On the road again

Quadern

(Escrit ara fa 15 anys)

19 de desembre

Acabe de llegir un llibre extraordinari del periodista Cesare Fiumi –nascut com jo mateix el 1957!– i intitulat Otra vez en la carretera que rememora i reprodueix el mític A la carretera de Jack Kerouac. El llibre de Fiumi és un viatge  a la recerca emotiva de la memòria, per mitjà de la música, la literatura, el cinema i els indrets marcats pel pas de Kerouac i la seua colla. Un viatge per la Route Historic 66, el Far West i l’Amèrica profunda i imaginada. 3770 km de carretera entre la vora del llac Michigan, a Chicago, travessant els estats d’Illinois i Missouri, Oklahoma, Texas, Nou Mèxic i Arizona fins a Santa Monica, passant el desert del Mojave, a Califòrnia, després d’haver deixat a mà dreta, direcció a Los Angeles, el Grand Canyon, fins al Pacífic. Un viatge “per a tractar de véncer la nostàlgia”, segons explica Fernanda Pivano en un pròleg notable.

A mi, sempre m’han fet gràcia aquells que, com diria Francisco Umbral, volien anar més enllà: “más allá de todo, más allá de sí mismos y, por supuesto, más allá de la realidad.” És l’antídot literari de l’adotzenament que ens rodeja. Els que van per davant desbrossen el camí, el marquen. I això mai no els ho agrairem prou. Tanmateix, hi ha extrems i deliris no sempre desitjables. Però no hi puc posar remei: m’encanten l’heterodòxia i l’heretgia literàries, l’estètica transgressora i creativa d’una certa literatura de l’excés. Potser per això m’encisen també les road movies, els personatges de les quals sempre busquen un impossible. O els westerns, literaris i cinematogràfics, que va concebre Bret Harte i que personifica l’outlaw d’inclinacions antisistema i una socialització de lliure disposició. I el cinema de John Huston i els seus herois fracassats, dibuixats, a voltes a partir de grans novel·les com Sota el volcà, de Malcolm Lowry. I m’entusiasma, com a lector i com a espectador ben assegut, la figura del perdedor melancòlic i del contestatari i incorformista, geni rebel de qualsevol causa i model de vida. La beat generation n’és l’emblema més cridaner, una generació que va fer de les revolucions personals les úniques formes d’identitat. Una generació molt atacada per l’establishment literari, inclòs Truman Capote, que va assegurar que la literatura de Jack Kerouac era pura “mecanografia”. Curiosament, A sang freda és un treball deutor de les experimentacions del nou periodisme i la prosa de Kerouac, tal com ha assenyalat Dennis McNally.

Jo no li he donat mai a la literatura de Kerouac més valor que el de simpàtic entreteniment, però a gosades que m’hi he entretingut. Els meus patrons són uns altres, però sempre he trobat l’instant per a llegir aquestes peces literàries tan amenes. La seua irreverència me les ha fetes pròximes, malgrat la distància “cultural” amb els seus autors, com ara William S. Burroughs i el seu autobiogràfic Yonqui. Sóc també un consumidor viciós de l’escriptura insomne i delirant d’un outsider com Bukowski, el “boig solitari”, un escriptor “independent de tot moviment literari i de les institucions acadèmiques.” I, sobretot, el corrosiu Hollywood (amb el seu alter ego Henry Chinaski), el Dirty Old Man de la nòmina literària nord-americana. I l’excel·lent Hand (La vida de Charles Bukowski) firmat per Neeli Cherkovski, una biografia que fa estremir del més gran enfant terrible de la literatura nord-americana. En la seua voluntat extrasistema, Charles Bukowski va ser aliè, fins i tot, al moviment dels beats, als quals, segons explica, va llegir sense entusiasme i a qui retreia el seu compromís amb “els temes polítics i econòmics.” “Creia” –segons Henry Cherkovski, en Confessions— “que allò era un obstacle per a la poesia, que un autèntic poeta tenia preocupacions més importants que enredar-se en afers corrents.” De fet, va arribar a declarar “que havia estat borratxo durant tota l’època beatnik, i que no era amiguet ni de Kerouac ni de Ginsberg.”. “A mi –concloïa–, no m’interessa tota aquesta merda bohèmia del Greenwich i de París. Alger, Tànger (…) tot això és pura xarlataneria romàntica.” I m’agrada també –ai!– Hunter S. Thompson —Miedo y asco en Las Vegas i Los ángeles del infierno–, el màxim representant del periodisme gonzo, una variant del nou periodisme nord-americà en què l’autor “es converteix en el centre de l’acció.” Una forma subversiva d’escriure i de protestar fins i tot davant dels seus companys de viatge de la contracultura. De tant en tant, me’l remire amb interès profilàctic davant del conformisme d’una “objectivitat” periodística més que discutible. El seu “periodisme” delirant em diverteix, què voleu que us diga! I, tanmateix, la meua idea del periodisme canònic és exactament la inversa.

