a l’ecosistema lingüístic i cultural que va configurar el nou país fundat per Jaume I. La pilota no s’entén, per tant, sinó lligada, des de primera hora, a l’ús de la llengua catalana arribada del nord enllà. N’és part consubstancial i fundacional. El seu codi d’expressió funcional, el símbol més explícit de la continuïtat cultural i el seu contenidor de memòria.

Sabem que s’han practicat –i que es practiquen– modalitats de pilota a mà arreu del món. Jo mateix l’he vista jugar contra la paret, per exemple, als frontons d’Euskadi o del nord d’Itàlia, però també a Long Island, a Nova York. El Jeu de Paume parisenc n’és, per la seua banda, una mostra amb ressonàncies històriques ben conegudes. Sobre la història del joc de pilota a Catalunya, sovint desconeguda, es pot consultar el llibre col·lectiu El poble que jugava. El joc de la pilota a Catalunya (2020), publicat per la Càtedra de la Pilota valenciana de la Universitat de València.

Siga com vulga, en ple segle XXI, entre xips, cables i satèl·lits que imposen esports i estils de vida al·lòctons, la pilota és practicada de dalt a baix del País Valencià de formes molt diverses. Algunes, més generals i professionalitzades, com el Raspall o l’Escala i corda, i altres de pràctica més restringida geogràficament i reduïda al món dels aficionats. Disputada al carrer, com una mostra de la cultura mediterrània viva, o en trinquets –“llocs closos per a la pràctica del joc de la pilota”– que s’escampen fins i tot a la ciutat de València, la qual va arribar a disposar-ne de reservats als nobles –com el de Cavallers, els Centelles, en Ciurana o el dels Mascó. I també d’altres oberts a les classes populars –com el del Bordell dels negres i el de na Segarra. L’actual catedral de la pilota professional és el Trinquet de Pelai, al carrer del mateix nom de la capital valenciana, lloc on se solen disputar els grans esdeveniments relacionats amb la pilota i les finals de la majoria de les competicions oficials.

El carrer i els trinquets, abans com ara i en totes les modalitats esportives, han estat àmbits en els quals s’ha usat –i s’usa– de manera normal la llengua en què van arribar al territori valencià, com deia adés, la pilota i la llengua. Dic normal perquè n’és la norma d’ús cultural, sense necessitat de regulació formal ni reglamentària de cap mena. Al món aficionat, però també al professional, en totes les competicions sense excepció, el “valencià” és la llengua d’expressió espontània de la pràctica de la pilota.

Per descomptat, l’equilibri ecolingüístic entre el joc de la pilota i l’ús de la llengua pròpia del país s’ha erosionat al pas dels temps, com és natural pensar. Però mai no ha deixat de ser-ne l’eix vertebrador, amb tot el seus valors simbòlics i funcions instrumentals pràcticament intactes. Pilota i llengua són, malgrat els entrebancs polítics i els daltabaixos socioculturals i econòmics perquè ha travessat el país una expressió inequívoca de la cultura popular valenciana d’arrel tradicional.

La seua pràctica i consideració social –de la pilota i de la llengua, vull insistir-hi– han anat de la mà fins que totes dues van entropessar, d’una banda, amb la dictadura franquista i, de l’altra, amb el procés de modernització –industrialització, urbanització i pas de la cultura tradicional a la moderna– que va caracteritzar la societat valenciana a partir dels anys seixanta del segle passat. Un procés de modernització que va clivellar la continuïtat de la cultura popular-tradicional i, en conseqüència, la pràctica de la pilota i l’ús de la llengua en què s’expressava. Un daltabaix que va recloure la pràctica de la pilota i la llengua en què s’expressava, almenys en una bona part, a la vida rural i la perifèria social.

En aquest complex context social, la lleialtat de les classes subalternes –especialment als pobles, ciutats i llogarets més aliens a aquella modernització– va convertir l’una i l’altra en dues expressions complementàries d’una resistència cultural més o menys inconscient, però valuosíssima, davant de l’estandardització adotzenada de formes de vida, incloses les lligades als esports de masses. Deixada de la mà dels uns i dels altres, la pilota va ser substituïda, en part, per pràctiques esportives suposadament més modernes que comportaven també usos lingüístics inèdits al País Valencià. En foren agents actius del procés de substitució lingüística. Tanmateix, el “valencià” hi va continuar sent la llengua de comunicació normal. De la majoria dels cavallers que hi fan d’espectadors, de la quasi totalitat dels jugadors, de la mateixa pràctica del joc i, per descomptat, de l’home bo que dona faltes i bones en cada partida. Un ric ecosistema els factors del qual es realimenten els uns als altres en un procés incessant d’autoregeneració .

