Donald Trump, un imbècil de llibre

Bob Woodward publica Fear (Por), un llibre que, segons avança la campanya de promoció, analitza i desarma la presidència de Donald Trump, un polític que, segons els avanços editorials, presenta com a llunàtic, incapaç i perillós. En paral·lel, el New York Times, en una pràctica periodística inèdita, publicava ahir un article d’opinió sense firma, suposadament escrit per un capitost de la Casa Blanca, que intenta frenar l’acció política del president. El denominador comú del llibre i d’aquesta pràctica de resistència interior és considerar Trump un perill públic, no solament per la seua ideologia sinó alhora per incapacitat intel·lectual.

No són els primers a declarar-ho. Aaron James, l’any 2012 va publicar un llibre que avançava bona part de les crítiques actuals. El vaig llegir i en vaig fer un article que recupere ara per si és d’interès.

trump

 

Donald Trump, el president electe dels EUA, és un imbècil. Aquesta afirmació és un evidència “filosòfica” segons les investigacions d’Aaron James, doctor per la Universitat de Harvard, i professor de la de Califòrnia, dos avals superlatius en el mapa acadèmic. L’anàlisi de James no és tampoc fruit de la ressaca electoral, sinó una reflexió intel·lectual publicada el 2012 (!) amb el títol Assholes: A Theory of Donald Trump, traduïda enguany al castellà per Malpaso: Trump. Ensayo sobre la imbecilidad.

Vaig rellegir el llibre d’Aaron James dimecres al matí, després d’una nit en vetla esperant uns resultats que Michael Moore havia previst millor que ningú, en un article que va ser rebut al seu moment amb la mateixa condescendència que el llibre de James. El pensament establit, tant a l’acadèmia com als mèdia, té prou a considerar el diagnòstic dels dissidents com a apocalíptic per ignorar-lo. No ens fa el pes, fora baix! Aquest mateix pensament, tan influït pels anomenats Estudis Culturals –de gènere, d’ètnia, etc, però sovint al·lèrgics als de classe– no volia ni sentit parlar d’unes reflexions tan sòlides com incòmodes. Tots esperàvem que la burrera pobletana, el masclisme descontrolat i les eixides de to condemnarien Trump i convertirien la candidatura demòcrata en vot refugi. L’espant preventiu de part dels líders republicans hauria d’haver-nos alertat del perill que representava Trump. Els mitjans de comunicació americans de referència, tan liberals com voldrem, menystingueren potser el poder comunicatiu de Trump, que reproduïa el seu relat simplista però consolador al marge de les aristocràcies mediàtiques. La necessitat que una dona arribara a la Casa Blanca després d’un home negre va esdevenir un altre mantra progressista, mentre Trump es dirigia genèricament als perdedors d’un model social recolzat en l’stablishment representat per Clinton. Els gurús demòcrates potser no havien comptat, finalment, que les masses que s’identifiquen i confien amb el llenguatge col·loquial i directe de Trump no llegeixen aquests diaris de prestigi ni sintonitzen les cadenes de cable com la CNN. El resultat, inapel·lable democràticament, és ací: Donald Trump és ja l’imbècil més poderós del planeta i té ja a les mans el codi nuclear. Poca broma!

D’acord amb James, no hauríem de confondre l’imbècil amb l’idiota o l’estúpid, personatges més o menys irreflexius que, de tant en tant, protagonitzen eixides de comportament, de gust i de paraula. Aquests darrers són formalment malededucats i incapaços de controlar les emocions primàries i de governar les good manners de la vida pautada. Però sí, per exemple, de sentir compassió o mostrar penediment per l’excés puntual. La imbecil·itat, per contra, és un “tret estable de la personalitat”, una biga mestra del caràcter, que difícilment canvia al llarg de la vida. Solem dir que l’arbre s’adreça de xicotet, però qui és imbècil de naixement té l’herència feta. L’imbècil, de fet, és una persona convençuda del seu comportament, per inversemblant o incomprensible que resulte a la resta. Un darwinista social, en definitiva, algú que es creu escollit per selecció natural: un ésser immune a les convencions que determinen el comportament d’acord amb unes normes compartides. Un amoral que concep la realitat des del seu deliri de grandesa. I això val per a les petites coses de cada dia, com el fet de no respectar sistemàticament una cua ordenada o el color d’un semàfor; però també per a les grans decisions en matèria de negocis econòmics i projectes polítics. “Business is business”, “en política tot val”o “’everything goes” són els seus eslògans des d’abans que els postmoderns descobriren la pólvora neoconservadora.

