Sentiment(s) i raó(ns)

(Darrerament, de la mà del Govern Valencià, reviscola un cert valencianisme sentimental, fins i tot religiós, no sé explicar-me per què. L’any dedicat a Sant Vicent Ferrer per banda del Govern, l’exposició del MUVIM i la devoció de certs líders suposadament nacionalistes a la Mare de Déu dels Desemparats en són mostres. Tan epidèrmiques com vostès vulguen, però símbols evident del caràcter que se li atorga la generació que governa al sentimentalisme dins de l’univers valencianista.

Em costa escriure res sobre el cas que no siga repetir-me. Ací els deixe un article que ja té 31 anys –31 anys! El vaig recuperar per al meu llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Ed. Vincle).

Ací el tenen, per si és del seu interès, amics lectors. 31 anys després i sense traure el peus de la panera, que solem dir a l’horta!)

ESCRITS

 

Hi ha qui diu que el nacionalisme és un sentiment d’adscripció a un grup (pre)existent dit nacional. Hi ha, d’altra banda, qui afirma que el nacionalisme és un projecte racional de construcció d’una comunitat que es dirà nacional. Complementàriament, hi ha qui manté que els sentiments determinen les raons i qui lluita perquè aquells no esmorteesquen ni suplanten aquestes.

D’aquesta manera, la relació dialèctica entre el binomi sentiment-raó esdevé un factor determinant de la història contemporània. Més encara: qualsevol anàlisi de la gènesi i la reproducció social de l’actual forma històrica s’ha d’escometre, al nostre entendre, des d’aquesta doble perspectiva.

Efectivament, l’època actual –l’època nacional– és el fruit del procés liberal-democràtic de caràcter racional(ista) encetat pels revolucionaris francesos del 1789. Un fet, la conseqüència fonamental del qual fou la transició d’una societat segmenrària de caràcter feudal-estamental cap a una altra de participativa i igualitarista: la nacional. Però també és el fruit dels sentiments d’adhesió-rebuig als marcs d’aquell procés: els estats nacionals. De fet, la generalització entre la població dels dits “sentiments nacionals” ha esdevingut la millor garantia de consens social del projecte polític nacional-estatal. ɐs en aquest sentit que els símbols patris (bandera, himnes, fronteres, llengua, etc.) constitueixen les principals fonts de comunió sentimental-nacional. El seu rebuig, en conseqüència, esdevé una falta màxima.

Aquesta doble vessant que hem assenyalat és, consegüentment, la que determina la també doble faç del fenomen nacional(ista). D’una banda, una faç democratitzadora i progresssita. De l’altra, una d’emotiva, irracional: un focus de manipulacions i de demagògies. La preeminència d’un o de l’altre component –la tendència dominant–  concretarà en cada context socio-històric el caràcter i l’orientació del nacionalisme, la seua expressió socio-política. És en aquest sentit que resulta agosarada qualsevol generalització en parlar dels fenòmens de caràcter nacional(ista). Cadascuna de les seues expressions requerireix una anàlisi concreta. El nacionalisme pot esdevenir l’agent aglutinador d’un moviment progressista (Cuba, Vietnam, Nicaragua) o, contràriament, l’element cohesionador del pensament i de les forces socials reaccionàries (el feixisme italià). ɐs també en aquest sentit que el nacionalime català ha complit, segons moments, una funció o l’altra: conservador durant la Renaixença, progressista durant la 2a República. No és pas per casualitat que, durant la Setmana Tràgica (1909), un mestre racionalista, Francesc Ferrer i Guàrdia, fóra afusellat amb el silenci còmplice de la burgesia dita nacionalista, inclòs el mateix Prat de la Riba, aleshores director de la Veu de Catalunya, el qual es va negar a publicar “La ciutat del perdó”, l’article en què Joan Maragall demanava clemència per a Ferrer.

Comptat i debatut, si un moviment nacionalista només intenta provocar adhesions i lleialtats sentimentals, és ben lògic, comprensible i saludable que les forces progressites opten per les posicions polítiques contràries –fins i tot per l’antinacionalisme. El cas del blasquisme valencià s’ha d’entendre en aquestes coordenades. No hi cabia el dubte: entre la dolça barraqueta valenciana de Teodor Llorente i els editorials del diari Pueblo, certament, cap persona progressista no podia dubtar. El comportament “espanyolista” de Blasco Ibáñez no es deu a un mecanisme de fugida producte de l’autoodi, sinó, més aviat, a la conscient i legítima renúncia a la pròpia condició. El fet que l’historiador Alfons Cucó no ho haja entés això és una contradicció més de l’il·lustre senador. Tampoc no és per casualitat que, en època més recent, el “nacionalisme perifèric” de l’estat haja estat aplaudit per les forces progressistes espanyoles mentre representava el valors més democràtics i modernitzadors de la cultura antifranquista.

