La llengua dels mitjans de comunicació (Una visió valenciana)

(Si els arxius digitals no em fallen, i crec que no, aquest article compleix aquesta setmana 25 anys, encara que està basat en una intervenció oral del 1992 en una taula redona a la Universitat Autònoma de Barceloana que va organitzar Mavi Dolc. Aquests maldecaps de fa tants anys havien estat la base del Llibre d’Estil de RTVV que vaig redactar durant l’any 1989 i que posteriorment vaig publicar a Bromera amb el mateix títol. Per si és del vostre interès, tant de temps després. Per a mi, un exercici d’arqueologia personal i de reorganització i neteja de calaixos biogràfics).

la-llengua-dels-mitjans-de-comunicacio

Necessite començar per afirmar que sóc d’aquelles persones que pensen que, en parlar de llengües, la quantitat determina la qualitat. A major ús, millor ús. Si voleu dir-ho en col·loquial: la llengua, com més la usarem, més a punt la tindrem. Es tracta, segurament,  de l’únic instrument del món que millora amb l’ús.

Almenys, l’afirmació contrària, segons la qual la qualitat determina la quantitat, és òbviament falsa. Un exemple: el fet d’aconseguir uns models de llengua correctes i adequats, rics i genuïns, en un diari, en una ràdio o en una televisió no provoca l’augment de l’ús del català en altres diaris, en altres ràdios, en altres televisions, com tothom sap. L’augment del català en TVE, en Antena 3, en La Vanguardia, en El Observador o en Onda cero sí que provocaria una millora de qualitativa.

Un altre exemple més encarnat a la meua ocupació: quan Canal 9-Televisió Valenciana ja havia aconseguit –després d’una llarga temporada de dubtes i provatures-, quan ja havia aconseguit, insistesc, una més que notable qualitat lingüística –i artística (interpretativa)- i tècnica –el doblatge al valencià ha quasi desaparegut de les pantalles del Canal 9-TVV només dobla al valencià les sèries de dibuixos animats – no se si per fer creure que es tracta d’una llengua de ninots i no de persones-, algun documental d’aquells que s’emeten abans que ningú no s’haja alçat del llit o després que tothom s’hi haja ficat i, per descomptat, aquells programes que la televisió valenciana compra a la TV3 (Vosté jutja i La vida en un xip, per exemple) rebatetjats El rogle i Carta blanca, respectivament per vés a saber quin fosca raó de la dialectalogia geogràfica.

Per si té cap interès, diré que, a hores d’ara, el percentatge d’ús d’aquesta llengua en què ara us escric a la TVV és al voltant del 50% quant a la programació global, tot considerant com a català tot aquell programa de producció pròpia –concursos, magazins, informatius i esports- en què el català n’és la llengua conductora. Tothom sap, però, que això és exactament un parany estadística, ja que un alt percentatge dels personatges que hi apareixen usen el castellà. Val a dir, també que la majoria dels programes en català són de contingut localista, fester o costumista, cosa que reforça el vell prejudici segons el qual “el valencià és una llengua per a anar en cos de camisa”, tan ben expressat pel periodista Azzati – el qual, per cert, té dedicat un dels carrers més cèntrics de la ciutat de València. El grau màxim del patetisme lingüístic de Canal 9-TVV l’assoleixen alguns concursos – el nom dels quals m’abstindré d’esmentar per allò de no fer-los publicitat- en què la pròpia condició lingüística es converteix en objecte de burla i en els quals l’analfabetisme es presenta com una condició venerable. És també el súmmum  de la identificació amb el poderós i de l’autoodi, tal com ha assenyalat el psicòlegs.

Tornem, però, a la relació quantitat-qualitat. Sé que entre els catalanoparlants –i més encara si són alhora catalanodependents –les discussions al voltant de la qualitat de la llengua- desperten un morb especial. Ara bé: no és, al meu parer, el que podem anomenar un tema central del conflicte lingüístic, sinó, més aviat, epidèrmic. El problema central del conflicte lingüístic i, per tant, el problema dels mitjans de comunicació no és la mena de català que s’hi ha d’usar, sinó, encara, si el català s’hi ha d’usar o no s’hi ha d’usar.

M’explique: el conflicte real no es planteja entre servei o servici, entre diguérem, diguéssem o diguéssim; ni entre xic, noi o al·lot, posem per cas. Ara mateix, vull pensar que sí, ens hi posaríem d’acord tots aquells que ja ho estem en el fet que qualsevol de les formes esmentades és preferible a servicio, dijésemos o chico. Es tracta, al meu entendre, de falsos dilemes, alimentats pels enemics de totes aquelles formes catalanes suposadament excloents, i l’objectiu dels quals és, precisament, desviar l’atenció del conflicte central. En definitiva, provocar una discussió paralitzant en forma de sublimació compensatòria.

Efectivament, en situacions com la nostra, els conflictes sobre la forma de l’idioma o sobre la seua indentitat són interessadament cultivats per enfosquir o camuflar el conflicte real. Només així s’explica que les polèmiques entre arcaistes i modernitzadors, entre de guant i els d’espardenya, entre heavys i lights i entre suposats valencianistes i més encara suposats catalanistes es replantegen cada volta que l’ús del valencià està a punt d’assolir un cert grau de normalitat en un àmbit determinat. Ho confirma, precisament, el fet que, al País Valencià, es ventara, de nou, el foc de la contravèrsia lingüística quan el valencià ha demostrat que pot ser, amb tota la dignitat del món, la llengua de la televisió dels valencians. Les polèmiques generades al voltant del model lingüístic de Canal 9-TVV no han estat produïdes per un hipotètic rebuig social, sinó que han estat conscientment impulsades, contra tota norma de prudència social, pels dirigents de l’ens ràdio-televisiu i, en concret, pel seu director general, Amadeu Fabregat.

