Maig del 68. 50 anys després

Quadern

(Un text excrit ahir va fer 13 anys)

16 de novembre

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. Javier Martín assegura que la nostra revolta generacional fou la portuguesa dels Clavells Rojos. Javier és un observador atent i sol encertar-la fins i tot quan només pretèn provocar. La guerra entre Portugal i Angola, Guinea i Moçambic i la putrefacció colonial s’allargava més d’una dècada. La dictadura amenaçava d’esdevenir eterna. José Afonso –que va morir, el pobre, un 23 de febrer!– i Grândola Vila Morena simbolitzaren una revolució possible, menys eufòrica que la francesa del 68, però més a tocar de les nostres mans. Una revolució ciutadana: amb el clavell taponant el fusell com a marca d’identitat. I el cartell de fraternitat entre el civil i el militar com a bandera unitària: “MFA, povo, Povo, MFA.” Els joves capitans eren els xics de la pel·lícula. “Em cada esquina um amigo/em cada rosto igualdade/Grândola, vila morena/terra da fraternidade,/O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti ó cidade!” En desacord radical, per una volta, amb Josep Pla, tan elogiós amb Antonio Oliveira Salazar i tan incomprensiu amb els joves capitans. La revolta de Portugal va derrotar l’Estado Novo salazarista simbolitzat per les famoses tres efes que, segons alguns, el representaven: Fado, Fátima i Futbol. Gràcies a la Mare de Déu de Fàtima, la revolució va triomfar només parcialment i l’estigma del fado ha passat avall. L’emperadriu Amália Rodriguez en va ser la valedora suprema. La melancòlica tristesa del fado és ara, tan allunyats de les revoltes, d’una gran companyia, amb Dulce Pontes, Mariza i la nostra Mizia al capdavant.

Ara bé: sempre m’ha fet gràcia aquella utopia en què, per uns dies del maig del 1968, semblava possible el miratge segons el qual la imaginació podia pujar al poder. Aquesta és una contradictio in terminis radical i definitiva, sense solució de continuïtat plausible. El poder és, sobretot, previsible: pautat amb una lògica de ferro, al marge de qui l’exercisca. No diré que tot allò no va servir de res. Fóra injust i manifestament fals. Aquella “combustió instantània d’esperits rebels”, segons l’expressió de Mark Kurlansky, ha impregnat bona part de la taula reivindicativa de la societat posterior. La millor contribució de tot moviment social és la seua dissolució, per impregnació, dins del discórrer plàcid dels temps. Aquest és l’”esperit del maig del 68” que més m’interessa. Ara ens ho mirem amb uns altres ulls, però tot allò va ser l’origen de valors massa oblidats com ara l’antiautoritarisme, l’antimilitarisme, l’ecologisme, l’antiracisme i la lluita pels drets homosexuals. I per descomptat, la suspicàcia sistemàtica davant de l’autoritat estatista. És el que més simpàtic em fa aquell moviment. La desobediència –el “preferiria no haver de fer-ho” de Melville– és un dels valors més “progressistes” –progressistes, sense cometes, vull dir– davant de segons quins abusos.

