Quina batalla de València?

(2a part)

QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

(2a part)

Toni Mollà

Fa unes setmanes, publicàvem ací l’article “Quina batalla de València?” http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8439/quina-batalla-de-valencia que qüestionava aquest concepte equívoc, i reflexionava sobre els interessos arrecerats sota un “valencianisme de concòrdia” suposadament equidistant entre el blaverisme tardofranquista i el valencianisme democràtic. Un concepte, el de Batalla de València,  la gènesi del qual se situa en l’anomenada Tercera Via valenciana i l’assaig De impura natione (1986) de Damià Mollà i Eduard Mira. Un llibre, irònicament premiat amb el Premi d’Assaig Joan Fuster, editat per Eliseu Climent i promogut per les xarxes de reproducció de discursos i interessos de la casa: associacions, casals, fundacions i revistes.

La campanya va tenir gran acollida als diaris Levante, dirigit per Ferran Belda, i Las Provincias de Maria Consuelo Reyna, parella responsable del periodisme tòxic que ha enverinat el país no sabem si fins a la metàstasi definitiva. Contra la norma de mercats complementaris que havien seguit fins aquell moment, els dos diaris van coincidir en aquella operació estratègica de deslegitimació del valencianisme il·lustrat i de suport a un neoregionalisme folkloritzant i neoconservador. Participaren de la campanya personatges tan valencianistes i desinteressats políticament com Rafael Blasco, ara empresonat, Paco Domingo, president de la rància Valencia 2000, David Serra, militant del PP encausat, Amadeu Fabregat, inventor del telefem valencià i inquisidor lingüístic, i un bon grup de joves dirigents del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) alguns dels quals ocupen ara càrrecs institucionals. La “tematització” mediàtica va convertir la “concòrdia” i l’”equidistància” en el centre del debat sobre el valencianisme i va preparar l’estigmatització d’aquells intel·lectuals, periodistes o professors que hi vam mostrar discrepància. En vaig ser un dels primers, després de la publicació de l’article “De Impura Natione: un fals debat”, al diari Levante (12/371987).

Aquell revisionisme antil·lustrat va arribar al clímax confusionari amb la proposta d’un “pacte lingüístic” centrat en les qüestions normatives i simbòliques de l’idioma sense cap esment a l’estatus social. Un pacte que va ser la llavor de la política lingüística del matalafer (fer i desfer) que s’ha imposat des de la creació de l’AVL. L’estratègia era calcada de la seguida a Galícia des de l’elaboració de les Normas de 80 i la promulgació del Decret Filgueira (1982) que va comportar l’arraconament dels sectors lusistes, partidaris de la integració de la comunitat lingüística del gallec-portugués i la consegüent blaverització –passeu-me el paral·lelisme!– de gran part de l’espectre sociocultural gallec. El fet va comportar la creació de nous lideratges en l’economia de la cultura gallega, que en van traure bon partit. Com sabem, el fang és l’hàbitat natural de les anguiles. L’hegemonia sociocultural impulsada per aquell galleguisme de la concòrdia va preparar el camí perquè Manuel Fraga primer, i Alberto Feijoó després, trobaren un discurs avalat intel·lectualment i que els legitimava com a partit “popular” de Galícia. Entremig de les dues glaciacions populars, un pacte passatger entre PSG-BNG que no va trobar vincles civils diferents als populars per falta, entre altres factors, d’un discurs singular de modernització cultural. Des de la consolidació d’aquella hegemonia cultural, el caciquisme gallec i suposadament galleguista no solament és el propietari de Galícia sinó també de les mentalitats de bona part dels gallecs. Un cas paradigmàtic d’allò que Noam Chomsky va anomenar la creació del “consentiment social” Yves Eudes “la colonització de les consciències”.

