Postal de París

DESC

Sempre ens enamorem a primera vista. De les persones i dels llocs. És la sensació, almenys, que m’arriba a la memòria en un cafè del barri Llatí de París on imagine Juliette Gréco ensenyant a Miles Davis que “tots els blancs no eren iguals”. París, la capital de la nostra joventut, és memòria de relacions càlides, de lectures, de pel·lícules i tants altres mitjans de l’imaginari –meitat intel·lectual, meitat sentimental– que solem confondre amb la realitat. L’esforç il·lustrat, els intel·lectuals engagés, la bohèmia laica i les avantguardes sibarítiques ens van proposar en el seu dia un espill més plaent que el nacionalcatolicisme espanyol i l’avorrida generació del 98. “En un país tancat, el francès era el nostre idioma d’evasió”, afirmava fa anys Raimon al setmanari l’Express en un número dedicat a George Brassens. I, en efecte, Brassens, Leo Ferré o Jacques Brel van ser alguns dels nostres millors links (soci)lingüístics amb gent aliena i mons desconeguts.

Molt abans, La Constitució de Cadis, que ara celebra el seu bicentenari, la Desamortització de Mendizábal o la II República havien constituït per a Espanya un model d’inspiració francesa radicalment jacobí en les seues infraestructures, valors i usos lingüístics. “Tots els paradisos tenen la seua serp verinosa”, havia escrit John Steinbeck per a explicar l’ambivalència dels fets, els llocs i potser també dels amors.  Certament, en el Cadis liberal que impugnava l’Espanya heretada dels Reis Catòlics i el Tribunal de la Inquisició, els defensors “perifèrics” ho van ser també dels drets feudals i del Sant Ofici. Però els moviments nascuts des de la diversitat sociocultural “ibèrica” van confluir més tard amb una cosmovisió alternativa al darwinisme heretat d’aquella Espanya absolutista i única. La II República i la lluita antifranquista van vincular potser per sempre més els defensors de la normalització del català, el gallec-portugués i l’euskara amb les reivindicacions més progressistes en matèria social i política.

Com sabem, la bondat dels conceptes que elaborem per a anomenar i explicar la realitat depén del context que els engendra. L’estructura de les llengües recull i simbolitza, en aquest sentit, la història de les seues comunitats lingüístiques i els grups de pertinença i referència que les integren. Les propostes actuals de sostenibilitat de la diversitat sociolingüística són, en el nou context de globalització, una cosmovisió alternativa a un món més unilateral que mai malgrat les aparences virtuals. Les nostres llengües simbolitzen, en aquest marc, una proposta ecològica de convivència. Les noves ways of seeing que imposa el món global ens convoquen a enriquir sense parar els nostres links sociolingüístics. Però la memòria de l’espill francés –el nostre primer amour fou— reuneix encara tot l’encant i el misteri de l’ambivalència. En ell vam aprendre a descobrir perfils més enllà dels usos i costums heretats. I en els seus reflexos descobrim els fluxos culturals que arribaven amb força inusitada del també ambivalent free flow of comunication anglosaxó.

Però una sola cançó de Charles Aznavour —J’aime Paris au mois de mai– en aquest cafè de la Rue de la Huchette ens entendreix amb el record de l’amor a primera vista i ens obliga a l’agraïment emocionat.

 

 

Publicat dins Euskara Gipuzkoan, 10/5/2012.

Ara dins La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s