Promeses polítiques i traïcions personals.

Anit es van complir 6 anys justos de la derrota del PP al País Valencià després d’una glaciació inacabable. El PP acabava de tancar RTVV i deixar-ne en l’atur tots els treballadors directes i els de les empreses del sector audiovisual privat que majoritàriament en depenien. Una destrossa personal, social, comunicativa i econòmica de la qual no ens hem refet.

Aquella nit electoral, en saber-se la victòria de l’esquerra, els treballadors de RTVV vam desfilar des del Palau de la Generalitat a l’Ajuntament en companyia de militants i simpatitzants del que encara no sabíem que s’anomenaria el Botànic.

Ho recorde avui amb sentiments ambivalents, tal com ho vaig escriure dins d’un apunt del meu dietari Tot entra en el pes (Vincle), publicat fa un parell d’anys.

Us ho deixe per si hi teniu interès.

He passat mesos sense gosar d’escriure ni una ratlla. He consumit la prestació de desocupació laboral sense ni una oferta de treball, llevat de les col·laboracions puntuals en premsa com a periodista free lance,l’eixida a Nova York per impartir un curs al Graduate Center i quatre bolos de repertori que m’ajuden a alenar. Cap oferta laboral concreta i cap notícia dels amics i coneguts que ara ocupen cadires de braços en despatxos oficials. Ni una telefonada. Pràcticament, vida de jubilat. Sentimentalment, una caiguda al forat negre. Com la majoria dels meus companys, llevat d’aquells que s’han situat en els circuits de la partitocràcia. No els critique, només ho constate. No dubte de la seua integritat moral, però la confiança partidista es regeix per paràmetres aliens a la meritocràcia. Siga com vulga, com deia el clàssic, “lo primero es ser persona y lo segundo poeta”. La injustícia que patim és col·lectiva, però cadascú en porta el dol d’una manera intransferible, i té tot el dret del món a superar-lo com puga. Com més prompte millor, per descomptat.

Els dies han adquirit una il·limitada monotonia. La disciplina de l’horari desapareix i el temps esdevé flexible, però sovint caòtic. El treball a jornal t’apama la vida ordinària. La pauta de la quotidianeïtat et marca el solc de l’existència. Temps a canvi de seguretat econòmica, ens hem dit sempre els fills de la classe treballadora. Una versió, si bé ho mirem, de la “societat disciplinària” sobre la qual ens alertava Michel Foucault. Per fi, seré lliure de l’esclavatge del despertador, he pensat durant anys, mentre tenia treball remunerat i assegurat. Em faré un horari i escriuré cada dia les obres ajornades, pensava confiat mentre maleïa, inconscient i frívol, l’obligació de l’horari que m’organitzava els dies, les setmanes i els mesos i els anys.

Tothom aspira al que no té, solem dir. Potser per això no hi ha res que desitge amb més ànsia que la monotonia del lloc de treball perdut, l’esmorzar de les 9.30 en punt amb el lehendakari Javier Martín, el poeta Gallent i Manolo Jardí, en la mateixa taula de sempre, amb una puntualitat avorrida i segura. El passat, passat és. Però on no hi ha un ordre hi ha un desordre, pense immergit en una introspecció malaltissa. La nova situació m’imposa una vida plena d’incerteses inèdites. No és ben bé avorriment ni tedi existencial el que sent. No ho vull pensar massa tampoc. L’excés d’introspecció és un camí de mala seguida. Mirarem d’imaginar-ne algun de nou. D’inventar-lo, ben mirat. Al cap i a la fi, la depressió és l’absència de futur. Hi haurem d’estar alerta, sempre alerta. Siga com vulga, amb aquell burofax que m’acomiadava de RTVV i la sentència de l’Audiència Nacional s’obri la quarta part de la meua vida. La meua vida actual.

M’alce enjorn, em desdejune i encenc l’ordinador, passe una hora regirant el ciberespai, me n’isc a prendre cafè cada dia a la mateixa hora, sol, fullege la premsa de paper al Cafè l’Infern, assegut a la segona taula vora la paret, com qui busca una regla d’ordre. En acabant, me’n torne a casa, connecte l’ordinador de nou i el temps passa davant de la pantalla sense res a dir, llevat de quatre pensaments que no convé de reproduir negre sobre blanc. El matí passa de pressa, saltant d’una pantalla a una altra. Consulte les xarxes Déu sap les vegades i telefone als excompanys per mirar si hi ha cap novetat d’una eventual reobertura de RTVV, buscant un dic de contenció davant d’un món que s’assola, rodejat d’un aire de derrota i de desorientació, sense sendes d’escapatòria.