A hores d’ara, la pràctica de la pilota valenciana s’ha convertit, en un accelerat procés de canvis socials impulsats per la globalització, en una falca contra el rovell de la vida comunitària imposat per les multinacionals transnacionals de l’entreteniment i els seus tentacles mediàtics. Al nostre entendre, l’entrada en el món “glocal” de la pilota i la llengua en què s’expressa són els millors avals per a construir un futur per al nostre passat.

Certament, la pilota i la llengua s’endinsen en el pou de la història remota del País Valencià. Però el seu futur no depèn de la seua glorificació nostàlgica sinó en l’adequació a les exigències de la modernitat, inclosa la espectacularització audiovisual. Aquest és repte de la nostra generació. Per a la pilota i per a la llengua.

El braç perdut d’Eddie Balchowsky

El braç perdut d’Eddie Balchowsky

Toni Mollà

Fa un parell d’anys, vaig visitar la tomba de Joan Sales, autor d’Incerta glòria i figura clau de la modernització de la literatura catalana. Soterrat a Siurana –un petit nucli de Cornudella del Montsant–, Sales té, davant seu, com una ironia macabra, la tomba de Jan Buyse, un muntanyenc belga, oficial de les temudes SS. Una petita recerca per satisfer-me’n la curiositat, em va portar a El nazi de Siurana, un llibre del periodista Toni Orensanz sobre la vida i miracles de Buyse i la seua parella, Anita Salden, també de militància nazi, i la seua relació amb Siurana. Una obra magnífica de literatura de fets o no-ficció, aquella que navega entre les boiroses fronteres del periodisme i la literatura.

Ara fa uns mesos, no recorde com, vaig saber que Toni Orensanz havia publicat un nou treball del gènere –si aquesta pràctica d’escriptura és un gènere– el títol del qual es presentava com un enigma ben suggeridor: Com vas perdre el braç, Balchowsky? Qui era el tal Balchowsky representava, per a mi, un altre gran misteri. Un nom que no em deia res. Vaig comprar el llibre de seguida que vaig poder i, tal com m’havia ocorregut amb El nazi de Siurana, el vaig devorar en pocs dies –atrapat per una història fascinant, una investigació periodística minuciosa i una prosa sense greix.

Toni Orensanz havia topetat amb Balchowsky quan preparava un documental sobre l’atenció sanitària durant la Batalla de l’Ebre. Per raons que només expliquen la curiositat i l’olfacte periodístic, Orensanz va obrir carpeta nova i es va capbussar durant vora tres anys en el personatge desconegut. Eddie Balchowsky era un pianista de Chicago, membre de les Brigades Internacionals –allistat al Batalló Britànic en compte del Batalló Lincoln– que va perdre un braç durant la Guerra Civil espanyola. Una tragèdia personal, dins d’una altra de col·lectiva, que li va condicionar la vida per sempre més. Però que no li va impedir, de retorn a Illinois, reaprendre a tocar el piano amb una sola mà, convertir-se en una icona de la contracultura americana i relacionar-se amb els sectors culturals més inconformistes. Tot gràcies a la seua ocupació com a porter del The Quiet Knight, un club musical on Balchowsky escorrerà la vida malgrat les cicatrius reals i les metafòriques

“Un perdedor entre perdedors”, en dirà Toni Orensanz. Potser per això, com una declaració d’intencions, l’autor ens convida a la lectura de Com vas perdre el braç, Balchowsky? amb una cita d’El gran Lebowsky dels germans Coen: “La seva revolució s’ha acabat, senyor Lebowsky, l’acompanyo en el sentiment. Els pàries han perdut.” Però la derrota té un potencial literari inigualable.

Publicat al POSDATA de Levante-EMV, 15 d’octubre de 2022.