Meliana, el meu poble

Escrit ahir va fer 25 anys.

Espill d’insolències, Bromera (2000).

2-XI-95

Si ho mire sense cap mena d’esperit de campanar, el meu és un poble lleig, destartalat, sense cap racó digne de l’oda d’un poeta cultivat. A la vora mateix, n’hi ha que tenen molta més gràcia. Museros, per exemple, té un carrer major majestuós, farcit de cases a dues mans. Albuixec, Vinalesa o Massalfassar també han sabut conservar un aire rural que m’entendreix. Ja ho sé: són casos molt comptats. Però podíem haver-nos salvat, almenys en això, del convencionalisme adotzenat que ens governa.

I, tanmateix, tant si ho vull com si no, Meliana té, per a mi, un valor primari que em provoca una barreja confusa de sentiments. Al capdavall, és, abans que cap altra cosa, el meu imaginari sentimental més sentit, el món de les meues impressions més elementals. Meliana són uns albercocars a vora carretera plens de secrets i de descobertes; un dacsar, al camp del tio Parranda, farcit de malifetes i de sanguínies complicitats: uns horts plantats de vells somnis i de blanques fantasies.

Però tot això són, probablement, fantasies i al.lucinacions de l’esperit. Meliana, ja no és ni l’ombra del que fou. Destrossat obssessivament per algun apàtrida emocional, el meu poble s’ha quedat sense bona part del seu terme vital. El carrer del Lledoner, amb les seues cases modernistes, o la plaça de l’ajuntament, amb el magnífic casino, han perdut, en el curs dels anys, uns plàtans d’ombra centenaris per vés a saber quina classe de raons. El camí reial, que abans ens separava del món irreconciliable dels alienígens, ara és un carrer mitger compartit amb els nostres enemics atàvics i viscerals de Foios.

Ara per ara, al meu poble només hi trobe voreres assaltades pels cotxes i finques de sis pisos que projecten una ombra malaltissa sobre els carros que tornen, xano xano, de l’horta que ens alimenta. ¡ Ni l’ermita de la Mare de Déu s’ha salvat d’un cinturó de decibelis i de formigó !

I, en aquest solar que han convertit el meu poble, hi ha qui, com els meus pares, encara s’esforcen a prendre la fresca a la porta de casa. Avui mateix, mentre els acompanyava en una tertúlia impossible, entre el fum i el soroll infernal dels tubs d’escapament, de sobte, ha començat a ploure; i, com un llampec, m’he adonat que el carrer de ma casa, el carrer de la Font, tampoc és ja el carrer de la meua infància. L’aigua de la pluja s’escola sobre un llit negre i llis de quitrà suposadament cosmopolita i avançat, talment un carrer impersonal d’una ciutat sense nom, com una autopista de peatge que regalima tristesa.

Ben bé sé que tota reflexió sobre el pas del temps agafa un aire elegíac. Però ací, enmig de la pluja, quasi una quimèrica imaginació de nit d’estiu, ara em ve a la memòria, com un escenari de jocs infantils, un vell i sòlid empedrat que agermanava el meu amb els millors carrers de Barcelona, de Madrid, de Praga o de París, com he pogut veure de viatge pel món. I l’aigua de la pluja que ara corria carrer avall m’ha recordat aquelles pedres de formes antigues i gracioses, erosionades per les ferradures dels animals i les llandes de les rodes dels carros, d’una sòlida irregularitat,  que ja no existeixen, soterrades i entaforades per sempre més per una nova imatgeria papanata i forastera. I el fet, un detall de l’antigor superat gràcies als esperits progressistes que ens governen, em fa venir una enraviada tristesa melancòlica.

Jo he viscut ací, en aquesta cantonada, vora trenta anys. I ací, a la porta de la botiga de ma mare, davant de la Tenda Nova, vaig anar descobrint l’espai i el temps, els animals i les persones, a l’estiu amb el colp de sol sempre a la cara, a l’hivern arrupit en qualsevol racó sense gosar ni respirar, al voltant de càlides conques casolanes. I ací, a la porta de casa, en una vorera pacífica i fraternal, vaig menjar els millors caragols i els millors melons de la rodalia, immergit en una família de les d’abans, extensa i extrasanguínia: la família que atorgava un veïnat sempre solidari que vivia amb la clau de casa sempre al pany.

Ho recorde tot com un somni de perfecció impensada mentre l’aigua corre desbocada, mentre imagine, a cada banda del carrer, els recs de les vores, que ja no existeixen tampoc, sequioletes per on baixaven els dolls de l’aigua de la ploguda. Encara sent la seua remor sorda i vellutada des de la meua habitació les nits de tronada allà a l’entrada del setembre, quan el cel esclafia enmig d’un silenci nocturn i espés. I m’abandone al somni de resseguir la cal.ligrafia d’un paisatge urbà que ha passat avall. I m’enyore d’aquelles cases blanques de calç, discretes i modestes, algunes cobertes dels fullatge d’una parra o acompanyades de l’ombra d’una figuera, de les portes i finestres sempre polimentades com decoracions d’un paisatge sense igual i, sobretot, d’aquelles converses interminables, al llindar de les portes, en cadires de boga, alguns mig endormiscats, tots tranquils i satisfests, després de la jornada laboral. O l’entrada de fosc, la nostra boqueta nit, quan la gent tornava dels camps amb els carros carregats de melons estirats per uns cavalls airosos i lluents. I els xiquets que corríem a arreplegar si en queia algun dels colps d’aquell empedrat que ara evoque amb una tristesa industrial indecent. I sent xiular algun tren, potser l’arrosser de la una del migdia, que servia a les dones d’avís per abocar l’arròs a a la cassola.

I tot plegat em ve a la memòria amb una agradable i plàcida sensació de benestar, com una glopada màgica de felicitat inconscient. Era, almenys així se m’antoixa ara, un món ple de vida, però calmat, lent, d’un ritme biològic i enraonat que em fa posar els ulls en blanc.

Ara, sense demanar-me el més lleu permís, algú, des d’una miserable ineptitud municipal, ha amputat per sempre més una part de la meua infància. I, de retruc, un bocí d’una memòria col.lectiva malmesa en tots els fronts. La desaparició del nostre paisatge sentimental ens fa una miqueta més orfes i ens deixa una miqueta més desnortats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s