Una societat indecent

(Aquest va ser el meu darrer article al diari Jornada)

Des de fa anys, la corrupció pública –política, econòmica i ara també acadèmica– ocupa un lloc d’honor en els mitjans de comunicació de tot l’estat. Diríem que n’ha esdevingut una secció fixa i densa. S’estén, alhora, per bona part de l’espectre social i geogràfic, sovint lligada a la gestió institucional i les corresponents promiscuïtats amb els sectors privats. La moció de censura que va portar el PSOE al govern de l’estat va tenir com a causa darrera la corrupció del Partit Popular. Poques setmanes després, les dues dimissions de sengles ministres del govern socialista també van ser, a la seua manera, conseqüències de pràctiques corruptes: Màxim Huerta va dimitir per frau fiscal; i Carmen Montón per plagi i falsificació de documents universitaris.

En les societats de substrat catòlic, el delicte, com el pecat, és només l’escàndol. De fet, la mentida, el simulacre i el doble fons són pràctiques homologades de relació i escalons de promoció social. Tant se val que es tracte de saltar-se una cua, falsificar un currículum, una declaració fiscal, el compte de resultats d’una empresa o els materials d’una construcció. Fins i tot els jutges i tribunals falsegen els procediments oficials, inventant-se proves d’acord amb les pròpies profecies ideològiques, i en contra de les evidències i els ordenaments jurídics d’altres països. En un context de mentides assumides i inqüestionades, el grau de permissivitat social de la corrupció és cada dia més elevat a l’estat espanyol. La dissolució de les jerarquies morals de la societat tradicional –com ara la responsabilitat i la confiança, el treball ben fet o el bé comú– també en són causes. Finalment, el nihilisme postmodern tot ho justifica precisament per la falta de condemnes socials de segons quines conductes.

En un Salvados de Jordi Évole de l’any 2014, ciutadans danesos entrevistats al carrer eren incapaços de recordar un cas de corrupció lligat a la vida pública del seu país. Ací en parla tothom com qui comenta els gols de Messi, com un entreteniment diari, sense esperança que les coses canvien ni que els corruptes se’n penedisquen. José María Aznar negava dilluns en seu parlamentària que el PP fóra un partit corrupte malgrat la condemna per Gürtel! Uns dies abans, Carmen Montón havia declarat que la falsificació del treball de fi de màster no era “cap irregularitat” i, en el seu comiat polític, va qualificar d’”honesta” la pròpia conducta. Em fa l’efecte que la corrupció espanyola no és només un tema penal. Ens trobem davant d’una societat en què la veritat ha perdut el seu valor com a vincle de relació social. No n’hi ha prou, per tant, a canviar les elits i els seus privilegis més escandalosos. Es tracta de regenerar una societat innoculada amb el verí de l’ombra, la trampa i el doble fons. Una “societat indecent”, segons el concepte d’Avishai Margalit. I això requereix una revolució moral i cultural, més enllà del poder, la construcció d’un contrapoder civil il·lustrat. No sé si encara hi som a temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s