En la mort de Vicent Ventura

ESCRITS

(Vicent Ventura va faltar el dia de Nadal del 1998, ara ha fet 20 anys. En vaig fer un article, que vaig publicar el 3 de gener del 1999 al diari El Punt. El vaig recuperar l’any passat per al meu llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster. Ací el teniu, per si interessa més enllà de combois, maredeús i altres misèries de la política actual.)

Potser Vicent Ventura no va saber mai de l’existència d’Andrés Trapiello. Però, vés a saber per quina coincidència, ara fa uns dies que vaig llegir en el darrer dietari de l’escriptor lleonés una sentència que em solia repetir Ventura en les nostres productives sobretaules: “S´ha de ser modest fins i tot quan se sommia.”

L’aforisme em ve al cap al tall de la mort sobtada del nostre primer europeista. Són les quatre de la vesprada del Segon dia de Nadal i l’acabem d’acomiadar al cementeri de València sense massa formalismes, modestament, com ell hauria desitjat, quasi en “cos de camisa”: d’una manera laica.

La immensa tristesa del moment, entre records viscuts i un grapat d’amics sincers, m’evoca una altra màxima d’Andrés Trapiello: “Un pot defensar-se de les crítiques, però no dels elogis”. I, en efecte, en el moment del traspàs, fins l’enemic declarat sol triar el silenci com a forma de respecte més o menys sincer. I així ha estat també en el cas de Ventura. Els “altres”, que hauria dit ell mateix, el van combatre en vida i l’han amagat en la seua mort. Però només el seu “còmplice” J.J. Pérez Benlloch s’ha atrevit avui a suggerir entre línies que la més dura de les incomprensions a Ventura li van arribar des de dins de casa. Unes incomprensions que ara mateix se’m fan present, amb Ventura acabat d’incinerar, en forma d’elogi impossible de combatre.

En les necrològiques d’urgència, tothom ha remarcat també la persecució de què va ser objecte Ventura en vida. Però ningú no hauria d’oblidar que la tal persecució no va morir amb Franco. Durant l’autonomia democràtica, Ventura també ha estat un perseguit, de distintes maneres. I en el cas d’un home públic, la més miserable de totes és la que opera sobre la llibertat d’expressió.

Per un altre atzar del món, la mort ha sorprés Ventura un dia de l’any en què no es publiquen els diaris –a ell, el nostre primer periodista!–, I potser això mateix ha estat un senyal de dol en forma de trista al·legoria.

Ventura va patir moltes limitacions per a escriure durant el franquisme, en efecte. Però no puc estar-me ara de dir que Ventura també va patir el veto ignominiós per banda d’alguns que avui l’enalteixen en forma d’oració fúnebre. El Valencia Semanal dels progres de l’època, el Canal 9 d’Amadeu Fabregat o El Temps d’Eliseu Climent, posem per cas, el van silenciar tant com van poder.

Ell mateix em retrauria modestament aquest comentari. Però si alguna cosa em va ensenyar Ventura és la irreverència davant de la família i dels traficants de la memòria. Serem modestos, Vicent, però tenaços i obstinats. I, quan podrem, ens beurem una botella de Rioja Alta en la teua memòria, que “per a beure malament, sempre estarem a temps”.

Gràcies per tant, amic!

Publicat el dia 3 de gener de 1999 al diari El Punt.

Si us interessa, podeu demanar el llibre directament a l’editorial Vincle:

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s