Vacances

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el divuitè lliurament.

CAIXA D’EINES (18)

Recorde nítidament la primera vegada que mon pare va fer vacances. Jo devia tenir uns vint anys. Ell, vora la cinquantena. Passat l’any 1977, en qualsevol cas, una època en què la setmana laboral encara era de dilluns a dissabte, i els treballadors portaven a casa el jornal en un sobre color marró. Mon pare li’l donava a ma mare.

No sabria dir si va fer una setmana de vacances, dues a tot estirar. Tampoc si estaven remunerades, que ves a saber. En qualsevol cas, aquell fet va representar un punt d’inflexió per a tota la família. Què es podia fer durant les vacances, això és un tema que requeria aprenentatge. El gaudi del temps lliure no s’improvisa. El treball era el patró de la vida, de les ocupacions i els horaris. També en bona part de les relacions personals i els temes de conversa.

Ma mare tenia una botiga que rarament tancava. La novetat de les vacances del pare va ser aigua beneïda. A partir de llavors, en acostar-se l’agost, ma mare reservava a mon pare les faenes que, entre la botiga i els fills, ella no podia assumir. Durant aquell període excepcional, el pare agranava el carrer abans d’obrir la botiga, feia la comanda de la compra, polimentava cadires i portes, reparava alguna avaria amb l’ajut d’un veí o pintava el terrat de casa amb calç que compràvem a terrossos a Ca Nieves. A poqueta nit, treia a la porta de casa un caixó de fusta i unes cadires baixetes de cul de boga, i sopàvem a la fresca amb el veïnat. En aquells moments finals del dia, ell repassava aquest mateix diari en què jo ara escric, que havia anat a buscar a primera hora del matí, i ens en comentava alguna notícia d’interès.

Semblava un home satisfet per al qual les vacances consistien, segons repetia any rere any, a canviar d’activitat per a no avorrir-se mai. Vora la seixantena, l’empresa on s’havia estat tota la vida va tancar i mon pare no va tornar a treballar fora de casa. Segons la seua expressió, estava de vacances pagades. Quan vaig començar a viatjar durant les meues vacances d’estiu, la primera cosa que feia en tornar era passar per ma casa –per la casa dels meus pares, vull dir– a explicar a mon pare les peripècies per terres desconegudes. “Tot és canviar la rutina”, continuava repetint, sense deixar el compàs. De més gran, Alain de Botton em va ensenyar que el pitjor dels viatges és que ens enduem les ansietats i misèries de d’aquella rutina. Ara, a punt de les vacances reglamentàries, el jubilat que soc es pregunta com són les vacances d’un mateix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s