Hi ha coses d’aquell maig famós que, vistes a pilota passada, em fan somriure: “com més faig l’amor, més ganes tinc de fer la revolució; com més faig la revolució, més ganes tinc de fer l’amor”. O “decrete un estat permanent de felicitat”. Poesia empeltada d’aspiracions superiors; però poesia, al cap i a la fi. Escrita i viscuda al socaire –i això no s’hauria d’oblidar– de les demandes de llibertat que imposaven els temps no solament al París de la rive gauche o als campus de Berkeley (Califòrnia) i Colúmbia (Nova York). També a la ciutat de Mèxic, a Berlín, a Rio de Janeiro, a Praga, a Belgrad o a Varsòvia, entre altres d’aquell món ja globalitzat per la incipient televisió. Els campus universitaris de l’eix Nova York–San Francisco, per exemple, van ser l’escenari de la contestació estudiantil, en un 68 que, de fet, es va iniciar el 64 i que s’avança al parisenc en més d’un sentit. A Txecoslovàquia, a Alemanya, al Japó, a Irlanda o la Xina hi havia qui espentava tant o més que als campus universitaris francesos i americans –i de formes més arriscades i menys poètiques, amb tota seguretat. El gran miratge construït pels sacerdots del pensament “progressista” és creure que el maig francès –i les revoltes estudiantils– van ser la causa de tot aquell moviment contestatari. Em fa l’efecte que en va ser més aviat la conseqüència, la qual cosa, d’altra banda, no trau ni un pèl de rellevància a aquell rebombori tan famós i reivindicat. Cadascú busca la seua revolució allà on pot o el deixen, tal com va observar Luis Buñuel precisament a propòsit del maig francès: “cada cual buscaba su revolución con su linternita.” A Praga, el maig va ser antisoviètic. A París, d’un llibertarisme pintoresc, prohibia prohibir i demanava als murs de la ciutat més adulta i assentada del nostre entorn que no confiàrem “en ningú de més de trenta anys”, potser per influència d’aquella barbaritat d’Ezra Pound segons la qual “un dels plaers de l’edat madura és descobrir que, en efecte, tenies raó, i molts més de la que creies tenir, diguem-ne als disset o als vint-i-tres anys.” A Califòrnia, es tractava d’una “revolució cultural llançada pels hippies que proposaven una societat alternativa”, segons el protagonista de L’últim càtar, l’alter ego de Lluís Racionero. No debades Lluís Racionero visqué la revolta cultural del 1968 de primera mà a la Universitat de Berkeley, “durant dos anys l’esplendor brillant, florida i herbàcia, de la moguda hippy” dels quals ens deixà unes precioses Memòries de Califòrnia (1988) i les Filosofías del underground (1977). Tots aquests moviments eren moviments juvenils, desobedients, contraculturals i optimistes en oposició oberta a “l’existencialisme, el dadaisme o el marxisme (que) eren propostes de pensadors angoixats, artistes histriònics o economistes conciençuts que necessitaven convéncer una massa per a convertir-se en moviment”, segons el mateix Racionero. “El 68” –continua– “tingué el seu origen i motor en els mateixos joves, que protestaren amb el seu estil de vida alternatiu i només després buscaren en pensadors llibertaris i tradicions culturals exòtiques el suport a les seues actituds vitals.” A nosaltres, com a mínim, ens va deixar els escrits de Pau Malvido i altres “maleïts”. I, sobretot, les cançons de Sisa, Pau Riba i el Brossa d’ahir de Pep Laguarda, tan refrescants enmig d’un desert de sorra eixuta.

Com dic, de tot allò només em queda l’admiració literària per alguns dels seus noms i protagonistes, com Daniel Cohn-Bendit, àlies Dani el Roig, ara propagandista de l’Europa oficial, patriotisme constitucional d’Habermas a la mà. Per Régis Debray, a qui continue escoltant amb fruïció malgrat la mala llegenda que vol imputar-lo com a delator del Che Guevara. També per alguns dels sants patrons que, llavors, pujaren a les andes de la processó “progressista” com Frantz Fanon i els seus condemnats de la terra. Per Hans Magnus Enzensberger i la contrainformació alternativa –el cartell i el grafit– i la guerrilla semiòtica de què parlaria Umberto Eco més tard. Pel Marshall McLuhan dels mitjans de comunicació “calents” i “freds”, tan determinants perquè, de veritat, el mitjà arribe a ser el missatge. I, en general, per aquella evidència de William Burroughs per al qual “la primera cosa que ha de fer qualsevol partit revolucionari és apoderar-se de les comunicacions.” “Qui tinga ara en el seu poder les comunicacions” –afegia l’escriptor beat— “tindrà el control del país. I és així més del que ha estat mai en la història.” Pels diaris murals d’importació de la Xina revolucionària i, especialment, per l’atelier populaire parisenc, entre les creacions del qual ara recorde aquell magnífic rostre juvenil de Cohn-Bendit en què assegurava “nous sommes tous des juifs et des allemands.” Per les fotografies d’Henri Cartier-Bresson. Pel situacionisme i la seua “revolució de la vida quotidiana”, amb el Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones de Raoul Vaneigen com a lectura de capçalera i assemblea l’endemà al bar de la facultat universitària. També per una certa tradició de premsa satírica i rigorosa com Le Canard Enchaîné, únic contrapès en “l’era de l’opulència massemediàtica dominada pels grans grups multimèdia”, per dir-ho com Romà Gubern.  I per Wilhelm Reich i la revolta sexual dels joves. Pel refrescant home-orquestra Cornelius Castoriadis, un pensador encara higiènic, que va denunciar els excessos bolxevics i maoistes i també l’intervencionisme capitalista del lliure mercat, sempre fugint del binomi dels bons i els roïns. “Uno de los maestros imprescindibles de la segunda mitad de nuestro siglo”, segons Fernando Savater.