Ferlingheti

Potser per tot això, em ve al cap amb un infinit plaer la visita que vaig fer fa uns mesos a la City Ligths Books de San Francisco, després d’haver llegit amb avidesa juvenil la beat generation. Encara evoque amb emoció taquicàrdica la trobada amb Lawrence Ferlinghetti, editor de les avantguardes americanes —beats, hippies, Bukowski, entre altres– i europees –García Lorca i Rafael Alberti, posem per cas–, a més de llibreter i escriptor. Ferlinghetti havia estudiat a la Sorbona i, commogut per la vida intel·lectual parisenca, va crear la City Lights Books a la manera de les llibreries tradicionals de la Rive gauche. Era un matí fred i lluminós. En el pis de dalt de la llibreria, al costat de la prestatgeria destinada específicament a la beat generation, hi ha una modesta porta d’on va eixir Lawrence Ferlinghetti, mentre nosaltres remenàvem llibres. El meu anglès incipient no em va permetre articular paraula davant del “productor”, per dir-ho així, de la moguda beat a aquella ciutat de la costa oest americana. Durant anys, jo havia mantingut amb aquella gent un diàleg sedentari, a través de totes les carreteres i totes les músiques americanes. I heus ací que el tenia davant, cara a cara i somrient. Vam encaixar, ritualment, com dos vells coneguts. Supose que degué pensar que jo era un client habitual de sa casa. Literalment esborronat com un xiquet davant del golejador del seu equip, en compte de parlar-li, vaig demanar a la meua acompanyant que li comunicara que la taquicàrdia m’havia ennuvolat la capacitat d’articulació, però que li estava profundament agraït per tantes nits de viatge literari. I que, en bona part, ens trobàvem allí, a San Francisco, pel seu reclam. Quan em vaig refer, vaig trobar forces per demanar que em dedicara la darrera antologia que havia editat sobre els beats, cosa que l’home va fer amb la més gran de les amabilitats. Vam intercanviar quatre llocs comuns  sobre la necessitat de la “resistència” com una forma de vida i, sobretot, de la influència del pensament parisenc en la configuració de la seua visió del món. Abans d’abandonar aquell altaret consagrat, ens va regalar un exemplar de Howland other poems–, el crit generacional d’Allen Ginsberg, pare sant d’aquella confraria nòmada que escrivia llibres. Ara, en un anglès poc millorat malgrat les hores que m’hi deixe, intente rellegir-lo, vés a saber per què, sempre amb música de Charly Parker de fons.

Per compensar aquests excessos, mentre tothom ja dorm, jo trie del prestatge d’honor de la meua biblioteca, els diaris d’Henry David Thoreau, mestre de la contemplació, que tant m’agrada de consumir assegut vora l’estufa, ara amb Randy Crawford de fons. “És una qüestió de neteja: s’ha de canviar d’opinió com de camisa”, va escriure Jules Renard al seu Diari. L’eufòria de la fugida, ni que siga literària, deixa pas al dia infinit de la vida plàcida. I llavors Thoreau n’esdevé la píndola imprescindible perquè converteix el tedi en literatura.

 

Si teniu interès en aquest llibre, el podeu demanar directament a l’editorial Perifèric:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

http://perifericedicions.com/producte/al-pas-dels-dies-quadern-dentretemps/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s