Entre ells dos (2a part)

portada_entre-ells-dos_richard-ford_201711031014

Avui, en acabant de dinar i prendre cafè, m’he assegut a llegir la segona part del llibre de Richard Ford: “La meua mare, in memoriam”. Ja l’havia llegida en un volum anterior fa molts anys. Ara, potser perquè jo no sóc el mateix lector d’aquella primera lectura, he llegit aquesta “memòria” amb uns altres ulls.

La degradació física que imposa l’edat biològica i la malatia final de la mare hi són molt presents, d’una forma certament aborronadora. La petició de la mare perquè Ford en tinga cura els darrers mesos de vida és d’una delicadesa que només una mare pot fer. Sense voler molestar la vida del fill, però conscient del seu estat i les seues limitacions. “No estic gaire segura que em puga valdre’m sola”, li deixa caure amablement al seu fill, com qui demana perdó.

Un malentès, una frase dita fora de context per Richard Ford, fa que sa mare no accepte finalment d’anar a viure amb Ford i la dona les darreres setmanes de la seua vida. Un daltabaix emocional difícil d’explicar. No sé si Ford se’n penedeix, però assegura que podia haver dit aquella frase d’una altra manera i que tot hauria anat també d’una altra manera.

La mort solitària fa molta pena. Pel que se’n va i per a qui es queda en aquest món. En el cas de Ford, però, esdevé escriptura profundament respectuosa amb la vida dels pares i un retrat del mateix escriptor. Ford, immens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s