Entre ells dos

portada_entre-ells-dos_richard-ford_201711031014

Passeig per València. He comprat Entre ells dos, el darrer llibre de Richard Ford, dedicat als seus pares, dos retrats d’altra intensitat literària i respecte personal, gens moralista. Seguisc les novetats de Richard Ford des que vaig descobrir, a la primeria dels anys noranta, El periodista deportivo, un llibre addictiu, que vaig rellegir l’any passat, després d’engolir-me Francament, Frank, la darrera recreació del personatge Frank Bascombe. A casa, he descobert que ja tenia Mi madre en un volum sol, que ara recupera en aquest llibre conjunt. Tant se val.

Havent sopat, m’hi he posat a la lectura d’Entre ells dos, i no he pogut parar fins llegir-ne sencera la primera part. “Dues “memòries”, segons l’expressió del mateix Richard Ford, escrites amb 30 anys de diferència. Primer, la de la mare. Després, la del pare. Literatura del jo escrita amb contenció, que és com a mi m’agrada escriure sobre els fets biogràfics. Amb agraïment i delicadesa, amb un cert toc de compassió, que és la millor de les virtuds de la mentalitat americana. Descrits com una parella ben avinguda, feliç de ser parella, d’estar junts, segons el fill. “Volien tenir-me, però no em necessitaven”, escriu Ford, com un gran reconeixement als sentiments dels pares, l’un per l’altre, respecte de la vida prèvia al seu naixement. “Junts –encara que potser no solament junts– formaven un tot”. Una família sempre en la carretera per l’ocupació del pare com a comercial, que hagué d’instal·lar-se en una residència fixa –a Jackson, Mississippi– precisament pel naixement de Richard. Una tria feta perquè Jackson està ben situat en la ruta comercial, sense arrels ni sentimentalismes, tan europeus, tan poc americans. “Ni ell ni ella necessitaven molta gent”, escriu Ford. “El fet de no sentir-se integrats no era més estrany que sentir-se integrats”.

Segons passava el temps, ¿vaig percebre alguna vegada que alguna cosa no anava bé entre ells?”, es pregunta retòricament Ford. “No”, es respon taxatiu, sense més explicacions. “La meua perspectiva de nen era pensar que la majoria de les coses estaven bé”. El punt àlgid del llibre s’esdevé amb el primer atac de cor del pare. “Només recorde que em sentia confós i alarmat, ja que mai no havia ocorregut res semblant en els viatges de les nostres vides”. “Tot va canviar aquella nit, és evident”, diu, commogut, més de 65 anys després. La posterior descripció de la mort del pare és certament aborronadora, d’una altíssima intensitat vital. “Li vaig prémer la cara entre les meues mans i la vaig aixecar cap a mi”, escriu 55 anys després, “i amb la força dels dots polzes li vaig obrir a la força la boca fluixa i carnosa i li vaig separar les dents, i vaig situar la meva boca sobre la seva i li vaig insuflar aire dintre, en l’interior de la boca i de la gola i (esperava) del pit. Havia sentit de que que ho feia (…) No va tornar a respirar, ni a emetre cap so”.

Prou! Demà mirarem de continuar, si podem …

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s