Vull repetir-me. La pregunta i el dilema clau que tenim plantejats els valencians –els del nord de la Sénia i els del sud- no és quina mena de català s’hi ha de fer servir, sinó si els mitjans han de ser en català o en castellà, en valencià o en espanyol. (Re)discutir ara el model –si per o per a, si barco o vaixell, si gaudim o disfrutem – és senzillament, posar el carro davant dels bous.

Una prova: mentre els de l’Avui i els del Diari de Barcelona s’entretenim en les seues cosetes sobre l’essència lingüística més mostrada, la família convergent ens va fotre un àrbitre Observador en el millor castellà de Valladolid. I no crec que els seus periodistes –catalanistes de pro- hagen hagut de reciclar els seus coneixement de castellà. En tenien models: El Periódico, La Vanguardia, El Mundo Deportivo, etc., etc.

I no vull, amb això, traure ni un pèl d’importància a les discussions estrictament lingüístiques. De fet, el tema m’interessa personalment i professionalment. Intente, però, situar-lo en la seua justa dimensió.

En qualsevol cas, un mitjà de comunicació de qualitat exigirà un model de llengua funcional que, consegüentment, es convertirà en model referencial d’altres mitjans. I un mitjà populista imposarà un model de llengua folkloritzant i acomodatici: acastellanat. El primer model respon a una mentalitat modernitzadora i contribuirà a usar la llengua en temes  i ocasions reservades a l’altra. El segon, contràriament, és una concreció de l’essencialisme més involucionista i demagògic. Els models lingüístic populistes, sempre restrictius en el seu ús, (re)connfirmen la (im)possibilitat d’usar aquella llengua fora dels reductes estrictament familiars i dels temes intrascendents. Diríem que el primer model compleix una funció cohesiva de la societat a què es dirigeix i que el segon retroalimenta l’analfabetisme del poble que invoca com a concepte abstracte.

És per això que el respecte a la tradició i els usos estandaritzats esdevenen exigències en un mitjà modern. La reivindicació de la “llengua que ara es parla”, les “terceres vies” i els fantasmagòrics pactes lingüístics, per la seua banda, són recursos estratègics d’aquells que interpreten la realitat social amb el prisma de les conveniències particulars. A fi de comptes, invoquen una llengua que, en realitat, no pensen usar fora dels seus usos més simbòlics i subalterns. En aquest sentit, la renúncia a un model de llengua estandarditzat és la renúncia a la normalització  lingüística que tant reciten.

Tanmateix, no vull que ningú interprete aquestes paraules com un prejudici – per cert, molt espanyol per a desgràcia de qui el professa- contra la diversitat lingüística. En sóc un aferrissat defensor.

Ja sé que és molt senzill dir-li tots igual, però no crec que un model de llengua únic i universal, en les nostres circumstàncies sociolingüístiques –incloses les polítiques-, ajude ni poc ni gens a l’augment real de l’ús del català. Reivindique, per això, una nova ideologia lingüística no jeràrquica que reconega la variació i la diversitat com a concrecions enriquidores d’un mateix nivell de correcció, tot partint, per descomptat, d’un escrupulós respecte a la normativa lingüística vigent. La diversitat interna –tal com ens ensenya el cas de l’anglès, que no és precisament una llengua en perill d’extinció – no té per què causar cap mena de confusionisme ni afluixar llaços unitaris. Contràriament, generarà noves formes d’interacció i d’interdependència. Es tracta d’una nova ideologia que ningú no hauria de jutjar apressadament com el regne del campe qui puga sinó que, contràriament, es fonamenta en una altra dita nostrada: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

Tan incorrecte i inadequat em sembla que dos pistolers d’un western, posem per cas, enraonen com si foren Ausiàs March i el seu cunyat Joanot Martorell, com que ens informen del bombardeig de Bagdad com si d’una nit de foc de la València es tractara. I més greu encara em sembla que s’apliquen segons quins criteris lingüístics a segons quins àmbits. No és possible, per exemple, que la política educativa i la de comunicació social es desdiguen en les seues respectives polítiques lingüístiques. La política lingüística del matalasser (fer i desfer) és una política eclèctica que juga sempre en contra de l’opció subalterna.

En fi, amb aquesta panoràmica –i això sense parlar de contextos d’internacionalització comunicativa, des de la CNN a Euronews, passant per les televisions privades i per cable que hi ha i que hi haurà –pensar que som més guapos perquè diem barcos o que som més bells perquè diem vaixells no solament és un tristíssim narcisisme de la petita diferència que en diria Freud, sinó un parany de què hauríem de fugir com de la pesta blava.

Publicat dins la revista Tirant al Blanc, 6. Dossier: llengua i mitjans de comunicació, U. de Lleida, 1993.

Per si us interessa:

La llengua dels mitjans de comunicació, Ed. Bromera, Alzira, 1990.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s