Més enllà de San Francisco

IMG_0642

Ahir en va fer 10 anys!

 

16

RONDALLA DEL RETORN

(Massalfassar, 12 de setembre de 2008)

Hem arribat a Frankfurt a les 6 del matí en un vol directe des de San Francisco. Els seients de l’avió eren estrets, un hàndicap important. Es feia difícil moure les cames. Els veïns de davant eren uns americans maleducats, impresentables. A l’avió, hi havia bona temperatura; però –qui ho havia de dir!–, dalt de nosaltres hi queia una gotera que m’eriçonava només de pensar-hi. Una gotera en una avió! Segons ens han explicat mirant de tranquil·litzar-nos, era de l’aire condicionat. La temperatura exterior, per sota del 45 graus negatius. Tres dels adolescents que ocupaven els seients de davant nostre ja estaven borratxos quan l’avió ha assolit el punt de no-retorn, encara a l’àrea de la badia de San Francisco. No han parat d’emprenyar les hostesses durant tot el vol i, de pas, tocar el voraviu del veïnat com nosaltres, que sèiem tot just darrere d’ells. La mala educació és un fenomen global, segons hem comprovat.

Amb puntualitat alemanya, hem embarcat en un parell d’hores cap a València, disposats a aterrar de la millor manera possible a la terra que l’atzar i la genètica ens assignaren. En fi, ja estem a casa. Ara no puc agafar el son. El jet lag, en diuen. Desfici, hi afegiria diria jo, amerat de nostàlgia primerenca pel que acabem de viure a Califòrnia. Ara veig damunt de la taula dos llibres que m’havia deixat a punt per a endur-me’ls: Amèrica, Amèrica de Xavier Moret i Otra vez en la carretera, del periodista Cesare Fiumi. Són dos llibres d’homenatge, cadascú a la seua manera, del mític A la carretera de Jack Kerouac. Xavier Moret, com jo mateix, viatjava amb la família. Fiumi, sol. Però tots dos, com el que nosaltres hem acabat avui mateix, descriuen viatges a la recerca emotiva de la memòria, per mitjà de la música, la literatura, el cinema i els indrets marcats pel pas de Kerouac i la seua colla de viatgers lletraferits.

A Meliana se celebren aquests dies les Festes Patronals en honor de no sé quins sants patrons. La paella familiar ens espera demà. Doble celebració, per l’aniversari de mon pare i per la festa grossa del poble. Per a nosaltres, rebentats, quasi una obligació. Per als nostres pares, un moment de felicitat. Els pares han estat sedentaris per necessitat, però els nostres fills, molt probablement, es desterritorialitzaran sense pietat pels seus progenitors. La vida americana, que sempre va per davant, marca el patró de l’aldea global i el seu look cultural made in USA. Hem ensenyat el camí dels llibres i dels idiomes als nostres fills, dels aeroports i de les autopistes, com una invitació a la vida i una rebel·lió contra uns orígens deterministes. Lluny de la nostra rigidesa, la seua visió del món serà volàtil. Les fronteres han deixat de ser nítides i impermeables i els estils de vida esdevenen cada vegada més universals. La seua vida s’improvisarà tal com rajarà, flexible i líquida, d’acord amb patrons del tot desconeguts per nosaltres. El món laic i descregut que els desitgem té les seues espines, com comprovarem en carn viva. La seua felicitat anirà en contra de la nostra si no som capaços de créixer amb ells, cosa més que improbable. La seua ha de ser, almenys en teoria, una vida de banda ampla. La incertesa vital els portarà a eleccions potser tràgiques per a nosaltres, que hem viscut per a les responsabilitats heretades. Els seus seran problemes inèdits perquè els nostres cànons s’hauran dissolt de manera definitiva. “Ensenyeu-los a llegir i, en acabant, vorem qui planta el terme”, solia dir un patrici arrosser de Sueca. Doncs això mateix, “ensenyeu-los a llegir…” No hi ha cap altra alternativa. A llegir, a viatjar. Si mai els podem acompanyar –en la lectura, ja no dic en el desplaçament físic–,  els darrers fruits de la nostra vida seran dolços com mai.

