ENTRE XARXES, XIPS I SATÈL·LITS

la-llengua-de-la-placa-3

La política lingüística és una classe de política, i perdonen vostès l’evidència. Els polítics, com els ciutadans –individualment o organitzats en moviments socials i associacions voluntàries– hi tenen alguna cosa a dir, com és natural. De fet, la viabilitat dels idiomes no depén només dels recursos “oficials” que es dediquen a la seua promoció, sinó que la societat –civil, per definició– n’és la darrera responsable. Al capdavall, la llengua és el vincle de cohesió social i territorial més determinant. Una comunitat lingüística és, ben mirat, un enfilall d’enllaços comunicatius la fortalesa dels quals radica en les connexions entre els seus membres de manera directa, indirecta i virtual.

Les interaccions cara a cara són determinants en la societat tradicional, una comunitat de vincles diguem-ne “de proximitat” –orals i àgrafs, majoritàriament. Ben mirat, l’ús de la veu, com en la cancó, és la primera de totes les“tecnologies”. Però les interaccions mediades –les que permeten els mitjans de comunicació de masses– van capgirar l’estructura d’aquella comunicació tradicional i van accelerar un procés de “destradicionalització” comunitària, una solsida de conseqüències socials –no solament sociolingüístiques– encara no ben valorades. L’escriptura i la impremta, per una banda, i l’oralitat secundària que permeten la ràdio i la televisió, de l’altra, són elements claus de la metamorfosi de les comunitats lingüístiques. La digitalització ha comportat, finalment, canvis profundíssims en l’estructura social que “desterritorialitzen” el mateix concepte de comunitat lingüística i bona part de les nostres vides. Com és sabut, Internet permet pràctiques inèdites i desconegudes fa unes dècades i alimenta, alhora. una pèrdua de sentit de lloc inherent a les noves pràctiques. Comptat i debatut, vivim en una societat en procés de destradicionalització i desterritorialització que afecta de ple els usos lingüístics i les funcions socials de les llengües. És en aquest context que hem de (re)pensar el diagnòstic sobre la situació de la comunitat lingüística i, consegüentment, de les eventuals polítiques lingüístiques.

Ara per ara, la comunicació mediada i la virtual són els espais públics on es juga la cohesió comunitària. En primer lloc, perquè les llengües “privades” en què ens expressem en la intimitat no es corresponen sempre amb la llengua pública com ocorria en la societat tradicional. La llengua “pública” –que no vol dir obligatòriament “oficial”– compleix funcions que asseguren la cohesió social de què parlàvem adés. Al capdavall, l’espai públic és el més determinant de tots els àmbits d’ús d’un idioma, l’espai d’intercanvi i de contacte de tothom, al marge de la seua comunitat lingüística d’origen. Nova York o Los Angeles, Barcelona, València, Palma o Alacant acullen ara comunitats al·lòctones que mantenen els respectius idiomes per a les necessitats privades. El conflicte lingüístic apareix quan algun grup –cosa impensable als EUA, on tothom accepta l’anglès com la llengua pública!– intenta imposar la seua llengua privada en l’espai públic. En aquest sentit, les polítiques lingüístiques –les explícites, com l’espanyola o la francesa, i les implícites com l’americana– estan lligades al capital discriminatiu –discriminatiu!– de cada idioma en els àmbits públics. Vull dir, a la capacitat per a regular la promoció social dels seus membres a partir de les habilitats lingüístiques i el poder simbòlic aparellat. El domini de la llengua pública és així el símbol més explícit de la comunitat lingüística, convertida en grup de referència positiu per a tots els grups de pertinença “privada”.

