La maduresa? (2a part)

Quadern

(Escrit despús-ahir en va fer 13 anys)

Com sabem, alguns “grans escriptors” van arribar a ser-ho a canvi de sacrificar les relacions de parella, la paternitat o l’amistat, comportaments als antípodes de la meua manera de pensar. El cas de Thomas Mann i les relacions amb el seu germà, el novel·lista Heinrich i el propi fill Klaus, és ben conegut. O el de J. D. Salinger, ara exhumat per la seua filla Margaret Salinger, en què es demostra que algunes ferides no s’estanyen mai. La “gelosia de la màquina d’escriure” també és un clàssic de la literatura confessional. La vida intel·lectual, artística o literària no sempre casa bé amb la vida específica i tangible de l’ara i ací.

Tinc, d’altra banda, una debilitat malaltissa a allunyar-me de les modes i dels usos més acceptats en cada moment. L’esnobisme em fa tanta por, si fa no fa, com la cursileria, que n’és l’altra cara de la moneda. Sempre visc, consegüentment, allunyat de tota precocitat: en diferit, com si diguérem. Potser per la mateixa raó, no tinc cap fixació en els valors associats a la joventut i a l’esprint orgasmàtic. La tranquil·litat madura i serena és una conquista sense preu. La meua joventut va ser, d’altra banda, la pròpia d’un entorn tradicional, lluny del rebel sense causa i de les causes dels rebels. De fet, no vaig patir mai la pulsió freudiana de matar el pare, segons sembla, tan “natural”. Els meus escuts de resistència juvenil no tenien res a veure amb els de la gent de la meua edat de la ciutat de València. Les meues “transgressions rituals” van ser molt limitades, poc transgressores. Els sociòlegs m’hi han donat llum teòrica anys després. Però alguns ja ens havíem adonat que el concepte de joventut era, bàsicament, prelaboral. I jo, com els meus amics, sempre havia de buscar-me la vida, d’una manera o d’una altra, si volia eixir-me’n del patró vital que ens pertocava. La joventut era un fenomen foraster, urbà, musical i audiovisual que s’esdevenia en paral·lel a la nostra existència, entre partides de llargues al Tossal i bous embolats els dissabtes d’estiu a tots els pobles de la rodalia. Ser jove, com ser cosmopolita, posem per cas, exigia els recursos econòmics que sufragaren la fantasia. Nosaltres no érem capaços ni de sommiar-la. Jo, com els meus amics, vaig passar directament de la infància a l’edat adulta. Ben mirat, sempre vam ser uns “homenets”: futurs “hòmens de bé”. Ningú de nosaltres pretenia “fugir”, com després hem sabut que feien els joves “progressistes” de la nostra època. A tot estirar, escapar, per a nosaltres, era cosa d’hores, un entreteniment simbolitzat per la visita a la ciutat de València que sovint ens feia confondre les mosques amb les àguiles. Ferran Torrent o Joan-Francesc Mira, que també són de poble com jo, ho han objectivitzat de formes literàries distintes, però totes dues certes. El meu amic Joan Dolç, culte i misantrop militant, ho sap millor que ningú.

Aquest text forma part del dietari Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, 2007.

Si us interessa, el podeu demanar a :

http://perifericedicions.com/brand/toni-molla/

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s