La vida se m’ha capgirat de dalt a baix, perquè és tot un món que s’enfonsa. Més solitària, amerada d’un enyor insà per un passat que no tornarà. El neguit i el dessassossec han arribat a casa com a actors inesperats. La solitud indesitjada és el brou on es couen bona cosa de ressentiments. Una mena d’exili social, un buit immens en el fons del qual hi ha les arenes movedisses de la nostàlgia paralitzadora. Atrapat entre la nostàlgia i la solitud, dins del bucle demoníac que va descriure Mark Fisher en Los fantasmas de mi vida.

Visc a Massalfassar, un poble petit enmig de l’Horta. Quan m’hi vaig traslladar, hi buscava una casa plena de verd, amb aigua de pluja dins de la petita propietat que em reconciliara amb el medi natural. Tinc el que volia, i ho he gaudit els darrers anys amb una plàcida satisfacció. Però no estic segur que això, ara, em faça cap bé, als afores dels centres de producció cultural, submergit en una vida que dificulta la respiració. Potser ara, per primera vegada, em convindria residir a la ciutat i sentir a prop el batec de la vida urbana. A èpoques, he estat sedentari, i en altres èpoques, viatger. Sempre ho he decidit pel meu compte i a conveniència, llevat d’alguna obligació circumstancial. Ara, però, em sent involuntàriament confinat en un lloc que en altres temps ha estat el refugi més desitjat.

Montaigne és potser el pare sant de la processó dels solitaris, ataüllant el món des de la noble torre al Perigord francès. Josep Pla, al mas de Llofriu, Joan Fuster a Sueca, Rafael Chirbes a Beniarbeig o Richard Ford a Maine, a Nova Anglaterra, són també sants d’una congregació de solitaris savis. Fins quin punt van triar-ne el grau d’aïllament, això és un misteri per a mi. La majoria dels solitaris que conec de primera mà s’han convertit en caràcters agres, amb el pensament fix en alguna mena de fugida que realimenta una consciència de derrota que sovint esdevé hauteur aristocràtica. No hi faré judicis morals, però no crec en la marginalitat ni en el poder redemptor de la vida interior. Sóc fill d’un carrer ple de vida, de la conversa entre amics. És el meu medi i el necessite per respirar. La tranquil·litat de la vida al marge no substitueix la vida col·lectiva ni les relacions directes i epidèrmiques que sargeixen el gruix de la vida. No vull formar part d’aquesta confraria de solitaris. Tinc por de convertir-me en una bestiola excèntrica. La misantropia, diguen el que vulguen els meus amics misantrops, sol generar éssers malcarats que ni viuen ni deixen viure. 

Els dies són un desert inanimat, reclòs a casa. Quasi com la vida del convent que relata Terry Eagleton en el primer capítol d’El portero, un llibre lluminós, una lliçó d’intel·ligència literària des d’un punt de vista orgullosament esquerrà. No n’hi ha molts com Eagleton. Si jo escrivira amb la seua fina ironia, donaria per bo aquest allunyament de la vida social. Però, a diferència de les monges d’aquell convent de Salford, la ciutat natal d’Eagleton, la meua reclusió no naix de cap rebuig voluntari del món real. No és fàcil renunciar al món com fan les monges de clausura de Salford. Però tampoc ho és refer la teua existència, nu i desarmat. El món del qual se m’exclou no és el millor dels mons possibles, certament. Però l’abandó del camp de batalla representa la renúncia a la possibilitat d’alguna mena de millora –o de resistència, si més no. Per a les monges, l’aïllament té una part d’exercici de la pròpia llibertat; per a mi, l’exclusió del món en què he viscut fins ara és una derrota vital contra la qual és difícil de construir alguna esperança. Sempre havia pensat que les derrotes són sempre temporals, però aquesta d’ara la visc avui com una fractura irreversible.

Per una ironia tecnològica, a l’Spotify, sona, mentre mire d’escriure, Ella Fitzerald, la gran dama:

In my solitude you haunt me
With reveries of days gone by
In my solitude you taunt me
With memories that never die
I sit in my chair
Filled with despair
Nobody could be so sad
With gloom everywhere
I sit and I stare
I know that I’ll soon go mad
In my solitude
Im praying

Traure el Partit Popular del govern de la Generalitat era un requisit per a la reobertura de la RTVV i per a la recuperació de l’esperança cívica. El Partit Popular ha esdevingut una organització criminal al servei dels padrins que es reparteixen el país per barris, talment les famiglies novaiorqueses de la primeria del segle passat. No hi ha metàfores que ho embolcallen. El desallotjament d’aquesta gentola era una exigència moral. I ho vam fer entre tots, partits polítics i societat civil, còmplices per una vegada davant de la necessitat històrica de fer net i començar de nou. Que se’n vagen, vaig cridar i vaig escriure centenars de vegades. Que se’n vagen! I se’n van anar, gràcies a Déu!