Tots hem conegut imbècils en la distància curta i també en la vida professional. No sempre és fàcil allunyar-se de la seua toxicitat. En qualsevol cas, el seu medi natural és l’esfera pública, aquella part de la vida que exigeix alguna mena de representació. La coneguda síndrome de president d’escala (i la seua variant valenciana de president de Falla) és una patologia d’aquesta rama. Abunden més entre els segments conservadors i tradicionalistes, però també n’hi ha en l’esquerra i en àmbits acadèmics. He conegut catedràtics universitaris i càrrecs polítics que són autèntics pets unflats per la pròpia vanitat, imbècils de cap a peus. No és la imbecil·litat una qüestió en què influïsca massa el gènere, encara que hi ha més imbècils entre els homes que entre les dones. Ara: les dones imbècils que he conegut solen comportar-se –ai– com si foren homes. El complex de superiorirat de l’imbècil se sol manifestar, d’altra banda, amb una infinitat de cares, que també varien segons contextos. Alguns observadors valencians s’han afanyat, amb raó, a buscar paral·lelismes entre Donald Trump i les nostres espècies autòctones. Adolf Beltran ha assenyalat Alfonso Rus i Francesc Viadel Isabel Bonig. Excel·lents observacions. Al meu entendre, tanmateix, Paco Camps i Rita Barberà tenen més dret que ningú a encapaçalar el rànquing d’imbècils valencians, d’acord amb el diagnòstic del professor americà. De fet, el president Camps va iniciar el seu mandat proclamant que els valencians som els millors i va dimitir vuit anys després al mateix crit valent, sense moure una cella de contrarietat per l’herència que ens deixava. La “lleugeresa frívola” estudiada per Gilles Lipovetsky tenia també en Camps i en Rita la millor parella d’asos amorals i anòmics, si em permeten reinterpretar una mica el conegut concepte d’Emile Durheim.

Finalment, els imbècils d’allà i d’ací són, com diem, immunes a la crítica; per això s’envolten només d’aduladors que mai els retrauran un què. Com és natural, les Trump Tower de la 5a Avda de Nova York són l’exemple més evident de l’estètica imbècil, un autèntic temple de la coentor daurada, un monument a l’opulència i a les aparences. L’imbècil més perillós és l’imbècil multimilionari prepotent que les va construir i hi viu, convençut que, en aquest món capitalista, tot es por “arreglar” perquè tot té categoria de mercaderia. Des del sexe a la informació, de la reputació a un títol universitari.

Trump ho té tot per a ser l’imbècil més gran del món, l’imbècil en què s’emmirallaran, com a conseqüència de les lleis de la imitació social que va estudiar G. Tarde, tots els imbècils de la terra, delerosos d’una superioritat que els legitime per a imposar, amb formes noves, els vells postulats autoritaris. Una superioritat, això ja ho sabem, construïda sovint sobre un solatge de complexos com ha estat, per exemple, el cas de Berlusconi a Itàlia, un imbècil que també va arribar al poder de forma democràtica. “Leí un bonito libro sobre Berlusconi que decía que él es, simple y llanamente, como el italiano medio, que quiere irse con mujeres y hacer trampas con los impuestos”, assenyala Slavoj Žižek en un llibre d’entrevistes amb Yong-June Park acabat de publicar. Berlusconi, a Itàlia, o el traspassat Haider a Àustria eren líders amb les mateixes debilitats, limitacions i deliris que la majoria dels seus electors. Aquesta és una línia de reflexió que potser els investigadors socials haurien de repensar. Per què l’americà de classe baixa i mitjana –gènere i ètnia al marge, insistisc– ha votat per un imbècil com Trump? De la resposta en dependrà un diagnòstic més que peremptori també per a nosaltres, els europeus.

Publicat per primera vegada al diari la veu el 20 de gener de 2017.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s