Puta misèria

Puta misèria

Puta misèria és una novel·la de Rafa Arnal i Trinitat Satorre publicada originàriament el 1986. Ara fa 15 anys em demanaren que els fera una “Presentació” per a una reedició. Regirant pels calaixos virtuals m’ha aparegut, i ací la tenen, amables lectors virtuals.

PRESENTACIÓ

Si ells no m’han enganyat, Puta misèria (1986) va ser la primera col·laboració literària d’aquesta parella de fet que són Rafa Arnal i Joan Dolç, àlies Trinitat Satorre. I, com no podia ser d’una altra forma, constitueix tota una declaració d’intencions del que vindrà després, tant en la producció compartida com en la que firmen personalment. De fet, Puta misèria, llegida ara, tant anys després del bateig original, té el valor simbòlic que atorguen els orígens, d’acord amb la sentència de Raimon. Per si faltava poc, i segons declaren ells mateixos, sociolingüistes de capçalera per a un servidor, Puta misèria és, juntament amb la Bíblia i la Constitució, les úniques obres publicades en totes les llengües de l’estat, cosa que li atorga un valor afegit difícil d’assolir.

A més de Puta misèria, el tàndem Rafa i Joan comparteix l’autoria de la novel·la Amb la cua encesa (Columna, 1990), un altre monument literari marca de la casa. Però, com els músics de jazz, Rafa i Joan són individualistes i promiscus. Diríem que es tracta de dos franctiradors que, a voltes, com en Puta misèria disparen junts. Rafa i Joan, si bé ho mirem, no entren en aquella canònica tipologia planiana segons la qual els nostres conveïns es repateixen entre amics, coneguts i saludats. Rafa i Joan són, més prompte, còmplices, que n’és una categoria superior, situada en una dimensió que supera el món dels afectes i les formes de la cortesia establides per la bona educació, diguem-ne burgesa, només per entendre’ns. La seua relació està per damunt d’aquests romanços dictats per una certa tradició més o menys inventada –com totes, d’altra banda. Per això mateix –estant en desacord quasi sempre en quasi tots els temes–, han arribat a bastir un consens bàsic previ, granític i durador, que els permet escriure a quatre mans o fins i tot embolicar un tercer, que sol ser aquest modest fulano de Meliana que els escriu, en un ménage à trois –versió valenciana: tres en línia (www.araomai.net)– que, com seria del gust de don Vicent Blasco, sol acabar com el Rosari de l’Aurora, la manera menys beata i més valenciana de posar fi a una cosa.

Rafa Arnal (1948), llibreter, músic –home-orquestra, ben mirat–, és autor d’un imprescindible llibre de poemes, Quaderns del retruny (1982), que, en contra de la moda poètica de l’època, s’entén de dalt a baix, clar com l’aigua de motor. També ha fet sovint de guionista televisiu i d’eventual comentarista de l’actualitat política i esportiva (passeu-me la redundància) en el paper-premsa. Però la seua consagració laica com a escriptor va arribar, definitivament, amb La solsida (L’Eixam, 2000), una obra com ja no se’n fan: una novel·la en estat pur, a la manera francesa del XIX, farcida de personatges i d’accions, de descripcions vives i, sobretot, al servici d’una història impactant: la història dels perdedors de la guerra civil. Rafa Arnal hi explica la història dels herois de la quotidaneïtat, de la gent que va creure en la República, que va perdre la guerra i el jornal: la gent que no va tindre vaixells, recursos ni forces per a fugir a l’exili. Es tracta d’un document que demà l’historiador i el periodista hauran de consultar si volen fugir de la memòria oficial, sempre escrita pels vencedors, com bé sabem. La solsida és també un incomparable document en què es fonen els registres lingüístics i els gèneres literaris fins a fer emergir una proposta tan particular que només Rafa podia firmar: “Sóc autodidacta i he seguit una estructura de plantejament, nus i desenllaç. No tinc formació acadèmica, vaig començar a treballar als dotze anys. Jo escric amb el fetge, i no m’importa el que em diguen; que si el narrador no ha d’opinar, que si m’he passat en la història. Res d’això no és veritat, aquesta és la meua novel·la i l’he feta com he volgut”. Rafa, en estat pur: sempre fent amics entre l’acadèmia i el Parnàs. Com sabem els que tenim la sort d’assaborir les seues històries en format oral mentre fa la paella, Rafa Arnal –entre don Vicent Blasco Ibáñez i Lev Tolstoi–, només escriu les nits que no festeja ni juga el València C. de F. Per això, precisament, les seues històries sempre tenen un solatge de nostàlgia sublimatòria que les fa tendres malgrat la seua incomparable duresa.

