Nazis

Un canal de televisió de pagament emet per enèsima vegada The nazis, una producció de la BBC. No és la primera vegada que la veig, però sóc incapaç de passar-ne de llarg. Producció complexa, bon guió, vídeo i àudio perfectes, realització made in BBC. Un producte audiovisual de servei públic, quasibé un clàssic. “¿Com va permetre una nació culta com Alemanya que governara Hitler i que perpetrara aquella matança sistemàtica que va portar Europa a la barbàrie i la industrialització de la mort?” Aquesta és la pregunta inicial del documental. Una de les preguntes més difícils de contestar per a la intel·lectualitat del segle, inclosa l’alemanya de llavors, i potser també d’ara.

The nazis indaga de forma didàctica i comprensiva sobre les “ajudes que van portar Hitler al poder”. Una investigació imprescindible, si no volem quedar-nos en un diagnòstic epidèrmic. Ni les dictadures ni les democràcies naixen en el buit social. Necessiten un context situacional, resultat de la combinació de factors complementaris que en faciliten la gestació, la reproducció social i que, finalment, el justifiquen davant de la població. La tasca del periodista d’investigació (passeu-me la redundància) és, precisament, el descobriment de les connexions i les jerarquies entre aquests factors –econòmics, culturals i polítics. Al capdavall, el periodisme és només informació contextualitzada. La resta, literatura pirotècnica, amb perdó.

La investigació de la BBC apunta, com a causa darrera, a l’amargor col·lectiva de la societat alemanya per la derrota en la 1a Guerra Mundial i les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaren. Adolf Hitler mateix era un veterà antisemita i anticomunista d’aquella guerra perduda i un militant declarat contra el Tractat de Versalles, que considerava ignominiosos. Contra el govern francès, en realitat, el qual exigia a Alemanya les compensacions de la Guerra signades amb l’armistici. De fet, Alemanya es va endeutar amb els EUA precisament per a pagar aquelles indemnitzacions. En segon lloc, subratlla el documental, hi havia la crisi econòmica interna –i la crisi democràtica que se’n sol derivar! Una combinació letal.

En aquell context socioeconòmic, els nazis alemanys només havien aconseguit el 2’8 dels vots en les eleccions del 1928 i eren ben bé un partit marginal. Però aquella frustració col·lectiva i la crisi els faran de palanca d’impuls. La pobresa al camp era devastadora. Els EUA exigien la devolució dels prèstecs. Alemanya no pot complir i entra en una descomposició alarmant. Bancs i empreses fan fallida i la classe mitjana deixa de ser l’espina dorsal de la cohesió social i nacional. Una part dels intel·lectuals banalitzen la importància de Hitler i el seu moviment. “El pitjor dels nazis és que són botiguers” va assegurar un Thomas Mann poc encertat com a investigador social. Stefan Zweig, per la seua banda, assumeix, en aquell principi del nazisme, una posició d’intel·lectual incontaminat i durant molt de temps es nega a posicionar-se contra l’auge nazi.

El 1932, a les eleccions presidencials, el país es polaritza entre nazis i comunistes. El veterà Paul von Hindenburg, nomenat president, és pressionat per un grup influent d’empresaris perquè designe Adolf Hitler canceller. La seua brillantíssima idea és fer entrar el nazis al govern “per domesticar-los”. Hitler és nomenat canceller el 1933. Fins i tot els comunistes pensaven que això demostraria que els nazis eren uns incompetents, cosa que els faria perdre suport social. Una perspicàcia estratègica de vol gallinaci. Potser no van calcular que, una vegada al capdamunt de l’estructura de l’estat, els nazis canviarien les regles de joc i s’iniciaria l’època més sinistra d’Europa. No ho oblidem: la barbàrie va començar amb l’ocupació democràtica de les institucions democràtiques!

Paral·lelament, el mateix any 1933, s’inicien els boicots a les botigues jueves i la crema de llibres “inadequats”. En compte de perdre suport, els nazis van multiplicar el seu anclatge entre la societat civil alemanya, responsable, en bona part, de la metàstasi imparable que va representar el nazisme per a la cultura universal. A la mort de Hindenburg, Hitler es converteix en cap d’estat. La prioritat del seu govern va ser el rearmament de l’exèrcit i la desaparició de la desocupació (amb la construcció d’autopistes i altres obres públiques). L’autoestima nacional es dispara amb l’aplicació sistemàtica del principis de la propaganda de Joseph Goebbels, responsable del Ministeri d’Educació Popular i Propaganda.

En aquell context, els nazis només necessitaven una fantasia justificatòria de la seua superioritat i, per tant, de la submissió dels “diferents”. No la inventen, sinó que fan servir un prejudici arrelat a tot Europa des de feia segles. Els nazis no van crear l’antisemitisme sinó que el van elevar a la màxima expressió ideològica, política i criminal de forma planificada. L’antisemitisme alemany, de fet, ja es detecta en Luter, que es referia reiteradament als “complots jueus”. Per aquell temps, els Reis Catòlics havien creat la Inquisició –la primera institució que uneix Castella i la Corona d’Aragó!– i havien organitzat la primera neteja ètnica peninsular amb el vist-i-plau de l’església catòlica. L’antisemitisme programat i executat pels nazis va ser l’instrument justificatiu de la suposada jerarquia de la “raça ària”: el darwinisme ideològic que oferiria cobertura psicosocial a la barbàrie.

El 1936, a Munic, els nazis assolen una de les sinagogues més grans i Goebbels dictamina, en paral·lel, que cal desallotjar els jueus de la vida cultural. La Gestapo comença a detenir jueus, amb la col·laboració entusiasta de la població civil: segons el documental de la BBC, entre un 80 i un 90% de les denúncies contra la població jueva, les van fer honorables ciutadans alemanys, temerosos de perdre les seues seguretats. La por era el miratge i el missatge. La nit dels vidres trencats, el 1938, més de 800 jueus són assassinats i més de 1000 sinagogues destruïdes. Hitler no en va parlar mai en públic, com qui vol fer creure que era cosa de quatre exaltats. El jueu –i el comunista, el gitano o l’homosexual, posem per cas– eren els bocs emissaris que els nazis necessitaven. Aquella serp va ser escapçada el 1945. No sé si en queda alguns dels ous …

El món, ara per ara, va com va, segons cantava Ovidi. Als EUA, a Europa i més enllà, la classe obrera blanca i temorosa vota Trump, Le Pen, Hofer i altres propostes de l’extrema dreta, inclosa l’Europa nòrdica, tan lliure, culta i feliç com vulga el poeta. La pregunta de la BBC continua damunt de la taula: ¿com va permetre una nació culta com Alemanya que governara Hitler i que es perpetrara aquella matança sistemàtica que va portar Europa a la barbàrie? El reportatge de la BBC no la contesta, però ofereix claus perquè mirem de fer-ho. O, si més no, perquè plantegem noves preguntes. Tinguem en compte que la producció The nazis porta per subtítol “Un advertiment de la història”.

Publicat el 10 de juny de 2017 al Diari La Veu del País Valencià.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s