Què no hauria donat jo, vist des d’ara, per estudiar a l’estranger, com alguns dels meus amics actuals! Un curs, si més no! Només un curs! Alguna estada a Nova York, a Boston, a Virgínia o a qualsevol altra de les universitats de la costa est: Harvard, Brown o Colúmbia, per exemple, on tinc, ara, bons amics. O de l’oest: UCLA, a Los Angeles, Standford o Berkeley, a la vora de San Francisco, per on han passat també coneguts il·lustres. Són centres de solvència contrastada, amb una educació eficient que jo tant he trobat a faltar. I d’afegit, oportunitats de fugida homologades per alguns dels meus còmplices més il·lustrats i viatjats, amb perdó per la redundància. París, sense anar més lluny, no hauria estat gens malament. Ja m’imagine, per un moment, allà a la Rive Gauche, al carrer des Ecoles o de Saint Jacques, sopant al Perraudin, desdejunant-me a la plaça de la Contrascarpe i comprant al mercat de la Mouffetarde. O Amsterdam, a Gant, a Bolonya o a Hèlsinki, destinacions dels meus alumnes universitaris. Però les economies familiars no hi arribaven. Recorde una conversa amb mon pare, drets, un davant de l’altre, a la cuina vella de ma casa, en què li comunicava la meua intenció juvenil de ser periodista –d’esports, per descomptat! A ell, enamorat de les caixes i els tipòmetres, li feia tanta gràcia com a mi que em dedicara al món de la lletra impresa. Però això no era possible de cap manera perquè, llavors, a València, no hi havia oferta d’estudis de periodisme. I no hi va haver cap altra raó que aquesta per a no ser periodista en aquell temps. Vaig haver d’esperar més de vint anys per a cursar aquells estudis que jo desitjava amb tanta ànsia! Les aspiracions i les consegüents frustracions d’aquella època no s’han esborrat mai de la meua memòria. Ací vam estudiar, ací trobàrem el primer treball i el primer amor. O viceversa. I ací hem construït, amb renúncies, amb pors i amb limitacions, les nostres seguretats. El solatge del record antic, sovint massa saturat de verí, encara persisteix en tota la seua dimensió.

Julio Cortázar conta que va nàixer accidentalment a Brussel·les, com podia haver nascut a Hèlsinki o a Guatemala, d’acord amb les destinacions diplomàtiques de son pare. Aquesta disposició accidental determina l’ADN cultural de cadascú, ben diferent, el seu, al nostre. Tenim ara tot el dret del món a somniar, a corregir ja en l’edat adulta, les nostres velles limitacions. Però els punts d’eixida ens determinen més del que voldríem imaginar. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, canta encara Raimon, amb tota la raó metafísica del món. També de la no-identitat: d’allò que som i d’allò que no hem pogut ser, per descomptat. El que hem arribat a ser i el que hem deixat pel camí, perdut en la sària de les nostres frustracions. Després, la biografia matisa l’origen, i nosaltres podem estudiar periodisme a la ratlla de la quarantena i cursar doctorats i aprendre idiomes quan ja l’al·lopècia calvinista ens ha acaçat sense remei. No hauríem de defallir davant dels perills de la melangia, tanmateix. Però “la memòria és en el millor dels casos”, segons escriu John Steinbeck en Viajes con Charly, “un depòsit defectuós i deformat”. El mateix Cortázar declarava que no va tenir mai la noció d’horari i que menyspreava la disciplina i l’ordre. Jo em situe exactament als seus antípodes, d’acord amb el meu origen i la meua educació –tan distintes de les seues.

He eixit a la terrassa. El cel és de color de cendra, d’una tristesa infinita. No s’hi veu ni una estrela. La nit és fosca i quieta. No mou l’aire. Les branques de la morera semblen braços fantasmals. Hi ha un silenci que embafa, diferent a cap altre dia des que vivim ací, a Massalfassar. Per mirar de fer venir la son, agafe el llibre de John Steinbeck :

Cuando era muy joven y tenía dentro esa ansia de estar en otro sitio, las personas mayores me aseguraban que al hacerme mayor se me curaría este prurito. (…) El sonido de un reactor, un motor calentándose, hasta el toc-toc de unos cascos herrados en el pavimento producen el viejo estremecimiento, la boca seca y la mirada perdida, las palmas ardientes y una agitación del estómago bajo la caja torácica. (…) Ell que ha sido vagabundo alguna vez, lo será siempre. Me temo que se trata de una cosa incurable. Expongo esto no para instruir a otros sino para informarme yo mismo.

Més enllà de San Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama, Ed. Bromera, 2010.

https://bromera.com/publicacions/bromera-actual/3060-mes-enlla-de-s-francisco-9788498246612.html

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s