Entre copes

IMG_0642

12

ENTRE COPES

(Solvang, dilluns 8 de setembre de 2008)

Hem eixit de Las Vegas de bon de matí per la mateixa carretera que vam arribar dissabte. Vista a la llum del dia, Las Vegas es troba rodejada per grues per totes les bandes, en duríssima competició, a veure qui construeix l’hotel més gran, més alt i més extravagant. Ningú que caiguera accidentalment a Las Vegas podria imaginar que aquest indret es trobe construït sobre el no-res d’un desert. És una ciutat delirant, no cal dir-ho. Però, a mi, m’ha encantat de tornar-hi a posar els peus i el cap.

Avui de matí, abans de tancar les maletes, encara hem discutit la possibilitat de tornar cap a San Francisco per l’interior del país i passar algun dia en un dels parcs nacionals que hi ha de camí a poc que ens desviem de la interestatal. Una solució era baixar fins al Sequoia National Park i el Kings Canyon National Park. L’altra alternativa, fer-ho una mica més cap a l’oceà i pujar, en acabant, cap a Fresno des d’on despús-demà podríem entrar a Yosemite i passar-hi el dia. Les dues possibilitats representen travessar sense excusa el Death Valley –“Tomesha” segons els indígenes, que ve a significar, “el lloc en què el sol és de foc”. Marisa no n’és partidària. Marina i jo, una mica més fantasiosos, hi hem insistit, però no hi ha hagut manera. Els productors executius solen mantenir la darrera paraula en totes les pel·lícules. Els més de vuitanta metres per sota del nivell del mar d’alguns punts del Death Valley i els 45 graus centígrades de temperatura mitjana són dades  empíriques que fan pensar, aquesta és la veritat. L’esperit cartesià i preventiu de Marisa s’imposa sense debat. A fi de bé, no cal dir-ho. Amb el Mojave ja en va tenir prou, de deserts, de cactus i de solituds innecessàries. Definitivament, la meua idea del cowboy és radicalment literària, allunyada de l’existència quotidiana. Segons diu, Marisa prefereix desert conegut que inexplorat. Una llàstima. Tenim molts amics que han passat en cotxe el Death Valley sense massa complicacions, sempre que, per descomptat, no abandones en cap moment el cotxe. Només has de tenir la precaució de portar el depòsit del combustible ple a vessar i carregar les motxilles de queviures per si es presenta alguna eventualitat. Talment, si bé ho penses, com si travesses el mateix Mojave –que és el que finalment hem tornat a fer avui, ara en direcció a l’inrevés que dissabte per aquest paisatge de western i homes durs que desafien la vida amb la filosofia més darwinista de la història del cinema.

