En la mort de Lawrence Ferlinghetti

Ahir va faltar Lawrence Ferlinghetti, ànima de la beat generation i de la City Lights Books de San Francisco, als 101 anys. En el meu tercer capítol del meu llibre Més enllà de San Francisco (Bromera) narre la meua segona visita a aquella mítica llibreria el setembre del 2008. Que servisca com un petit homenatge a aquell referent del pensament heterodox dels Estats Units d’Amèrica.

3

A LA CITY LIGHTS BOOKS, UNA ALTRA VEGADA

(San Francisco, dissabte 30 d’agost)

A primera hora del matí, hem tornat a travessar el barri de Chinatown, tot obert de bat a bat, ple de gent al carrer i als negocis. A poc a poc, ens hem dirigit cap a North Beach, fa uns anys barri de ressonàncies hippies i alternatives, pàtria de tota mena de moviments contraculturals apareguts durant els anys seixanta i els setanta. Hem passat per Russian Hill, amb el famós Lombard Street –“el carrer més tortuós del món”, segons el tòpic audiovisual– tot florit d’hortènsies. En aquest mateix carrer residia el detectiu Scottie (James Stewart) que perseguia Madeleine (Kim Novak) en la pel·lícula Vértigo d’Alfred Hitchcock –estrenada  ara fa cinquanta anys. Per unes causes o unes altres, és  impossible d’abocar-t’hi sense que algú et demane que li faces unes fotografies o s’oferisca a fer-te-les. Un israelià natural i veí de Jerusalem que, segons ens ha explicat, viatja durant tres mesos pels EUA, ha estat el nostre soci fotogràfic. Un home que xarrava pels descosits, encabotat a trobar semblances entre el poble d’Israel i altres comunitats d’arreu del món –inclosa la nostra. “Tots soms jueus respecte d’algú altre”, he pensat recordant les paraules de J.P. Sartre. Fins i tot els palestins, semites d’origen, per paradoxal que semble a hores d’ara. Agraïts per la disposició i la conversa, ens hem acomiadat del nostre fotògraf eventual.

North Beach és una mena de Little Italy novaiorquès, però en gran, perquè el novaiorquès ha estat engolit precisament pel seu Chinatown veí, que creix sense aturador. El de San Francisco és ple de trattories i de pizzeries, de cafeteries que rivalitzen l’una al costat de l’altra en l’autèntic expresso made in Italy i els capuccinos de totes les mides. A la porta de cada establiment, un empleat cridaner intenta convèncer-nos que la seua és la millor oferta gastronòmica de la ciutat, la més gustosa, la més barata i, per descomptat, l’única genuïnament italiana. Són italians d’origen, que parlen amb la hipotètica clientela en italià, en anglès, en castellà, en francès o, si cal, en català, tal com hem pogut comprovar. Després de voltar pel barri unes hores, volíem dinar a l’Enrico’s, un restaurant que ja coneixia, però estava tancat, cosa que ens ha capgirat una mica el programa. De fet, havíem preparat la ruta del matí en funció de la visita a aquest establiment de què tinc tan bons records. Per a nosaltres, la cuina i el menjar tenen un valor comunitari que va molt més enllà de l’alimentació. Per això em fa tanta pena la gent que menja sola, a casa, al carrer o al treball. Al meu entendre, el dinar compartit i la migdiada són grans avanços de la civilització. Dues de les millors aportacions de la cultura llatina que el calvinisme anglosaxó s’ha mirat sempre de reüll. La gent amb fam o amb són és perillossíssima. En fi, hem triat un altre restaurant, també italià, a dos-cents metres curts de l’Enrico’s, a l’altra galta de carrer, a Columbus Ave cantonada amb Broadway. Quan encara no érem dins del restaurant, el cambrer, un napolità escandalós com a bon napolità, ja ens havia endevinat que érem de València i ens havia explicat la importància de l’aigua en l’elaboració d’una bona paella. El comentari ens ha donat confiança en els coneixements culinaris d’aquest italià instal·lat a San Francisco després de passar per Barcelona i Nova York, segons ha explicat. La clau de la bona paella, al marge dels ingredients i el control del foc –si es fa a llenya– radica  precisament en les característiques de l’aigua i la seua facilitat per a alçar el bull quan s’aboca l’arròs. L’aigua de l’horta de València és perfecta per a fer la paella, com és natural de pensar. Són vint minuts justets de bull i l’arròs quedarà en el seu punt exacte de cocció. Només hi faltarà encertar-la en el punt de sal, tan subjectiu i tan important. “Qui cuina dolç, cuina per a molts. I qui cuina salat, ho fa per al gat”, solem dir en el nostre vernacle més col·loquial. A Conca, per exemple, on hem fet alguna paella de bon record, l’aigua tardarà un mínim de vint-i-cinc minuts a alçar el bull. I al País Basc, de tanta cultura gastronòmica, no hi ha manera humana de fer una bona paella amb aigua basca. Sempre que l’hem feta quan passem uns dies per Sant Vicent a Berastegi, Conrado –el nostre paeller major– ha de tenir la precaució de portar unes marraixes d’aigua des de Meliana. Són misteris que deuen tenir un fonament científic. La bona qüestió és que aquest cambrer napolità que viu i treballa a Califòrnia coneixia tots els misteris de la bona paella millor que jo, que vaig nàixer i he viscut sempre enmig de l’Horta de València. Quan encara no havíem decidit què volíem menjar i beure, ja teníem la copa d’espumante a taula, el pa i l’oli –aliments beneïts per als nostres gustos i costums. Com a bon italià del sud, ens ha donat conversa i companyia durant tot el dinar i, a l’hora dels postres, s’ha assegut a taula com si l’haguérem convidat. Els antipasto a la italiana, els espaguetis alle vongole i el tiramisú s’ho valien, aquesta és la veritat. L’elecció –quasi un clàssic de la cuina italiana tradicional– no ha estat roïna. A taula, com en tants altres aspectes de la vida, sóc un enemic declarat de l’esnobisme sense fonament. El cambrer coneix les Falles de València, l’arròs a banda i, fins i tot, els bous embolats, que tanta nosa em fan. Hem anat a topetar amb un entusiasta de la pàtria valenciana, Déu meu, a milers i milers de quilòmetres! D’ací a no res, no podrem eixir de casa, envoltats d’entusiastes del nostre terreny que ens recordaran les grandeses d’un país que, en realitat, no ha existit mai!

