El nou –i el vell– espai públic

 

DESC

El concepte d’ “espai públic”, com tants altres,  ha mort d’èxit. “Servei públic” o “societat civil” segueixen el mateix camí. La polisèmia n’invalida els usos més ajustats. Segons qui l’utilitze, amb quina intencionalitat i en quin context, pot significar una cosa o més aviat la contrària. Convé, per tant, no usar-ne el nom en va. Però el columnista no coneix un terme diferent d’“espai públic” per a referir-se als territoris col·lectius –no sols físics: llocs i espais– més compartits per les persones i els grups socials a què pertanyen. A l’àmbit, per definició, de les relacions públiques, en contrast amb la vida privada i la intimitat –que cadascú es reserva com vol, com pot i com el deixen. “Els carrers i les voreres són els principals llocs públics d’una ciutat, els seus òrgans més vitals”, assenyalava amb raó apassionada Jane Jacobs ja fa anys. Però l’evolució de les comunicacions i de la tecnologia complica i engrandeix aquella concepció estrictament física –territorial– de l’espai públic. Com sabem, els mitjans de comunicació de masses i Internet i la seua revolució virtual són els darrers desenvolupaments del que Jürgen Habermas anomenava l’“esfera pública” –al cap i a la fi una ampliació semàntica d’aquell concepte original. En aquest sentit, l’espai públic ja no és només un “lloc” sinó, com diem, un “espai social” per a la interacció, el consens i també per a la discrepancia necessària: el melting point on es recrea de forma incessant aquell altre concepte també massa gastat que és l’“opinió pública”.

No és gratuït afirmar que la concepció de l’espai públic ha estat, per als uns i per als altres, la pedra angular de les polítiques públiques. El físic (el carrer i la plaça), el mediat (els mitjans de comunicació) i ara el virtual, genera per la tecnología digital. Les polítiques conservadores entenen l’espai públic, en qualsevol de les seues accepcions, d’una  forma restrictiva, fins i tot  anorèctica. Les més progressistes (amb les excepcions que, com sempre, confirmen la regla) tendeixen a (re)inventar-lo segons l’aire dels temps. En el terreny material, el model “americà” concep l’espai físic com una simple zona de pas i de trànsit. A la ciutat de Los Angeles, per exemple, se sol repetir el tòpic que “qui va caminant, o és perillós o no és ningú”. La conseqüència d’aquesta mentalitat motoritzada de la ciutat californiana és la  “privatització” i la zonificació segregada de l’espai. L’anomenada ciutat paraurbana sense centre, marge ni límit, n’és una altra conseqüència evident. Per contra, solem associar la ciutat compacta i multifactorial, amb llocs de trobada i de diàleg, a models diguem-ne més “europeus”, per entendre’ns. La recuperació d’espais col·lectius –o la creació d’equipaments socioculturals i la limitació de l’accés a certes zones a vianants — són pràctiques de les polítiques compromeses amb la millor cultura urbana. La qualitat de la vida ciutadana depén, precisament, del capital social que la planificació és capaç de (re)generar en aquest espai públic o parapúblic (ateneus, cafés, associacions, etc.). George Steiner assegura que Europa és “el carrer, el cafè i el mercat”, llocs de part i de difusió de certes formes de vida i d’opinió fonamentades en la trobada física i en el diàleg entre iguals —gèrmens, al seu torn, de la complexitat democràtica.

Les idees vigents sobre l’espai de comunicació de masses són la rèplica d’aquesta mateixa concepció de què parlem. Només cal recordar que, a partir dels anys 80 del segle passat –amb Ronald Reagan als EUA, Margaret Thatcher al Regne Unit o François Miterrand a França– s’imposen aires dits neoliberals en matèries com les telecomunicacions i l’audiovisual que canviaran radicalment l’estructura dels ecosistemes de la comunicació de masses i els seus (sub)sistemes públics. Amb l’excusa  de la “liberalització dels mercats” (textualment, l’augment de la competència), s’inicia llavors un programa de gran abast que comporta la privatització dels antics monopolis estatals –i que clavillarà potser fins a un punt de no-retorn els “serveis públics” en aquesta matèria. La lògica econòmica més liberal s’imposa a la rendibilitat sociocultural que s’espera dels béns públics i fins i tot a les polítiques keynesianes respecte del paper  de l’estat respecte del funcionament econòmic. En aquest procés, el ciutadà, a poc a poc, es converteix en un simple consumidor. Factors com ara la globalització de fluxos i el fenomen de la digitalització afectaran radicalment, com dic, els ecosistemes comunicatius propis de la modernitat i, per tant, la cohesió social que generaven. La cultura de masses fila d’aquest model de comunicación deixa pas, ara, a una sèrie de fragmentacions en l’esfera pròpia de la solidaritat nascuda del pacte horitzontal representat per l’Estat del Benestar. Una conseqüència directa n’és la crisi dels models de televisió pública, deixada de la mà de Déu i del diable per les polítiques estatals, però també per la Unió Europea, sense una definició unívoca i referencial per a tots els estats membres del mateix concepte de “servei públic”. Finalment, el fenomen Internet  representa per a alguns la darrera barricada de defensa d’alguna forma d’espai públic, però per a uns altres, és el forat negre de les relacions socials i el germen de múltiples solituds només connectades virtualment.

El sociòleg dirà que ens trobem davant d’una crisi estructural. Siga com siga, ja no basta d’excitar la tendra melancolia de l’enyorat paradís del carrer ni recitar els vells catecismes de  la informació, la formació i l’entreteniment de qualitat per a referir-nos a l’espai mediàtic compartit. La vida en el carrer cert i complex ja no és possible sense algun tipus de planificació urbana i de redefinició dels seus usos col·lectius continuats i també eventuals. El reivindicat dret a la ciutat necessita, avui més que mai, una reformulació d’acord amb factors i actors fins ara inèdits. Per la seua banda,  la televisió de servei públic i el “dret d’accés” de la ciutadania a xarxes, formats, plataformes i programes també s’han de reelaborar a la llum de noves i desconegudes exigències econòmiques, socioculturals i tecnològiques. Al nostre entendre, repensar l’espai públic de la ciutat i redissenyar, conjuntament, els omnipresents espais audiovisuals i virtuals són expressions d’una mateixa i imperiosa necessitat: la (re)creació d’aquells espais socials on el concepte de ciutadania assumeix el seu significat més palmari i actual. Ens trobem davant de temes claus de debat per a condicionar una planificació pública més que urgent. Les elits intel·lectuals i la societat civil no poden quedar-se’n al marge. La seua mateixa existència –la d’aquestes elits i la de la necessària societat civil– van de la seua mà. Al cap i a la fi, totes elles són una producció històrica de l’espai públic en els seus vells –i nous– significats. La nostra vida serà digital o no serà, certament; però el nostre món, com ens va ensenyar André Gide, és també  “on compre el pa i el vi de cada dia”. Convé, com sempre, viure la creativitat que aporta aquesta ambivalència.

 

Publicat per primera vegada a la revista LARS, març del 2010.

Ara, dins La desconnexió valenciana, PUV, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s