El sarcòfag de don Vicent

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu l’onzè lliurament.

CAIXA D’EINES (11)

El Sarcòfag de don Vicent

Toni Mollà

Dimarts passat, l’Ajuntament de València va iniciar el trasllat al Cementeri General del sarcòfag de Vicent Blasco Ibáñez que havia dissenyat el seu “germà” Marià Benlliure. Esperem que en siga la destinació definitiva, després de molt de temps per diferents espais de la ciutat. Durant anys, aquell sarcòfag ha estat una molèstia amb la qual ningú no sabia què fer. Ben mirat, una metàfora de la memòria de Blasco Ibáñez, massa complexa per als moralistes antiliberals, que solen mirar la vida sempre pel mateix forat.

La incomoditat davant de la figura de Blasco també és d’àmplia obertura. Si se n’han dit, de barbaritats, de don Vicent! Entre les més grosses, alguns suposats valencianistes han assenyalat el blasquisme com l’origen del blaverisme, poca broma! Una asseveració que remarca el desconeixement radical de tots dos moviments. El primer, tan important per al republicanisme popular, progressista, anticlerical, modernitzador, cosmopolita i il·lustrat. El segon, meliquista, antiintel·lectual, reaccionari i xenòfob. Oli i aigua.

Per paradoxal que semble, a les càtedres americanes d’Estudis Hispànics, la figura de Blasco Ibáñez és estudiada dins de l’Olimp literari. En bona part, gràcies a la reivindicació que en va fer el valencià (i republicà) Juan Luis Alborg des de la Universitat d’Indiana, un altre oblidat. Ací, els darrers anys, la figura de Blasco ha estat restituïda entre els més llegits per l’interès militant de Leon Roca, Joan Fuster, Ramir Reig, Rafael Chirbes, Joan Oleza, Emilio Sales, Joan F. Mira, Francisco Fuster o el meu “germà” Francesc Bayarri. Entre uns i altres, gota a gota, han matisat el mantra antiblasquista difós especialment a partir dels llocs comuns recollits en el llibre Sobre la ideologia blasquista d’Alfons Cucó.

Malgrat això, sovint he pensat que el rebuig a la figura de Blasco Ibáñez no ha estat només ideològic, que també, sinó el producte d’una mentalitat molt estesa entre la intel·lectualitat valenciano-espanyola segons la qual la felicitat, l’optimisme, l’èxit i la reivindicació del plaer són actituds sospitoses per al perfil progressista. Una mentalitat que Josep Pla va batejar com el “dolorisme recreatiu” en les seues lluminoses Notes disperses i segons la qual hem vingut al món a patir. Una intel·lectualitat avorrida que ha convertit el pessimisme i la queixa sistemàtica en actituds morals de referència. La generació del 98, que mai no va acceptar Blasco Ibáñez, va ser la mare que la va parir –la mentalitat dolorista, vull dir. I naturalment don Vicent en va fugir com el dimoni de la creu. Potser és la mateixa actitud que ha impedit durant anys reconèixer la grandesa gegantina, entre altres, dels Iturbi, de Joaquim Sorolla o els Guastavino –el bo i millor dels nostres valencians pel món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s