QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

(1)

Toni Mollà

Fa unes setmanes, vaig publicar ací mateix l’article “L’alta traïció del President Puig” (http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8214/lalta-traicio-del-president-puig?publicitat=true) sobre el poder de l’estigma com a arma llancívola en les discussions públiques. “Les acusacions contra el President”, hi assenyalava, “recuperen la pitjor cara de la dreta valenciana que, amb l’anticatalanisme xenòfob com a estigma contra les forces democràtiques, va generar, durant el tardofranquisme, una de les majors persecucions civils, intel·lectuals i polítiques de dissidents i heterodoxos de l’Europa democràtica. Una “cacera” que aquells que banalitzen el mal anomemen Batalla de València amb la intenció clara de traure’n profit de l’embolic i presentar-se com conciliadors d’un conflicte unidireccional.”

Vull subratllar aquelles afirmacions perquè un bon amic –jove militant de Compromís– em demana si no ha arribat l’hora de superar aquell “enfrontament civil”. Ho és, certament, sempre que es faça adequadament i convertim aquella crisi en una crisi de creixement i no en un pes mort. Com ho és també superar definitivament el que va representar la guerra civil, posem per cas. Tots dos conflictes van nàixer amb la mateixa intencionalitat d’alterar de forma autoritària el decurs democràtic i els canvis socioculturals que es preparaven en els respectius contextos històrics. Desgraciadament, tots dos conflictes encara són ben presents a la nostra vida pública –econòmica, cultural i política. Salvant les distàncies que el lector hi establirà, ni la societat espanyola ni la valenciana han treballat com hauria calgut en la superació d’aquells llastos. Per contra, en tots dos casos s’ha aplicat l’amnèsia obligatòria.

En el terreny de la cultura i la intel·liguèntsia, per exemple, Espanya no s’ha recuperat mai dels efectes obscurantistes del colp d’estat franquista i els anys de dictadura. Per la seua banda, el País Valencià actual continua esclau del colp d’estat ideològic que va representar l’èxit mediàtic, social i polític del blaverisme tardofranquista, que es caracteritza fonamentalment per aquell mateix obscurantisme antintel·lectual que va imposar el franquisme. El resultat de tot plegat és un país en el llindar del desenvolupament cultural, segons els indicadors habituals de nivells de lectura i consum cultural de la població, i la presència en la vida pública d’actors i factors clarament predemocràtics i premoderns, la influència dels quals condiciona sovint les polítiques públiques. En un cas com en l’altre, una conseqüència indesitjada per a la marxa del país és l’emigració de segments de població molt preparats, i també l’exili interior d’alguns dels millors cervells.

La funció social de l’estigma de què parlàvem és marcar i deixar fora de joc aquell que ha estat considerat dissident o simplement heterodox. L’estigma, escriu Erving Goffman, “inhabilita l’individu per a una plena acceptació social”. En el cas de la memòria republicana, els derrotats i descendents són acusats sistemàticament pels que van construir l’Espanya franquista primer i l’hegemonia discursiva de la transició després, de “voler reobrir velles ferides” cada vegada que intenten esbrinar –només esbrinar!– on estan soterrats, posem per cas, els defensors de la legalitat republicana. En el cas del blaverisme, l’elaboració d’un nou artefacte ideològic anomenat “valencianisme de la concòrdia” ha estat l’excusa per a posar en peu d’igualtat teòrica –que, en realitat, és ideològica!– els hereus del neofranquisme blaver amb els fills més o menys rebordonits del Nosaltres els valencians, amb perdó. De fet, la crítica abstracta contra els postulats de Joan Fuster és l’únic relat elaborat pels oracles de l’equidistància benpensant.

La trampa discursiva radica sovint en el repartiment de “culpes” de forma igualitària, com si tots dos sectors tingueren el mateix grau de responsabilitat en els conflicte generats i les consegüents tensions socials. En aquest context, el poder comunicatiu d’uns,  i l’espiral del silenci aplicada als altres, ha construït un relat d’efecte analgèsic segons el qual la virtut cívica no rau en la reivindicació de la il·lustració i la modernització sinó en l’equidistància entre els sectors que es disputaven l´hegemonia discursiva dels seus antagònics projectes socioculturals. Els mites del bilingüisme i l’hibridisme consubstancial al poble valencià han estat, per exemple, mantres l’objectiu dels quals era la colonització de les consciències dels dissidents del nous mainstream i, finalment, el consentiment analsègic, o pau del cementeri:  l’acceptació acrítica del marc conceptual i simbòlic dels vencedors, segons  G. Lakoff. Un discurs negacionista, al capdavall, de l’autèntica dimensió d’aquella persecució contra els estaments il·lustrats impulsada pel feixisme local i els sectors obscurantistes de la ciutat de València amb la complicitat del diari Las Provincias i sectors de la societat civil com Lo Rat Penat, la Junta Central Fallera o el València CF de Ramos Costa i companyia. Una mostra de la banalització del mal i la consegüent culpabilització de les víctimes, defensors d’un valencianisme il·lustrat dins de la cultura catalana.  

 Li diuen la “Batalla de València” en un intent d’equiparar botxins i víctimes. Una “discreta massacre” en va dir Josep-Vicent Marqués. Definir aquella persecució com una batalla és un insult als perseguits: professors, escriptors i demòcrates de tot l’arc ideològic poc disposats a creure que el futur havia de ser inevitablement com el passat: provincià i genuflex Com a bon “fusterià ortodox”, sóc partidari d’un país “sense himnes, sense banderes, sense visques”. En vaig parlar al llibre La utopia necessària. Nacionalisme i societat civil (Bromera, 1994), en què reivindicava un “nacionalisme laic” com a factor de creació de la nació entesa  com a societat civil i no (solament) com a estat. Ara bé: em crida l’atenció que unes institucions –com la Generalitat, les Corts i la majoria dels ajuntaments de la nova política– que hissen la bandera de l’arc iris el dia de l’Orgull Gai no s’atreveixen a penjar una senyera sense blau el dia 9 d’Octubre ni una bandera republicana el 14 d’abril. Es veu que, efectivament, no sóc suficientment transversal ni equidistant.

Publicat al diari digital La Veu del País Valencià el 9 de novembre de 2016: http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8439/quina-batalla-de-valencia

Ara, dins del meu llibre Escrits contra el silenci.

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s