Postal americana

DESC

L’emigrant és sempre el darrer a arribar-hi. A Nova Anglaterra, per exemple, els italians que jo he conegut es consideren autèntics americans. I els russos són ara els immigrants, segons aquests italians. A Califòrnia, els immigrants són, per definició, els hispans –en realitat, els mexicans. Per contra, els canadencs no s’hi perceben diferents. La llengua i la cultura els són comunes. La biologia, a diferència del cas dels hispans, també hi ajuda. El fet de disputar la mateixa lliga de basquetbol o de futbol americà és un vincle determinant.

Ara bé, entre ells –entre els nord-americans, vull dir– les diferències són més ètniques que territorials, a diferència d’Europa. Només els hispans tenen una certa concentració territorial en estats com ara Califòrnia i, encara així, d’una manera molt diferent de l’europea. Cadascun d’aquests grups es cohesionen entre ells –i es distingeixen dels altres– de formes particulars. Els afroamericans, per exemple, solen pertànyer a alguna església, que compleix funcions de representació identitària, però també –i això és molt determinant– pràctiques assistencials en serveis comunitaris com ara l’alimentació, l’educació, l’ajuda als discapacitats o els ancians. Els italians, per la seua banda, mantenen les festes a Sant Antoni o el sant corresponent fins i tot a les grans ciutats com ara Boston o Nova York. I els irlandesos, el Saint Patrick, que celebren amb orgull cada disset de març per tots els Estats Units vestits de verd i amb grans dosis alcohòliques. Sens dubte, el grup ètnic que manté més cohesió territorial és el dels indis natius. Però ja sabem a quin preu: la reserva, l’aïllament del món sociocultural, econòmic, polític i tecnològic del país. Sotmesos i reduïts a substrat antropològic o reclam turístic, practiquen una manera de vida que en realimenta la situació subalterna. Una situació semblant és la dels Amish, apartats del present per decisió pròpia.

Tots aquests grups, amb alguna excepció, assisteixen a les mateixes escoles, veuen les mateixes networks de televisió i segueixen els mateixos equips de basquetbol i de beisbol. I, per descomptat, tots serveixen en el mateix exèrcit. La conseqüència és molt evident. L’anglès és per a tot ells una llengua d’arribada, el símbol de la integració en la terra d’acollida i l’instrument que els permet deixar de ser immigrants. La grandesa integrativa de la llengua anglesa inclou, com és natural, la pròpia perversió. Les llengües originals –per molt de valor identitari que mantinguen en els grups d’origen– són expulsades dels circuits públics. Per un temps –potser una sola generació– continuaran complint les funcions de l’oralitat i la informalitat. Però la cultura de masses i l’activitat econòmica –els dos àmbits bàsics d’integració definitiva en la nova societat– establiran una jerarquia sociolingüística inapel·lable. L’anglès és la carta de naturalesa que els permet abandonar la condició d’emigrant i el factor imprescindible per a la promoció social i econòmica. Potser hauríem de traure’n alguna conseqüència.

 

 Publicat en Euskara Gipuzkoan, 23/2/2012. Ara dins La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s