Entre dues vores

ENTRE DUES VORES
Toni Mollà

“L’apocalipsi sempre ha estat una forma d’espectacle, una promesa perversa que alguna cosa important s’esdevindrà”, diu la filòsofa Marina Garcés en el pròleg a la nova edició del seu llibre ja clàssic Un món comú. “Que la vida continuï, malgrat tot, és gairebé un motiu de decepció”, remata Garcés, militant del pensament crític i enemiga declarada dels posicionaments estètics d’una certa aristocràcia intel·lectual abduïda per l’espectacle del naufragi.
Un món comú és un llibre tan suggeridor encara com quan va ser publicat fa una dècada, durant la qual Marina Garcés ha esdevingut un dels pensadors més compromesos amb la “il·lustració radical”, per dir-ho com un petit assaig d’intervenció cívica de la mateixa filòsofa. Ben mirat, l’apocalipsi i la negació del futur –que implica la negació del pensament i l’acció social– és el contrapunt de l’emmirallament nostàlgic en què s’han instal·lat una altra part dels benpensants de la terra –aquests darrers a la recerca d’una suposada “autenticitat” de les formes de vida dels temps passats. En aquest context binari, la por, la desesperança i la desmoralització són efectes de la mentalitat fatalista. Per la seua banda, la melancolia, la idealització consoladora d’una Arcàdia imaginada i la recerca del bon salvatge rousseaunià –més salvatge que bo, si ho mirem de prop– ho són de la mirada retrospectiva.
Certament, la profecia de l’apocalipsi i la temptació de la nostàlgia són fugides d’estudi comprensibles, ja que totes dues solen arrelar entre el solatge deixat per les inevitables derrotes vitals i el vertigen davant d’un futur cada dia més incert i ennuvolat. Cadascuna, si volem, en una vora ideològica, totes dues neguen, però, la possibilitat dels canvis socials possibles i raonables. L’una i l’altra són, al capdavall, filles del pensament absolut i fruit del mateix procés de colonització de les nostres consciències. Precisament per això, cap dels dos camins demana veu ni gest actius, només fum retòric i pirotècnia efectista. L’apocalipsi i la nostàlgia són, finalment, l’endret i el revers d’un narcòtic d’efectes duals que impedeix pensar fora d’un marc mental que és un demoníac doble lligam, d’acord amb el concepte de Gregory Bateson. La victòria cultural definitiva de la ment conservadora.
Per estrany que semble, apocalipsi i nostàlgia són patologies induïdes que han impregnat també certes elits autoconsiderades progressistes. “El pensament aleshores”, sentencia Marina Garcés en Un món comú, “deixa de pensar i es dedica a predicar”. L’optimisme, segons assenyala Axel Honneth, hereu de l’oblidada Escola de Frankfurt, esdevé llavors una obligació moral. Malgrat que el sentinella Slavoj Žižek ens alerte en El coraje de la desesperanza que “si hi ha un llum encès al final del túnel, és un tren que ve cap a nosaltres”.

POSDATA, Levante-EMV, 9/4/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s