El Genovés, el cavaller de la faixa roja

Resultat d'imatges de una partida de llegenda toni

Ahir, 9 de juliol, va fer 23 anys de la mítica partida entre Àlvaro i el Genovés en què aquest darrer va aconseguir tornar a ser campió d’Escala i Corda als 40 anys.

Fa unes setmanes, la Universitat de València va homenatjar el Genovés amb la concessió, juntament amb el grup Al Tall, del Premi Vicent Ventura d’actuació cívica. Ací us deixa el text que vaig escriure com a glossa de Paco Cabanes, el millor jugador de pilota de la història, i que va publicar posteriorment l’edició valenciana de La Vanguardia digital.

El 25 d’abril passat, a l’Aula Magna de la Universitat de València, el grup Al Tall i El Genovés, el millor jugador de pilota de tots els temps, van rebre els Premis Vicent Ventura per la seua actuació cívica. El periodista Toni Mollà, autor de los llibres sobre el Genovés, i col·laborador de La Vanguardia, va ser l’encarregat de glossar la figura de Paco Cabanes. Una glossa que va llegir, amb emoció, el membre del jurat Vicent Pitarch en aquella Aula Magna. Aquest n’és el text.

EL GENOVÉS,

EL CAVALLER DE LA FAIXA ROJA

Toni Mollà

La Pilota valenciana va ser un joc abans que un esport. En la seua forma original, va ser un entreteniment a la Grècia clàssica. Els repobladors que portaren llengua i llinatge a les terres valencianes també practicaven alguna modalitat de joc de pilota. El Tirant i la noblesa autòctona la coneixien i en disputaven partides; i els nostres compatriotes més universals, com Sant Vicent Ferrer o l’humanista Lluís Vives, se’n fan ressó en algunes de les seues obres.

Els valencians, això també és cert, no en tenim la propietat exclusiva. Sabem, de fet, que es disputen partides de pilota a mà arreu del món. Jo l’he vista jugar contra la paret als frontons de Long Island, a Nova York, al País Basc o a terres del nord d’Itàlia. Per descomptat, el Jeu de Paume parisenc n’és una mostra de referència ben coneguda.

Siga com vulga, la pilota és coneguda i practicada de dalt a baix del territori valencià, amb una gran diversitat de modalitats: algunes més conegudes, com el Raspall o l’Escala i corda, i altres de pràctica més restringida i local. Al carrer, com una mostra de la cultura mediterrània més viva i comunitària, i en trinquets o “jocs tancats” que s’escampaven fins a la ciutat de València, la qual va arribar a disposar-ne de reservats als nobles, com ara el de Cavallers, el dels Centelles, el d’En Ciurana o el dels Mascó. Però també de trinquets oberts a les classes populars com el del Bordell dels Negres i el de Na Segarra.

Amb aquest ADN històric, el nostre joc més noble va travessar la línia del temps com una forma explícita de la cultura popular. Ho va fer de manera natural fins a entropessar, a partir dels anys 50 del segle passat, amb un procés de modernització caòtic que va clivellar la continuïtat d’aquella cultura i, en conseqüència, la pràctica de la la pilota i també l’ús de la nostra llengua. Un daltabaix econòmic i sociocultural que, en bona part, va recloure la pilota i la llengua en què s’expressava a la vida rural i la perifèria social. La lleialtat de les classes subalternes –especialment als pobles, ciutats i llogarets més al marge d’aquella modernització– va convertir la pilota i la llengua en expressions d’una resistència cultural més o menys inconscient davant de l’estandardització.

En aquest entorn de canvis socials, com caigut del cel, Paco Cabanes i Pastor, va vindre al món el 20 de desembre de 1954 al municipi del Genovés (la Costera). Un xicot, germà de Pepe i de Carme, que va aprendre a raspar al carrer com qui aprén a respirar, com la cosa més natural del món. Per a la jovenalla, raspar als carrers del Genovés era, en aquells anys, la manera de passar el dia, de divertir-se i de socialitzar-se amb la colla en paral·lel a l’escolarització obligatòria. Per a Paco, el Raspall esdevingué una pràctica diària i obsessiva que, en pocs anys, el va convertir en un mestre consumat.

Un bon dia, quasi per atzar, va arribar l’oportunitat del jove jugador de canviar de modalitat. Enriquito d’Alzira, trinqueter de Benissa, li proposà jugar amb l’equip juvenil el Campionat d’Escala i Corda, en substitució d’un lesionat. Aquell dia, sense proposar-s’ho d’una manera conscient, començà una carrera esportiva meteòrica que ha assolit tots els títols i totes les distincions –en totes les modalitats de la pilota. La pilota, que vivia les penúries pròpies de l’època, havia trobat el jugador més complet.

Paco Cabanes, com deia Vicent Ventura de Joan Fuster, va ser, en aquell entorn, una autèntica “xamba genètica”. La seua superioritat esportiva es desenvolupà en pocs mesos i la brama de la novetat s’estengué de dalt a baix del país, de carrer en carrer, de trinquet en trinquet. El juliol del 1972 debutà com a jugador professional d’Escala i Corda i l’any següent ja s’enfrontava a Eusebio i al mateix Rovellet, els cavallers que dominaven els caps de l’escala i els alts de les galeries. El 1975, Paco Cabanes ja va ser nomenat esportista de l’any i, des d’aleshores, ha escrit, amb una obertura infinita de colps, el millor currículum de jugador de pilota de tots els temps.

