La nostra guerra

15 d’octubre

Les nostres famílies perderen la guerra. Aquell fet els va determinar la vida més que cap altra circumstància. A ells i, ben mirat, a nosaltres. Les seues preocupacions vitals, després d’aquell daltabaix, van ser només alimentàries i materials. Les nostres, gràcies al seu titànic esforç, no hi tenen res a veure. Però ningú no és fill de perdedor impúnement, a poca memòria que tinga. Finalment, hem esdevingut “homes de carrera”, aquella categoria tan criticada per Pablo Iglesias des d’un antiintel·lectualisme malentès. La nostra herència està feta d’un gran esforç de privacions que mai no els agrairem prou. Els nostres pares, com la besàvia de la Kate Morrison d’A la vora del llac, la novel·la de Mary Lawson, intuïen que l’educació era un bé determinant. El sistema de classes actual és més permeable que el dels nostres pares, això també és cert. Però la nostra mobilitat social ha estat possible gràcies a l’educació; és a dir, al domini dels instruments intangibles que conformen això que diem la cultura. D’ací que atorguem –encara!– un valor totèmic als llibres i que, sovint, les nostres cases s’assemblen massa al que hauria de ser una biblioteca pública. “Estar ante una estantería llena de libros es como hallarse ante una presencia tutelar”, assegurava, amb raó il·lustrada, Abelardo Linares. Però ara sabem que el nostre creixement personal hauria exigit també alguna mena de mobilitat geogràfica, no solament literària.

Del meu llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s