I left my heart in San Francisco

15

I LEFT MY HEART IN SAN FRANCISCO

(San Francisco, dijous 11 de setembre de 2008)

El viatge arriba al cap del final. He volgut acomiadar-me’n sol, passejant com només ho faria per una ciutat molt coneguda i estimada. Alone in San Francisco és un dels meus àlbums preferits de Thelonious Monk, enregistrat en directe l’any 1959 al Fugazi Hall de San Francisco, sol el gran Monk al piano. He buscat una bona terrrasseta i he deixat passar les hores plàcidament. Les presses s’han acabat. El viatge, llevat d’una desgràcia que ho justificara, no es pot allargar. Hem de tornar a les obligacions i les rutines que imposa el retorn de la tardor i el treball, l’acumulació de capital, que ens ha de permetre el luxe d’una altra fugida d’ací a uns mesos. Finalment, treballem amb aquest objectiu de la fugida estacional que ens permet de continuar dins del solc de la vida pautada que hem triat.

En Market Street, enfront mateix de la parada del tramvia turístic que connecta Castro amb Fisherman Warf, hi ha un cafè que imita la idea europea d’aquesta institució tan important per a la nostra vida ciutadana. “Europa és el carrer, el mercat i el cafè”, assegura amb encert il·lustrat George Steiner. En aquest café de Market Street, hi serveixen diverses classes de te, excel·lents totes les que he tastat en les meues diverses parades en l’establiment al llarg d’aquests dies. Això sí, totes elles servides en gots de plàstic i coberteria de fusta reciclable. Tot això, ací, ho has de donar per descomptat. La vaixella de fang i la coberteria d’alumini o semblant són alienes a la mentalitat utilitària dels americans, residus de la nostra vella Europa, ofegada potser per l’estètica –però que siga per molts anys. Amb tot, ja ho dic, el lloc s’assembla remotament a un cafè parisenc, amb mobiliari disposat mirant l’exterior perquè pugues tafanejar la gent que passa pel carrer, atrafegada, d’un lloc a un altre, sense temps per a parar a xarrar i a beure una infusió tonificant qualsevol. Ja se sap que el temps és or per als americans, difícils de parar a fer les coses inútils que tan feliç em fan a mi com ara deixar anar la imaginació mentre fullege un periòdic o un llibre qualsevol.

La terrassa del cafè és zona WiFi, cosa que serveix de reclam per als passavolants que, en aquesta ciutat, en som legió. Estudiants d’alguna de les universitats de la rodalia o turistes com nosaltres. Entre els murs de l’establiment i la calçada del trànsit hi ha dues files d’arbres que reforcen la semblança amb l’espai públic europeu, tan difícil de trobar als EUA. La primera filera, la que hi ha més a prop del cafè, és plantada de til·lers, que em recorden de seguida Berlín. La segona, vora la calçada, són plataners, que porten a la memòria els magnífics exemplars que emmarquen les avingudes parisenques. Hi passa molta gent solitària, de totes les edats i de totes les característiques ètniques. Alguns hi paren a fer-se’n una i a descansar una estona. Uns altres consulten l’ordinador, envien un correu electrònic o llegeixen la premsa per Internet. Hi ha també un parell de grups nombrosos, potser col·legues de treball en alguna de les innombrables oficines que es distribueixen pels blocs de pisos d’aquesta via pública. El cambrer que m’ha atés m’ha demanat de quina part d’Itàlia era jo originari, després que jo m’haja dirigit a ell en el meu anglès ortopèdic. La seua companya li ha assenyalat amablement que jo no tenia cara d’italià sinó d’espanyol. Ell, que tenia tota la cara d’hispà, s’ha negat en redó a admetre-ho. S’han quedat mirant-me tots dos fixament, esperant que els en resolguera el dubte metafísic. Els he respost com he pogut que entre Itàlia i Espanya hi havia el Mediterrani, que era el meu país.

–“¿Como Joan-Manuel Serrat?”, ha preguntat l’hispà amb un somriure a la boca.

–“En efecto, yo también nací en el Meditérraneo”, he afegit amablement.

–“Que canción más linda”, ha rematat ell abans d’arrancar a interpretar-la amb una fidelitat i sentiments més que notables.