A mitjan desert hem trobat avui cartells que alertaven de la prohibició de baixar del cotxe i d’endinsar-se per les vores de la carretera perquè són territoris controlats per l’exèrcit nord-americà i on, segons hem vist anunciat, s’hi realitzen proves i maniobres militars amb foc real. Això sí que fa por de veritat. Molt més, segons la meua opinió, que la set del desert i els eventuals pecats –de pensament, d’obra o d’omissió– que el turista poguera haver comès a Las Vegas. Per si en té una necessitat d’urgència, una altra col·lecció d’anuncis de la mateixa associació religiosa que a l’anada, ens demana insistentment des de les tanques publicitàries que ens penedim dels nostres pecats i que confiem a Nostre Senyor, totpoderós, la salvació de la nostra ànima. Tampoc no costa res, no fóra cas! A poc a poc, hem continuat avant per carreteres terrenals i, a l’altura de Yermo, hem trobat, enmig dels no-res, una agricultura inspection que només ens ha demanat : Do you bring some fruits? En dir-li que no, ens ha deixat continuar avant, perplexos. El dinar a un dels pocs truck stop que s’hi troben com un miratge, en ple desert, ha estat una festa sense comparança. El Peggy Sue’s Diner on ens hem aturat tenia tots els ingredients que necessita el turista fantasiós. Els centenars de tràilers de tots els colors de l’Arc de Sant Martí que hi havia aparcats al seu voltant i les magnífiques col·leccions de motos de cilindrada alta avançaven el contingut i l’ambient del que trobaríem a dins d’aquest establiment tan particular. Havíem arribat, sense saber-ho, a un punt de cruïlla amb la Route 66, que baixa des de Flagstaff, a Arizona, i se’n va, travessant el Mojave, fins a Santa Mónica. A mitges restaurant, a mitges museu de la carretera i botiga de souvenirs per a nostàlgics. A trossos, també, parc temàtic de l’oest cinematogràfic en totes les versions possibles i conegudes –amb festival de rodeo inclòs, que se celebra a poqueta nit. No ens ho podíem creure, totalment al·lucionats d’aquella pel·lícula en directe de la qual hem format part, encantats i embadalits, durant més de dues hores. Era un ambient dels anys cinquanta, seixanta a tot estirar, amb un saló menjador i un menjar totalment cinematogràfic. La música, no cal dir-ho, Elvis Preysler sense parar. I les icones d’Elvis i Marilyn presidint tots els murs de totes les estances sense exepció, ocupades amb murals i grafitis de la cultura del rock and roll. Una mena de fil musical monogràfic i inacabable del rei del rock s’escampa per totes les estances d’aquell establiment tan particular. No havia estat mai en un menjador que tinguera música de rock d’ambient. Les cambreres –totes dones, vestides i adaptades al medi– servien quasi al ritme de la música. Hem demanat els menús de la casa, amb unes hamburgueses de xuplar-se els dits. Un encert absolut, si fuges de les salses de coloraines a què són tan aficionats per ací i de les begudes dolces –que, a mi, em semblen un beuratge impossible d’engolir. Els rings de ceba m’han fet xuplar-me els dits com no ho feia des que ma iaia em feia all-i-pebre d’anguila. Què bo, que bo! A la botiga –un museu d’andròmines de tota mena– m’he comprat tot l’equipatge oficial de viatger de la 66: camiseta i gorra a joc. I, per descomptat, un completíssim estoig de música country que, a partir d’aquell moment, ens ha acompanyat tot el dia.

Els parcs nacionals hauran d’esperar a un altre viatge. En la tria hi ha la pèrdua, com sempre. I el guany, no cal ni dir-ho. De nosaltres depèn que hi trobem una cosa o l’altra. Finalment, hem fet massa quilòmetres per al meu gust. Però la destinació que havia programat Marisa s’ho mereix. Després de travessar el Mojave direcció a Los Angeles, hem girat amunt, cap a la dreta, a l’alçada de Barstow, per la 58 cap a Santa Bárbara una altra vegada. A la dreta, s’anuncia una reserva de veterans de guerra. No em puc imaginar què hi deu haver. Hem travessat el parc nacional de Los Padres i ens hem instal·lat a Solvang, deixant més amunt Los Olivos i passant Santa Ynez, a quatre quilòmetres curts de Buellton. Solvang és un poble danès –danès!– en plena Califòrnia, on Marisa ha trobat un magnífic hotel a preu de pensió espanyola dels anys cinquanta. Una meravella danesa –el “nord enllà” d’Europa–, que vol dir doble meravella i que ens permetrà descansar aquesta nit per a encarar la darrera part del viatge, una altra vegada a San Francisco.