La nit de les eleccions autonòmiques, uns centenars d’extreballadors de RTVV ens vam reunir a les portes del Palau de la Generalitat i vam desfilar fins a l’Ajuntament de València cridant a ple pulmó “RTVV tornarà, RTVV tornarà”. Pura descàrrega nerviosa i catàrquica. Mai no havia abraçat tanta gent d’una manera tan sentida per una victòria col·lectiva, compartida per totes les sensibilitats democràtiques. El règim popular passava avall, derrotat per la força de les urnes. Vicent Soler, que avui és Conseller d’Hisenda del govern de Ximo Puig, se’ns va afegir a la comitiva, un entre nosaltres. “La tele i la ràdio és el primer que ha d’obrir el nou govern, la tele i la ràdio”, em deia l’amic Soler, emocionat com jo, mentre marxàvem pel carrer de Sant Vicent de València, a punt d’arribar a la Plaça de l’Ajuntament, antiga del País Valencià, més antiga del Caudillo. “Siga quin siga el Consell, hem de pressionar des d’avui mateix perquè els partits polítics entenguen la necessitat de reobrir la tele i la ràdio”, em repetia Vicent.

Han passat mesos des d’aquell dia. El govern de Ximo Puig, de Mònica Oltra i de Vicent Soler ha incomplit fins ara les promeses de reversió de l’ERO. Amb les coses de palau, més val asseure’s, això ja ho sé; però no pinta gens bé la drecera que han pres els amics del Govern. No aconseguisc entendre algunes decisions, algunes timideses i, sobretot, l’incompliment de promeses que, d’altra banda, són vitals per a ells mateixos. En quin moment van decidir deixar-nos a un voral? Per què recitaven els nostres eslògans reivindicatius i ara en fugen com el dimoni de la creu? Per si no n’hi havia prou, un grup de joves periodistes han iniciat una campanya indigna de criminalització dels extreballadors de RTVV. Una campanya d’uns treballadors contra un altres treballadors –amb l’aplaudiment entusiasta de les seues respectives empreses! Qui ho havia de dir! 

Prenent posicions davant de la hipotètica reobertura de la RTVV, aquest grup d’interès estigmatitza els extreballadors com culpables de la degradació d’aquella empresa pública. A cartes vistes, tots són bons jugadors. No els conec personalment, i  desconec les seues posicions –com a treballadors i com a periodistes– en les respectives empreses: en la gestió empresarial i en la línia informativa. Uns assalariats contra uns altres assalariats! A on anirem a parar? Aquest és l’èxit definitiu de totes les patronals. Pur canibalisme. Que algun d’ells haja estat alumne meu afegeix un punt de fracàs insondable a la meua vida professional.

Per paradoxal que semble, la Unió de Periodistes Valencians (UPV), associació professional de la qual sóc membre, ha estat la capdavantera de la campanya. “Una RTVV des de zero” n’és l’eslogan. Sense els extreballadors, volen dir. Sense els treballadors que la vam posar en marxa “des de zero” fa més de vint-i-cinc anys! Quina barbaritat és aquesta! No m’imagine cap altre sector professional de tota l’estructura productiva mirant de substituir, prèvia fatwa condemnatòria, companys de professió! El treball escasseja, bé que ho sé, i el tap generacional genera urgències que no resoldrem amb el nostre pas a la part improductiva de la societat. La repressió de drets laborals i la precarització són dos talls del ganivet neoliberal que erosiona els dos col·lectius.