Òbviament, la nostra utilització del binomi sentiment-raó no respon a cap interès de conceptualització teòrica sinó a un objectiu explicatiu del fet nacional i els seus components fonamentals. No cal dir, en conseqüència, que resulta impossible de trobar tipus purs en què només trobem elements sentimentals o racionals. Farem servir el binomi, contràriament, amb la intenció de resaltar-ne allò que és determinant en cada moviment de caràcter nacionalista. De fet, allò més usual és la convivència d’aquests dos components. Lògicament, els moviments de caràcter conservador-tradicionalista, sempre defensius, solen emfasitzar la importància dels factors sentimentals. Els moviments socials de caràcter progressista-modernitzador solen emfasitzar els elements racionals. Els primers tenen la indefinició com a programa, els segons reclamen el compromís públic i el contrast d’alternatives. Els primers provoquen i reclamen lleialtats fanàtiques, invoquen objectius grandil·loqents i es recolzen en mentalitats endarrerides. Els segons fan de la crítica i el pluralisme una questió prioritària. Consegüentment, les dretes regional-nacionalistes invoquen els tòtems simbòlics i les essències pàtries com a reclam. I l’esquerra nacionalista s’emmiralla en els moviments de caràcter ecologista, pacifista, llibertari, etc. i té com a bases els estrats socials més il·lustrats.

Amb aquestes reflexions, no vull robar cap legitimitat als sentiments de caràcter nacional. Fóra cas! De fet, en un món cada dia més estandarditzat –podíem dir, cada dia més mundialitzat– potser aquesta mena de sentiments poden complir un important paper quant a la seguretat personal i a la solidaritat grupal. Ara bé: cal distingir què són i què no són els “sentiments nacionals”. Efectivament, una confusió ben freqüent és la creença que l’adhesió a la famíia, al territori, a l’idioma o als costums tradicionals constitueixen manifestacions de caràcter nacionalista. Es tracta, això sí, de vells i nobles sentiments humans, primaris, d’experiència directa, viscuda, que fa servir el nacionalisme –un cert nacionalisme– per a crear un univers simbòlic cohesionador. Tanmateix, la consciència nacional és un sentiment secundari, elaborat, complex, que pot esdevenir tant fort i intens com aquells, sobretot si es produeix un procés de potenciació –d’educació nacional(ista)– amb l’objectiu d’aconseguir una integració nacional emotiva. Un procés de (re)socialització que transforme els elements dispersos –sentiments, valors, etc.– en consciència col·lectiva fins al punt que acaben per confondre’s. La transformació dels elements tradicionals-populars en nacionals forma part d’aquest mateix procés.

Val la pena de remarcar que fins l’aparició de l’estat nacional i del nacionalisme, tal com ha fet veure Hans Kohn, la força definidora dels individus, el marc suprem de lleialtat, en compte de representar-lo “la nació”, el representava “la religió”. De fet, el Renaixement i la Reforma van ser els grans esdeveniments que prepararen els fonaments de l’època nacional(ista) que encetaria la Revoluci¢ Francesa. Val a dir que la simbolitzaci¢ nacional produ‹da pel nacionalisme (re)introdu¡ en la vida c¡vica el factor sentimental, caracter¡stica fonamental de l’universalisme medieval de car…cter religi¢s. I aix• fins al punt que els racionalistes dels segles XVII i XVIII, paradoxalment, acaben per utilitzar el mateix factor que diuen combatre. De fet, l’unica diferŠncia entre els sentiments religiosos i els nacionals rau en el focus de l’adhesi¢ emotiva. Es prepara aix¡ l’aparici¢ del nacionalieme rom…ntic, de les obres de Herder i de Fichte, de les teories ling¡stiques indoeuropeistes … del nacionalisme reaccionari … fins al nazisme. Dit d’una altra manera: els reaccionaris es visten de nacionalistes. De fet, no ser… l’unic moment en la hist•ria en quŠ el nacionalisme s’utilitzar… contra el nacionalisme, com tamb‚ la democr…cia ha estat/‚s utilitzada contra la democr…cia.