Tota aquesta contrada –que pertany al mateix comtat de Santa Bárbara– és el decorat natural de la pel·lícula Sideways –traduïda al català com Entre copes– i que, en el títol original, té més connotacions ja que s’hi refereix tant als camins secundaris reals com a les dreceres i viaranys que els personatges i nosaltres mateixos agafem en les nostres vides per a viure unes altres vides dins de la pròpia o precisament per escapar, ni que siga només una setmana, de la nostra vida concreta. Quilòmetres rere quilòmetres hem fet cap a Solvang. La pel·lícula d’Alexander Payne constitueix una autèntica road movie per aquestes valls vitivinícoles de l’Oest americà que tant ens ha agradat a tots tres. Pensat i fet, després de canviar-nos de roba i instal·lar-nos en l’hotel, ens hem dirigit cap a Buellton, un dels pobles que més recorren Jack i Miles, els personatges centrals de la pel·lícula. La primera intenció era fer cap a la Standford Winery, al mateix Buellton, però se’ns ha fet una mica tard i havíem de triar ja el restaurant per a sopar si no volíem arribar-hi quan ja havien tancat l’establiment. No hi havia dubte en aquest tema. L’Hitching Post II era la nostra tria per unanimitat familiar. Allí, en aquella barra que hi ha a l’entrada a mà esquerra, Jack i Miles comparteixen una magnífica i càlida botella de Pinot Noir, i allí, nosaltres tres, mentre esperàvem la taula que havíem reservat des de l’hotel, ens hem fet el primer Pinot Noir amb denominació d’origen de Santa Bàrbara. Paraula de Miles! Magnífic. Després, hem passat al restaurant en què els nostres protagonistes estableixen el primer contacte amb Maya, la cambrera guapíssima que esdevé a poc a poc el personatge més tendre de la pel·lícula. Ha estat realment emocionant entrar en aquest restaurant en què ocorren algunes de les millors seqüències d’aquella pel·lícula tan amable. Hi hem sopat carn de bou a la brasa amb unes magnífiques i tendríssimes carxofes. Un poc més grans que les nostres, però excel·lents, molt gustoses. Hem tingut la precaució de demanar que no ens posaren cap mena de salsa. Ens han confòs amb italians i ens han oferit oli d’oliva italià. Hem acceptat amablement la recomanació i ens hem disposat a sopar com si fórem fills de la Toscana, que per demanar que no siga. Ara, a l’hotel, repasse el calendari i veig que, desgraciadament, el temps comença a entrar quasi en la darrera revolta. Demà ja tornem cap a San Francisco –“la ciutat” per als habitants de la rodalia, segons expressava John Steinbeick en el seu magnífic Viajes con Charley. En busca de Amèrica, que ara tinc entre mans:

Cuando yo era niño vivía en Salinas llamábamos a San Francisco “la Ciudad”. Era, por supuesto, la única ciudad que conocíamos, pero yo aún pienso en ella como la Ciudad, y lo mismo hace todo el que haya estado relacionado alguna vez con ella. Ciudad es una palabra extraña y selecta. Aparte de San Francisco sólo pequeños sectores de Londres y Roma se mantienen en la mente como la Ciudad. Los neoyorquinos dicen que van al centro. París no tiene más título que París. Ciudad de México es la Capital.

Yo conocí en tiempos muy bien la Ciudad, pasé mi periodo de buhardilla en ella, mientras otros se dedicaban a ser una generación perdida en París. Me hice hombre en San Francisco, subí sus cuestas, dormí en sus parques, trabajé en sus muelles, me manifesté y grité en sus revueltas. Tuve en cierto modo la sensación de que poseía la ciudad en la misma medida en que ella me poseía a mí.

San Francisco montó un espectáculo en mi honor. La vi desde el otro lado de la bahía, desde la gran carretera que bordea a Sausalito y entra en el puente de Golden Gate. El sol de la tarde la pintaba de blanco y oro, alzándose sobre sus colinas como una ciudad noble en un sueño feliz. Una ciudad edificada sobre colinas está por encima de los sitios llanos. Nueva Cork se fabrica sus propias colinas con edificios larguiruchos, pero aquella acrópolis en blanco y oro que se alzaba ola tras ola contra el azul del cielo del Pacífico era una cosa pasmosa, una cosa pintada como una foto de una ciudad italiana medieval que no puede haber existido jamás. Me detuve en un espacio de aparcamiento para verla y para ver el puente de collar sobre la entrada desde el mar que llevaba a ella. Por encima de las verdes colinas más altas hacia el sur, rodada la niebla vespertina como un rebaño de ovejas que viniesen a guarecerse al redil de la ciudad dorada. Nunca me ha parecido tan encantadora como ese día. Cuando de un niño iba a  ir a la Ciudad, no podía dormir varias noches antes por la emoción explosiva que sentía. Es una ciudad que deja marca.

Capítol 12 del llibre Més enllà de San Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama, Ed. Bromera, 2010.

https://bromera.com/publicacions/bromera-actual/3060-mes-enlla-de-s-francisco-9788498246612.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s