La lluita selvàtica i fraticida per la subsistència és el pitjor dels espectacles a què he assistit en la meua vida laboral. La desaparició del capital de solidaritat entre companys presagia la nostra derrota comuna davant del poder –siga del color que siga. La UPV s’ha convertit en un lobby de periodistes joves majoritàriament desocupats o amb una ocupació precària que troben en la reobertura de RTVV l’oportunitat de la seua vida. Els extreballadors representem una molèstia i per això ens neguen el pa i la sal. “Primer, els francesos”, sol reclamar Marine Le Pen, per a exacerbar els instints primaris de les classes populars contra la “competència” dels immigrants. “Primer, els joves”, reciten els periodistes de la Unió de Periodistes Valencians. Pur anatema ideològic que sóc incapaç de comprendre ni pensant que tinc una filla de la seua mateixa edat. Pur darwinisme biologista. L’arma atòmica definitiva és sempre l’estigma del col·laboracionisme. “El Micalet de la seu s’ha obert com una mangrana. La culpa la té l’obrer que l’ha fet de mala gana”, cantaven els Pavesos. Com si els diaris, les ràdios i les revistes per a qui treballen —Levante, Las Provincias, El Mundo, El Temps o la SER, posem per cas– foren les germanes de la caritat. Les coses que hi veiem i escoltem fan feredat. Quanta raó que tenia Josep Pla: “els esforços que ha fet la gent del nostre país per no entendre’s són impressionants. És la tenacitat més viva del país”. Entenc la situació d’aquests joves, però ells no han estès la meua. Tinc una sensació de tristesa sense fons.

La Cort Suprema dels Estats Units va dictaminar fa anys que no es podia acomiadar ningú del treball per ser negre, jueu, dona o vell. A Berkeley, per exemple, John Searle fa classes amb més de 80 anys. A Brown, el savi Bob Coover, amb qui vaig compartir taula i bon vi, deu ratllar els mateixos que Searle. Als Estats Units, la joventut és un estat permanent, que té poc a veure amb l’edat biològica. Però la joventut no impugna la meritocràcia, que és el nervi vital de la societat anglosaxona. Serà difícil de defensar-nos-en perquè els nostres acusadors han guanyat bona part de l’opinió pública, molt predisposada contra els treballadors públics en general. D’altra banda, la seua campanya beneficia les seues empreses i també l’actual govern. Una altra tempesta perfecta, un win-win en què nosaltres som els estigmatitzats i, a curt termini, serem els derrotats. Serà difícil que ens treiem de damunt l’anatema sense possibilitats de defensa pública, més enllà dels cercles d’amistat. La guerra de la informació és desigual amb aquests xicots desesperats i la complicitat de l’estructura mediàtica que els dóna suport a canvi d’erosionar drets laborals a les seues mateixes empreses. La indiferència cap a la víctima és la conducta més immoral de totes, però hipoteca els drets futurs d’aquesta infanteria que ara ens mossega sense compassió. És el que més em dol i el que més em desconcerta. Per desgràcia, arribarà el dia que aquests xicots seran víctimes de les polítiques que avui exigeixen en benefici propi. Ningú no és jove eternament ni la futura RTVV, si és que n’hi ha, partirà dels drets laborals ara perduts. Serà, certament, una RTVV “des de zero”, també en salaris i en drets consolidats. El punt de vista d’aquests xicots davant del món del treball –i de la vida, en general– entrarà en una profunda mutació més prompte que tard. Les seues expectatives canviaran. Els seus desitjos i ambicions es capgiraran de dalt a baix. I d’aquests pecats de joventut el temps s’encarregarà d’establir-ne la penitència corresponent.

A punt de la seixantena, la meua és una jubilació social, entre la incredulitat per tot el que ens passa, l’acceptació que he entrat en les escorrialles d’un món que s’acaba. Immergit en una mena de dol per mi mateix, de pèrdua d’una part rellevant de mi mateix. El final també d’un món d’afectes i de confiança esgarrada. Mirant de no caure en l’autoculpabilització, m’esforce a creure que hem estat víctimes de polítiques públiques erràtiques, però, de tant en tant, em fa por d’assumir la derrota com una vergonya. Al capdavall, la interiorització de la culpa representa l’èxit absolut de les polítiques neoliberals que ens governen sota la carcassa d’una “nova política” multicolor. L’ham enverinat del “voluntarisme màgic” de què parla David Smail, és el darrer parany per a privatitzar les culpes i deslliurar de responsabilitats l’entorn sociocultural i polític, més tòxic com més va. La construcció de la identitat, diu Paul Gilroy, és un procés caòtic. Ausades! Sort que Marina ja no és a casa, que s’ha establit pel seu compte a Barcelona, i que prompte marxarà a viure a l’estranger, nord enllà on diuen que la gent és culta, desvetlada i feliç. No m’hauria fet gràcia que s’alçara cada matí a casa i trobara son pare fent vida de jubilat.

Si us interessa el llibre, el podeu demanar directament a l’editorial o a alguna de les vostres llibreries:

Tot entre en el pes, Ed. Vincle, València, 2018.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s