Val a dir, d’altra banda, que l’estructura de la comunicació mediada és una cruïlla d’interessos lligada a grups empresarials (privats) que condicionen les pràctiques comunicatives als beneficis –alhora, econòmics i ideològics. Pensem en les majors americanes (Warner Bros, FOX, Disney, etc.) que produeixen i distribueixen productes audiovisuals arreu del món. Però també en el duopoli Mediaset (Berlusconi)-Planeta que domina més del 70% del volum de negoci i d’audiència televisiva de l’estat espanyol i condiciona l’estructura del sector, l’agenda mediàtica i la llengua de l’emissió i recepció. Al cap i a la fi, el neoliberalisme domina el món informatiu i no-informatiu i genera poders econòmics incontrolats “políticament”. L’estructura de la comunicació resultant –internacional, estatal o local– és jeràrquica i desequilibrada en la seua expressió sociolingüística.

En aquest context, la lògica sociolingüística s’ha convertit en una lògica de mercat, travessada pels processos de concentració empresarial, desregulació, transnacionalització informativa i preeminència dels interessos privats per davant dels públics. Els grups de comunicació públics en són el contrapés, almenys en teoria. Un contrapès insuficient a tots els efectes. Però, siga com vulga, sense una estratègica sociolingüística pública per a la indústria audiovisual i cultural connexa, hi ha poc de marge per a l’esperança. De fet, les indústries culturals ocupen, més com més va, un lloc central en l’activitat productiva de cada país. La promoció d’aquesta àrea productiva i la política lingüística pública haurien de ser dos eixos estratègics connexos. El consum cultural en una determinada llengua esdevé, finalment, el millor índex del valor de mercat de la pròpia llengua.

Com hem avançat adés, la funció discriminativa de l’idioma en el mercat –sotmés a totes les exigències d’oferta i demanda– és la més determinant en una societat immergida en els fluxos mediàtics i culturals. En aquest sentit, radiotelevisions públiques com la danesa, la sueca o la catalana, posem per cas, han estat vitals per a la generació indirecta d’unes indústries de comunicació també privades que han trobat en els respectius idiomes un factor de modernització de les estructures productives. El País Valencià, sempre governat per la política del matalafer –fer i desfer– s’encamina cap a un model productiu postindustrial i una societat de valors postmoderns i individualistes sense cap mena de contrapès enfront dels fluxos sociolingüístics al·lòctons.

Com és sabut, el mercat no atén les necessitats de les comunitats lingüístiques amb poca massa crítica i menys demanda. Ben al contrari, reforça l’oferta de productes en les llengües hegemòniques, que aporten més beneficis. En aquest sentit, les dissimetries entre el mercat i els espais lingüístico-culturals són l’esfera més important de la política lingüística –que és, com deia, una classe de política. La política de l’”excepcionalitat francesa”, les iniciatives compartides entre Flandes i Holanda o entre els països nòrdics són també models que hauríem d’explorar.

En el context descrit, els valors simbòlico-integratius i els memorialístiques inherents als idiomes han estat desplaçats pels estrictament instrumentals. Lluny de les ideologies romàntiques i les mentalitats renaixentistes, el futur de les llengües es juga en la vitalitat demogràfica, social, econòmica i cultural de les respectives comunitats. I, consegüentment, en la creativitat i l’aportació cultural que siguen capaces de transmetre per totes les xarxes socials, mediades i virtuals. Els mitjans de comunicació de masses i el ciberespai són potser la –darrera?– “oportunitat” de les llengües locals, però també el seu “risc” més evident. D’ací la importància de la “producció” per damunt de la “reivindicació”. I el valor estratègic de l’anomenada generació ac (after computer), confrontada a la bc (before computer). El català, enxarxat entre xips, cables, satèl·lits i servidors d’Internet perd, per tant, bona part dels seus valors simbòlics per adquirir-ne només de funcionals. El català no ha de ser, en conseqüència, un emblema de pertinença metafísica a una societat més o menys imaginada, sinó un instrument de comunicació glocal i un vincle del capital social compartit entre els seus membres. El “valor” del català, en aquest entorn, el determinarà, finalment, allò que serem capaços –individualment i col·lectivament– de dir i de difondreen en l’espai públic –físic, mediat i virtual– i no solament en la nostra intimitat més protegida. Tot això, amables lectors, no depén només de les institucions, sinó de vostès i de mi.

Publicat a la revista Saó de juny del 2018.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s