Al costat del restaurant, quasi paret mitgera, hi ha el club de jazz més reconegut de la ciutat, una sala íntima i acollidora on vaig passar fa uns anys una memorable nit d’hivern i de pluja. Ens hem acostat a veure la programació i a mirar de reservar taula i cadira per a aquesta nit mateix. Ens trobem en el cor mateix d’“el vell Frisco del jazz” a què es referia Jack Kerouac. Sorpresa impensada. Fa un mes que el Jazz at Pearl’s ha baixat la persiana definitivament sense que ningú no sàpia encara per què. N’ha comprat l’edifici una cadena de restaurants. El nostre cambrer napolità, que sembla un home atent al veïnat, se’ns ha acostat en veure’ns allà plantats i ens ha dit que potser els amos havien tingut problemes amb la policia o que potser estaven ja cansats de regentar el negoci o que volien recollir capital líquid i deixar la ciutat. Ho fa molta gent, segons els nostre informant, abans de jubilar-se i d’instal·lar-se a Florida –“la sala d’espera de la mort”, segons el napolità sabut. Siga com siga, la qüestió és que hem perdut una de les meues visites més esperades a la nit de la ciutat de San Francisco. Un lloc singular i tranquil que deixa només per a la memòria les magnífiques i irrepetibles sessions de jazz que hi han tingut lloc. Ara que ho pense, pluja i jazz, no sé ben bé per què, formen un binomi indestriable en la meua memòria més sentida. Supose que tinc associades aquestes vetlades de jazz a visites d’hivern. A París, per exemple, al Caveau de la Huchette, un pont de la Puríssima i la Constitució. A Londres, al Ronnie Scott’s, havent sopat a l’Alastair, que n’és paret mitgera. I, sobretot, a dues nits memorables a Nova York un mes gèlid de gener amb sengles visites a l’Iridyum –amb actuació de Joe Lovano en una mena de diàleg d’homenatge als dos saxos més determinants de la història del jazz: Coleman Hawkins i el seu contrapunt Lester Young. I, finalment, al Village Vanguard –“la capella  sixtina del jazz actual”, segons Antonio Martínez Sarrión–, on jo recorde les immenses notes del piano de Kenny Barron. Si sóc sincer, a cap altre lloc del món he sentit un jazz més evocador que al Village Vanguard de Nova York. No debades aquell íntim i acollidor subterrani ha estat, sense interrupció, el cau preferit de Miles Davis, de Thelonious Monk, de John Coltrane, d’Ornette Coleman o del gran Sonny Rollins, que encara toca com un àngel negre.

