París, fa 13 anys …

Quadern

(Escrit ahir va fer 13 anys)

11 de novembre

Avui al matí, hem travessat la frontera del Sena en direcció al barri de Le Marais –el barri jueu de París–, que tant ens va agradar la primera vegada, ara molt recuperat gràcies als esforços de la comunitat gai, que l’ha fet de visita calidoscòpica. És un barri tranquil, de comerç tradicional, amb una oferta generosa de llibreries, restaurants, botigues de roba fashion, perruqueries, carnisseries kosher, gimnasos i saunes, cafès i cibercafès, on Marina vol consultar el correu. Un barri precursor del madrileny de Chueca, tan acollidor també. Imitació –els dos– de l’amabilíssim Castro de San Francisco –el barri gai per excel·lència–, habitat per gent enginyosa i vitalista. Però sense algunes de les seues extravagàncies. Ens trobem a França, no a Califòrnia. Le Marais és un barri equilibrat dins de la capital francesa, autèntic nus de vida social, que ha conservat un passat explícit en l’arquitectura i l’urbanisme i que ha tranformat, a poc a poc, les seues funcions, incloent-hi la residencial que el dota de vida a totes les hores del dia i de la setmana. Bressol de visions alternatives de la vida, de llibertats personals irrenunciables i d’un respecte radical per l’espai públic, que ha integrat la seua “diferència” i l’han convertida en un factor de benestar. L’elegantíssima Place des Vosges hi és d’obligat passeig i descans en alguna de les seues terrasses, prèvia visita a la Maison de Victor Hugo –“potser el començament de l’anarquia literària”, segons Josep Pla–, que és en una de les cantonades. Des d’allí, en acabant, es fa un passeig curt fins al barri de Les Halles i, de nou, el Beaubourg, a la porta del qual sempre es pot gaudir de l’espectacle de la vida de carrer, en una de les places més concorregudes i democràtiques de París. A la vesprada, després de fer un dinar lleuger i ràpid amb gallettes bretonnes, hem pres cafè a la Place de la Sorbonne, vigilats per Auguste Comte, que la presideix dignament. En acabant, hem entrat a la Universitat, institució solemne com cap altra. Una institució medieval, certament, la més estamental de totes. Ben mirades les coses, la Il·lustració pretenia, entre altres objectius, erosionar el poder clerical que les universitats tenien en exclusiva. Si Marisa s’haguera quedat a París, hauria estudiat a Nanterre, el campus complementari, en tant sentits, de la Sorbona. La nostàlgia s’imposa, per diferents motius. El santificat maig del 68 va començar a Nanterre. Però va ser ací, al Barri Llatí que avui hem passejat tranquil·lament, on va esclatar aquella primeria de maig l’entusiasta moviment estudiantil de tanta ressonància mediàtica.

 

Aquest text forma part del llibre Quadern d’entretemps (Perifèric Edicions).

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

http://perifericedicions.com/producte/al-pas-dels-dies-quadern-dentretemps/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s