Els dietaris. Literatura i coneixement

coberta-un-estiu-416x657

El professor Francesc Espinet en diu “egodocuments”. Es refereix, sobretot, a les memòries, les autobiografies i els diaris. Jo en sóc un consumidor voraç. M’interessen com a mètode inductiu de coneixement més o menys “científic”. I també com a gènere literari més o menys “estètic”. Per això m’estime tant, per exemple, els assajos de Richard Sennet. O els diaris de Samuel Pepys, Henry David Thoreau, Julio R. Ribeyro o Josep Pla.

Almenys des de Charles W. Mills, sabem, d’altra banda, que la “imaginació sociològica” i l’”ofici d’escriure” poden ser perspectives d’anàlisi i d’expressió mútuament enriquidores. I, en efecte, sociòlegs i literats contribueixen sovint a mirar i “expressar” la societat de maneres complementàries. El cas de Joan Fuster és, entre nosaltres, els valencians, ben paradigmàtic. Les seues agudes interpretacions –sempre provisionals, per definició– van ser el paradigma de referència a partir del qual altres literats –però també economistes, historiadors i sociòlegs– van “pensar” de maneres diguem-ne més “científiques”, els perspicaços “judicis de valor” de l’assagista de Sueca. Josep Iborra, Vicent Pitarch, Vicent Alonso o Enric Sòria estarien, al meu entendre, entre els primers. Rafael-Lluís Ninyoles seria, de tros, al capdavant dels segons. Si em perdonen la immodèstia, m’hi situaria enmig d’aquesta congregació de centaures –entre l’assagisme literari i l’acadèmia: a dies, un; a dies, l’altre. Els meus dos darrers llibres, Escrits contra el silenci (Vincle Edicions) i La llengua de la plaça (Bromera) estan concebuts entre aquests dos pols de referència. El lector dirà si d’una forma reeixida o no, que això ja no depén de mi.

La literatura de viatges –i els viatges literaris– també formen part d’aquesta esfera de l’expressió i del coneixement. Entre ells, hi ha aportacions d’un valor sociològic impagable, com El viaje al futuro del imperio de Robert Kaplan, per exemple. O les enciclopèdiques peces periodístiques de Ryszard Kapuscinki. El dietaris, per la seua banda, no són sinó un mètode d’organització formal –com l’abecedari, posem per cas– del pensament i la seua formulació escrita. El fet que siguen “íntims”, com el de Ribeyro, o “agendes públiques”, com els de Fuster, afecta, sovint, el seu contingut però també la seua forma. El primer sol posar per davant els valors connotatius i estètics. El segons, la prosa més instrumental.

Ara, segons sembla, reviscola la diarística i la memorialística, gèneres, com sabem, de tradició més sòlida en català que no en castellà, per raons diverses. A la setmana del llibre català, a Barcelona, n’he comprat dos amb pinta d’obres de Champions. Un estiu, de Francesc Parcerisas, i Per tenir casa cal guanyar la guerra de Joan Margalit. Estic acabant el primer, d’una prosa diàfana i una valentia literària que excel·leix en el panorama català, certament. De seguida m’hi pose amb l’altre i ja els diré què qualsevol altre dia.

Jo, com els deia, sóc un devorador d’aquesta classe de “papers privats”, segons la fórmula magistral i ja canònica d’Enric Bou: “en la ficció –escrivia W.S. Sebald per la seua banda– quasi mai trobes veritables sorpreses”. I afegia: “Però en les memòries, en els diaris, en els llibres de cartes hi ha sempre coses inesperades”. Al cap i a la fi, tenia raó Boris Vian: “en aquest llibre tot és veritat perquè jo m’ho he inventat”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s