Marta Mata, in memoriam

quina-politica-lingueistica

A la darreria del  mes de juny, va morir Marta Mata, pedagoga catalana de llarga i fèrtil trajectòria. Va dedicar la vida a la defensa de l’escola pública i en català des d’una perspectiva de renovació pedagògica permanent. La seua obra més coneguda i fructífera va ser, segons la meua manera de veure les coses, la creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965) i la recuperació de les Escoles d’Estiu que tant han contribuït a un model d’escola laica, antiautoritària, coeducativa i arrelada al medi natural i social. Al marge de la dedicació política posterior, l’activisme en el camp de la pedagogia, de la didàctica i de la reivindicació de polítiques públiques va dotar l’escola catalana d’un valor afegit impagable. La seua obra personal i, sobretot col·lectiva, com a cor  i ànima de l’associació d’ensenyants Rosa Sensat, va ser el far per a molts de nosaltres que, en  la nostra joventut, ens vam dedicar a l’ensenyament del i en català.

Marta Mata ens va descobrir un model escolar que, ja en l’època de la república, incorporava, per exemple, les tècniques de Célestin Freinet sobre el text lliure o la utilització didàctica de la impremta. Un mestre, per cert, que va influir decisivament també en col·legues valencians com ara Carles Salvador, autor de la primera Gramàtica Valenciana moderna, i Enric Soler i Godes, pioner en l’ensenyament en català al País Valencià. Marta Mata i la seua associació ens connectaren així mateix amb les aportacions de l’educadora i metgessa italiana Maria Montessori, per a la qual el principi actiu de l’alumne es la peça clau de l’ensenyament. Finalment, va ser  gràcies a aquest grup de renovadors pedagògics encapçalats per Marta Mata que la nostra generació va poder enllaçar amb el treball d’altres pioners de la instrucció pública, des de diferents perspectives, com Alexandre Galí o Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de la proposta racionalista de l’Escola Moderna.

Vaig conèixer directament Marta Mata durant una Escola d’Estiu celebrada a Bellaterra (Barcelona). Era poc després de morir Franco i els partits polítics de l’esquerra i el catalanisme s’esforçaven a elaborar discursos i propostes prospectives. La política lingüística i l’escolar eren dos dels centres de renovat interés públic. Recorde un encés debat durant el qual alguns representants del nacionalisme català de dretes propugnaven la instauració d’una doble xarxa escolar segons la llengua de l’ensenyament escollida pels pares i els alumnes. Marta Mata es regirava en la cadira i   s’alçava una i una altra vegada per defensar la xarxa única de l’escola catalana amb el català com a llengua vehicular. Defensava amb això  i amb empenta juvenil la consideració de la institució escolar com un instrument de la cohesió social i d’integració sociolingüística a partir de la llengua catalana.  L’èxit dels seus raonaments i de les sues propostes ha sigut total, absolut en la seua concreció. Els dos governs de la Generalitat de Catalunya, el de Jordi Pujol i el de Pasqual Maragall, han assumit com “política d’estat” la necessitat d’una xarxa única, flexible i atenta als canvis socials, però amb el català com instrument d’integració i de promoció social, com a  llengua instrumental de l’ensenyament i com a llengua simbòlica del país.

Els valencians, desgraciadament, i contra tota norma de prudència social, hem desenvolupat el model oposat, el negatiu. Els diferents governs socialistes i també populars han mantingut el castellà com a llengua de l’ensenyament i el català, el valencià, com a opció voluntària a partir de la lliure  elecció de professors, alumnes i pares d’alumnes. El resultat és, lògicament, el contrari que l’aconseguit a Catalunya, amb independència del color del partit governant. L’escola valenciana està dividida –i, per tant la societat valenciana– en funció de les llengües vehiculars de l’ensenyament. La llengua, en compte de ser un instrument d’integració, ho és de desvertebració i de diferència. Això és especialment greu amb les noves  migracions que arriben al país i que trien el castellà com a llengua de la integració.

Ara, davant la desaparició de Marta Mata, em vénen a la memòria les velles aspiracions, massa oblidades pels responsables de les polítiques públiques de les diferents institucions del País Valencià, incloses les universitats que, sense que jo arribe a entendre per què, segueixen aquell mateix i equivocat model segregacionista de política lingüística dels establiments educatius. La memòria de Marta Mata ens acompanya amb un agraïment infinit per la lucidesa intel·lectual i la tenacitat militant des del cel dels  laics, un cel sense àngels ni dimonis.

 

Publicat dins Euskara Gipuzkoa, 23 d’agost de 2006. Ara forma part del llibre Quina política lingüística, Ed. Bromera, 2007.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s