Un horitzó per a la llengua

103910159

(Fa uns dies, l’Ateneu Barcelonés va penjar els àudios de la presentació del llibre Un horitzó per a la llengua d’Isidor Marí. Aquells àudios tenen 24 anys! Hi vam participar Miquel Strubell, l’autor del llibre, Isidor Marí, i un servidor. La curiositat em va fer buscar el meu text en la panxa d’un vell ordinador, i ací el tenim. Em fa gràcia de recuperar-lo –24 anys després– i de veure que, dalt o baix, continuem on estàvem –i això cadascú ho interpretarà com voldrà, clar.)

No sabria començar sense felicitar Isidor Marí per la publicació del llibre Un horitzó per a la llengua. No solament pel fet en ell mateix, ja que publicar un llibre en català és encara una aventura, per dir-ho amb la fórmula ja clàssica de Joan Fuster. Sinó, també, per l’oportunitat amb què ens l’ofereix. Potser és ara, precisament ara, que és arribada l’hora de replantejar en bona part el nostre discurs sobre la llengua, i també la nostra pràctica social i política sobre la matèria. ɐs hora, dic, de pensar quin lloc ocupa –i, sobretot, quin lloc ha d’ocupar– el català dins de l’estructura social dels Països Catalans, més enllà del seu paper identificatiu i del seu valor com a símbol patri. I és arribada l’hora de posar fi, també, a una certa –i potser inevitable– improvisació amb la qual hem anat tapant els forats més escandalosos i les mancances més cridaneres. És hora, en definitiva, de deixar de banda les visions culturalistes del fet lingüístic, les polítiques lingüístiques de tall benèfico-assistencial i és hora, per consegüent, de pensar, de concebre, de dissenyar i d’aplicar polítiques lingüístiques planificades d’acord amb l’objectiu darrer d’una certa normalitat entesa com a monolingüisme social i d’acord amb el context nacional, estatal i europeu en què ens trobem ara per ara.

Un horitzó per a la llengua s’incriu en aquesta perspectiva de futur com delata el mateix títol. ɐs un llibre, per tant, que mira, com no podia ser d’una altra forma, més el gros que el detall, més la categoria que l’anècdota, més el model col·lectiu que la cracterística individual. Es tracta, així mateix, d’una proposta global que fuig, voluntàriament, de discussions abstractes, conceptualistes i sovint compensatòries i paralitzants a les quals estem tan avesats per aquesta rodalia. Els conceptes que fa servir, en conseqüència, són conceptes concrets incardinats en una realitat –la nostra–, concebuts, també, com a instruments per a la transformació social. ɐs això mateix el que confirma aquella màxima de Kurt Lewin segons la qual no hi ha res més pràctic que una bona teoria. El que remarque ho veureu, per exemple, en el maneig d’una bibliografia contrastada de collita pròpia, allunyada del mètode especulatiu i llibresc que tant amera la sociolingüística catalana, sempre temerosa que se li descobresca massa l’autodidactisme i la transmissió extraacadèmica que la difon. No ho jutge, només ho constate.

El llibre d’Isidor Marí, segons la meua manera de veure les coses, inclou un valor afegit de primer ordre que és precisament aquell de què hem començat a parlar: la recerca d’un model interpretatiu de la planificació lingüística a partir de la bibliografia a l’ús, d’una banda, i, de l’altra, la pràctica personal en la política lingüstica real. Efectivament, contra la formació no dirigida ni planificada de l’autodidactisme, contra la improvisació, contra l’estudi fragmentat i discontinu, el primer missatge del llibre de Marí és la recerca d’una perspectiva integral, l’estimulació a la recerca de nous patrons que ens permeten arbitrar noves solucions per a problemes ja massa vells.

ɐs indiscutible –per bé que fóra bo que ho discutiren– que la proposta de Marí es proposa d’aportar elements, tan dispersos com vulgueu –no debades el llibre és el fruit de treballs discontinus i diversos–, però imprescindibles per a la construcció d’una teoria de la planificació lingüística inserida en els problemes pròxims i concrets de la nostra realitat sociolingüstica més immediata. Fóra ingenu creure en solucions abstractes i universals a problemes particulars com són els provocats per l’ordenació de la diversitat dels grups lingüístics. Només la sociolingüística de despatx pot imaginar solucions idíl·liques i globals a problemàtiques concretes. Si més no, en això tenien raó els marxistes·

No es tracta, ara, tampoc, de discutir sobre la cientificitat de la proposta o de les seues inevitables connotacions ideològiques. Això fóra tant com reobrir aquell vell debat provocat en la sociologia general sobre la cientificitat de les ciències socials i, per consegüent, d’aquest camp d’interessos compartits que, per entendre’ns, anomenen sociolingüística. En qualsevol cas, si hem convingut que una ciència és una “disciplina que ajuda al coneixement objectiu i racional d’una realitat”, és evident que aquests materials que ens ofereix Isidor Marí comparteixen una inequívoca intencionalitat científica. Podíem dir que la sociolingüística, en general, i la planificació lingüística, en particular, constitueixen, gràcies a llibres com aquest, una àrea de coneixement com a resultat de la seua vocació d’objectivació racional·

En qualsevol cas, només una visió tecnocràtica de la política –de la política, en general, i de la política lingüística, en particular– pot assegurar que existeix alguna teoria feta i acabada, comprovada i, per tant, paradigmàtica sobre la manera d’intervenir i de planificar d’una manera, democràtica les realitats sociolingüístiques. Al meu entendre, només la recerca d’alternatives innovadores i l’experiència pràctica poden presidir una planificació lingüística adequada a la realitat.