Més encara: les manifestacions nacionals de caràcter emotiu-sentimental juguen ben sovint la funció de sedants d’altres conflictes socials latents. El fet que Le Pen assegure que al desocupat francés només li resta la defensa i l’estima de la pàtria n’és un símptoma. L’apel·ació patronal a la solidaritat nacional dels treballadors perquè no exigisquen millores salarials, n’és un altre de ben freqüent. És en aquest sentit que els moviments nacionalistes de caràcter progressita han de situar les seues reivindicacions en el terreny de la realitat més pregona i concreta, menys simbòlica o mítica, més quotidiana. De fet, una de les característiques dels moviments de caràcter populista, com ara el pujolisme o el felipisme, és la profusió de declaracions genèriques i de missatges difusos. “Tot per Catalunya” o “Pel bon camí” en són uns bons exemples. El combat de la superstició, de les creences tradicionalistes i del(s) sentit(s) comu(ns) que reprodueixen aquesta mena d’ordre social seran, per això, els objectius prioritaris del nacionalisme de base racionalista: l’elaboraci¢ d’un discurs públic trangressor, la superació de valors de caràcter mític i la seua inspiració en les millors tradicions de la societat civil –passeu-me la redundància– : l’autogestió , el creixement personal i la solidaritat. Un nacionalisme, alhora, que s’allunye del “realisme” (im)possibilista i que reivindique la utopia com a valor de canvi i de progrés, que abandone els complexos socials i les pors del formalisme legal i la política parlamentària, que aspire “només” a la construcció d’una societat igualitària, sense ídols ni mites. Un nacionalisme que desacralitze l’ordre social establit i que potencie les mentalitats laiques, materialistes, analítiques i científiques. Un nacionalisme, per exemple, que s’allunye dels nacional-catolicismes, siguen aquests franquistes o catalanistes.

El populisme, el feixisme, el nazisme, etc. són potser les expressions més freqüents del nacionalisme de base sentimental. No cal dir que, ben sovint, el primer és el component generador dels altres. De fet, l’explotació psico-social d’allò que els sociòlegs han anomenat “lleialtat vegetal” al propi grup és una de les característiques dels moviments etnocentristes, com són els esmentats. Més encara, l’apel·lació al “poble” i als seus prejudicis col·lectius com si es tractara d’una família o d’una colla d’amics, com si hi haguera una “comunió de sang i esperit”, com si tot fos pròxim i nostrat, com si les responsabilitats col·lectives estigueren per damunt de qualsevol altra consideració, forma part de la retòrica d’aquesta mena de nacionalisme. No debades una de les característiques definitòries de l’autoritarisme totalitari és la invocació eloqüent d’un passat mític comú i grandiós, perfecte i harmoniós, com també la veneració compensatòria de la vida tradicional (rural, familiar, pobletana) allunyada de la pecaminosa modernitat, focus de corrupció i de pèrdua de la puresa. És per això també que el nacionalisme de base sentimental sol dirigir-se a l’”home pla”, al botigueret, al “menu peuple” de què parla A. Smith.

El nacionalisme de base racionalista és, contràriament, una opció ideològica inspirada en l’ecologisme social, en l’igualitarisme i el policentrisme com a valors màxims. El nacionalisme de base racionalista apel·la als grups culturitzats del cos social, a la reflexió intel·lectual, a la creació d’una elit –o intel·liguèntsia, si ho preferiu– capaç de generar, correlativament, un bloc nacional-popular –que diria Gramsci– de caràcter progressista, antiobscurantista. Un nacionalisme que reforce, en primer lloc, les estructures cíviques contra l’estatització de la societat, que lluite pel tòpic de “més societat i menys estat”.

El nacionalisme valencià dels anys 6O –fusterià i no fusterià– n’és un digne exemple. De fet, la penetració social del missatge nacional(ista) valencià constituïa tota una “revolució cultural” que va impregnar una part ben important de la societat del país: la més culta, la més demòcrata, la més innovadora i creativa, la més progressista del moment. De fet, un dels grans valors de la revolució cultural nacionalista valenciana fou la seua interrelació amb l’igualitarisme europeu dels anys 6O, amb els moviments alliberadors i potenciadors de la diversitat. El fet que el projecte no quallara políticament de manera adequada a la situaci¢ oberta per la democràcia formal monàrquica no invalida ni un pèl els fonaments profundament racionalistes i alliberadors del moviment. Aquells que imputen al “fracàs” del nacionalisme valencià a les formulacions teòriques prenen el rabe per les fulles. De fet, el triomf o el fracàs d’un moviment social no depén (només) del seu missatge ideològic, sinó (sobretot) del context social, els seua agents impulsors i dels mecanismes de reproducció social. Si el nacionalisme valencià no ha cristal·litzat a la manera clàssica, si el missatge catalanista valencià no ha impregnat tot el cos social com alguns preveien, no ha estat per cap pecat original com pretenen aquells que declaren revisar Fuster sense haver-lo llegit.

En qualsevol cas, si alguna cosa de positiu i de progressista té/tenia el nacionalisme valencià és/era la seua component racional, la seua lluita contra les identificacions idealitzadores del “Levante Feliz”, del “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” i, avant la lettre, de les terceres vies suposadament eclèctiques. Es tracta(va) d’un nacionalisme racionalista que, tot ben pesat, ens porta fins i tot a assumir la màxima de Karl Deutsch : “sabem que la Humanitat va existir molt abans que les nacions, i tenim bones raons per esperar que es prolongue molt després d’elles “.

 “Sentiment(s) i rao(ns)”, dins El Temps, núm. 225, Número monogràfic sobre el nacionalisme. València, 1988.

Si vostès tenen interès en el llibre, el poden demanar directament:

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s