A taula, m’he mirat les meues darreres adquisicions a la botiga de la Virgin que hi ha enfront mateix d’aquest cafè amable. Entre els encàrrecs de Ximo Burgos –Wayne Shorter, Madeleine Peyroux–,  i jo mateix que sóc un butxaca foradada, he comprat massa música. I, tanmateix em fa l’efecte que, quan pense en aquest cafè i potser en aquesta ciutat tan amable, recordaré aquest hispà interpretant Joan-Manuel Serrat amb una emoció que aborronava. Davant meu, a només un parell de metros, sota els til·lers, hi havia una parada de Barak Obama que atenien mitja dotzena de persones. Cinc negres i un hispà. Els xicots de la parada han instal·lat un aparell de música que els acaba de portar una senyora blanca més o menys de la meua edat, guapíssima, amb camiseta d’Obama. Sona, inconfusible, Stevie Wonder. Primer, “Tears of a Clown”. Després “You are the Sunshine of my Life”. I, finalment, “I just Called to Say I love you”. No m’hauria mogut d’allà. De sobte, se m’ha acostat un dels xicots negres de la parada i m’ha demanat si m’agradava Stevie Wonder. Només m’ha deixat fer una frase simple.

–“Where are you from”, ha estat la resposta al meu accent d’etern aprenent d’anglès.

En explicar-me, fa venir el seu company hispà. El negre se’n retira i em deixa a les mans del seu col·lega que, se suposa, deu tenir més afinitats amb mi, que segurament sóc més negre (literari) que hispà. Ell és jamaicà. Va estudiar Economia a la Universitat de Yale, a la costa est, i ara treballa per a una empresa exportadora radicada a San Francisco. Treballa molt amb França i Alemanya, m’explica. Menys amb Espanya. És voluntari per Barack Obama perquè, segons afirma, és, abans que cap altra cosa, un convençut pacifista. M’assegura que els pacifistes com ell ajudaran a portar Obama a la Casa Blanca i que el món serà més just amb països com el seu. El xic és molt simpàtic però té una tirada una mica espiritual, com tota la campanya. Obama és presentat quasi sempre com una mena de messies, redemptor de totes les minories i de totes les opressions. Déu proveïrà, que diria ma mare, escèptica per naturalesa biològica. El xicot pren cadira al meu costat i m’assegura que la gran revolta americana va començar el 1963, ara fa quaranta-cinc anys, i que, justament ara, els EUA han madurat de manera suficient per a recollir tot el que van sembrar llavors “profetes como Martin Luther King”. “El seu somni”, afegeix, “ha estat la llavor de la nostra comunitat”. “Ara és el moment de fer realitat les promeses de democràcia. Ara és el moment d’eixir  de la fosca i desolada vall de la segregació cap al camí assollelat de la justícia real. Ara és el moment de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu. Ara és el moment de traure el nostre país de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la roca sòlida de la germanor”, em recita, amb veu solemne, i ell mateix em fa notar que aquelles paraules pertanyen al discurs de Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington el 22 de novembre de 1963.

