El blaugrana duplicat

DESC

Vaig adquirir la meua condició de “granota” per la via genètica. Però els orígens es converteixen en ideologia quan l’experiència els confirma com a font d’identitat. El 1968, quan els joves eufòrics descobrien a París aquella redundància segons la qual sota les llambordes hi havia la platja, els meus amics i jo, en eixir del col·legi, recollíem pilotes al Camp de Vallejo, llar levantinista. Com a premi, de tant en tant, ens permetien llançar un parell de penals a Rodri davant de la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí vaig aprendre que una pena màxima canònica ha d’executar-se arran de terra, buscant la soca del pal, o a l’angle alt, però mai de la vida a aquella alçada mitjana on el porter té tots els avantatges. I allà vaig sentir dir a un parell de vells camarades que seguien els entrenaments, que, durant la Guerra Civil, el Llevant UD havia estat Campió de Copa de l’Espanya republicana, després d’imposar-se al València a Sarrià per 1 a 0. La gesta era doblement celebrada amb una complicitat latent. Un títol que, per cert, continua sent “il·legal”.

El creixement urbanístic va fer que el Llevant abandonara Vallejo i es traslladara, orfe de memòria icònica, al districte d’Orriols. Les segones parts no són mai bones. En la inauguració vam perdre davant del València per 0 a 1. Però allí, al nou estadi, vaig viure durant un parell d’anys el meu particular clímax futbolístic gràcies a aquell cultíssim xilè que va ser Carlos Caszely, el Chino, que ens va delectar amb fintes desbordants i regatejos impossibles fins que se se’l va emportar –les desgràcies no vénen mai soles– el R.C.D. Espanyol. L’inevitable anticlímax, per paradoxal que semble, ens el va portar Johan Cruyff la temporada 80-81, que ens va sumir en la fallida i el pou del descens.

Mentrestant, per obra i gràcia del mestre Pepe Claramunt, jo havia començat a freqüentar Mestalla. La meua promiscuïtat afectiva es va reforçar amb el traspàs del Llevant al València d’aquell extrem incomprés que va ser Sergio. Però, malgrat la meua identificació amb la quinta de Cerveró i Saura, Mestalla sempre va ser per a mi un lloc incòmode, teatre de les vanitats bufes de la burgesia local. La transició política el va convertir, de la mà de Ramos Costa, Abril Martorell i un periòdic local, en camp de croada anticatalanista. El València d’aquells temps també va ser més que un club i els partits contra el Barça es van convertir en akelarres sublimatoris d’atàviques frustracions. Durant anys, el València va justificar la temporada vencent el Barcelona en una ostentació del narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud.

Fart d’aquell sainet de sal grossa i tints xenòfobs, em vaig entregar amb passió als braços de l’enemic. Catalanista i traïdor començaven a ser sinònims entre els meus veïns. Socialitzat entre gent com Vicent Ventura i la lectura de Salvador Espriu, vaig arribar a la conclusió intel·lectual que les millors identitats eren les elegides. Cansat de la meua terra, vaig creure, com el poeta, en aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desperta i feliç”. La meua identitat original va recobrar els colors blaugranes per via interposada i guanyar el Madrid es va convertir en el meu objectiu existencial preferent. Només he tornat a Mestalla per a aplaudir cada any al Barcelona.

Ara sé que aquell nord enllà és com a molt prop Finlàndia i diumenge passat em vaig emocionar davant de l’educació exquisida de la grada merenga. Els bruixots Ronaldinho i Eto’o van exorcitzar vells fantasmes i la bona gent de Mestalla es va rendir davant de la bellesa del futbol de saló que practiquen els nostres galàctics de pa amb tomàquet. El deliri es consumarà dissabte a l’estadi del meu Llevant U.D. Joan Fuster solia dir que quan s’enfrontaven el València i el Barcelona, ell preferia que guanyara el Sueca. Davant del Llevant-Barcelona que em divideix interiorment com mai, vull que el Sevilla s’impose al Reial Madrid. L’alegria seria doble. No: triple.

  

Article publicat al diari El País, 14/5/2005

Ara forma part del llibre La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s