Al País Valencià, l’estratègia d’aquell neoregionalisme nascut de la Tercera Via va partir de la satanització de Joan Fuster i el fusterianisme, entés com a moviment abstracte i boc emissari de totes les projeccions freudianes dels sectors benpensants de la concòrdia. D’una banda, acusant Fuster i els fusterians d’uns suposats “excessos intel·lectuals” en contraposició al sentimentalisme primari de l’“autèntic valencià”: una mena de “bon salvatge” rousseaunià enamorat de les pròpies cadenes! De l’altra, subratllant l’oposicó valencià/català com a sinònim de vernacle/aliè que tant s’aplica al plànol macroideològic –els “fusterians” som, segons el tòpic neocon, radicalment d’esquerres i partidaris dels Països Catalans!– com al microlingüístic –com el cas del diccionari –normatiu!!!– de l’AVL, l’única pretensió del qual és que no es note que valencià i català són la mateixa llengua. Tota pedra fa paret per a “estrangeritzar” el “nacionalista d’arrel fusteriana”, que és un altre dels conceptes llancívols que fan servir els ideòlegs neoregionalistes per a convertir el catalanista valencià en “estranger”. En definitiva, una varietat soft de la xenofòbia blavera. No debades Vicent Bello va qualificar aquest comportament com a “neoblaverisme” en La pesta blava (1987). Fa uns dies, Francesc Viadel va fer una magnífica crònica d’aquest procés de banalització del mal blau i de culpabilització de la víctima en una documentada i didàctica conferència a la ciutat de València.

En aquesta mateixa línia argumental, el filòsof Slavoj Žižek recorda que alguns intel·lectuals occidentals van denunciar que Salman Rusdie havia “provocat” els musulmans amb el seu llibre Versicles satànics, la qual cosa convertia el mateix Rusdie en reponsable de la fatwa de l’aiatol·là Khomeini que el condemnava a mort. “De sobte”, remarca  Žižek, “el quid de la qüestió ja no era la fatwa, sinó la manera en què podíem haver excitat la ira dels governants islamistes de l’Iran”. El mecanisme de projecció de la culpa sobre la víctima és el mateix, i igual de repugnant en el cas de Salman Rusdie i de Joan Fuster i el fusterianisme. En un cas com en l’altre, l’argument inclou una autoculpabilització molt pròxima a l’autoodi per banda dels antics catalanistes, ara militants de l’equidistància cínica.

Aquest neoregionalisme de què parlem ha assolit, finalment, l’hegemonia discursiva dins de la diversitat de sensibilitats del valencianisme. Controlats bona part dels ressorts polítics institucionals i la majoria dels mitjans de comunicació, el conformisme panxacontent de la suposada “concòrdia” s’afanya a legitimar el vell obscurantisme blaver amb un relat de formes més amables que el mateix Viadel va englobar gràficament com el “valencianisme de comboi”. La retòrica de la conciliació hi juga un paper aixial, ja que el valencianisme oficial abdica de la veritat històrica que la meua generació va patir en carn viva, i també de la justícia reparadora que les víctimes d’aquella “Batalla” es mereixen. El resultat és una claudicació, en definitiva, del component “utòpic” del millor Fuster i, finalment, de la il·lustració davant de la política possibilita i epidèrmica que se’ns proposa com a projecte des del poder polític actual i la seua rodalia diguem-ne intel·lectual, només per entendre’ns. Un essencialisme de l’ordre i de la legalitat imposada que, paradoxalment, acusa els adversaris sistemàticament d’essencialistes!

Els “fusterians ortodoxos”, com els lusistes en el cas gallec, han estat assenyalats com els roïns de la pel·lícula. Els jutges de la forca corresponents, com en el western de John Huston, s’apliquen des dels seus càrrecs en linxaments a l’ampara de la llei sagrada contra aquells que ens desviem de paraula, obra o omissió de les santes escriptures. La brama neoregionalista s’estén dins mateix d’una part dels nacionalistes valencians els quals, com l’amic a què em referia a la primera part d’aquest article, s’han enamorat de les good manners dels senyorets de bona casa. El narcissisme patològic de l’orgull de ser valencians que ha difós una part del Govern del Botànic i la reivindicació d’un valencianisme acrític en són els darrers components. “No destruïm simplement els nostres enemics: els canviem”, va deixar escrit George Orwell a 1984.

Publicat dins del diari digital La Veu del País Valencià el dia 6 de desembre de 2016: http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8612/quina-batalla-de-valencia-2a-part

Ara, dins del meu llibre Escrits contra el silenci.

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s