L’estiu de J.M. Coetzee

coetzze

Temps d’estiu (2010) va ser la tercera part de la trilogia suposadament autobiogràfica del Nobel sud-africà J.M. Coetzee. Magnífica com les dues anteriors d’aquesta línia de treball —Infantesa (1997) i Joventut (2002)–, Temps d’estiu respon a un gènere híbrid més enllà de la ficció novel·lada i de la literatura memorialística en què Coetzee –com Sebald, Tabucci, Javier Marías o Vila-Matas– n’ha esdevingut mestre major. Com en les anteriors obres, Coetzee fa servir una prosa directa, a vegades fins i tot aspra, servida amb una estructura narrativa complexa i personalísssima.

Temps d’estiu, com tota l’obra d’aquest autor de culte per a lectors exigents, imposa, en conseqüència, una posició activa del lector. El gaudi, per tant, s’amplia amb la satisfacció de l’esforç –una virtut cada dia més menystinguda pels sacerdots de la literatura de la frivolitat. Temps d’estiu deixa sobre l’escriptori –o sota la morera– un regust de satisfacció a qui és capaç d’endinsar-se en les entranyes de la complexitat de la vida de l’autor –o del personatge–, que, si bé es mira, pot ser la del lector a la recerca de l’estranyament. Al cap i a la fi, tots nosaltres (també) som uns altres. O voldríem ser-ho, a estones, si més no.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s