En la meua biblioteca també ocupa lleixa d’honor Herbert Marcuse, autor d’Eros i civilització i L’home unidimensional, que ens arribaven amb tant de retard i que jo vaig llegir entrada la segona meitat dels anys 70 gràcies a Rafa Arnal i la seua lliberia 9 d’Octubre de Tavernes Blanques, punt d’importació d’idees i lloc de cites estimulants per a la gent de la meua comarca. Herbert Marcuse va ser, al meu entendre, l’intel·lectual més interessant d’aquella revolta americana, el qual afirmava que l’època del proletariat havia passat i que als EUA i a bona part d’Europa el proletariat era burgesia pura. La conseqüència era lògica: la joventut havia de substituir el proletariat com a subjecte històric de la revolució ja que era l’únic agregat social amb capacitat d’intervenció suficient. Però, si alguna cosa envege del professor frankfurtià, és que va tenir Angela Davis com a alumna, que ha estat durant anys el meu mite eroticointel·lectual més profund i amagat. També ocupa lloc d’honor Leo Lowenthal, l’altre membre de l’Escola de Frankfurt que va fer cap a Berkeley fugint de l’Alemanya nazi. I tot allò descansa sobre la mateixa lleixa de memòria que l’assassinat de J. F. Kennedy i Martin Luther King, Malcom X, els Black Panthers i el Black Power, la guerra del Vietnam i la primera mobilització antibèl·lica “global”. La lluita del moviment negre contra la indignitat, la injustícia econòmica i la segregació racial, que va produir l’eslògan que més ha aconseguit emocionar-me en la vida: I’m a man, un prodigi del minimalisme reivindicatiu i literari. I totes aquelles minories actives que en aquells explosive sixties es van fer escoltar en el país de la silent majority, que era ben bé una majoria moral. I l’informe Warren i la llibertat d’expressió del Free Speech Movement. Els Freedom Riders, el Mississipi Freedom Summer ideat per Bob Moses i la concentració del Grant Park de Chicago durant la convenció demòcrata i la trobada “alternativa” d’Abbie Hoffman i Allen Ginsberg i el seu teatral “Ommm …”. I, finalment, el We shall overcome, globalitzat per la veu de Pete Seeger i el The times they are a-changin de Bob Dylan i Joan Baez, que anunciaven el naixement d’una contracultura sobre la qual Theodore Roszak va escriure un llibre extraordinari que, finalment, he pogut trobar gràcies a la xarxa, en el mercat virtual de llibres de segona mà. Ben mirades les coses, la “primavera del 68” va ser per als americans una estació terrible. Amb la mort dels dos líders principals i les ferides del racisme i del Vietnam, els EUA van iniciar una decadència mundial en molts sentits, tal com s’ha assenyalat freqüentment. Però allò mateix els va convertir en l’espill de generacions de joves d’esperit d’arreu del món que concretaven la seua reserva d’esperances en el moviment pels drets civils, la Nova Esquerra, la contracultura, la música de Bob Dylan o la “marxa sobre el Pentàgon”, que el desmesurat Norman Mailer va convertir en Los ejércitos de la noche, una obra mestra del periodisme literari.

