La segona part de la meua vida

IMG-20181026-WA0002(3)

(Demà, 20 de novembre de 2018, farà 43 anys que vaig començar els estudis de Magisteri a València. Aquell dia, segons he explicat en el meu llibre Tot entra en el pes (Vincle Edicions) “va començar la segona part de la meua vida”. Fa unes setmanes vam presentar-lo al Centre del Carme de València i vaig tenir el gust que hi assistiren Ángel Puig i Paco Munyoç, els quals, durant aquells anys setanta, regentaven, respectivament, Capsa 13 i l’Aplec, dos garitos sense els quals no s’explica la meua vida posterior. Ens vam fer una fotografia que és també un tresor d’agraïment. Va per ells).

978840905271

A l’Escola de Magisteri, vaig fer colla de seguida. Per primera vegada, em vaig sentir membre d’un grup aliè al poble on vaig nàixer. La primera ocasió en què vaig establir llaços d’afecte i compromisos que no eren només esportius ni estrictament lúdics. Noves i imprevistes companyies que, vist amb la perspectiva del temps, van ser la porta a dimensions també inèdites. (…) Una frontera de creixement cap a l’edat adulta i una certa independència de criteri respecte de la cosmovió en què havia viscut de forma inconscient com viuen els peixos dins de l’aigua que els dóna vida.

A diferència de la colla comunitària, aquella gent que estudiava Magisteri coneixia idiomes estrangers, llegia llibres desconeguts, assistia al teatre i a recitals de cançó, al cinema i a tota mena de reunions –a voltes clandestines!– que tenien l’encís de la innovació i sovint de l’extravagància. Un univers de gestos que em movien el cos d’una manera insòlita. El record d’aquelles primeres reunions encara manté en la meua memòria un tel d’emoció taquicàrdica.

(…)

L’arribada a la universitat va comportar la descoberta de la ciutat i de la cultura urbana, tan diferent a l’heretada per la tradició. (…) El descobriment de la ciutat va representar, d’una manera complementària, la iniciació en la morfologia de la nit. La nit del Barri del Carme era un món en què l’estrany era jo. L’exploració dels seus cafès va esdevenir una activitat addictiva, un programa complet de reeducació general bàsica. Aprovat amb profit gràcies a la insistència d’alguns mestres veterans. Malgrat la metamorfosi d’aquell barri, encara avui, de tant en tant, m’agrada de passejar-hi sense rumb com si hi arribara per primera vegada, bambant com el flâneur de Charles Baudelaire i Walter Benjamin, a la recerca del no-res, que és l’objectiu metafísic definitiu.

(…)

El meu company de classe Àngel Puig, Angelito, regentava al barri Capsa 13, un local del qual ens vam fer visitants assidus i on vam descobrir músiques, tribus i relacions impensades. Una d’aquelles nits, en arribar a Capsa 13, un amic d’Angelito discutia a viva veu amb la nòvia, no sé si fixa o circumstancial, si era millor “fer l’amor” amb la llum encesa o a fosques! Ell preferia la llum encesa; ella, segons argumentava, preferia fer-ho a fosques. Jo, amb uns ulls com plats, no hi podia donar crèdit. Per aquell temps, no crec que jo haguera escoltat aquell concepte tan literari i pirotècnic. Fer l’amor! Mare de Déu, quin llenguatge! La gent de poble, als divuit anys que jo tot just hava traspassat, rarament havíem arribat a aquell nivell de construcció discursiva. Fer l’amor! Llenguatge poètic a banda, entre els meus amics, si algú tenia alguna experiència més o menys epidèrmica sobre el tema no havia passat de quatre grapejades en un canyar de vora mar. La resta, imaginació juvenil, que cadascú es refredava amb els mètodes tradicionals homologats. Mentre aquella parella exòtica discutia immergida en una boira de fum de tabac, pels altaveus de Capsa 13 sonava –ho recordaré mentre viuré– Ma solitude, de George Moustaki:

(…)

Gràcies a Angelito i les seues amistats nocturnes, vaig aprendre la geografia més interessant del barri, que a poc a poc va convertir-se en el meu segon territori vital: l’Aplec, Bermell, Barro, Capsa 13 i els Tres Tristes Tigres van esdevenir les nostres estacions nocturnes. (…)

Una d’aquelles nits de pelegrinatge, vaig trobar Fede Molins a l’Aplec. Em va fer seure amb un grup d’amics, militants com ell del Partit Socialista del País Valencià. Mentre enraonàvem en rogle fumant i bevent rocafulls, va arribar un xicot amb barba i jersei fet a mà, que va deixar caure, com qui diu la cosa més natural del món, que era de la Safor. Va prendre cadira i, sense preàmbul, va preguntar: “Company, tu d’on ets?” Fede, de Meliana, cosí germà de ma mare, que vivia a dos carrers de nosaltres, va contestar, rotund: “Som de l’Horta”. Vaig quedar parat, però no vaig gosar badar boca. “De l’horta?”, vaig pensar, contrariat. Per què diu això Fede? Nosaltres érem del poble, no érem de l’horta, em deia mossegant-me la llengua. De l’horta eren aquells que vivien a les alqueries disperses entre els nuclis de població. Aquella nit, a l’Aplec, entre militants socialistes, vaig aprendre que érem de l’Horta! Pocs mesos després, em trencaren els vidres del 600 de mon pare precisament perquè portava una pegatina que deia “Sóc de l’Horta. País Valencià”. Un país de peatge!

Si us interessa el llibre, el podem demanar directament a l’editorial:

https://vincleeditorial.com/producte/tot-entra-en-el-pes/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s