Profeta en la seua terra, el Genovés ho ha guanyat tot i contra tots. Privat dels alts, fent de mitger o fins i tot amb la pilota grossa que li imposaren els millors jugadors bascos. Quinze a quinze, per davant, a l’aire, de carxot, de bot de braç i, sobretot, amb un personalíssim manró, Paco Cabanes ha anat afegint voluntats a un esport que, abans de la seua irrupció, malvivia entre la llegenda negra i l’avorriment. La seua superioritat esportiva i una cavallerositat sense vores, l’han convertit, passats els anys, en uns dels nostres personatges públics més reconeguts. Gràcies a les seues condiciones esportives i humanes, aquell xicot del poble del Genovés ha esdevingut un ídol popular en què identificar-nos sense necessitat d’abandonar els valors heretats des d’aquelles profunditats que esmentàvem adés. Les tecnologies audiovisuals i virtuals, juntament amb la cultura d’arrel anglosaxona, ens han imposat un star system fred i distant. Però aquells que hem gaudit l’emoció calenta de l’escala no ens deslliurarem mai dels afectes que simbolitzen els jugadors de pilota. Anys després de la seua retirada profesional, el Genovés té una dimensió popular que va més enllà de l’estricte món de l’esport i s’endinsa en l’entranya més viva del poble valencià. Ho he dit en moltes ocasions i vull repetir-me: en un país desvertebrat fins a la fatiga, el nom esportiu de Paco, el Genovés, ha esdevingut el símbol col·lectiu més unitari del país. Sense el Genovés, la pilota hauria tingut una història diferent. I nosaltres, els valencians, no seríem exactament els mateixos.

Gràcies a Déu, la pilota no ha deixat mai de ser un joc. Un joc de cavallers. De paraula recta i definitiva. En primer lloc, la paraula dels jugadors. “Mal!” dirà qualsevol cavaller vestit de pantaló blanc si fa tard al colp i juga una pilota al segon bot. Sense engany, sense el simulacre teatral que envaeix els esports promoguts com a distracció audiovisual. De l’altra banda, hi ha la paraula de l’aficionat que travessa a la mà dels blaus o dels rojos. “El que diu la boca ho manté la butxaca” és regla d’or no escrita, que són les regles més importants de la vida esportiva, però també civil de les societats decents. Paraula definitiva, finalment, la de l’home bo que, amb l’autoritat atorgada per la tradició, donarà faltes i bones com qui aplica la paraula de Déu en la partida. Unes virtuts, totes tres, resumides en la figura del Genovés, en la confiança en el joc net i la cavallerositat com a trets de comportament natural.

Vaig conéixer el Genovés pels volts de l’any 1979, al trinquet de Massamagrell, a l’Horta Nord, la meua comarca. Era dimarts, dia de mercat i, per tant, de partida. Ell ja era el primer guant de la pilota de vaqueta i jo un aficionat a les llargues que es disputaven cada dissabte al Tossal de Meliana. Un amic, Manolo Fuster, home de gustos refinats, va insistir per portar-me al trinquet, i, gràcies a ell, hi vaig descobrir l’estètica natural que dibuixaven aquells cavallers de pantaló blanc. Manolo, Paco i jo, no puc estar-me de dir-ho en veu alta avui, des de llavors, sempre hem jugat en trio, i Paco ja m’entén. Paco, al rest, fents els caps, el rebot i demanat joc; Manolo i jo, drets, resseguint tots els gestos del campió, des del sis i mig de l’escala, a Massamagrell, a Sagunt, a Carlet o a Guadassuar. Per a desgràcia nostra, Manolo ja ens ha deixat; però, avui, Paco i jo sabem que, en aquesta venerable casa, Manolo hauria estat l’home més feliç del món.

La distància dels anys ens permet de veure el valor de la trajectòria de Paco Cabanes. Els qui l’hem viscuda al seu costat n’estem profundament commoguts. La seua glorificació com a campió dels campions és una obligació per a aquells que hem tingut ocasió d’aborronar-nos amb quinzes tallant corda i buscant l’encaix. Una obligació major encara per als qui hem compartit, amb ell, com Manolo i jo, un magnífic arròs al forn i un pa cuit a casa per Carme, la germana de Paco.

Avui Paco Cabanes i Pastor rep el Premi Vicent Ventura per la seua actuació cívica, i jo me’n sent desvanit perquè s’aparellen dos homenots que, potser sense conéixer-se personalment, han compartit una mentalitat popular com a persones lleials i immergides en l’entramat civil del País Valencià. Vicent i Paco són símbols indiscutibles d’un país que els ací presents hem volgut alçar sobre aquella història que ens ha arribat des de la profunditat dels segles. Paco i Vicent conformem dues bigues mestres d’aquest projecte sempre inconclús en què alguns militem amb un optimisme patològic. Dos homenots vitals i mediterranis fins als molls dels ossos que –deixeu-me que us ho diga també!– entre les obligacions i les devocions respectives, haurien estat bons companys de taula i excel·lents contertulians a l’hora de la xarrada franca i sentenciosa. Tots dos, ho puc afirmar, han fet honor, en la meua presència, a aquell enunciat científic positiu de Josep Pla segons el qual “L’oratòria de sobretaula està lligada, a Europa, a les millors tradicions de civilitat i de cultura”. Al capdavall, el valor de l’oralitat i de la proximitat és una característica definitòria de les societats comunitàries. Unes societats, com la nostra, per a les quals el joc, la pilota, la conversa i la taula tenen un valor de cohesió social i de reproducció de valors de confiança entre els seus.

Paco mereix aquest reconeixement en nom de Ventura i Vicent, si això poguera ser, mereix també la faixa roja de gran cavaller dels valencians. Diuen els cavallers de la càtedra que les partides es guanyen quan s’arreglen. La parella Ventura-el Genovés hauria fet la postura a la mà dels rojos, i jo hauria donat de cinc.

Agraïts per sempre, cavaller Paco Cabanes, i que siga per molts anys.

 

 

 

Anuncis

2 thoughts on “El Genovés, el cavaller de la faixa roja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s