Certament, jo no he estat mai un hippy o un cowboy desbocat. Quan tothom en parlava, jo rebutjava aquestes opcions potser per la meua prevenció davant tota mena d’excentricitats poc contrastades. I també, no cal dir-ho, perquè sóc poc partidari de les “protestes sense programa” ni de la “cultura de la queixa” com una finalitat en si mateixa. Em fa l’efecte que aquestes mentalitats parteixen, sovint, de la idealització d’una vida quimèrica. L’esquerra exquisida i la seua nostalgie de la boue completen el quadre de referència per mitjà del vell binomi elits (civilització) versus naturalesa (Panteres Negres i altres “adorables primitius”). Lluny del binomi dels àngels i els dimonis, el món és massa complex per a deixar-lo a les mans dels revolucionaris professionals. Tom Wolfe dissecciona aquest sentiment en La izquierda exquisita –l’original d’on copiarà la nostra gauche divine, amb el Bocaccio de Barcelona en lloc de Peppermint Lounge de Nova York– a partir de la festa que Leonard Bernstein –“príncep de l’esquerra exquisida”– ofereix als Panteres Negres per tal que li expliquen les seues reivindicacions. El comportament de l’esquerra exquisida s’expressa sempre en sospitoses formes de beneficència caritativa respecte als “inferiors”. És un clixé que respon a una ideologia oligàrquica, per molta retòrica que predique el contrari. El discurs, consolador, no comporta mai la promoció dels inferiors sinó com a  pintorescos bufons, eternament “exòtics” i “singulars.” I, tanmateix, aquestes propostes que elogien la “revolta” –com els cínics, els herètics, els llibertins, els llibertaris, els surrealistes, els beatniks i els exclosos, entre una llarga llista– m’interessen perquè són una expressió del pensament heterodox, individualista i antiautoritari, la qual cosa sempre va bé per raons terapèutiques. Però, m’interessen, al mateix nivell d’aquells altres que elogien la peresa i el difícil art de no fer-ne un brot: de Paul Lafargue a Pierre Sansot i els nous defensors de l’slow life.

Jo era potser un pèl massa jove per a viure tot allò en directe i tenia el cap en altres rebomboris. D’altra banda, no estic segur que el fenomen hippy, com assegura Racionero en les Memòries de Califòrnia, siga contestatari, ecològic, polític i sexual. Ni molt menys que “aquell moviment se’ns mostra ara no pas com una moda cultural més, sinó com l’única proposta seriosa des de l’existencialisme dels quaranta”. En un article –publicat el 5 d’octubre de 1968!– i intitulat “La juventud y sus cosas”, Joan Fuster escrivia el que segueix:

a enemigo que huye, puente de plata: los hippyes y sus afines no suelen ser peligrosos, y la “sociedad” les deja tranquilos mientras no cren molestias en la calle. El hippy es un “drama” para su propia familia (…) y a la larga, ni eso. Los hippyes son casi como una secta religiosa, como una corporación de anacoretas indolentes, y es posible que acaben por ser “aceptados” como tales. Tal vez serán los monjes del futuro, contemplativos y marginales…

Finalment, mai m’he interessat massa per les “vibracions” i la “felicitat psicodèlica” que prometien els succedanis de hippies que jo vaig conèixer. El seu programa –droga, sexe i rock and roll— sempre l’he trobat molt allunyat de les meues possibilitats. I el turn in, turn on, drop out –sintonitza, desperta, despenja’t– una fugida d’estudi que fins ara no m’he pogut permetre. Potser també per això jo no vaig posar cap candela en aquella processó. Christopher Lasch ha parlat de la dècada narcisista per a referir-se a la dècada dels seixanta i les revolucions de tipus personal, en oposició a l‘entusiasme revolucionari que ho fiava tot als grans canvis macroestructurals. Potser té una part de raó. La gran revolució té sempre un perill de gegantisme associat. No sóc partidari tampoc, com ja dec haver dit, de creure en els valors de la joventut per ells mateixos. I menys ara que ja no sóc tan jove com voldria. La salut mental ens imposa viure la vida d’acord amb les expectatives que ens permet el ritme biològic. Per tant, no considere que un moviment siga bo o dolent per ser juvenil o senil. “El 68 no fou una rebel·lió d’idees, sinó de vivències”, continua Racionero. I això, en efecte, et fa simpàtic i cordial el moviment. “La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l’establishment. Ningú no invoca l’amor lliure: es fa l’amor a tort i a dret. Ningú no posa en qüestió la universitat: se la ignora. I hom fa la crítica de la societat establerta, senzillament marginant-se’n. No parlen les paraules, parlen els fets.” Això que es trobaren en el camí, que penses ara. Si és –si era– veritat. Que vés a saber…

 

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

http://perifericedicions.com/producte/al-pas-dels-dies-quadern-dentretemps/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s