A l’altra banda del carrer, hi ha la City Lights Books, amb trànsit permanent de gent que hi entra i n’ix sense parar. Aquesta llibreria és encara l’altar major de la cultura diguem-ne progressista de l’àrea de San Francisco. Va ser fundada per Lawrence Ferlinghetti a la manera de les llibreries de la Rive Gauche parisenca on havia viscut durant uns anys el mateix Ferlinghetti. L’establiment és obert fins a ben tard, a mitges com una llibreria europea, a mitges com un punt de trobada com eren les nostres ja fa uns anys. Hi hem estat una bona estona remenant llibres i revistes amb atenció especial al pis de dalt, dedicat a la beat generation i a les traduccions a l’anglès de tota mena d’avantguardes –especialment franceses i espanyoles. A Marina, li ha fet especial gràcia llegir en anglès poemes que ella va haver de memoritzar en francès el curs passat com ara “Le pont Mirabeau”, de Guillaume Apollinaire:


Under the Mirabeau Bridge there flows the Seine
            Must I recall
    Our loves recall how then
After each sorrow joy came back again
            Let night come on bells end the day
            The days go by me still I stay


Lawrence Ferlinghetti té 89 anys fets i ja ve poc per la llibreria. Per a la seua edat, encara té una figura esvelta i elegant, un tant enigmàtica. És l’únic supervivent d’aquella beat generation constituïda per gent que va viure molt de pressa, entre la carretera –de Nova York a San Francisco–, el jazz de Charlie Parker i les drogues. M’hauria agradat de retrobar-lo i fer-li a mans unes fotos que ens vam fer plegats quan vaig visitar per primera vegada aquest temple de la cultura filla de les caixes de plom. Llavors, hi vam comprar diversos llibres dedicats a la beat generation i el mateix Lawrence Ferlinghetti, després d’una càlida conversa, ens va regalar un exemplar de Howland other poems— que ara evoque com mai.

 I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving
hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets at dawn looking for an angry
fix,
angelheaded hipsters burning for the ancient heavenly connection to the
starry dynamo in the machinery of night,
who poverty and tatters and hollow-eyed and high sat up smoking in the
supernatural darkness of cold-water flats floating across the tops of
cities contemplating jazz,

Cansats d’esperar, hem travessat el carreró que separa la City Lights i el Vesubio –el Jack Kerouac Street– i hem decidit fer un te de mitja vesprada en aquest darrer establiment de tanta anomenada de la mateixa beat generation. Amb tota la nostra estranyesa, la cambrera ha convidat Marina a eixir-se’n del local per no tenir els vint-i-un anys fets. En un principi, no hem fet cas perquè Marisa i jo teníem les nostres consumicions damunt de la taula encara intactes. Però la senyora ha vingut cara a nosaltres feta un bou embolar, com si li anara la vida de sergent d’artilleria. Ha pres Marina del braç i l’ha acompanyada fins la porta del carrer.

–“A l’hora dels àpats sí que podria estar ací”, ens ha aclarit una senyora que prenia una cervesa a la taula de la vora.

–“Si no hi ha menjar, els menors de vint-i-un anys no poden estar-s’hi”, ha afegit una veïna de taula.

Hem hagut d’eixir abans d’hora, estranyats per una beateria al nostre parer sense sentit. Feia calor a aquelles hores de la vesprada i hem decidit prendre un altre ice tea al Trieste, l’establiment predilecte de la intelliguèntsia d’aquest barri. Gràcies a un exemplar del San Francisco Chronicle –el diari de referència de la ciutat– ens assabentem allà mateix que precisament Lawrence Ferlingheti està ocupat en una campanya ciutadana per aconseguir la reurbanització dels carrers que envolten el Trieste. Des de Jane Jacobs, que va desplegar una lluita seminal al Greenwich Village novaiorquès què residia, la creació d’un espai públic a la manera europea és una de les lluites cíviques més persistents entre els sectors americans diguem-ne progressistes. En paral·lel, sobre un fons d’àries d’òpera, els parroquians intenten també recrear al Trieste l’ambient del cafè europeu, lloc de trobada, de sociabilitat i de contacte directe entre la gent que el freqüenta. Una senyora amb xapa d’Obama a la pitrera que seia en una taula veïna ens ha interrogat sobre l’estrany idioma en què ens comuniquem. Escarmentats per altres converses sociolingüístiques del mateix nivell de profunditat, contestem ubicant amb precisió la nostra petita comunitat lingüística allà al South Europe. L’aspecte se li il.lumina:

–“¿És a dir, que sou iugoslaus?”, ens etziba amb tota la naturalitat del món.