Un altre dels valors generals d’aquest llibre és, com deia més amunt, la seua oportunitat, l’adequació a les necessitats no solament intel·lectuals i acadèmiques, sinó, sobretot, als canvis socials i polítics experimentats al país els darrers anys. Efectivament, durant molts anys, el punt de màxim interés de la sociolingüística als Països Catalans va estar l’anàlisi i la descripció del procés de la substitució lingüística. I potser era lògic, perquè la situació ho exigia. La tria del tema d’estudi per banda de l’investigador simbolitza, sovint, les preocupacions de la societat i les seues connexions amb les circumstàncies històriques en què viu. La primera preocupació del científic social és sempre saber les causes que provoquen aquella situació que vol estudiar. D’altra banda, els sociolingüistes catalans no solament pretenen estudiar i entendre el procés de substitució lingüística com a simple objectiu intel·lectual. Volen, també, provocar-ne la inversió. ɐs, en conseqüència, una sociolingüística d'”intervenció pública”, que diria Bernardó, o “militant”, si volem dir-ho com Badia.

El llibre d’Isidor Marí fa un pas endavant, precisament, per aquests dos darrers motius. En primer lloc, perquè les noves circumstàncies socials i polítiques –aparició de polítiques lingüístiques oficials, reestructuració de l’estat, procés d’integració europea, etc·– així ho exigeixen. I en segon lloc –i això, per a mi, és també un valor positiu– per la implicació personal de Marí en el projecte teòric, però també cívic, que és la normalització lingüística. Tant si volen els investigadors pretesament neutrals, com si no ho volen, la política i la planificació lingístiques constitueixen un macro-tema en què aquells que ho estudiem estem immergits en primera instància. Les passions, els desitjos i els objectius personals són ingredients indestriables de l’actuació intel·lectual, sobretot per a aquells que, amb la nostra activitat, pretenem, en primer lloc, erosionar els efectes d’una altra política lingüística. I per a aquells que pensem que és imprescindible un moviment intel·lectual –com explicava Joan Fuster a Josep Pla fa alguns anys– capaç de remoure aquesta societat en perpètua somnolència digestiva. Isidor Marí no és un simpatitzant de la causa catalana, com estem tan acostumats a trobar-ne en la sociolingüística. Marí n’és un element actiu. És·ací on alguns veuran, perquè s’esforçaran a veure-ho, una obra amb connotacions ideològiques, com dèiem adés, a cavall entre la “ciència” i el “judici de valor” o, entre la “teoria” i la “ideologia”, per dir-ho com Ralf Dahrendorf. Ja sabem, però, que aquesta distinció, lluny de ser clara i diàfana, té, quasi sempre, fronteres difuses· El mateix Dahrendorf explica que aquesta discussió ha estat el tema central i la causa darrera que divideix en dos camps gairebé irreconciliables la ciència social europea·

El llibre Un horitzó per a la llengua contempla els dos aspectes ja tradicionals de la planificació lingüística: la planificació de l’estatus i la planificació del corpus. Però no ho fa, com estem tan acostumats, d’una menra separada com si es tractara de dos aspectes independents i sense connexió. Contràriament, Isidor Marí no solament ressalta la interdependüència entre els dos aspectes del procés, sinó que considera, com és lògic, que la planificació del corpus no té cap possibilitat d’èxit social al marge de la planificació de l’estatuts. O dit d’una altra manera: l’estandardització, que és l’objectiu darrer de la planificació del corpus, és una conseqüència directa de l’eficàcia de la planificació de l’estatuts, és a dir, de l’avanç de la normalització lingüística·

Efectivament, ben lluny de les visions linguacèntriques de l’estandardització, Marí considera que el problema, aparentment lingüístic, no s’entén si no considerem les variables socials que hi intervenen, perquè el tret distintiu de l’estandardització és l’acceptació per la comunitat lingüística del valor referencial de la llengua estàndard.· Isidor Marí estima, complementàriament, que l’estàndard no és un producte acabat, sinó una “producció social contínuament en curs”. Per descomptat, l’autor fuig d’aquelles visions simplistes per a les quals dir estàndard és una manera moderna de dir normativa.·Per consegüent, ni el correccionisme ni les discussions sobre la bondat abstracta de les formes lingüístiques particulars no formen part de les preocupacions centrals de Marí –la qual cosa és ben d’agrair en aquest país tan propens als binomis fantàstics com són ara els formats pels puristes i els innovadors, els light i els heavy, o els suposats valencianistes i els més més suposats encara catalanistes. Això ho substitueix la preocupació per les condicions que possibiliten la difusió dels models lingüístics –dels orals, bàsicament– tal com imposen els nous temps i els canvis materials que exigeix la modernitat. Consegüentment, l’establiment d’un espai català de comunicació normal és, per a Isidor Marí, una pre-condició sense la qual esdevé impossible la vehiculació, la consolidació i la posterior estandardització d’aquests models lingüístics.·En contra de les versions restrictives del correccionisme, l’ampliació de formes i de funcions és el tret bàsic de l’estandardització.