Joan Dolç (1956) és autor de novel·les com Els ulls de l’aranya (Columna, 1991) i La corbata colombiana (Columna, 1992). I de reculls de prosa periodística, de la qual és mestre de referència, com La pura veritat i altres mentides (L’Eixam, 1996) i El sentit comú i altres malentesos (L’Eixam, 1999). I, com que, a pesar d’haver llegit Blaise Pascal, no sap estar-se quiet, fa de productor i guionista audiovisual i també de fotògraf de gran vàlua tècnica i excel·lent ull de voyeur que ha llegit també Walter Benjamin i se sap de memòria el cinema de Win Wenders. El seu llibre Life is fun és una obra mestra del fotoperiodisme que només una justificada tendència a la misantropia i un pessimisme còsmic heretat de llargues nits vetlant amb E. M. Cioran, li nega un reconeixement més ampli en aquesta foguera de les vanitats que és el mercat de la comunicació i l’opinió públiques. Polièdric com és, Joan Dolç és l’antítesi mateixa de l’intel·lectual de guàrdia que tant abunda per aquesta rodalia. Els seus temes són per això, també poc acadèmics: des de l’alegre món de la parella, tractat amb el sarcasme que exigeix l’invent, a l’amarga impossibilitat de la fugida de l’adúlter potencial. Submergit i sentimental a parts iguals, el nostre misàntrop més afectuós ha assolit la pàtria de l’escepticisme des d’un pessimisme intel·ligent, per mitjà d’aquell optimisme generacional que el fa creure que el moviment és bo en ell mateix. Precisament per això mateix s’expressa –com un Ryszard Kapuscinsky de l’Horta– per tots els mitjans: la prosa literària i la periodística, la imatge audiovisual o la fotografia. Tot això amb un únic objectiu que ell sap impossible: la comprensió del món que ens rodeja per cables, xips i satèl·lits geoestacionaris. Però, com els millors, diu la seua i continua, sense intenció moralitzadora, de text en text, fins a la derrota final.

La novel·la que ací presentem, Puta misèria, ha tingut una versió cinematogràfica d’èxit de la mà de Ventura Pons, potser el més valencià dels cineastes catalans. De fet, Puta misèria era ja en origen una autèntica bíblia cinematogràfica, un document plàstic, visual, que avançava la trama i bona part dels diàlegs que en constituiran el guió literari.

El millor que es pot dir de la novel·la és que es fa llegir tota d’una, d’un sol glop. Puta misèria no és un licor delicat que s’ha d’assaborir a poc a poc, com fan els aristòcrates de la gastronomia o de la literatura. Es tracta d’un producte del terreny: llengua i literatura d’origen oral, espontani i col·loquial, àgil, apegada a l’asfalt i a la terra de l’horta que l’alimenta. No esperen vostés una història de detectius i de xiques de cel·lofan, sinó de persones de carn i ossos, amb sexe de màrfega i canyar, poc refinat, elemental, ja ho sabem, com sommiava despert Vicent Andrés Estellés. Els personatges de Puta misèria són reals i complexos com nosaltres mateixos, fills d’una educació sentimental i política feta de retalls, arrancada al silenci infame, però protector, que, en la nostra infància i joventut, tan llunyanes ja, dictaven la religió, l’estat i la moral imposada als fills de perdedors històrics. És una novel·la, per això mateix, directa, sense pirotècnia verbal, gens “conceptual”, que solen dir els partidaris de l’ocultisme pedantesc, pretesament acadèmic.

Joan, Rafa i les seues criatures literàries com Puta misèria se situen exactament a les antípodes de la virgueria formalista a què tan aficionats són alguns dels nostres lletraferits. Però, Puta misèria és també una història d’amics, de colla, d’antiherois i desgraciats de poble, sota la qual brollen sentiments encontrats de gent poc o molt descreguda i desesperançada de la condició humana, segons el dia i el moment. Però també, d’un rerefons d’afectes carnals i sentimentals, impagables. Sens dubte, el personatge de La Coloma ja s’ho val per ell mateix. I és, finalment, la història del nostre paisatge natural més pròxim, aquell que els apàtrides sentimentals que ens governen des d’ajuntaments, diputacions, generalitats i consells d’administració ens retallen cada dia fins a l’asfíxia mental. Asfíxia que explica, precisament, la humanitat d’uns personatges totalment antiretòrica, sarcàstica, farcida de recursos lingüístics potser impossibles i inintel·ligibles per a qui no coneix els nostre medi més vital: l’Horta, un ecosistema natural que ens ha determinat potser més del que, sovint, voldríem.

En efecte, Rafa i Joan tampoc s’atenen a motles ni a modes lingüístiques o literàries. Escriuen tal com els raja: a glopades de vida. Com a Josep Pla, no els interessen els adjectius en abstracte. Ben dit, en abstracte, a aquesta parella no els interessa res. Ells no conten una història qualsevol. Puta misèria és pura memòria viscuda, per ficció literària que siga, contada amb la naturalitat i l’hiperealisme com a valor. Sense més pretensions. Amb l’única intenció de fer-la comuna, col.lectiva.

Per això, precisament, Puta misèria té un llenguatge ric i acolorit propi de la nostra comarca i de la nostra gent. Només uns escriptors com ells, que coneixen adequadament el seu ecosistema lingüístic i cultural, podien fer una obra com aquesta. De fet, la nostra parella de mestres –darrerament ajudats per l’optimisme militant de Francesc Bayarri en L’avió del migdia (Bromera, 2002)–, s’han entestat a objectivar literàriament una comarca, la nostra, que se’ns escapa entre els plecs de la memòria, el monocultiu dels adosats i els polígons industrials que tant agraden a les dretes, les esquerres i els nacionalistes del terreny. Ben mirades les coses, la literatura no és sinó un sistema de memòria –que no, necessàriament, de nostàlgia ni de sentimentalisme– al servici de qui l’exerceix. Per tant, el nostre agraïment és ja immens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s