Ens vigilem!

ENS VIGILEM!

Toni Mollà

Jordi i Marta, típica parella de classe mitjana, viuen en una comunitat suburbana de cases parellades. Comparteixen espai –inclosa una piscina– amb un parell de finques de pisos. La gestió col·lectiva de les instal·lacions, ja se’n deuen fer càrrec vostès, té la seua complexitat perquè cadascú és fill d’una mare, ha anat a una escola i es punxa en vena programes de televisió al gust.

Segons conten, l’any passat, les ànimes benpensants de la comunitat van proposar –i van guanyar àmpliament en votació democràtica– la instal·lació de càmeres de seguretat que enregistraren els moviments de la gent que prenia el bany o el sol a l’entorn dels espais comuns. Gelosos de la privacitat, els meus amics van presentar oposició reglamentària a la iniciativa. Ningú se’n va prendre seriosament les reticències. “A qui li haurien d’importar els nostres exercicis de natació terapèutica i els nostres estiraments de la cadena muscular?”, es pregunten Jordi i Marta.

Mesos més tard, una colla de veïns especialment actius en les qüestions de seguretat col·lectiva va proposar la instal·lació d’unes altres càmeres que vigilaren entrades i eixides en cotxe de la comunitat. Aquest cap de setmana, segons he vist, també han substituït els antics videoporters que permeten obrir o rebutjar els visitants que venen a sa casa. La novetat tecnològica, relaten, és que els nous aparells instal·lats arxiven en un disc dur els retrats de totes les persones que polsem el número corresponent a cada domicili. Per si era poc, una aplicació baixada als mòbils permet observar en directe tot el que ocorre davant de les portes i gestionar-ne el pas fronterer a conveniència.

No sé si tot això conculca algun dret a la intimitat. Siga com vulga, la residència dels meus amics, rodejada d’horts de cols, cebes, creïlles i carxofes, va esdevenint a poc a poc una comunitat vigilada des d’un panòptic engendrat gràcies a les pors irracionals del veïnat. La por és el missatge, diu, precisament, el títol del llibre d’Enrique Gil Calvo.

Tot això ho escric mentre la premsa, la ràdio i les televisions repeteixen que ciutadans de tot l’estat –inclòs el President del Govern espanyol i els quatre darrers de la Generalitat de Catalunya– han estat espiats per mitjà d’un programari anomenat Pegasus que, si fórem nordamericans, hauria fet caure les més altes instàncies governamentals. Però, segons veig també, els ciutadans anònims –com els meus amics, vostè i jo– no necessitem cap Pegasus que valga perquè ens vigilem nosaltres mateixos. Un negoci redó per a la societat de la vigilància i el control de la informació i totes les seues valuoses dades. Supose que exactament això és la “infocràcia” de què parla Byung-Chul Han.

POSDATA, Levante-EMV, dissabte, 4 de juny de 2022.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s