Després d’un silenci emocionat i reverencial, afegeix, més eloqüent encara: “Somie que els meus quatre fills viuran un dia en un país en què no seran jutjats pel color de la seua pell, sinó pels trets de la seua personalitat. Today I have a dream.” “No és casualitat que Barack Obama vinga de Chicago”, continua el meu interlocutor sense solució de continuïtat entre una cosa i l’altra. “El Grant Park de Chicago, ara fa quaranta anys, va ser l’escenari d’una forta protesta contra la guerra del Vietnam. Feia molt poc de temps que havien assassinat Martin Luther King i també Bobby Kennedy. Hi hagué molts disturbis en aquell parc al costat del llac Michigan, durant la Convenció Demòcrata.” Calla només una estona per a prendre aire. “D’aquella llavor pacifista”, continuava, “va nàixer un gran moviment de base que cristal·litzarà en l’elecció de Barack Obama, no ho dubte. Amb l’ajuda de Déu, i en aquell mateix Grant Park, en memòria dels nostres herois, com Tommie Smith i John Carlos, medallistes als Jocs Olímpics de Mèxic el mateix any 1968, que alçaren el puny negre en el podi com a protesta pacífica per la política racista dels Estats Units d’Amèrica, celebrarem la victòria la nit del 4 de novembre. Obama és fill de tota aquella gent que va lluitar pels drets civils de tots els americans, blancs i negres, hispans i indígenes. I nosaltres, n’estem molt i molt orgullosos. Ara és l’hora de la nova comunitat, de la confiança en el somni americà que van elaborar els Pares Fundadors i que no hauríem d’haver abandonat mai.” “T’hi esperem, germà, si encara ets als EUA”, remata més optimista i comunitarista que mai. “Ja s’han registrat per a votar més de 150 milions d’americans, la xifra més alta de la història. Aquesta és la millor notícia per a nosaltres, que la gent s’hi implique. Que veja que si anem tots a votar, per damunt del color de la nostra pell, del nostre origen, de la nostra edat, del nostre nivell d’estudis, ho aconseguirem, sí que ho aconseguirem, n’estic convençut.” “En realitat”, intervé ara un tercer que s’ha afegit al míting però que havia estat callat com un mort, “en realitat”, insisteix, “no són unes eleccions normals. És un referèndum contra George Bush i la seua política interior i exterior. Contra la guerra, en primer lloc, com una manera de solucionar els problemes del món. Guanyarem perquè som la majoria, perquè el poble americà és un poble pacífic.” En l’aparell de música dels seus companys, sonava el “Yes, We can”, de will.i.am.  “Guanyarem”, afegeix el mateix xicot, i després d’un lacònic silenci, afegeix: “guanyarem si no fan trampes com sempre.” Després d’un altre silenci, continua amb un posat més seriós encara: “L’elecció és a les mans de vostès, dels blancs. Nosaltres, els negres, el votarem majoritàriament, malgrat el que puga dir o representar Condolezza Rice. El color de la pell ja no és el principal problema d’Amèrica. Hi ha guetos de blancs, d’hispans i de negres, senyor. Però perquè tots són guetos de pobres, no pel color de la pell del seu naixement. Vostè pot consultar el blog o els llibres de Joe Bageant, per exemple, i entendrà com viu una part de la població blanca dels EUA. Senyor, blancs i negres tenim els mateixos objectius. El sistema de salut pública, per exemple. Els hem de fer entendre que el perill no és l’Iran ni Corea sinó la desocupació i la falta d’educació.” “Nosaltres”, insiteix davant de la meua educada atenció, “no som d’esquerres, en el sentit europeu, senyor. Ens oposem a la cobdícia i a la corrupció de les corporacions i del seus dirigents. Però nosaltres no qüestionem el sistema en què vivim, que és el millor dels coneguts i dels possibles. Aquest sistema és el marc adequat per a desenvolupar la llibertat individual de les persones, el seu creixement en l’escala social i per a la consecució de la felicitat, que són, senyor, els components essencials del somni americà. Senyor, les bases de la democràcia americana són inqüestionables. A Europa, alguns desitgen el final del capitalisme, nosaltres, no.” Després d’aquest final programàtic, s’imposava el silenci més pitagòric, les encaixades i el good luck i adéu fins una altra.

Ha fet un dia d’una claror incomparable. Hem dinat al mateix Pier 39 que el primer dia d’estada a la ciutat. Hem menjat, de comiat, cranc i llagosta, de primer; una mica de peix espasa, per a rematar. Em fa l’efecte que a Galícia o al País Basc hi ha millor gènere que ací. Però no és cosa de fer el primmirat tan lluny de casa. El Zinfandel de la vall de Sonoma –massa fort i de massa cos per al meu gust– ha amollat la imaginació dialèctica i hem passat una estona plena de riotes relaxades. Els vins de les valls de Napa i Sonoma –amb els Cabernets Sauvignons als capdavant, per al meu gust– han estat una de les alegries del viatge. En una taula veïna, tres dones menjaven marisc, parlaven francès i bevien vi blanc. En una altra, dues senyores molt enjoiassades compartien una cassola de peix. Parlaven anglès. Una bevia llet, l’altra Coca-cola. En acabant de dinar, hem anat encara de compres. El dòlar i les rebaixes ajuden al shopping compulsiu. Hem hagut d’allargar-nos a Chinatown a comprar una maleta per encabir totes les compres del viatge. Ens hem endinsat per Grant Avenue, via principal, entre Bush Street i Pacific Avenue, i hi hem trobat a bon preu tot el que necessitàvem. En acabant, hem entrat a la Golden Gate Fortune Cookie Company, casa dels inventors de les galletes de la fortuna. Per provar sort només. No fóra cas tampoc! El temps s’acaba. Escric ara a les sis de la vesprada, ja a l’hotel, mentre Marisa i Marina es preparen per a eixir a sopar.

