Sobre la complicitat

ESPILL

(Escrit ahir va fer 25 anys)

La complicitat, segons el diccionari, és una forma secundària de participació en un delicte, a la qual correspon un grau mitjà de responsabilitat, entre la de l’autor i la de l’encobridor. Qualitat de còmplice, s’hi afegeix. Tots els seus sinònims –consentent, coautor, intigador, encobridor, comparsa, fautor, partícep, acòlit, estiracordetes, satèl.lit, col.laboracionista, aquiescent, col·lusori o connivent– tenen un to de culpabilitat intrínseca, de transgressió més o menys criminal i facinerosa. És el matís el que ens inculpa, per tant.

Ara: ¿qui és l’hipòcrita que declara viure lliure de complicitats més o menys confessables? Sí, el sexe, en primer lloc. I no parle només de l’adulteri, sinó del sexe oficial. No és, en ell mateix, una classe de complicitat? Però no és només el sexe. Hi ha també la política o, arreu arreu, les relacions humanes més banals: ¿de quina manera s’expliquen sense la sal de la complicitat?

Delicte? Em fa l’efecte que, ben mirat, es tracta –almenys, de tant en tant– d’una post de salvació, d’una necessitat de supervivència. I, encara, a voltes, d’un nivell descordat de llibertats creatives i irrenunciables que haurem de defensar amb dents i urpes.

Còmplice –diu Joan Fuster– és aquell que us ajuda a ser com sou”. I a voltes, a amagar-ho.

Del meu llibre:

Espill d’Insolències, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s