Jubilat sense entusiasme

Ací tenen vostès la primera entrada del meu darrer dietari: El tercer toc ((Vincle Edicions).

Diumenge passat vaig fer seixanta-un anys, una edat de
merèixer, n’hauria dit ma mare. En fa quatre que vaig ser
afectat per l’ERO d’extinció —l’Expedient de Regulació de
l’Ocupació— de l’empresa pública on havia treballat més de
25 anys, la major part de la meua vida laboral. Des del tancament
empresarial, he viscut de les prestacions de desocupació,
la indemnització pel comiat i quatre bolos mal comptats
que algunes bones ànimes —poques— han tingut la delicadesa
d’encarregar-me. Diners de butxaca i poc més, que el sector
cultural no dona massa alegries.

No tinc dret a queixar-me’n, vist com van les coses per la
rodalia. En poc de temps, n’he vist de tots els colors. Especialment,
entre els meus excompanys de treball; la majoria, deixats
de la mà dels polítics que abans, quan eren a l’oposició,
ens animaven a erosionar l’adversari amb les nostres protestes
i reivindicacions. Abandonats també pels sindicats de classe
—de classe business, en diu un bon amic—, que se’n fan els
desentesos, xiulen i dissimulen. També és cert que he guanyat
temps lliure, i possibilitats de desplaçament fora de temporada,
cosa que sempre havia desitjat.

Al seu dia, mon pare també el va afectar el tancament de
l’empresa on havia treballat des que hi va entrar d’aprenent
quan tenia catorze anys, servei militar inclòs, fins que el van
acomiadar. Una impremta que, al cap d’un parell d’anys, va reiniciar l’activitat a nom del fill major del patró. L’autoritat laboral
de l’època hi va detectar “successió empresarial” i va obligar
els hereus de la propietat a negociar de bona fe amb mon
pare i els companys si volien reincorporar-s’hi o si s’estimaven
més cobrar un altre pessic d’indemnització. Mon pare, sempre
prudent, va optar per retirar-se a les tasques pròpies del seu
gènere i condició —cosa que ma mare, els meus germans i jo
mai no li hem agraït prou. Durant aquells anys, ma casa sempre
va estar endreçada, el carrer agranat a primera hora, els
nets atesos, les pomes i les carabasses al forn, i el veïnat servit
davant de qualsevol eventualitat que el tio Mollà s’encarregava
de resoldre amb diligència i bona cara. No calgué que mon
pare es reinventara, com proposen els professionals de l’autoajuda,
perquè ell sempre havia sabut quin era el seu lloc al món
i no havia tingut mai un no per a ningú. Per desgràcia.

Fa tot just una setmana, Radiotelevisió valenciana (RTVV),
l’empresa que em va acomiadar, acaba de reiniciar les emissions
des del mateix edifici de Burjassot, l’Horta Nord, que va
ocupar des dels seus inicis, el 1989. L’empresa ha canviat de
nom comercial, però utilitza el fons de comerç acumulat durant
els vint-i-cinc anys en què hi vaig treballar, fabrica la mateixa
mercaderia i la distribueix casa per casa per la mateixa
xarxa de telecomunicacions. Ara, segons les seues senyories
i el poder judicial, no hi ha “successió empresarial”. Una prevaricació
de llibre i una traïció de l’actual govern botànic als
extreballadors de RTVV. No els ho perdonaré mai. El bou es
coneix per les banyes i l’home per la paraula, diu la saviesa
popular. El Govern passa una altra frontera ideològica i assumeix
els pressupostos del neoliberalisme capitalista —amb
la desregulació de drets laborals al capdamunt. Com cantava Bob Dylan quan ell i jo érem joves optimistes, els temps estan canviant. Sobretot, d’elits.

Dilluns passat, l’endemà de fer els 61 anys, amb el vertigen
de les decisions definitives a la boca de l’estómac, vaig firmar
la meua jubilació oficial. He cotitzat vora quaranta anys a la
Seguretat Social espanyola des que vaig estrenar-me com a
peó d’obra en Construcciones Orts, una modesta empresa dels
germans de ma mare, en la qual, fonamentalment, m’encarregava
de pastar la barreja, agranar les escombraries i, durant els
mesos d’hivern, portar la caldereta de foc als oficials. Una universitat
impagable on vaig aprendre que “fent i desfent es fa
l’aprenent”, una pedra mestra de la meritocràcia que ara passa
avall. Vaig ser soci d’una cooperativa d’ensenyament i mestre
d’escola, tot un salt professional i salarial. Amb el temps, vaig
passar per l’administració local, el règim de treballadors autònoms,
per la Universitat de València com a professor associat
i finalment per l’empresa RTVV, dependent de la Generalitat
Valenciana.

Quaranta anys de cotització ininterrompuda.
Però, ara, amb una objectivitat burocràtica, l’estat em retalla
vora un 30% de la remuneració per jubilar-me abans d’hora.
En qualsevol cas, a partir del mes vinent, quan rebré la primera
paga de jubilat, viuré d’un estat en què, des que tinc ús de
raó, no m’he reconegut mai. Una altra contradicció vital que
miraré d’assumir en benefici de l’economia familiar.
Soc definitivament un jubilat —una paraula plena com un
ou, definitiva. Sense entusiasme de cap mena, però jubilat: una
persona desplaçada dels circuits productius. Com si una mà
invisible m’haguera espentat a un territori ignot, sense punts
de referència que el facen comprensible. Encara no soc conscient
d’allò que m’espera, en realitat. En tot cas, un terreny d’incertesa que mai no m’havia parat a imaginar.

Inicie una nova vida i, amb un regust agredolç, batege aquest quadern de
jubilat —el quadern d’una persona a qui, sense desitjar-ho, li
han tocat el tercer toc. A la lleixa de llibres que tinc més a prop,
hi veig El derecho a la pereza de Paul Lafargue. Més enllà, com
un contrapunt, El diario de un jubilado de Miguel Delibes.
Fora, a l’horta, s’entreveu un cel negre, però estelat. El dia ha
estat seré i calorós. La nit serà llarga i solitària.

Si vostès tenen interès en el llibre, el poden demanar directament a l’editorial:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s