Any Saramago

ANY SARAMAGO

Toni Mollà

L’escriptor José de Sousa Saramago, nascut al poble portuguès d’Azinhaga el 16 de novembre del 1922, hauria fet cent anys dimecres que ve. El govern portuguès li ha dedicat tot un any de commemoracions arreu del territori. A Lisboa mateix, la ciutat on Saramago va residir abans de traslladar-se a Lanzarote, l’homenatgen amb diverses exposicions, entre elles una permanent a la Fundació que porta el seu nom: un edifici presidit, a peu de carrer, per l’olivera sota la qual reposen les cendres de l’escriptor.

El meu admirat Enrique Vila-Matas, a propòsit del seu propi 50è aniversari, va escriure un text contra les celebracions imperatives: “No me molestaría cumplirlos de no ser por ese odio inmenso que siento por los números redondos. No los puedo soportar. Me irrita de ellos, sobre todo, su injustificado y absurdo prestigio. No veo por qué el número 100 tiene más relevancia que el 101, por ejemplo.” L’article, potser inspirat en el canònic “Odio il Capodanno”, publicat el primer de gener de 1916 i atribuït a Antonio Gramsci, és una manera com una altra d’alertar contra la memòria oficial, sovint sublimatòria de la falta de gruix i relleu de la vida quotidiana. Vist així, tots dos homenots tenen més raó que una parella de sants. Però, els possibilistes radicals sostenim que no tenim edat de deixar passar la felicitat fugissera d’un cap d’any en bona companyia ni, siga dia assenyalat o no, de revisitar un excel·lent escriptor.

Vaig descobrir Saramago gràcies a Viatge a Portugal que, de rebot, em va fer interessar per Almeida Garrett, l’autor de Viajes por mi tierra (1846), un clàssic del gènere viatger. Però el 1995 vaig quedar definitivament seduït per l’Assaig sobre la ceguesa, que va convertir José Saramago en sant del meu altaret. Un llibre que em va recordar de seguida El País dels cecs, un petit volum d’Herbert George Wells que, en traducció de Carme Manuel, jo havia fet llegir anys arrere als meus alumnes d’EGB. Encara em crida l’atenció que els comentaristes de Saramago destaquen la influència de Camus, Kafka o Sábato i mai no el relacionen amb Wells. Misteris acadèmics. Siga com vulga, l’Assaig sobre la ceguesa em va dirigir a textos imprescindibles de l’autor com L’evangeli segons Jesucrist, les incisives cròniques periodístiques, L’home duplicat, els Cuadernos de Lanzarote o les anotacions memorialístiques.

El centenari, amb permís de Vila-Matas, hauria de servir precisament perquè l’any que ve es continue llegint un escriptor que no és “només un escriptor”. Saramago és també una inexcusable fita del pensament laic i progressista: compromès, ploma en mà, contra les injustícies dels poders reaccionaris, amb els polítics i religiosos davant. Ben mirat, un desinfectant contra les cegueses induïdes.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s