Havíem llegit a la premsa que el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, John McCain, interrogat sobre les relacions amb Espanya, havia confós Jose Luis Rodríguez Zapatero amb algun governant llatinoamericà. Amb la paciència del mestre d’escola que vaig ser, he intentat explicar a l’amable senyora de la xapa d’Obama una lliçó bàsica de geolingüística regional.

–“El català és una llengua?”, em torna a preguntar impermeable a les meues pacients i documentades explicacions.

–“El català és una llengua parlada a Barcelona, Mallorca i València”, afegeix Marisa amb militància pedagògica.

–“A Barcelona?”, contesta estranyada la senyora. “No hi parlen espanyol? Per què no?”

El sociolingüista no sabria què contestar que no fóra perquè no ens passa pels collons, però el ciutadà s’ha de reprimir la saviesa acumulada en milers d’hores d’estudi. Segurament tampoc no m’hauria entès la dona. En anar-nos-en, ens fixem que un establiment, quasi paret mitgera d’aquest bar de ressonàncies europees i cultura progressista, ofereix “cirurgia vaginal”. Nosaltres, aliens a l’ofeta, hem continuat a peu i bon pas fins la connexió amb el tramvia turístic per a traslladar-nos al Civic Center –centre administratiu i polític de la ciutat. Segons hem llegit també al diari, l’explanada que s’obri des de Market Street, acull la principal exposició del Festival de l’Slow Food que se celebra aquests dies en diferents espais escampats per la ciutat. Valia la pena, pel Civic Center mateix i per la magnífica fira de productes naturals que abelleix de veure i de tastar.

El conjunt format pel Civic Auditorium, el City Hall –l’ajuntament–, la biblioteca i el War Memorial Opera House –lloc on es crearen les Nacions Unides el 1945– conformen un conjunt grandiós, espectacular. Per al meu gust, destaca, a l’oest, l’edifici del City Hall, potser el més impactant de la ciutat, que reprodueix la cúpula –poca broma!– de la catedral de Sant Pere de Roma. En aquest mateix edifici, el regidor Dan White va assassinar l’any 1978 l’alcalde George Moscone i Harvey Milk, un dels activistes més coneguts del barri de Castro en defensa dels drets civils dels homosexuals i, també, el primer regidor gay de la història dels Estats Units d’Amèrica. Hem passejat la magnífica fira del moviment slow food que, ignorant de mi, jo considerava un moviment exclusivament europeu –mediterrani, de fet– potser pel seu origen italià. Hem començat tastant les maduixes, exquisides. L’olor i el gust m’han desentarinyat uns records perduts en la boira de la meua memòria més pregona i anestesiada. Feia molts anys que no tastava unes maduixes com aquestes: petites, sucoses i gustoses. El primer mos m’ha recordat la meua infància a l’horta de València, quan les maduixes –i els melons, els albercocs, les bresquilles o els codonys– tenien gust de meló, d’albercoc, de bresquilla i de condony, respectivament. Aquestes fruites i el gaudi dels seus olors i gustos et retornen la més completa alegria de viure. N’hem comprat uns basquets petits, magníficament presentats, a punt de ser consumits com uns tresors. És ben curiós que, quan sóc de viatge, sempre hi ha un moment o un altre que tinc el dia enyoradís de la persona de poble que porte a dins més o menys minimitzada. Llavors busque –estiga a Estocolm, a Nova York o a San Francisco– algun aroma o algun gust que em faça notar vida i em porte a la meua infància, que és l’única pàtria vertadera que ens queda a aquestes alçades de la vida. El greenmarket d’Union Square de Nova York, per exemple. El mercat de la Mouffdtard de París. I avui, ací, a l’altra banda del país dels americans, aquesta mostra en ple centre de San Francisco, m’ha fet sentir totalment a casa. A la nit, hem sopat en un altre restaurant italià del Districte Financer que, en realitat, hem escollit pel seu nom: Il Palio, que ens ha portat la conversa i la memòria cap a Siena, Florència, Sant Giminiano, Lucca, el Chianti i tota la Toscana. Pasta italiana i vi de Califòrnia: bona combinació per acabar el dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s