La preocupació pels models lingüístics dels mitjans de massa, la difusió dels dits llenguatges d’especialitat i l’adequació i la innovació terminològica constitueix el símbol mateix d’una mentalitat instrumentalista ajustada als avanços dels procés d’extensió social de la llengua i als nous contextos generats per la ciència, la tecnologia i els nous suports de les indústries lingüístiques.

Desgraciadament, les discussions al voltant de la qualitat lingüística –la tria del model– desperten encara un morb especial entre nosaltres.·Isidor Marí sap, però, que aquesta preocupació no constitueix un tema central, sinó més aviat lateral, epidèrmic, del conflicte lingüístic i, consegüentment, de la planificació.·Isidor Marí sap també que, quan parlem de llengua, la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevés. No oblidem que l’idioma és possiblement l’únic instrument del món que millora amb l’ús.·

Tot això representa, lògicament, pensar la planificació lingüística lligada a l’estructura material. ɐs impensable, per tant, cap mena de reflexió sobre la planificació al marge dels processos de modernització, d’innovació tecnològica o de difusió de missatges de masses.·Les visions estrictament culturalistes de la qüestió lingüística han de ser, per tant, superades. La proposta de Marí s’incriu, de ple, en aquesta nova direcció. Es tracta d’una concepció de la política i de la planificació lingüístiques incardinades en la realitat social i material. Des de la primera pàgina del llibre, Marí considera que la llengua no és només una manifestació cultural, sinó, fonamentalment, un instrument social que serveix per a cohesionar les societats i, consegüentment, els mercats·

Arribats ací és on personalment trobe potser un excés de pudor a subratllar el paper de la llengua dins del funcionament normal del mercat. Al meu entendre, la normalització lingüística només esdevé real quan l’idioma a normalitzar adquireix un valor discriminatiu dins dels processos de producció, distribució i consum d’una societat. En aquest sentit, segons la meua manera de veure les coses, el mercat ha de ser l’àmbit d’actuació preferent de qualsevol mena de planificació lingüística institucional. Consegüentment, l’augment del poder discriminatiu de l’idioma és el recurs que farà avançar el procés. Més que més si pensem que l’administració és el principal contractant de treballadors, és a dir, la primera empresa del país. I si pensem que el sector públic de l’economia és, per consegüent, una part molt rellevant de l’economia del país. Tot això sense comptar que, als països quasi post-industrials com el nostre, el futur de la llengua depén, fonamentalmanet, de la seua incorporació al sector serveis i a les grans xarxes comunicatives –esferes, no cal di-ho, especialment controlades per un estat intervencionista de manera desmesurada.

L’altre aspecte que potser trobe a faltar –per bé que sóc conscient que hauria de ser matèria de reflexió d’un llibre complementari d’aquest– és el paper reservat a la societat civil en la planificació lingüística, més enllà de la reproducció de la ideologia i l’ordre dominant, que sovint se li atribueix. Vull pensar que el nostre país té com a cultura diferencial, entre altres aspectes, una dinàmica civil que, en bona part, funciona al marge de la superestructura política. I crec, a més, que el canvi social des de dalt és encara, també en bona part, un alternativa que cal demostrar. D’altra banda, no hauríem d’oblidar mai que, al cap i a la fi, la normalització lingüística és un procés de compactació social: és a dir, un procés de vertebració civil. Al meu entendre, la planificació cívica, per això, al costat de la planificació institucional, és imprescindible per a assegurar l’èxit del procés de normalització. La societat és la realitat a normalitzar i la societat ha de ser-ne l’agent.·

En qualsevol cas, no sabria acabar sense esmentar el que, al meu entendre, és el valor angular del llibre d’Isidor Marí: la recerca d’un model de normalització lingüística –i, per tant, de planificació– que esdevinga majoritari dins de la societat dels Països Catalans. Un model, cal subratllar-ho, fonamentat en una idea instrumental de la llengua, basat en la cooperació no jeràrquica entre les diferents comunitats autònomes del país, recolzat en models europeus necessàriament no minoritaris i incardinat en les exigències sociolingüístiques del nou context internacional. Crec que aquesta és la millor proposta del llibre i el nostre major repte com a sociolingüistes i com a ciutadans. La discussió pública a partir de la iniciativa de llibres com Un horitzó per a la llengua pot ser-ne un bon inici.

Moltes gràcies per l’atenció.·

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s