23-F a València

El meu germà exvalencià Francesc Bayarri va dedicar un llibre ben interessant al 23-F, el colp d’estat ocorregut avui fa 40 anys, i el seu context. Periodisme és això: informació i context.

L’any 2004, fa 17 anys, li vaig dedicar un article a la revista Serra d’Or. El recupere avui per si té interès.

23-F a València*

Toni Mollà

El 23 de febrer de 1981 forma part de la nostra memòria particular. El colp d’estat de Tejero va tenir a València el millor aparador. A mitjan vesprada, els carros de combat i les peces d’artilleria ocuparen el centre de la ciutat. Allò va significar, per a molts de nosaltres, la pèrdua de la innocència política. El colp del 23-F va posar damunt la taula l’autèntica cara del poder. Francesc Bayarri és un centaure de periodista i escriptor que va viure tot allò des de les fogoses aules universitàries. Anys després, investigaria per a diferents mitjans de comunicació els interessos i les trames arrecerades sota el material bèl·lic que passejaren per la nostra capital. Ara n’ha fet una novel·la, Febrer, (l’Eixam Edicions) escrita amb una prosa lluminosa com només un enamorat de les caixes de plom pot fer. Ell assegura que ha actuat com a autor de ficció, no com a notari dels fets. Però el lector té dret a entreveure-hi històries viscudes, sentides, d’aquells dies de sabres –els més tràgics des de la restauració democràtica. L’interès del novel·lista enfoca les actiuds ambivalents d’una colla de gent –diguem-ne progressista, per entendre’ns– davant del mal polític absolut. Al marge del remarcable valor literari de Febrer i dels retrats d’una generació complexa com poques, allò que més m’ha interessat és el dibuix més o menys desdibuixat de les institucions democràtiques –l’ajuntament i la diputació preautonòmiques, però socialistes– davant del colp. Per convicció i potser per covardia, em declare contra l’heroïcitat. Però no es pot apagar la llum, anar-se’n a sopar i, en acabant, homenatjar Salvador Allende, posem per cas. El colp va triomfar allà mateix, a les sis de la vesprada, als despatxos dels que nosaltres havíem votat. Els partits de govern i els de l’opossició van assumir sense esmena les intencions profundes dels colpistes –almenys dels colpistes intel·lectuals ! I, des de llavors, de colp en colp –adés militars, ara mediàtics– fins a la victòria final. La victòria dels escriptors, vull dir.

* Publicat a la revista Serra d’Or, Barcelona, el maig del 2004.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s