Contra el “clàssic”

Resultat d'imatges de el clásico 2018

Demà es disputarà a Barcelona el primer Barça-Reial Madrid de la temporada de futbol professional. Un partit sempre apassionant des del punt de vista esportiu. Carregat, alhora, de significats simbòlics extraesportius. L’any 2014 vaig escriure aquest article –amb poc de ressò, tot s’ha de dir. Torne a carregar contra la denominació de “clàssic” que la premsa espanyola ha inventat els darrers anys per a referir-se a aquest encontre de la màxima rivalitat –en diversos sentits.

CONTRA EL “CLÀSSIC”

D’acord amb el diagnòstic –científicament comprovat!– de Manuel Vázquez Montalbán, el cens de garanties de la unitat de l’Espanya contemporània el conformaven “el diari El País, la Guàrdia Civil, la lliga de Futbol i potser el gaspatxo a l’estiu”. Però, com sabem, les formes de pensar canvien d’acord amb cada biografia particular i, per descomptat, amb allò que el mateix Montalbán anomenaria les “condicions objectives”. No sabrem mai, per desgràcia, si Vázquez Montalbán n’hauria reelaborat el diagnòstic després dels èxits –i fracassos!– mundials de la Roja, la taquicàrdica època Mourinho-Guardiola i –ai!– el procés sobiranista català que no s’acaba. En qualsevol cas, el diari El País d’ara no és tampoc el de Montalbán y Maruja Torres, posem per cas, encara que la Guàrdia Civil continua en mans d’il·luminats catòlics, apostòlics i romans. Gaspatxos estiuencs a banda, la Lliga de Futbol professional continua sent un factor clau per al manteniment del patriotisme (pre)constitucional que ens (des)governa, tant si vols com si no.

Siga com vulga, ara com en l’època de Montalbán, un Reial Madrid-Barça com el de dissabte –massa que ho sabem, ho gaudim i ho patim– representa el punt àlgid de la “lluita final” per l’hegemonia simbòlica peninsular –i quasibé europea– entre dues capitals i dos territoris amb diferents “marques de distinció”, per dir-ho com el gran Pierre Bourdieu. En aquest context de radical disputa simbòlica, hem assistit els darrers anys a la interessada substantivització de l’adjectiu clàssic –poca broma amb l’adjectiu!– com a denominació dels enfrontaments esportius entre els dos equips de referència, tant se valia la competició que disputaren. Un fenomen l’origen del qual radica segurament –i no cal ser sociolingüista per a saber-ho– en l’exagerada influència llatinoamericana i, especialment argentina, sobre el discurs futbolístic en llengua espanyola. De fet, el “clàssic” futbolístic per excel·lència sempre ha estat l’enfrontament entre el Boca Juniors i el River Plate, dos equips nascuts al mateix barri de la Boca, Buenos Aires, per bé que amb trajectòries històriques i significats semiòtics actuals ben diferents, fins i tot contraposats. Lingüísticament parlant, es tracta només d’un innocent préstec interdialectal, fruit, això sí, dels intensos fluxos comunicatius de l’àrea hispanòfona, sempre ben rebuts, precisament, pel diari El País y els satèl·lits culturals del grup PRISA: un autèntic ecosistema comunicatiu sobre el qual s’assenta un dels principals actius del mercat de les indústries culturals de la llengua espanyola.

Deixant de costat les conseqüències socials del procés de substitució que pateix segons àmbits i territoris la comunitat lingüística catalana, el nostre idioma sofreix, alhora, un procés d’hibridació en la seua estructura que simbolitza, entre altres fenòmens, l’acceptació acrítica de neologismes i estrangerismes a partir de la llengua amb la qual es disputa els àmbits propis de la modernitat i de la cultura de masses. Per contra, la fortalesa interna d’un idioma es manifesta en la innovació a partir de la tradició i la genuïnitat. L’acceptació de la paraula “clàssic” per a designar els partits entre el Madrid i el Barça és una conseqüència directa d’aquesta hibridació i una hiperbòlica metàfora de la subordinació sociocultural de la comunitat lingüística catalana respecte de l’hispanòfona. El Barça, segons bateig del mateix Vázquez Montalbán, és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya –i dels “catalanistes” expulsats de Mestalla com jo. Faríem bé de dotar-nos, en conseqüència, d’un univers simbòlic –i la llengua és l’univers simbòlic per excel·lència– d’acord amb els reptes que porta l’aire dels nous temps, amb el procés sobiranista al capdavant. “Clàssic”, diu?  En això, també hem d’exercir el nostre inalienable dret a decidir. S’accepten propostes.

Publicat al diari La veu del País Valencià dimecres, 22 d’octubre de 2014.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s