Els poders del jutge de la forca

 

DESC

«Montesquieu ha mort», va sentenciar amb la seva facilitat de paraula habitual Alfonso Guerra fa molts anys. I, és clar, els que llavors ja érem lectors de novel·la negra vam activar totes les nostres sospites preventives. En la ficció, quan el metge forense és jutge i part del cas que certifica, sobre ell recauen els primers recels del lector atent. Des d’aquell dia en què Guerra va certificar el tal decès, l’anomenat Estat de dret ha patit un atac premeditat i sistemàtic a què no va ser aliè el Govern d’Espanya en el qual el mateix Alfonso Guerra, esquivant la seva responsabilitat de parlamentari electe, s’autoproclamava simple «oient». Les majories absolutes i els interessos compartits entre els partits polítics espanyols majoritaris han donat santa sepultura i descans etern a la teòrica i higiènica separació de poders del clàssic Estat de dret –executiu, legislatiu i judicial– establerta, com diem, per Charles de Secondat, baró de Montesquieu.

Sense nocturnitat però amb traïdoria, la confusió entre les missions dels poders legislatiu i executiu s’ha tornat absoluta en tots els nivells de l’administració de l’estat: central, autonòmic i municipal. El pas de José María Aznar per la presidència del Govern d’Espanya i de Federico Trillo –quina parella per a la paella!– per les bambolines del poder central van deixar lligat i ben lligat el poder judicial, de tal manera que, en comptes d’exercir de ferm vigilant dels dos primers, aquest és sovint el braç executor dels excessos i desviaments d’aquells dos. Sense contrapesos suficients, la ciutadania, cada dia més perplexa i anòmica, ja no està gaire segura de quin d’ells és el seu pitjor enemic. Els jurats populars de València, els jutges i fiscals de l’Audiència Nacional i fins i tot el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional no s’escapen, sinó més aviat al contrari, d’aquesta dinàmica aliena als principis liberals fundacionals. Invocant la terrorífica i abstracta raó d’estat, actuen –nobles excepcions a banda– només en funció de l’adscripció conjuntural dels seus membres a les majories o minories electorals de les quals depenen sempre en última instància.

En efecte, les reformes legals impulsades darrerament, amb les retallades de drets unilaterals per banda de les administracions i, ben especialment, la reforma laboral, situen en la inseguretat –jurídica i no jurídica– uns ciutadans que, des d’una visió il·lustrada de la vida, pensàvem que ens havíem dotat de lleis i d’estat per protegir-nos els uns dels altres així en la prosperitat com durant les cícliques i sembla que inevitables crisis. La mateixa Declaració de l’Home i el Ciutadà del 1789 (!) ja establia, en el seu article 2, que «la finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». Sota aquesta bandera, volem creure encara que l’acció política representada pels poders legislatiu i executiu ha de ser l’instrument de creació d’un clima de drets i llibertats que reforcin el binomi llibertat/seguretat en què vivim cada dia més terroritzats. Com assenyala Elías Díaz, el dret no és una altra cosa que «una tècnica normativa que contribueix a la implantació d’un determinat ordre, a la realització d’un determinat model d’organització d’una societat». Per això mateix el dret, tal com assenyalava Montesquieu a L’esperit de les lleis, és relatiu i mutable segons els ciutadans, la situació política del país, els costums, la religió, etcètera.

En aquest sentit, els pares fundadors del model europeu actual –des de William Beveridge, Winston Chur­chill, Robert Schuman, Jean Monnet o De Gasperi– van entendre que, després de la segona guerra mundial, Europa necessitava, precisament, reforçar els mecanismes de seguretat de la seva ciutadania. Constitucionalisme i Estat del Benestar van ser les respostes polítiques de consens. Sembla lògic pensar, doncs, que en un nou context de mundialització de fluxos i interessos econòmics, de desregulació i deslocalització de l’activitat econòmica allà on els salaris siguin més baixos i els controls més febles, els aires proteccionistes en l’àmbit social –¡hi insistisc: constitucionalisme i Estat del Benestar!– s’havien de reforçar com a antídot davant l’ambient «tòxic i destructiu» dels Goldman Sachs de torn i el «declivi de la fibra moral de la companyia», segons l’executiu penedit Greg Smith.

Contràriament, les polítiques de les dretes en el poder a Catalunya, a Espanya o a Alemanya, sigui l’una o l’altra, lluny de protegir els drets dels seus ciutadans i reforçar la cohesió social, com va fer en un altre temps la dreta socialcristiana dels citats pares fundadors, ens expulsen a la intempèrie amb l’erosió insistent d’uns drets que van costar anys, suors i vagues de conquistar. Ara, a més, amb un afegit diabòlic que pot actuar de cop de gràcia involucionista del nostre règim de drets i llibertats. El jutge de la forca al qual ens enfrontem és el mateix estat, que, com en el western de John Huston, és a la vegada jutge, jurat i executor i aplica la mateixa i implacable lògica d’aquell: «Aquí els linxaments es realitzen a l’empara de la llei».

 

El Periódico de Catalunya, 19/4/2012.

Ara, dins La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s