Hiddink, Sergio i Calpe

Hiddink, Sergio i Calpe

Toni Mollà

Fa uns dies, les Corts Valencianes atorgaren la distinció Guillem Agulló a l’exentrenador de València Guus Hiddink. Una distinció més que merescuda ja que l’holandès va exigir la retirada d’una pancarta amb simbologia nazi de la graderia de Mestalla poc abans de l’inici d’un València-Albacete de l’any 1992.

El reconeixement a Hiddink m’ha portat al cap el cas de Sergio Manzanera, aquell extrem que, al costat del seu company al Santander Aitor Aguirre, va eixir al camp amb un braçal negre el 28 de setembre de 1975. La vespra, el franquisme havia executat els darrers afusellats del règim: Paredes, Otaegi, Sánchez Bravo, García Sanz i Baena. En acabar-se la primera part del partit, dos policies interceptaren Sergio i Aguirre.  “O se quitan ahora mismo esos brazaletes o no salen en el segundo tiempo y se vienen a comisaría. La intervenció de l’entrenador del Ràcing va fer que pogueren jugar el segon temps, sense braçals de dol. L’endemà, la policia va portar a comissaria els dos jugadors i els va imposar una multa de 300.000 pessetes “per alteració de l’ordre públic”. Els dies següents, Aguirre i Sergio van ser amenaçats de mort per l’extrema dreta –tan impune com ara.

Sergio havia començat al Llevant UE. A petició de Di Stéfano, el va fitxar el  València CF, equip amb el qual va ser campió de lliga el 1971 amb una alineació plena de valencians. Una lliga, pense entre mi, que l’any passat va fer 50 anys sense que les institucions se’n feren cap ressò. De fet, em va estranyar que la Generalitat n’atorgara la màxima distinció a Kempes el 9 d’Octubre i no a aquell equip en què excel·lia Claramunt, el major ídol del valencianisme valencià. Un ídol només comparable, en la meua memòria, al llevantista Antonio Calpe, un defensa finíssim que, en la seua època al Madrid de Pirri, Amancio i companyia, va negar-se a assistir a una recepció del dictador Franco després d’aconseguir la Copa d’Europa del 1966. Anys arrere, l’oncle de Calpe havia estat afusellat per les seues conviccions democràtiques. “Sabia que me la jugava”, va declarar Calpe, “però porte el nom de mon i no podia donar eixe disgust a la meua família”. Calpe, granota fins al moll de l’os, va morir l’any passat.

Hem de felicitar les Corts per la distinció a Guus Hiddink. Els estadis són el temple de la cultura popular i la litúrgia que s’hi concelebra –al terreny de joc i a la graderia– té significacions que no són només esportives. Honor etern a Hiddink. Però Sergio i Calpe, amb medalletes o sense, sempre tindran el nostre respecte. Tots tres formen part de la memòria antifeixista.

POSDATA, Levante-EMV, 7 de maig de 2022.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s