Espill d’insolències

(Apunts que fan 25 anys)

5-II-96

 Va ser a Yalta, una petita ciutat d’Ucraïna, a la península de Crimea. La Segona Guerra Mundial encara no havia finalitzat. L’Alemanya nazi es debatia en les darreres cuejades. Els vencedors ja se’n repartien el botí.

Winston Churchill, primer ministre de la Gran Bretanya; Franklin Delano Rooselvelt, president nord-americà i Josef Stalin es van reunir durant una setmana llarga amb un denominador comú: aliats contra el nazisme. Les converses al palau de Livadia tenien com a objectiu la reconstrucció d’una Europa democràtica i l’establiment d’un ordre mundial granític i durador.

Tot s’inciava tal dia com avui de l’any 1945. I el resultat va ser també el teló de ferro, el mur de Berlín i la divisió d’Alemanya.

Jo sóc un profà en qüestions de geopolítica regional, però ¡ vés a saber que s’hi degué coure, de veritat, en aquella cuina !

6-II-96

“Tinc el deure amb mi mateix de ser el seu amant”, fa dir Stendhal a Julien Sorel referint-se a la senyora de Rênal. I, en efecte, era un deure de classe: l’única manera laica i més o menys divertida que tenia el protagonista d’El roig i el negre per a eixir de la misèria.

7-II-96

Si voleu que us diga la veritat, no hi ha res pitjor que fer les coses a deshora. A la vora mateix de la quarantena d’anys, he decidit –si no me’n penedesc abans– de fer estudis reglats superiors: universitaris, vull dir.

Tot és ara més complicat: ja no sé estudiar com estudien els meus companys ni com exigeixen els meus professors. Per no saber, no conec ni tant sols el codi moral de l’alumnat actual. No sé, per exemple, si està ben vist copiar, com quan jo tenia la seua edat. Ni arribe a saber  les causes profundes per les quals els meus companys em neguen, de vegades, els apunts de classe.

El pitjor de l’aventura –que, lògicament, no es creurà ningú– és que una certa professora m’ha obligat a examinar-me d’un llibre meu. El problema, naturalment, no és només que em podia haver suspés per haver fet l’examen malament. El cas que em trasbalsa és, sobretot, que, per tal d’aprovar, he hagut de mentir. ¿ Què hauria passat si en compte de recitar el que jo mateix havia escrit fa més de deu anys, arribe a dir el que, en realitat, pense ara ?

8-II-96

Si hi ha cap malaltia que no suporte és el complex d’estora.

9-II-96

Tenia raó don Francisco Murillo quan li preguntaven sobre el País Valencià: ¿ país o paisatge ?, contestava sorneguer.

I, per si faltava poc, cremat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s