La valencianització dels hispans

Els diaris en van plens. L’espanyol ja és l’única llengua oficial de Puerto Rico. I a fe que ho estan celebrant amb discursos i premis de festeig. Els lletraferits hispans estan que ballen amb un peu. I els mandataris d’ací i d’allà, sempre a la joca, redescobreixen l’hispanisme de la generació del 98. Desgraciadament, no puc afegir gran cosa a l’efusió emotiva de festa tan grossa. I ho lamente. Se suposa que l’exaltació d’un idioma que tinc el plaer de conéixer m’hauria d’omplir de goig. La declaració formal d’oficialitat exclusiva de l’espanyol a Puerto Rico em produeix, més aviat, tota una altra gamma de reflexions.

A primera vista, ho veig com un exemple de renuncia als enaltits i sempre suposats beneficis de bilingüisme: el pas de la cooficialitat al monolingüisme. En realitat, es tracta d’un cas desoficialització d’una llengua (l’anglés), més que no de reconeixement d’una altra (l’espanyol): de menyspreu de les possibilitats universals de la llengua desoficialitzada. Ens trobem davant d’una abdicació explícita i conscient dels avantatges instrumentals de l’idioma més poderós del planeta. Ben mirat, una automarginació reivindicada com a afirmació de la identitat col·lectiva. L’esdeveniment, no m’ho deuen negar vostès, és tot un cas d’aïllacionisme orgullós.

El dilema anglés-espanyol constitueix ací la disputa clàssica entre els valors funcionals (instrumentals) i els valors simbòlics (integratius o identificatius) dels idiomes. En posicions de força, se solen invocar els primers. En les de subordinació social, s’exalcen els segons. La regularitat, la produeix sempre el context. El sociolingüista, per això, farà bé de fixar-se bé també en les valoracions que s’hi fan: en allò que s’hi diu i també en allò que es dóna per sobreentés: en els textos i en els implícits. Els elements lingüístics ens informen de significats extralingüístics. El llenguatge no solament diu coses, sinó que també n’amaga. I alhora revela i traeix significats. En definitiva, les ideologies es manifesten per mitjà del discurs.

La paradoxa es presenta quan hi descobreixes una doble pràctica discursiva. Els mateixos cercles intel·lectuals que lloen la grandesa del bilingüisme aliè, reclamen ara el retorn a l’unilingüisme adés empobridor. La casa de dos pisos, de Julián Marías, ja no els fa pes i l’hibridisme glorificat per Menéndez Pelayo, Unamuno, Ortega i altres prohoms del santoral nacionalista espanyol es torna ara un perill assimilista.

La mateixa paradoxa ens revela, precisament, la doble intencionalitat. D’una banda, realcen la superioritat substancial de l’espanyol enfront de “las otras lenguas españolas”. De l’altra, elaboren un discurs planyívol i suplicatori davant l’avanç social de l’anglès. Diríem que tot plegat constitueix un doble lligam clàssic, una classe d’esquizofrènia: voler ser senyor a hores. Es una conducta típica de l’aristocràcia vinguda a menys que vol mantenir el miratge de la distància social. La llengua sempre n’ha estat un indicador, com ens va ensenyar Escalante.

El discurs nacional-darwinista de la desigualtat natural és, per això, un acte d’inseguretat i de falta de convicció en les pròpies forces. I la vindicada jerarquia interior esdevé així més patètica i xovinista encara. El discurs planyívol i nostàlgic, per la seua banda, constitueix, si no se m’ofenen, la valencianització dels espanyols. Diríem que els espanyols ja parlen català. Ja tenen un enemic exterior que els amenaça l’ànima col·lectiva. I no volen identificar-s’hi ni els importa que siga l’amo dels B-52 i dels míssils anti-míssils Patriot. Prefereixen ser hispanos. Es tracta de la mateixa doble moral dels francesos d’una banda i l’altra de l’oceà: jugar alhora a la grandeur de la hispanitat i la francophonie i plorar contra l’opressió injusta dels americans. Recuperen, a l’efecte, la retòrica de la identitat que abans estigmatitzaven com a metafísica essencialista de les perifèries rurals internes. I trien l’hispanisme provincià (o l’esperit provincial) enfront de la grandesa universal de míster Marshall. Ben mirat, han convingut que és “difícil querer dos mujeres y no estar loco”. O dit en paraules d’Amadeu Fabregat, han descobert que, enllà de l’Atlàntic, el bilingüisme, com el bisexualisme, és sempre conflictiu. Benvinguts a la província global.

Publicat dins Levante-EMV, 30 d’abril de 1991.

Ara, dins del llibre

Quina política lingüística?, Ed. Bromera, Alzira, 2007.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s