Halloween

jack-o-lanterns-3735386_1920-1024x683

El calendari és una convenció formal com qualsevol altra. Una institució social creada d’acord amb les conviccions i els interessos del context històric i geogràfic en què s”estableix. Antic o modern, segons els casos. El calendari occidental actual –també conegut com a gregorià o cristià– és vigent, per exemple, només des del segle XVI, com qui diu l’altre dia. La globalització i l’estandardització social consegüent tendeixen a unificar els calendaris per raons econòmiques, però també polítiques i culturals, que solen anar agafades del bracet. Això afecta, de retruc, els calendaris laborals que en depenen i també les festivitats, celebracions o dies de descans, que adquireixen valor simbòlic –patriòtic, civil, militar o tot plegat– també segons països i circumstàncies.

El solatge del temps passat ha deixat marca en cada societat. Però, com diem, les mateixes societats inventen tradicions o reinterpreten les existents d’acord amb objectius futurs. Els professors Hobsbawn i Ranger en van parlar en el magnífic llbre L’invent de la tradició. De fet, si mirem sota les dates marcades en roig al calendari, hi trobarem arrels desconegudes, sovint incomprensibles, vistes amb ulls d’ara. Unes coincidiran amb vells rituals, unes altres amb celebracions desconegudes i la majoria –que potser pensaven que venien del fons dels segles– són de fa quatre dies. The past is a foreign country: they do things differently there, diuen que deia L. P. Hartley. Tots els orígens són boirosos, per definició, i la gent corrent –essencialistes professionals al marge– sol posar-hi més interès en l’esdevenidor confortable que no en la reivindicació d’alguna mena d’arrels arcàdiques imaginades.

La nit del 31 d’Octubre gairebé tot el móncelebrarà Halloween. Una celebració equivalent a Tots Sants en la cultura de base grecollatina i judeo-cristiana, substrats de bona part de les nostres normes, convencions i institucions socials. Halloween té el seu origen remot en el Samhain, el déu dels morts en la cultura cèltica, una festivitat que marcava el darrer dia de l’any segons la seua cronologia. La nit de Halloween era com si diguérem la nit de cap d’any: el final de l’estiu, segons la vella llengua cèltica; el principi de l’hivern. De fet, aquella nit s’encenien fogueres per a espantar els mals esperits i il·luminar les visites a casa dels avantpassats traspassats. La celebració va arribar als Estats Units amb les primeres onades d’immigrants irlandesos i escocesos al segle XIX. Allà es va consolidar i, des d’allà, ha arribat per a quedar-se a tot el món occidental –o occidentalitzat, si més no.

En efecte, seguint el mateix camí i les mateixes xarxes de distribició que les pel·lícules de Hollywood, els pantalons Levis, l’hamburguesa i totes les formes de la cultura i la contracultura americanes, Halloween arriba fins al darrer racó del nostre món conegut. En uns països, amb més intensitat, en altres amb menys, segons la resitència del substrat sobre el que aterra. El papanatisme i l’esnobisme indígena també hi ajuden, com és natural. El catolicisme s’hi oposa amb tota la força del cel reivindicant una mena d’excepcionalitat cultural com a factor proteccionista del mercat de la fe quasibé monopolístic, ja que tots els nostres pobles i ciutats tenen campanar. Però la novetat arribada de fora sovint té caràcter salvífic. És la vàlvula que permet de respirar en segons quins ambients d’asfíxia cultural. De fet, drant anys, Hollywood va ser la finestra per on entraven els vents de la modernitat i escapàvem del món angoixant del nacionalcatolicisme.

Halloween és potser la festa americana més difosa dins i fora dels Estats Units, i això excita un cert antiamericanisme automàtic més o menys comprensible entre els progres de la terra –aliats, en aquest aspecte, amb el Papa de Roma. Però em fa l’efecte que la nostra societat s’ha obert de braços per rebre-la amb la mateixa intensitat que va rebre l’star system de Hollywood. Les possibilitats de resistència són escasses perquè, tal com li agradava repetir a Manuel Vázquez Montalbán, la “penetració americana” no solament és consentida sinó desitjada.

Els pobles i ciutats anglosaxons fa dies que són plens de decoracions de Halloween. Daley Plaza, el principal centre cívic de Chicago, s’ha convertit com cada any en Franken Plaza i s’ha transformat en escenari de tota mena d’actuacions relacionades amb el Halloween: teatre de terror, vampis i zombies de tota mena que alegren el vianant. El Chicago Park, l’espai de les grans celebracions de la capital d’Illinois, acull cinema i altres activitats plenes d’alegria terrorífica. Manhattan celebrarà la nit del 31 The Halloween Parade, la major desfilada de Halloween del món, entre Spring Street, al SoHo, fins al carrer 16, 6a Avda amunt. En acabar, la nit es farà llarga i fosca per tots els establiments del Greenwich Village més bohemi i divertit, que esdevindrà un gran plató situacionista. Barris de Nova York com Brooklyn o el Bronx seran envaïts per les forces de la mort. A Baltimore, Maryland, els seguidors d’Edgar Allan Poe –l’autor de la història d’horror perfecta– visitaran aquella nit la tomba del mestre i llegiran els seus escrits enmig de la foscor enigmàtica però càlida de la nit. Amb el centre d’interès de Halloween com a excusa, els Estats Units han convertit aquesta celebració en una gran festa també cultural que implica els museus i les biblioteques, que aquests dies llancen les seues particulars propostes d’animació.

Dimarts que ve celebrarem Halloween també ací, una mena de carnestoltes de tardor. Les carabasses són ja per tot arreu. Els esquelets pengen dels balcons com ho fan els pares noels –també alienígenes!– al Nadal. Farem bé d’aprofitar-la si més no com a antídot descregut del Tots Sants, la festa major del negoci de la mort que gestiona el cristianisme. I sobretot per a a conviure amablement amb els nostres morts, una comunitat que mai no ens ha fet cap mal, si bé ho pensem. Reservem el terror, com a mecanisme de defensa, per als zombies, esquelets i bruixes que ens amarguen la vida tot l’any, fugitius de sarcòfags que pensàvem soterrats sota tones de bones intencions. Uns zombies, esquelets i bruixes que s’alcen cada matí, s’ajusten la corbata o els sostenidors, que tant se val, pugen a l’AVE, prenen cafè debades, pitgen un botó amb la inconsciència de qui és d’un altre món, i fan més mal que un porc solt entre nosaltres, els vius. Els vius?

Publicat avui fa un any al diari La Veu del País Valencià.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s