Elogi del present

13 d’octubre

Al marge de l’estètica dominant en la meua generació, tan partidària del nomadisme agitat i les relacions turmentades, jo gaudisc a mans plenes de la quietud i de l’encant de la vida sense estridències, del plaer cuit a foc lent. De la monotonia de l’anar-i-tornar, compassadament, però constant com les ones de la mar. De l’amable somriure per davant del riure obert i escandalós. De la delicadesa i de la discreció. Sóc d’aquella gent que creu que la felicitat i el plaer necessiten alguna mena de disciplina i, per tant, de disposició i de rutina. El progressisme d’obligat compliment és més espontaneista. Tinc, finalment, un desacord absolut amb aquella màxima de Simone de Bouvoir segons la qual el present no és prou en ell mateix. Més encara amb la complementària del seu contertulià Jean-Paul Sartre, a qui tant se li’n donava la felicitat perquè ell “volia fer alguna cosa que deixara empremta en el món.”. “Desconfieu dels tristos (…). Són absurds com un esternut, com un atac de tos, com un babau en aspirar un paper de cocaïna falsificada, com un boig que corre a la matinada amb el seu cotxe desesperadament, sempre desesperadament…” El consell de Nèstor Luján és profilàctic. En contra del que l’herència cultural ens tenia reservat, no vull creure que hàgem vingut al món a sofrir. Ni que el patiment a compte siga un passaport cap a una felicitat utòpica. “A Amèrica” –deia Chester Himes– “hi ha el convenciment que l’adversitat ajuda el negre a superar obstacles.” “Doncs bé” –afegia l’escriptor de Harlem– “estic absolutament convençut que sense adversitat jo podia haver estat moltíssim millor escriptor.” Per la meua banda, no he cregut mai que el patiment siga un camí cap al Paradís, que és la pitjor de les destinacions possibles. ¿A on es dirigien, sinó al Paradís, els avions que s’estavellaren l’11-S contra les Torres Bessones de Nova York? El Paradís, com tantes paraules sagrades, s’escriu sempre amb majúscules, lletres jeràrquiques, com sabem els fills de tipògrafs des que portàvem pantalons curts. “No sent sinó horror davant del conreu literari del sofriment que tant de moda ha estat aquests darrers temps”, va anotar William Somerset Maughan en els Cuadernos de un escritor. Per si no fóra prou, Marcial ja ens alertava que “els dies que desaprofitem, també ens els compten.” El lament de les pèrdues i de la suposada calidesa dels temps passats em sembla estèril. Però el culte al canvi per ell mateix sol engendrar subjectes patètics, com el hippy vell, la personificació més clara d’una contradictio in terminis. “El futur ens tortura, i el passat ens encadena”, va ensenyar-nos Flaubert. “Vet ací perquè se’ns escapa el present.” La negociació permanent amb un mateix és sempre la base d’una certa estabilitat. “Sería necesario leer cada mañana antes de empezar el día un par de páginas de Paul Léautaud a fin de afrontar la vida sin ninguna pretensión, ni énfasis ni ilusión,” escrivia Julio R. Ribeyro. Sobretot, si aquell matí has d’eixir de viatge.

Del llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s