El futbol, un món de símbols

Escrit avui fa 25 anys!

Espill d’insolències (Ed. Bromera, 2000)

ESPILL

29-VII-95

 Cada país –o ciutat o poble o llogaret– s’identifica amb uns símbols particulars: noms, banderes, himnes i escuts, cançons, personatges i herois. Ho imposa la tradició i es transmet amb la memòria col.lectiva entre generacions. És la garantia d’una certa continuïtat sentimental perquè aquells símbols cohesionen l’imaginari col.lectiu més primari.

Per descomptat, les tradicions s’innoven, es modernitzen i fins i tot s’inventen. Un exemple, ben cridaner, és la novetat produïda per l’arribada a la península ibèrica, a la darreria del segle passat, d’un esport anomenat foot-ball.

El nou esport, vingut d’enllà la mar cantàbrica, ha generat nous costums i noves distraccions fins al punt que, a hores d’ara, no queda cap racó peninsular que s’autoconsidere mínimament que no haja fundat el seu club de futbol. Primer van ser les ciutats portuàries; després, com és natural, les de l’interior. A poc a poc, tothom anà creant el seu equip representatiu.

El fet, lògicament, imposa uns colors, unes banderes, uns himnes i unes figures emblemàtiques. Correlativament, el club esdevé un símbol més de l’univers referencial més primari i sentit: una constel.lació de sentiments d’adhesió i identificació que, a vegades, en substitueixen o en complementen d’altres, segons els casos.

La jota aragonesa ho recull de manera magnífica: Ya no se juega en mi pueblo/ a pelota con la mano/ ahora juegan a patadas/ y dicen que adelantamos. La burla implícita no és sobrera si pensem que, en un principi, el futbol constituí el nou entreteniment de la gent de bona casa –papanates, esnobs i cursis de ciutat–, en oposició simbòlica a la pilota a mà –de carrer o de trinquet– que era el joc i l’esport de les classes populars indígenes.

 Amb el pas del temps, el futbol ha esdevingut l’esport popular per excel.lència, cosa que no lleva perquè a la llotja dels estadis es reunisca el milloret de cada casa de la burgesia capitalina, com és natural, d’altra banda. La general a peu dret, la graderia numerada, la tribuna i la llotja per als VIPs són fronteres més que simbòliques –autèntics telons de ferro– entre les diverses classes socials que acudeixen a Mestalla, posem per cas.

En aquest context, el València C. de F. és, sense cap gènere de dubtes, l’entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa el País Valencià. A Mestalla, hi va tothom: des del nou ric que en deu més que divisa fins al llaurador d’espardenya d’espart, des del jutge conservador i el regidor corrupte fins l’exprogre de l’angoixa vital. Per a bé o per a mal, el València, com el Barça, també és més que un club.

La prova més evident de la funció social del club en fou el paper –nefast per a la convivència pacífica entre valencians– que va jugar el club de Mestalla en l’època del president Ramos Costa. No n’hi ha dubte: el València C. de F. va ser l’associació voluntària –cívica–  més potent de l’anticatalanisme de la UCD de Suárez, Abril Martorell, Broseta i Attard. Mestalla, a partir del 1978, i durant molts anys, ha estat camp de croada blavera, akelarre sublimatori de les frustracions indígenes i conjura permanent contra els esperits més o menys –més menys que més– catalanistes del país.

 El valor emblemàtic dels equips de futbol ha arribat a tal punt que els enfrontaments esportius han esdevingut autèntiques batalles simbòliques entre ciutats –o escoles, o universitats o qualsevol mena d’associació. Un partit de futbol i una lliga professional són alguna cosa més que els punts i els llorers en joc. Representen l’enfrontament màxim entre els imaginaris col.lectius de les respectives comunitats humanes. Són també la coartada perfecta per defensar, amb cap i peus, l’orgull casolà més indigenista i per venjar greuges de tota mena i condició. Els tradicionals enfrontaments entre els italians del Boca Juniors i els anglesos i espanyols del River Plate simbolitza, millor que cap altra cosa, una certa escissió social de la ciutat de Buenos Aires. O l’enfrontament entre els obrers del Flamingo i les elits de Fluminense de Rio de Janeiro. O dels negres i mestisos de l’Aliança de Lima i els criolls blancs de l’Universitario de la mateixa ciutat. I els catòlics del Celtic de Glasgow i els protestants del Rangers. I, encara, els laboristes de l’Hapoel de Tel Aviv i els conservadors del Maccabi.

En aquesta cursa simbòlica, el València C. de F., fidel representant de la ciutat que li dóna nom, ha maldat com un esperit perdut, a la recerca del seu lloc i del seu enemic natural. Les classes dirigents valencianes, víctimes d’un autoodi autodestructiu, han fet la temporada imposant-se al Barcelona, encarnació demoníaca de tots els mals dels valencians i projecció clínica dels objectius més secretament amagats. El triomf sobre el Barça funciona com un mecanisme compensatori, com un element superador de certs complexes d’inferioritat i també, no cal dir-ho, d’aquell narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud ja fa potser massa anys.

L’autoodi –els manuals així ho expliquen– amaga sempre una lluita subterrània entre els sentiments d’admiració i els de repulsa. Segons moments, s’imposen unes tendències o les altres. L’arribada d’Artur Tuzón a la presidència del València C. de F., per exemple, va obrir una època de no-beligerància institucional en el tema. La novetat ja era d’agrair. I es va notar, precedida com arribava de les èpoques més negres: més blaves. Ara, el mandat de Paco Roig, com en tants altres aspectes, obri el gran interrogant. Per als uns, és el mateix dimoni emplomat: una personificació esportiva del lizondisme tronat. Per als altres, és la gran esperança blanca: una aposta per la valencianització real de l’equip i pel seu arrelament al medi més immediat, l’Horta.

De moment, Paco Roig juga a un populisme personalista farcit del valencianisme més primari. És, diguem-ho així, un feix de materials que algú –sempre hi ha algú– pot intentar teixir en un sentit o en un altre. Li desitgem –i ens desitgem– que no caiga sota les urpes dels senyorets de casal faller –comerciants més que empresaris– i altres perles representatives de l’autoctonisme municipal: coents del bo i millor de la ciutat de València. L’esperança és que els dirigents, per una volta, entenguen que la lluita contra els quixotescos molins de vent no solventa cap ni un dels problemes reals. I que els seus interessos com a estaments dirigents no milloraran insultant i denigrant tot allò que arribe del nord enllà de la Sénia.

La travessa bona és creure que, per una vegada, s’imposarà el coneixement dels homes que van per davant. La imitació del Barça és millor que no la seua criminalització com a boc emissari dels mals dels valencians i dels valencianistes. És el destí de tots els odis: o els superes i te n’oblides o els recicles en amors productius. La burgesia valenciana no odia la catalana perquè és catalana, sinó perquè representa allò que la valenciana voldria ser i no hi arriba. I el merengot anticatalanista no odia el Barça perquè siga el campió sinó perquè els de Mestalla donarien el Miquelet i tot per arribar a ser-ho només un any.

Finalment, Paco Roig, que sap que el diner i els llorers no entenen d’odis ni d’amors, farà el que més li convindrà. Nosaltres, pobres aficionats, esperem que tot plegat servisca perquè l’imaginari col.lectiu s’adone que l’enemic, emboscat com una merenga, vesteix de blanc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s