Hem eixit a sopar tard, després de fer les maletes, que ja no obrirem fins arribar a casa. Hem pensat que, per acomiadar-nos d’un viatge carregat d’estímuls, la millor tria era posar-hi el punt i final al mateix restaurant que ho vam fer el primer dia. La idea circular del viatge és la gran metàfora d’aquests desplaçaments estacionals que tant ens alegren la vida i la memòria. Nosaltres no som “viatgers”, sinó “turistes” –i que siga per molts anys. El nostre objectiu –llevat d’algun dia de lucidesa només passatgera– és tornar sempre al nostre punt d’eixida. Aquesta és l’única garantia que podrem tornar a partir. Estic cansat. Però ara no tornaria a casa, a la rutina, per res del món, si no fóra imprescindible per a tornar a anar-me’n, per tornar a a fugir de la incomoditat de la pròpia casa de què parlava Baudelaire. Sovint pense que ma casa, el meu país i la terra on visc sónnomés l’estació d’enllaç cap a una altra destinació, que serà la millor, però no la definitiva. “Els autèntics viatgers són aquells que parteixen per partir”, assegurava el mateix Baudelaire. “No camí d’alguna cosa”, hi afegia anys després Jhon Steinbeck, sinó assenyalant-se’n”. Quan sóc de viatge, jo sempre vull tornar a casa. Però només de pensar que ara hem de tornar, ja tinc ganes de projectar una altra escapada. “Crec que jo estaria sempre bé on no sóc, i aquesta idea de mudança és una de les que constantment discutisc amb la meua ànima”, afegia el mateix  Baudelaire.

No vull calfar-me el cap amb metafísica de vora sèquia. Definitivament, San Francisco és una ciutat amable, friendly. I Califòrnia un país en què no m’he sentit estrany ni un segon durant tot el viatge. Què deu ser que em fa haver-me sentit tan a gust ací? Potser la llunyania. Però potser també la proximitat que jo he trobat amb la meua terra d’origen. Vés a saber. Alguns polítics valencians vulgueren fer-nos creure que el País Valencià podia esdevenir la “Califòrnia europea” si el país apostava col·lectivament per les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, com Silicon Valley, per una especialització en l’agricultura –especialment en els cítrics i el vi– i, finalment, per una política turística lligada al sol i a l’oci. No estava mal vist. Era massa bonic per a imaginar-ho. El canvi de govern en la Generalitat Valenciana va desplaçar les comparacions cap a la Florida de Jeff Bush, monocultiu del turisme de sol i platja, pàtria de la construcció i sala d’espera de la mort dels jubilats de tot el país. La segona política m’aborrona només de pensar-hi. “Crec que la capacitat d’autoengany és il·limitada” va escriure John Steinbeck amb raó. Però sempre seran més pietosos uns autoenganys que no uns altres.

Siga com vulga, el viatge i el desplaçament s’han convertit, per a mi, en la millor part de la meua existència, en la condició que em permet estar en pau amb mi mateix. No hi ha, ara per ara, cap destinació geogràfica on jo em senta més aliè que al lloc on vaig nàixer i on he viscut tota la meua vida. La permanència immòbil juga ara en contra de mi mateix. Per a desgràcia meua, el pas dels dies descompon el món que més he estimat. Ara, l’única pàtria càlida és el camí de fugida. La meua passió pel desplaçament s’ha convertit en una nova font d’identitat. No sé quan podré tornar a Califòrnia ni si ho faré mai –que espere que sí, i que no tarde. Siga quan vulga, finalment, puc cantar com Tonny Bennet que he deixat el meu cor a San Francisco:

The loveliness of Paris seems somehow sadly gay
The glory that was Rome is of another day
I’ve been terribly alone and forgotten in Manhattan
I’m going home to my city by the Bay

I left my heart in San Francisco
High on a hill, it calls to me
To be where little cable cars climb halfway to the stars
The morning fog may chill the air, I don’t care

My love waits there in San Francisco
Above the blue and windy sea
When I come home to you, San Francisco
Your golden sun will shine for me

Abans d’apagar l’ordinador, he consultat el blog que m’ha recomanat el militant de l’obamania: http://www.joebageant.com. I, en efecte, la pàgina web d’aquest centaure de periodista i escriptor –un bloguer— no té pèrdua. Els apunts són duríssims, d’un realisme que aborrona. Històries de gent convertida només en “mà d’obra blanca, barata, arruïnada i sense filiació sindical”. Són els white trash. El bloguer ens explica la vida d’aquest proletariat blanc desemparat de Déu i de l’estat, gent sense esperança, trista i infeliç de la rodalia de Virgínia. Una gent que, ironies de la vida, vota republicà gràcies a la ràdio, a la televisió i la religió fonamentalista que exigeix donar gràcies a Déu permanentment per tot allò que els ha estat concedit, al marge de tota referència social i material. Gent temerosa de perdre el lloc de treball, la camioneta i la casa que només s’encomana a Déu i a la bandera perquè aquests són els darrers sentiments de comunitat que els queden.

En fi, això també és Amèrica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s